dimecres, 29 de juliol del 2009

La F1 a València. Un despropòsit

A mitjans d’agost es celebra a València el Gran premi d’Europa de Fórmula 1. A dia d’avui, i quan tant sols falten vint dies per a la celebració de la carrera, només s’han venut 30.000 entrades de les 75.000 disponibles (l’any passat havia un aforament de 112.000 espectadors). Per acabar de donar un impuls a la venda d’entrades, han anunciat que Renault i per tant Fernandito Alonso, no podrà còrrer a València perquè a Hongria han fet alguna cosa que no tocava i els han sancionat. Per animar el cotarro i intenar vendre alguna cosa més, Ferrari li ha preguntat a Schumacher si li ve de gust corre. Té 40 anys i en fa tres o quatre que no competeix. Tot plegat molt professional. Un despropòsit. A aquest pas, hi hauran més pilots, mecànics i convidats que espectadors. Suposo que si tenen una mica de vista es posaran a regalar entrades a tort i a dret per tal de que les imatges de TV mostrin unes grades amb una mica de color. Prou trist i lleig és el recorregut “urbà” com per a que les graderies es vegin buides. S'adjunta foto del circuit al seu pas per un magnífic solar ple de merda. Sigui com sigui, espero que la reflexió final sigui plegar veles. València té un contracte de 6 anys amb el senyor Ecclestone, però amb tant sols dos anys, s’està veient que això de la Fórmula 1 no és tant rentable com es pensaven. L’any passat es van perdre 3 milions d’euros (declarats) i per cada Gran Premi es paguen 26 milions al senyor Ecclestone. I el pitjor de tot és que la ciutadania no sap ben be qui paga i perd els diners, si l’administració pública o l’empresa privada organitzadora (Valmor Sports), adjudicatària de tot el “tinglado” a dit, sense concurs públic. Estic gairebé convençut que aquest agost serà l’últim amb Gran Premi a València. Això si, segur que s’inventen qualsevol excusa per tancar la paradeta sortint per la porta gran. Sigui com sigui, el que han de fer és plegar, deixar de fer el ridícul i gastar-se els diners en coses més útils per a la ciutat.

dissabte, 25 de juliol del 2009

Es crema el Port

Quan la força de la naturalesa es mostra amb virulència, l’ésser humà tant sols pot callar i esperar. Som molt poca cosa, petits, insignificants. Una riuada ens arrenca de casa, un terratrèmol converteix la ciutat en un castell de cartes, un huracà transforma en plomes allò més pesat i un incendi forestal s’ho menja tot. Aquesta setmana s’ha celebrat l’efemèride de l’arribada de l’home a la lluna, però som incapaços de controlar un incendi forestal a Horta de Sant Joan. Ja han mort cinc bombers i s’han cremat 1.200 hectàrees de Parc Natural del Port. S’estan cremant les faldes del Port (allà he après a anar amb bici i a gaudir de la muntanya), el barranc de Canaletes, els voltants de les Roques d’en Benet (inspiradores del primer cubisme de Picasso), el paisatge de Prat de Comte i Horta de Sant Joan i ves a saber quants racons més. S’està cremant un patrimoni natural que no té preu, que no recuperarem mai. Al mes de març, amb l’Espe, vam estar cinc dies fent la travessa Estels del Sud. L’etapa de Paüls a Arnes era preciosa. Paisatge dur, pins blancs, ametllers, oliveres, conglomerat, barrancs estrets i rius d’aigua clara, masos abandonats que amb silenci recorden com de dur és el camp. Doncs aquest paisatge, aquesta part de la nostra història, se’ns crema. I no hi ha marxa enrera.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Xesco Boix. 25 anys

El 21 de juliol de 1984 moria, a Malgrat de Mar, en Xesco Boix. Ara fa 25 anys. I com passa el temps. En Xesco va néixer a Barcelona l’any 1946 i amb 17 va marxar a estudiar als Estats Units. Era l’any 63 i allà va entrar en contacte amb gent tant influent com Bob Dylan, Joan Baez i sobretot Pete Seeger. Després d’un any als Estats Units, retorna a Catalunya per començar els estudis de pedagogia. Arriba a casa amb la música de protesta social a flor de pell i a terres catalanes, amb una societat que políticament i culturalment comença a mobilitzar-se, sorgeix la Nova Cançó. En Xesco crea, amb músics com Pau Riba, Jaume Sisa, Maria del Mar Bonet o Jaume Arnella, el Grup de Folk. La influència americana és clara. D’aquesta primera època del Grup de Folk són les primeres traduccions al català de les cançons de Dylan, Baez i Seeger.
Al maig del 68, es celebra el festival de Folk i 10.000 persones es donen cita al Parc de la Ciutadella per cantar, durant 9 hores, les cançons del grup. En paraules d’en Xesco "Tots el que hi vam participar teníem el convenciment que amb la nostra tasca podíem canviar les coses, tots nosaltres érem plens de sentiments revolucionaris, d’ànsies de llibertat...sota la mirada dels grisos de sempre, que ho veien i no s’ho acabaven de creure...era com una sola veu escampant un bon grapat de cançons...allí es creà un oasi de llibertat. Aquell dia crèiem que tot era possible". El grup de Folk va continuar treballant durant dos anys i després cadascú va emprendre els seu camí en solitari. En Xesco Boix, atret per la pedagogia, va encaminar la seva carrera musical cap a l’animació. L’any 1971 fundà, amb en Jordi Roure, el grup Ara va de bó. El pas del temps i la seva experiència van convertir en Xesco Boix en un dels millors animadors infantils d'Europa, va crear un model d'animador i una filosofia de vida que el convertiren en mestre d'altres animadors que, 25 anys més tard, segueixen el seu camí. Jo recordo cantar en Xesco Boix a casa i després als campaments d’estiu. Cançons infantils primer amb els LP d’Ara va de Bó, que encara deuen estar per casa i després les versions de Dylan al cançoner d’estiu. I m’agradava. I com aquest juliol es celebren els 25 anys de la mort d'en Xesco Boix, aquí va el meu granet de sorra, el meu petit homenatge. Sempre és un bon moment per recordar un músic que, enlloc de dedicar-se als grans, va dedicar part de la seva vida als infants.

I com no es pot fer un post per explicar tota la biografia i discografia d'en Xesco Boix, us paso uns quants links interessants: http://www.xesco.cat/ - biografia (d’on jo he extret el post), discografia, contes, material didàctic, links... la pàgina per excel·lència!

http://www.vilaweb.tv/?video=5740 - Vídeo “25 anys Xesco Boix: Vull ser lliure” a Vilaweb.

http://vol-oreneta.blogspot.com/ - Blog de Jordi Roura (membre de Ara va de Bo) sobre Xesco Boix

El número de juliol de la revista Enderrock també ha publicat un número especial centrat en la figura d’en Xesco Boix, amb el DVD “25 anys Xesco Boix. Vull ser lliure”

dilluns, 20 de juliol del 2009

Pirineos Sur 2009

De nou, el Festival Pirineos Sur es converteix en una bona excusa (i ja en van quatre) per escapar-se al Pirineu un parell de dies i muntar unes jornades de multiactivitat d’allò més divertides. Divendres, després de treballar, enfilo l’autovia de Mudèjar tot escoltant Lou Reed i a les nou del vespre ja estic a Rodellar, enmig de la Sierra de Guara. Busco un lloc amb vistes, planto la tenda i me’n vaig a una terrassa a fer-me una cervesa, a llegir i a esperar al Ferran, que arriba una mica més tard. Dissabte al mati esmorzem al camping de Rodellar tot llegint les ressenyes d’escalada de la zona. Ens decidim pel sector “La Fuente” i abans de les 12 ja estem amb els peus de gat i els arnesos penjats de les parets calcàries del barranc de Mascún. Treballem tres vies divertides, d’uns 15 – 20 metres i d’un grau màxim de 5+. Disfrutones! Després d’escalar, bany al riu (quin fred redéu), cotxe i cap a Sallent de Gàllego a gaudir del Festival de música Pirineos sur 2009. Abans, però, parada tècnica a Sabiñanigo per recollir al Fernando i a la Susana. Ja hi som tots, comença la festa! I ara us dono unes bones raons per anar al festival: La mitjana d’edat està per damunt dels 30, no està massificat, l’entrada val 20 euros, el cubata val 6 euros, no fa calor, la programació es bona, hi ha bon ambient.... Dissabte per la nit vam gaudir de l’espectacle Casser le mur, una producció del festival Pirineos sur i L’Boulevard Festival de Casablanca. Primer van tocar Nass El Ghiwane i Jil Jilala, dos bandes que naixen al Marroc als anys 70 i que van revolucionar el panorama musical al país veí, sobretot per l’atreviment de les seves lletres. Jo els vaig trobar, musicalment, massa clàssics i com les lletres no les entenia, doncs em vaig quedar una mica a mitges. Però vam escalfar motors, i després va pujar a l’escenari una superbanda de 14 músics. El grup Biella Nuei (d’Aragó), el grup Azawan (Marroc) i el DJ marroquí Mood, han format una banda i un espectacle que et fa ballar des del Pirineu aragonès a les muntanyes de l’Atlas. Ritmes berebers, marroquins, sons tradicionals aragonesos... tot una barreja per ballar i ballar! Molt bon concert. Farà falta veure com això es tradueix en un CD i quina continuïtat pot tenir com a banda. En directe, molt recomanable. El 19 de setembre actuen al Mercat de la Música Viva de Vic. Preneu nota. I després festa fins a les 6 amb Dj Panoja i DJ Wagner Pa (Brazuca Matraca). Diumenge al migdia cafè al bar de Lanuza i bany al pantà per despertar-se. Per dinar, entrecot al roquefort a Panticosa i per pair, cinc hores de cotxe fins a València, tot escoltant en Calamaro, en Bowie, en Lou Red...

divendres, 17 de juliol del 2009

Redefinint el concepte de desenvolupament sostenible

El G-8 va anunciar l’altre dia que de cara el 2050 es comprometen a reduir el CO2 en un 80%. Això es com dir que jo de cara al 2050 em comprometo a saber volar. Per al 2050 queden 40 anys. Berlusconi, Merkel, Brown i la majoria de polítics presents a la cimera del G8 estaran ja morts. Si tot va bé, jo tindré 72 anys. Quina compromís polític és aquell que s’ha d'avaluar quan tu ja no hi ets? A mi em sona més a una necessitat de desentendre’s del problema, d’una sortida endavant, que no pas d’una proposta realista. Ni som capaços, ara per ara, de reduir en un 80% les emissions, ni és raonable plantejar-ho per a un horitzó de 40 anys. Això equivaldrà a que seguirem igual, emetent cada vegada més i que ja pensarem com solucionar el problema quan ens acostem al 2050. I seran uns altres els que hauran d’afrontar el problema. No seria més realista i factible plantejar-nos una reducció del 15-20% de cara al 2020? Jo crec que si, però no interessa perquè això implicaria, de veritat, posar-nos a treballar: canviar el model econòmic, el model de consum, el model de valors, el concepte de desenvolupament... Anem malament i per tant, deixem la feina per a les següents generacions. És el camí més fàcil i còmode. Vist això, jo redefiniria el concepte de sostenibilitat, tant maltractat a Aquila aquests dies. La nova definició podria ser: El desenvolupament sostenible es aquell que és capaç de satisfer les necessitats actuals, deixant per a les generacions futures la decisió de comprometre o no els recursos i possibilitats de les seves futures generacions.

dimecres, 15 de juliol del 2009

Ortografia urbana

Si fa poques setmanes analitzava un text escrit en una paret del carrer (emigartes no), avui reflexiono sobre una greu falta ortogràfica detectada en el cartell anunciador del taller mecànic de sota de casa. En aquest cartell, a part d’anunciar “detector radar Guardia civil”, que no tinc molt clar que sigui legal, anuncia "Detector aprosimacion marcha atras sonoro" Si, tal com sona, aproximación amb S! (Accents a part) La pintada de l’altre dia era greu perquè demostrava la incultura de l’autor, però aquest cartell demostra una manca d’interès col·lectiu per l’ortografia, doncs el cartell en qüestió no l’ha editat en Manolo, el cap del taller. Estic segur que en Manolo li va passar el text al dissenyador gràfic, aquest va fer la proposta de disseny i la va enviar a la impremta. Com a mínim, el text ha passat per tres mans i cap d’aquests personatges ha caigut en un error ortogràfic tan greu. Fer faltes d’ortografia és humà, però en un cartell anunciador d’un establiment, hauria d’estar prohibit! Demostra, simplement, un gran desinterès per la llengua i una manca de professionalitat important.
Passejant per la ciutat amb ulls oberts, es veuen coses molt interessants!

dimecres, 8 de juliol del 2009

Juliol mediterrani

T’aixeques pel mati adormit després de que el despertador hagi sonat dos o tres vegades. Un acte tant quotidià com pot ser dutxar-se o fer-se un got de llet et suposa un gran esforç i una suada important. Normalment vas a la feina a peu. Vint minuts de passejada que et serveixen per ser conscient de que el dia ha començat. Ara és impossible. La calor i la humitat fan que l’agradable passejada es converteixi en un mal son. Decideixes anar amb bus. El 71, que ara a l’estiu passa cada 15 minuts. L’espera a la parada és un suplici i quan ets dalt del bus, embotit entre milers de dones (els homes no van en bus), t’adones que la temporada d’estiu només ha començat per als de l’EMT. La resta del món, al juliol, treballa. Cansat i potser encara adormit, arribes a la feina. Obres la porta i una bocanada d’aire fresc et dona la benvinguda. L’aire condicionat s’ha inventat per a mantenir el nivell de productivitat a les empreses! No és un invent per millorar la qualitat de vida de la població. En un ambient primaveral ( a vegades generador de conflictes) passes el matí, però quan a les dues de la tarda surts al carrer per a marxar a casa a dinar, l’impacte físic és espectacular. Els 35 graus i la humitat del 80 – 90% és una hòstia a la cara amb totes les de la llei. Només de pensar en caminar vint minuts fins a casa, ja et provoca una suada important. Però camines, lent però sense parar, perseguint ombres, parant a comprar el pa, respirant a poc a poc. Arribes a casa xop, et canvies, et poses en calçotets, et rentes la cara, et beus un got d’aigua fresca i crides ben fort: aquest no és el meu clima! El repòs a casa et senta bé, però quan te’n adones, has de marxar de nou, amb la mateixa calor però a més a més amb la panxa plena. Penses en marxar caminant o agafar el bus. La idea d’arribar a la feina tot suat no et motiva, així que decideixes passar calor a la parada i esperar el bus. Es repeteix l’escena del matí. Per sort, quan a les vuit del vespre surts al carrer, la temperatura ha baixat a 30, però la humitat es manté alta. Camines cap a casa i segueixes suant, però com saps que la jornada ja s’ha acabat, la suor té un altre significat, no emprenya tant. Arribes a casa, et canvies de nou, et rentes la cara i surts a la terrassa a llegir tot fen-te una cervesa ben fresca. Segueix sense ser el teu clima, però has resistit un dia més i ja queda un menys per a la tardor!

dimecres, 1 de juliol del 2009

Senyalització orientativa a l'estació de Metro de Beniferri: un nyap!



Farà dos o tres mesos que han inaugurat la nova estació de la L1 de metro de Beniferri. Les obres han consistit en fer l'estació accessible i ampliar el vestíbul i realment ha quedat molt bé. Ara bé, com moltes altres vegades i degut a la legislació existent, hi ha un detall important que falla: la senyalització orientativa.
Quan arribes al vestíbul hi ha dos cartells nous, bonics i grans que t'indiquen el nom dels carrers de les dos sortides. Això no serveix per res, doncs la gent que utilitza esporàdicament aquella parada ho fa buscant equipaments molt concrets, com pot ser el Media Mark. Doncs bé, els cartells d'informació orientativa no l'anomenen i la gent es desorienta. O es desorientava i cada tres per quatre anaven a les guixetes a preguntar quina era la sortida del centre comercial.
La solució, dos mesos després d'haver inaugurat una estació que ha costat una milionada, ha estat penjar un DIN-4 amb celo, explicant el que realment vol saber la gent. Quina és la sortida del Media Mark.
No seria difícil arribar a un acord amb el Media Mark per a que pagués els cartells de senyalització. D'aquesta manera es donaria un bon servei i l'estació, que és nova, seria completament funcional i accessible.