dilluns, 30 de març del 2009

Diumenge de Rams

Hi havia una vegada un petit llogarret a la vora d’un riu d’aigües clares, envoltat de camps d’arrossos i d’horta. Els habitants del poble vivien principalment de l’agricultura, cultivant arròs, fent planter d’arròs i cultivant a l’horta tot tipus de verdures, sobretot enciams. Quan l’hivern acabava i ja havien estrenat la primavera, amb els camps d’arrossos ja ben inundats, es dedicaven de manera intensa a cuidar l’horta. Els llauradors, abans de que sortís el sol, marxaven, aixada en mà, cap als camps. Ho feien a peu, en bicicleta, en mula o qui s’ho podia permetre, en motocicleta. Enmig de tanta feina i dedicació al camp arribava, sense adonar-se’n, diumenge de Rams. Diumenge de Rams significava l’inici no escrit del bon temps. A partir de diumenge de Rams, el temps canviava, el sol començava a apretar, es guardaven els jerseis de llana a l’armari, es trien les camises de cotó i els més petits començaven a menjar-se els primers gelats. Però diumenge de Rams era molt més que tot això. Al poble, es celebrava la fira agrícola i això volia dir que tota la comarca vindria al poble. Els carrers s’omplirien de gent mudada, famílies senceres que venien d’altres pobles en carros a vendre o a comprar tot el que la fira els podia oferir. Era moment de gresca, de xerrades, de prendre cassalla al bar i de retrobar-se amb vells amics. També era el moment d’enamorar i enamorar-se, de trobar aquella noia que al poble no existia. Però per què tanta gent en una fira d’un poble tant petit com aquest? El motiu de tant rebombori no era la fira en si, sinó el concurs que s’hi celebrava. Una vegada a l’any, el diumenge de Rams pel matí, al poble es celebrava el concurs d’enciams. Llauradors de tota la comarca venien amb els seus millors enciams, grans, verds, plens de vida…. A la muntanyeta, al camí que puja cap a Santa Bàrbara, tots els participants posaven, damunt d’uns taulons de fusta, les seves peces més boniques. Tots els llauradors cuidaven els enciams com si fossin peces delicades de vidre. Els netejaven la terra, els treien els cargols que hi havien entre les fulles, els humitejaven per a que brillessin com ho fan de matinada degut a la rosada… Abans de missa de dos, el jurat llegia el veredicte, un veredicte difícil, ajustat i a vegades criticat, però sempre celebrat per tothom. Ja hi havia guanyador del concurs d’enciams, un llaurador que aquell mateix dia marxaria a casa amb el carro buit i les butxaques plenes. Li prendrien els enciams de les mans, doncs aquella setmana, tothom voldria les amanides amb l’enciam del llaurador guanyador. I així passaven els anys. Arribava l’estiu i tornava la feina als arrossars, a la tardor el camp d’arròs estava sec fins que es tornava a omplir d’aigua a finals de l’hivern. I quan l’arròs deixava una mica de temps, tocava encarregar-se de l’horta. El camp és un no parar, faci fred o calor, sigui estiu o primavera, sigui dimarts o diumenge. I de sobte, una altre vegada Diumenge de Rams. Però amb el pas del temps les coses van canviar. Els tarongers van substituir l’arròs i d’horta en va quedar ben poca. Entre taronges i finques, l’arròs va desaparèixer i l’horta va reduir-se a la mínima expressió. Però la festa de diumenge de rams seguia vivia. Era l’excusa per trobar-se, per sortir a passejar, per celebrar que arribava el bon temps, per fer el canvi d’armari…. Així que ara, molts anys després de que els llauradors de la comarca vinguessin al poble en carros a ensenyar-nos els seus enciams, les entitats del poble segueixen la tradició i el camí que puja cap a Santa Bàrbara, encara ara, cada matí de diumenge de Rams, s’omple d’enciams.

dilluns, 23 de març del 2009

Estels del sud

Del 18 al 22 de març l’Espe i jo hem completat la ruta “Estels del Sud”, una travessa de cinc dies pel massis del Parc Natural de Els Ports, a cavall de Tarragona, Terol i Castelló. És una travessa dura (7-9 hores de caminada al dia), però molt recomanable. Els dos primers dies recorres la serra pel nord, de Paüls a Arnes i de Arnes a Beseit, passant per sota de les roques d’en Benet, pujant al cim del Penyagalera i travessant barrancs tant espectaculars com el d’Arnes o el riu de les Valls o l’Ulldemó. El tercer dia t’endinses al parc natural a través del barranc del Parrissal. A l’estiu pots creuar l’estret nedant, però per aquestes dates, el fred t’obliga a grimpar pel pas del Romeret, una via ferrata d’aquelles que es fan bé però no t’equivoquis! El quart dia és més tranquil i carenejant, pujant i baixant, travesses el Port per dins, des del refugi de la Fontferrera al refugi de Caro. Per acabar, l’últim dia baixes del Port cap a Paüls, travessant les Foies i les rases del Maraco. Si disposeu de cinc dies, és una travessa que us recomano de veritat. Coneixereu un indret espectacular, variat i depenent de l’època de l’any, podreu fer parades per a banyar-vos en cada un dels barrancs que creueu. A l'estiu potser farà massa calor, però teniu el bany assegurat. I si voleu apretar, hi ha gent que la fa en tres o quatre dies.... aquí que cadascú decideixi què vol fer i com ho vol fer.
I l'allotjament està molt bé. Als pobles de Paüls, Arnes i Beseit es dorm en allotjaments rurals i dins del Parc, als dos refugis guardats que hi ha, el de la Fontferrera i el de Caro. Bon sopar, esmorzars descents i picnics amb entrepans, fruites, fruits secs i xocolates, el que et permet fer la travessa amb una motxilla petita (30 litres).
Res gent, si teniu ganes de conèixer el Parc Natural dels Ports, Estels del Sud és una molt bona manera de fer-ho.

dimarts, 17 de març del 2009

Ex Libris

Caludi Ptolomeu, fou un geògraf, astrònom, químic i matemàtic, nascut a Toleimada l’any 100 i mort a Alexandria, Egipte, l’any 170. Es considerat com un dels pares de la geografia, doncs a la seva gran obra titulada "Geografia" descriu, amb gran detall, el món conegut de la seva època. Per a poder representar la superfície esfèrica del globus sobre una superfície plana, en Ptolomeu va inventar-se un sistema de projeccions, en que els paral·lels són cercles al voltant del Pol Nord i els meridians línies rectes que convergeixen en el Pol. Amb aquesta tècnica va arribar a descriure el mediterrani i part del món conegut amb un detall excel·lent i els seus mapes van ser copiats, durant anys, pels seus deixebles. Jo associo a Ptolomeu amb la feina de conèixer món, de descriure les ciutats, els paisatges i les persones que conformen el caràcter de cada una de les ciutats, potser d’unir cultures. Pel meu aniversari l'Espe m'ha regalat un Ex-Libris. El dibuix és un dels mapes fets per Ptolomeu. Diuen que un Ex Libris ha de ser com una carta de presentació d’un mateix, ha de ser un dibuix o text amb el qual et sentis identificat. Ptolomeu, a més a més de ser geògraf, era un viatjant i possiblement un enamorat de la mediterrània. I jo també ho sóc, de geògraf, d’enamorat de les dues ribes de la mediterrània i de viatjant.

diumenge, 15 de març del 2009

Per Falles... a la muntanya!

Aquestes darreres setmanes he anat una mica "de cul", molta feina, viatges a Múrcia, a Sevilla, cap de setmana amunt i a vall per motius personals... L'Espe i jo necessitem parar, relaxar-nos i desconectar una mica. I que millor que aprofitar la setmana de Falles per marxar de València, abandonar la voràgine de gent i aïllar-nos del món mundial enmig de les muntanyes.
Doncs això farem. Dimarts marxem cap a Paüls, un poble de 600 habitants de la comarca del Baix Ebre, situat a les faldes del Parc Natural del Port de Beseït. Allà començarem la ruta "Estels del Sud", una volta circular de cinc dies, que passant per Arnes, Beseït, la Font Ferrera i Caro, ens permetrà conèixer un dels indrets més dsesconeguts de Catalunya, Aragó i el País Valencià. Prometo crònica i fotos de la ruta!
Que tingueu bona setmana i una molt bona entrada a la primavera!
Us adjunto el link de la travessa

dissabte, 14 de març del 2009

Indisciplina policial


A la Gran Vía Marqués del Túria amb el carrer Conca hi ha la comissaria de la policia Nacional. Doncs bé, cada día, matí o tarda, hi ha un o dos cotxes aparcats damunt de la vorera. Un Peugot 206 i/o un Citroen C4. Tenen el detall de no estacionar damunt del carril bici, però ho fan constantment damunt de la vorera.
Potser seria el moment de que algú els fes saber que la vorera és per a passejar, no per estacionar i que l'ordenança de circulació l'ha de complir tothom, els cossos policials també.

dimarts, 10 de març del 2009

Pla de mobilitat a l’Àrea Metropolitana i implantació del sistema de bicicleta pública

La Conselleria d’Infrastructures i Transports de la Generalitat Valenciana està en procés d’adjudicar l’estudi de mobilitat de l’Àrea Metropolitana de València. El preu del concurs (200.000) no és per tirar a coets doncs amb aquest pressupost no es pot fer un treball de camp en condicions. Per a un univers de població de més d’un milió d’habitants, farien falta 400.000 euros per a fer una enquesta de mobilitat amb cara i ulls. Sigui com sigui, això indica que comença ha haver, dins de la conselleria, una necessitat de planificar la mobilitat a nivell d’àrea metropolitana i aquesta actitud, ja és per a celebrar. Ara tant sols falta que s’ho creguin i que hi destinin els recursos necessaris per fer una feina ben feta.
Paral·lelament, l’Ajuntament de València ha publicat els plecs de condicions tècniques i administratives per adjudicar la gestió del servei de bicicleta pública a la ciutat. El títol del plec s’assembla més a una llista de la compra a l’IKEA que a un plec de bicicleta pública, doncs han lligat la implantació de la bicicleta a la publicitat urbana. El títol del plec és: instalación, gestión y mantenimiento en el dominio público municipal de un sistema de transporte público individualizado mediante la puesta a disposición al público de 2500 bicicletas y la implantación de 250 paradas para su estacionamiento, así como información institucional e información horaria y de temperatura, mediante soportes de mobiliario urbano para uso publicitario.
Sigui com sigui, els requisits de partida semblen correctes (2.500 bicicletes i 250 parades) i tant sols ens queda esperar que la gestió i el manteniment també ho siguin.
El més segur és que el concurs el guanyi JCDecaux, que són els mateixos que gestionen amb èxit el servei de bicicleta pública a Sevilla. L’únic dubte que em queda, és el fet que estigui lligat a la publicitat. És el millor model? Cal lligar la gestió de la mobilitat a la publicitat o hauria de ser un recurs més per a finançar el sistema? El resultats diran!

dimecres, 4 de març del 2009

Recomanacions musicals

Fa temps que no comento les últimes adquisicions musicals, així que us vaig a fer algunes recomanacions. Des de fa un temps estic escoltant bastant a en Jack Johnson. No sé ben be que fa o com ho fa aquest personatge de Hawaii, però té el do de transmetre un bon rotllo increïble. Arribes a casa cansat de la feina, li dones al play de l’equip de música i ja està, l’estat d’ànim millora amb una música suau i agradable. L’últim CD, Sleep through the static. Farà tres o quatre anys, vaig descobrir a Amadou&Marian i l’any passat, al festival Pirineos Sur vaig tenir l’oportunitat de veure’ls en directe. El disc Dimanche a Bamako els va fer mitjanament coneguts l’any 2005. La producció de Manu Chao era evident i tot i ser un bon disc, es notava massa la mà de l’ex-Mano Negra (per a bé i per a dolent). Ara, amb nou productor, presenten Welcom to Mali. El so Manu Chao desapareix i potser per això, aquest darrer disc és més Amadou&Mariam en estat pur. Músiques de l’Àfrica i occident barrejades amb gust i ritme. Khaled és un músic argelià afincat a Paris, que des de fa anys ens fa ballar al ritme del rai, i per això se’l coneix com a rei del Rai. L’any 2008 ha publicat un recopilatori (Best of Khaled), un CD esplèndid per descobrir i aprofundir en el coneixement (i divertiment) d’aquests ritmes tant característics d’argèlia i que en Khaled, tant sàbiament, barreja amb músiques occidentals. En definitiva, músiques del mediterrani! No sé si per gust, tradició o veneració, cada vegada que Macaco treu un CD nou, jo me’l compro. Sempre diré que es troba a faltar part de la banda originària (sobretot a Martín Fucks), però en Dani ha sabut mantenir el tipus. Aquesta setmana acaba de publicar el cinquè disc de la seva carrera, Puerto presente. Amb col·laboradors de luxe, Macaco presenta un disc optimista (potser en excés) amb els ritmes i la veu de sempre, que al cap i a la fi, son els trets diferencials d’aquesta banda. L’he escoltat un parell de vegades així que encara estic en procés d’assimilació. I per últim Manel i el seu primer treball Els millors professors europeus. D’ells ús en parlaré en un post del proper mes d’abril, doncs venen a tocar a València i allà estaré, atent i a punt per redactar-vos la crònica del concert. Apa, aneu de compres o feu servir l’emule, però que no us enxampin!