dilluns, 25 de setembre del 2017

1O. Com hem arribat fins aquí?

Els trens ja han xocat. Ara tant sols fa falta esperar que la pols escampi per veure que n’ha quedat.
Com tot conflicte polític, l’origen cal buscar-lo en la història recent. En aquest cas, crec que estem d’acord que tot va començar amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia (2010), aprovat pel parlament català (2006), retallat pel parlament espanyol, aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya (votar per un text retallat si que era legal) i firmat pel Rei Juan Carlos, que pel que es veu firmava lleis anticonstitucionals. També estem tots d’acord que aquesta sentència va acabar amb les aspiracions d’una bona part de la població catalana (jo entre ells) de convertir Espanya en un País Federal. La sentència del Constitucional contra l’Estatut eliminava la via Federal i en les següents eleccions autonòmiques i generals, el PSC perdia la Generalitat i el PSOE la Moncloa. S’obria un nou escenari amb un Rajoy (PP) amb majoria absoluta i un Artur Mas (CiU) en minoria (investit amb l’abstenció del PSC). A partir d’aleshores la pregunta que sobrevolava l’ambient era: Si no aconseguim millorar per la via legal, què ens queda? Marxar.
Crec que en aquest punt cal remarcar el paper que ha jugat el Partit Popular en tot això. L’Estatut d’Autonomia del 2006 s’hagués pogut desenvolupar (amb retallades) si el PP no s’hagués dedicat a recollir firmes en contra amb l’únic interés partidista de guanyar un grapat de vots de cara a les eleccions generals del 2008, que tanmateix van acabar perdent. Aquesta utilització partidista i inclús banal del Tribunal Constitucional va provocar, quatre anys després, la sentència que va acabar amb qualsevol possibilitat d’acord polític entre Espanya i Catalunya. Així doncs, no és la falta de voluntat d’ajustar-se a la legalitat vigent i al marc constitucional que tant agrada dir a la dreta espanyola el que ha provocat aquest xoc de trens, sinó l’ús partidista i interessat del Tribunal Constitucional per part del Partit Popular. Stefan Sweig, si fos viu, podria afegir un capítol brillant sobre aquest fet al seu magnífic “Momentos estelares de la humanidad”.
Però el PP encara no en tenia prou. Crec que sent una força residual a Catalunya (5ª força política al Parlament només per darrera de la CUP), últimament ha pensat més en com treure redit polític del confrontament amb Catalunya que en intentar construir un missatge conciliador. L’immobilisme, l’amagar-se darrera la Constitució (que el 70% dels votants actuals no vam votar), el fet d’utilitzar més el poder judicial que la política i negar sistemàticament la possibilitat de celebrar un referèndum només li ha servit per guanyar vots fora de Catalunya. I ja els estava bé, perque a Catalunya no tenen res a fer. De veritat algú es creu que si el PP tingués interés en buscar una solució posaria de President del partit al xenòfob de l’Albiol?
L’error del PP ha estat que es pensaven que això no anava de debó. Jo a la meva, a crear conflicte i a esgarrapar quatre vots. I quan han vist que si que anava de debó, han sigut conscients de que ja fan tard i que se’ls escapa de les mans i aleshores només els ha quedat la repressió, la mateixa que els seus pares i avis van practicar durant 40 anys, al més pur estil de Àrabia Saudita actual. I evidentment de referèndum res de res. En Manuel Delgado, en un article de l’any 2013, ho describia meridianament clar: Hi haurà independència perque no hi haurà referèndum. I si a aquesta repressió dels últims dies, que està causant fins i tot incomoditat entre els nostres veïns europeus, la contrarrestem amb un moviment social pacífic (i amb humor) que cada dia ompli els carrers de Barcelona, la partida (a casa i internacionalment) ja està guanyada abans de l’u d’octubre.
I ja està, és així de sencill. Quan es nega la política, quan es prohibeix la democràcia, només queda mirar endvant i seguir caminant. La història col·locarà a cadascú en el lloc que li correspón i el PP en quedarà malparat.


PD: Un altre dia, si en tinc ganes, també repartiré “estopa” cap al PSOE. Tranquils que n’hi ha per tots.

diumenge, 17 de setembre del 2017

Els infants i el carrer, un tàndem a recuperar

Desayuno con Viandantes. Mercat del Grau. 2015
Els nens no poden sortir al carrer sense risc; els adolescents no saben què fer al carrer; els grans no tenen temps de posar-hi els peus i transiten amb l'auto propi, o el metro, o la tartana col·lectiva. El carrer no existeix". Aixo ho deia Joan Fuster l'any 1972 i des d’aleshores ha plogut bastant. Comencen a canviar alguns paradigmes però encara resten d’empeus alguns actes de Fe que col·loquen al vehícle privat en una posició dominant que ja no li correspon.
Per què el carrer segueix sent perillos per als infants? Per què els pares i mares no ens atrevim a que els nostres fills vagin sols a l’escola o a comprar el pa al forn del barri? Una de les principals respostes que solen donar mares i pares és que hi ha molts cotxes. Jo afegiria que, a més a més de molts cotxes, el problema és l’elevada velocitat d’aquests. Molts cotxes i molta velocitat. Aquest tàndem, hegemònic les darreres dècades, va expulsar els ciutadans dels carrers. Les voreres o les places ja no eren llocs de trobada sinó simplement espais de pas i aixi ens vam tancar als nostres pisos i vam deixar de conversar amb el vei. Els carrers buits semblaven més insegurs i per tant, vam prohibir baixar als nens a la plaça. Què hi faràs allà si no hi ha ningu? La Jane Jacobs (Muerte y vida de las grandes ciudades), als anys 60, demanava carrers vius, plens de gent on els ulls dels veïns fossin la millor garantia de carrers segurs. Fa més de 50 anys que sabem el que necessiten els nostres carrers per ser amables, segurs, pràctics i tanmateix, les males praxis han persistit.
Reduir el número de cotxes, la seva velocitat de circulació i repartir de manera més equitativa l’espai públic per generar espais de qualitat per als vianants, és la manera de tornar a omplir els carrers dels barris de gent i d’infants. I aleshores, podrem donar-li a un nen o a una nena de 7 o 8 anys la responsabilitat de baixar a comprar el pa a la plaça? Des de Colecamins estem treballant amb aquesta filosofia. L’autonomia infantil ens ha de permetre criar infants més autònoms i responsables i per a conseguir-ho necessitem millorar els nostres barris. Fins ara hem aconseguit alguns pasos positius (pintura i senyalització), però encara ens queda camí per recórrer (millorar el disseny urbà). El fet de veure nens sols al carrer ha de ser un indicador de que les coses estan canviant, de que estem fent barris més amables, més segurs, més pròxims. 

Article publicat a la revista de la Setmana Europea de la Mobilitat 2017, editada per l'Ajuntament de València

dijous, 14 de setembre del 2017

Setmana Europea de la Mobilitat 2017. No tot s'hi val!

Programa SEM17, Ajuntament de València
Com canvien les coses. Fa anys, no molts, la Setmana Europea de la Mobilitat passava clandestinament per la ciutat de València. L’ajuntament, aleshores en mans del Partit Popular, oferia gratuitament el transport públic un dissabte o diumenge i celebrava, també en cap de setmana, una bicicletada popular pel gens popular circuit de Fórmula 1. I ja està. Entre setmana res, que ells en el fons no estaven per canviar patrons de mobilitat ni paradigmes.
Ara, sembla que les diferents administracions públiques competeixen per veure qui organitza més coses. L’ajuntament de València i la regidoria de mobilitat i espai públic, amb Grezzi al capdavant, porta tres anys muntant un programa complet i interessant: Una fira, xarrades, cicles de cinema, alliberament d’espais públics per poder passejar tranquilament.... aquí el programa d’enguany. La Conselleria d’Habitatge, Obres públiques i Vertebració del Territori, tot i ser una administració allunyada dels ciutadans, també intenta participar de la Setmana Europea de la Mobilitat incentivant el dia sense cotxe a les escoles i promovent uns premis que a la llarga seria interessant que es consolidessin. Tot un canvi en tant sols 2 anys.

No tot val durant la Setmana Europea de la Mobilitat
Ara bé, com tot el que es posa de moda, sempre hi ha algú interessat en aprofitar-se’n. La Setmana Europea de la Mobilitat es crea amb l’objectiu de promoure unes pautes de mobilitat més sostenibles, on l’anar a peu, en bicicleta i transport públic siguin els principals protagonistes de la mobilitat urbana. Està clar que el missatge és reduir el número de cotxes que circulen per les nostres ciutats, per tal de reduir sorolls, contaminació i guanyar espai per a altres usos més creatius. Aleshores em pregunto: Què fa el diari El Levante, junt amb Gas Natural, organitzant una xerrada que porta per titol “Energia y calidad del aire en la Comunitat Valenciana”. Està legitimat Gas Natural per xerrar de qualitat de l’aire? O pitjor encara: Per què està invitat com a ponent el manager de “Movilidad Sostenible SEAT”. A veure, SEAT no es dedica a vendre cotxes? Són Seat i Gas natural dues empreses idonies per parlar de mobilitat sostenible durant la Setmana Europea de la Mobilitat? Què fa la Consellera d’Agricultura presentant aquesta jornada? I el President de la Federació Valenciana de Municipis i Provincies? Aquestes jornades cada vegada fan més tuf a neteja de cara d’unes empreses que veuen trontollar el negoci i que reben el suport d’uns diaris ja gens independents i on els polítics es deixen arrossegar probablement perque els lobbies (Gas Natural i Seat) són encara poderosos.

Per contrarestar amb una mica de criteri tècnic, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports organitza una jornada tècnica titulada, molt encertadament, Movilidad, salud y seguridad vial on entre d’altres, parlarà José Manuel Felisi, mebre del col·lectiu València per l’Aire, que exposarà els resultats de les medicions de particules realitzades durat els darrers mesos a la ciutat de València. Agafint-se fort, que els resultats no són gens bons.