Rathausplatz |
La primera vegada
que vaig trepitjat sòl austríac ho vaig fer sense voler. Crec que ha estat
l’única vegada que he anat a un país estranger sense tenir la mínima intenció
d’anar-hi. Aleshores jo estava d’Erasmus a Ca’Foscari, Venècia, gastant-me les
15.000 pessetes que la Unió Europea em donava cada mes en cafès, spritz i
pizzes al volo. No donava per a més... Amb els amics que ens vam ajuntar a Venècia
vam llogar un cotxe per anar de viatge a Croàcia i quan ja estàvem carregant-hi
les motxilles, el de l’Europcar ens va dir que a Croàcia no hi podíem anar, que
no era un país membre de la Unió Europea i que per tant, la targeta verda
(l’assegurança) no ens cobria al país del bàltic. Aleshores, després d’un petit
debat a Piazzale Roma, vam decidir anar cap a Viena, on vam arribar una nit
freda de novembre. Aquell viatge va ser un d’aquells que podríem anomenar
iniciàtics. Van ser només 4 dies, però ens van passar tantes coses que el
vincle d’amistat que es va construir durant aquells dies ha perdurat fins avui,
15 anys més tard. Fa poc un bon amic em deia que per a mantenir els amics cal
que passin coses per tal de poder construir un relat que enforteixi l’amistat.
Aquells quatre dies de tardor de l’any 2.000 vam generar tantes històries que
els llaços d’amistat han quedat fortament lligats i Àustria ja forma part del
nostre paisatge col·lectiu i identitari.
La setmana passada
vaig trepitjar Viena per segona vegada i de nou també va ser una mica de rebot.
A última hora un company de feina es quedava sense poder anar al congrés
mundial de vianants Walk21 i jo aprofitava la seva plaça. Aquesta vegada el
viatge ha estat del tot diferent i les poques passejades que he pogut fer les he
fet amb ulls atents. El primer que em va sorprendre de Viena és la foscor, o
per contraposició, la quantitat de llum artificial que tenim a València. L’avió
va aterrar al capvespre, ja de nit, i el trajecte en bus de l’aeroport a Westbahnhof
va transcorre enmig d’una penombra agradable. I després els horaris. A les
19:00 hores tot tancat, fins i tot les oficines de PwC, una cosa impensable als
països mediterranis. Les botigues a les 19:00 totes tancades i a les 19:30
tothom a sopar. Si un mediterrani es despista i busca un restaurant més enllà
de les 21:00 hores, es queda sense sopar. I no és pas broma. I ben pensat no
està gens malament aquest horari.... Algun dia, a casa nostra, haurem de fer
una reflexió profunda sobre els horaris laborals i comercials. Ara bé,
culinàriament guanyem per golejada. Només dir-vos que el plat típic vienès (i
austríac) es diu Wiener Schnitzel i no és res més que un tall de vedella
arrebossat amb patates fregides. Quin nivell.... el dia que vaig menjar millor
ho vaig fer al restaurant grec Mythos, que us recomano si algun dia passegeu
per la ben remodelada Mariahilfer Straße. De postres, els Strudels de la cadena
de pastisseries Aida estan molt bons. Alguna cosa havien de cuinar be, no? Això
si, els postres no els acompanyeu amb cafè, que us cobraran 2,5€ per un expresso i de l’ensurt us ennuegareu
amb els trossos de poma del strudel.
Passejar per Viena
és colpidor. Els edificis, gairebé tots els que estan dins de l’anella formada
per les avingudes Schubertring, Getreidemarkt, Auerspergstraße, Landesgerichtsstraße
i el ramal del riu Danubi, són imponents, d’una arquitectura clàssica que
espanta. Són tant grans i majestuosos que jo no parava de pensar en com collons
poden donar un ús i mantenir tanta arquitectura monumental concentrada en tant
poc espai. Que si el Rathausplatz (l’ajuntament), el parlament, la universitat,
el Burgtheater i el Volkstheater, l’Òpera, els bessons museu d’història natural
i museu d’història de l’art, la Biblioteca nacional, el palau Imperial, la
catedral de Viena i la Votivkirche... i la llista podria ser interminable.
Quant els costa als austríacs mantenir tanta arquitectura? Com es que no hi ha
res abandonat? A València tenim la casa de la Seda que es cau a trossos o l’edifici
de Bombas Gens, per anomenar-ne alguns, en estat de ruïna....i són casetes
d’obra comparades amb les imperials construccions austríaques!! Reflexió
companys!
I per acabar un
detall. Vaig veure molts cotxes de luxe circulant per les avingudes de Viena,
entre ells dos Tesla S, un vehicle elèctric (probablement el millor del món)
que degut a la incompetència (i interessos) del nostre ministre d’Industria, el
Sr. Soria, l’empresa Tesla ha decidit no comercialitzar decididament a Espanya.
Bé, de fet, a Girona han instal·lat alguns carregadors però la presència és més
simbòlica que real.... Una altra comparació odiosa entre Àustria i Viena....
Sort que nosaltres tenim sol i el cel blau, que si no, no sé que collons fem
per aquestes latituds mediterrànies.