diumenge, 30 de gener del 2011

Els que no fumem també tenim dret al sol

Els no fumadors hem començat l’any 2011 d’enhorabona. Ja podem entrar als bars, anar a dinar als restaurants o sortir de nit a fer-nos una copa sense haver de suportar l’olor del tabac dels fumadors. Ja era hora!

Ara bé, que passarà quan arribi la primavera i l’estiu? Enlloc d’entrar als bars ens voldrem seure a les terrasses a gaudir del sol i del bon temps, com ara, a l’hivern, fan els fumadors, que aguanten i fumen estoicament sota les estufes de butà que proliferen pels carrers de les ciutats. Voldrem però no podrem!

Els no fumadors tornarem a respirar el fum del tabac i de nou haurem d’escollir, com hem fet fins ara. O ens amaguem a dins del bar, on no hi haurà fum, o sortim al carrer a gaudir del sol i a empudegar-nos de fum.

Així que companys, proposo encetar una nova campanya per refer de nou la llei antitabac i promulgar la versió 3.0, on es prohibeixi fumar també a les terrasses dels bars i restaurants.

Cal que recuperem les terrasses sota l’eslògan “els que no fumem també tenim dret al sol”

dissabte, 22 de gener del 2011

Les llengües al Senat

Estic content que de tant en tan aquest país faci passos endavant per normalitzar situacions esquizofrèniques. No era de rebut que no es poguessin fer servir les quatre llengües oficials de l’estat al Senat. I segueix sent lamentable que encara no es puguin fer servir al Congrés.

S’ha fet un pas endavant (un pas simbòlic i per tant important) però encara hem d’anar més enllà per aconseguir una plena normalitat lingüística. I si al PP no li agrada, que no posi per excusa el cost dels traductors simultanis i que digui la veritat: Les llengües cooficials li generen malestar.

La mostra de que el cost anual de les traduccions simultànies al Senat no és car, la trobem dins del mateix PP. La senyora de Cospedal cobra, anualment, 240.000 euros, el mateix que costa fer les traduccions simultànies al senat. Com es que el PP no surt en tromba queixant-se del sou de la senyora de Cospedal? Proporcionalment trobo molt més exagerat que una persona cobri 240.000 euros que no pas el servei de traducció simultània per a tot l’any.

El PP, abans de queixar-se de l’elevat cost d’alguns serveis públics hauria de mirar dins de casa seva. (Recordem, per exemple, que l’Ajuntament de València es gasta cada any 32.000 euros en un creuer per a les falleres).

dijous, 20 de gener del 2011

ETA passa la pilota al govern central

L’anunci de treva realitzat per ETA la setmana passada és interessant. Sempre s’ha de celebrar un fet així, doncs ens apropa una mica més a la Pau. Ens en podem fiar o no, però l’anunci està fet i ara li toca moure fitxa al govern central.

Estic convençut que hi ha dos camins paral·lels en un procés de Pau. El que surt als mitjans de comunicació i on cada bàndol intenta contentar als seus i el que fan els mediadors entre ETA i el govern, que és manté en secret. Els mediadors van fent camí i mesura que el procés de negociació avança, es van donant noticies als mitjans de comunicació. Està tot detalladament estudiat i planificat.

Crec que és positiu que ETA hagi anunciat que la treva pot ser supervisada per mediadors internacionals. És un primer pas. El següent pas l’ha de donar el govern. I el punt problemàtic són les eleccions municipals del mes de maig. Si li demanem a ETA que deixi les armes i participi en el joc polític i democràtic, hem de deixar que es presentin a les eleccions.

En els seus millors moments (eleccions de 1.998) Batasuna aconseguia 14 diputats, els mateixos que el PSE. En les eleccions del 2005, les últimes que es va presentar abans de ser ilegalitzada, va treure 9 diputats. Aralar actualment en té 4. Si Batasuna es pogués presentar a les eleccions municipals d’aquest mes de maig i els resultats fossin positius, arribaria amb força a les eleccions autonòmiques del 2013. Què vol dir això? Que els PSE, amb Patxi Lopez al capdavant, perdria la lehendakaritza. És capaç el govern central de donar un pas endavant i deixar que Batasuna (o com vulguin dir-li) es presenti a les eleccions sabent que perdran el govern d’Euskadi? Per mi aquesta és la pregunta. I com sempre, és qüestió de saber si voldran anteposar el bé comú al bé del partit.

ETA ha donat el primer pas (en públic) i n’ha de donar molts més durant aquests propers mesos, però ara la pilota la té el govern central, a qui li toca moure fitxa.

dijous, 13 de gener del 2011

Istanbul

Aquest Nadal hem fet una visita a Istambul, una ciutat històrica, plena de llegendes i mites però alhora viva, actual i moderna.

La Istanbul moderna neix el 1923, quan l’oficial de l’exèrcit turc, Mustafa Kemal Atatürk, aboleix el sultanat posant fi a 600 anys d’Imperi Otomà. La nova Turquia és defineix com a república democràtica laica. Des d’aleshores, el garant de la laicicitat de Turquia és l’exèrcit turc, fidel seguidor dels principis d’Atatürk. Aquest fet és de vital importància, ja que quan un partit islàmic accedeix al poder (com ara el AKP d’Erdogan) l’exèrcit és l’encarregat de posar fre a les aspiracions del govern de barrejar religió i estat.

Amb aquesta base política, Turquia, però sobretot Istanbul, s’ha convertit en una ciutat moderna, occidentalitzada, viva i plena de contradiccions. No conec Turquia, però em dona la sensació que Istanbul no s’assembla en res a la resta del país. Hi ha dos països, Istanbul i Turquia, que conviuen entre la laicicitat i el modernisme de la primera i el conservadorisme de la segona.

Istanbul i la seva àrea metropolitana formen una megalopolis de més de 14 milions d’habitants. Tot i això, el que un turista vol veure amb cinc o sis dies de visita es concentra en un espai relativament reduït, delimitat per la plaça de Taksim al nord, la mesquita de Suleiman a l’oest i Santa Sofia i la mesquita Blava a l’est (a part de la visita obligada a la part asiàtica de la ciutat i un altra visita a la mesquita d’Ortakoi, sota el primer pont del Bòsfor, molt proper al barri de Besiktas). Movent-se amb els dos funiculars de la ciutat (Kabatas – Taksim i Tünel) i amb la línia 1 de tramvia es pot arribar a gairebé tots els indrets interessants de la ciutat.

Istanbul, com moltes ciutats de la mediterrània, s’ha de caminar abans de visitar. Abans d’entrar a veure mesquites, basíliques, museus i basars, és interessant donar una passejada per situar-se, per empapar-se una mica de l’ambient i per familiaritzar-se amb els diferents barris de la ciutat. Sultanhamet és la història, l’herència bizantina i otomana de la ciutat, mentre que Beyoglu i l’eix comercial d’Istiklal caddesi fins a Taksim és la zona moderna, comercial, on cal anar a sopar i a viure la nit istambulí.

I Àsia. La visita a la part asiàtica de la ciutat d’Istanbul serveix per donar la raó a Kavafis. El destí no és important, sinó el camí. La part asiàtica de la ciutat no té res especialment interessant per veure en una visita de cinc dies a Istanbul, però el viatge en ferri des de Besiktas o Eminönü a Kadiköy paga la pena, encara que només sigui anar i tornar.

Algú deia que si assequéssim el Bòsfor o aquest pogués parlar, el que descobriríem seria increïble. Aquest tros de mar, que connecta el mar de Màrmara amb el mar Negre, és un pas estratègic en la navegació europea des de l’època grega. Fa per tant més de 3.000 anys que totes les potencies europees han volgut controlar aquests pas. Per aquí van passar els romans, els bizantins i els otomans. Bizanci, Constantinopla i Istanbul, tres noms per designar una mateixa ciutat.

I que cal visitar? Jo recomano passejar. Començar a caminar a Taksim, recorre Istiklal i baixar per Beyoglu fins al pont de Galata. Creuar la Banya d’Or, passar per davant de la nova Mesquita, olorar el basar de les espècies i arribar a la zona de Santa Sofia i la mesquita Blava. Un cop fet aquest primer contacte cal entrar a la basílica de Santa Sofia, a la mesquita Blava, a la mesquita de Suleiman, a les cisternes, pujar a la torre de Galata i perdre’s pel gran basar i pel basar de les espècies. Per reposar, és important de tant en tant parar-se, respirar, contemplar el paisatge i hidratar-se amb un çhay. Si falta energia, un blaklava ajuda. La visita al palau Topkapi paga la pena, però per veure’l en calma necessitareu un matí sencer, igual que el museu arqueològic.

Per dinar, al barri de sultanhamet trobareu un munt de llocs tradicionals - turístics on menjar. Hi ha locals molt acceptables. Per sopar, millor els restaurants de Istiklal i voltants. Cuina turca moderna, acompanyada d’un vi turc o d’una Efes Pilsen ben freda si el restaurant serveix alcohol.