Els Frares i el Recingle Alt, a la Serrella

 

Els Frares, vistos venint de Quatretondeta

Mig any després de descobrir la Serrella, tornem a caminar per aquest petit paratge, poc visitat i preciós. Si al juny vam pujar al Pla de la Casa des de Fageca i ens vam acostar al forat d’Àfrica, ara hem visitat els Frares i el cim del Recingle Alt (1.359msnm.), sortint de Quatretondeta (El Comtat).

Matinem i a quarts de set sortim de València per, a les 8 del matí, deixar el cotxe a l’aparcament de la pista que ens durà cap a la font de l’Espinal (o dels Frares). La pista, serpentejant, va guanyant alçada lentament i en pocs minuts arribem a la majestuosa carrasca de la Tia Sofia, un Quercus ilex de 250 anys declarat arbre singular i d’interès local. Aquí, girem a l’esquerra i continuem per pista guanyant alçada fins a la Font de l’Espinal on, ara ja per sender, enfilem directament cap a la Serrella. En pocs minuts arribem a un trencall on hi ha un cartell explicatiu de la geomorfologia dels Frares. Girem a la dreta i ens acostem als Frares, que els tenim a tocar.

Ara, el sender transcorre paral·lel a la paret calcaria que tenim a mà esquerra, sense guanyar ni perdre alçada. Caminem per un sender que travessa les pedreres que, a poc a poc, s’han anat formant al llarg dels milers d’anys d’erosió i processos càrstics que han modelat aquest paisatge tant característic, aquestes agulles calcaries de fins a 50 metres que ara resisteixen altes i verticals. (una  mica de geomorfologia dels Frares).

Apropanat-nos als Frares

Quan estem a l’alçada de la Cova Foradada, deixem el sender i enfilem cap amunt per una pendent forta. En pocs minuts som sota l’arc gegant de calcari, en un ambient prou impressionant. Grimpem una mica per creuar l’arc i tornem a grimpar una mica cap a la dreta per sortir de la cova Foradada. S’obre davant nostre una vista magnífica de desenes de frares, aguantant-se delicadament sota les pedreres. El sender, ara, segueix sense guanyar ni perdre alçada, vorejant alguns dels frares. Al cap de poc minuts, enfilem cap a l’esquerra, cap a la Serrella, en forta pujada. Seguim fites i traces de sender, fem alguna grimpada senzilla i, finalment, deixem enrere el paisatge rocós per entrar al bosc de la Serrella, un paisatge menys agrest, més amable.

Travessant les pedreres dels Frares

Trobem una pista i la seguim cap a la dreta (sud-oest) durant un quilòmetre aproximadament. Després d’una hora i mitja de pedres i tarteres s’agraeix un caminar suau enmig d’un bosc. El fet de caminar tranquil·lament ens permet posar l’ull sobre algun fredolic. Seguim la pista en direcció al cim i, només poc abans d’arribar-hi, enfilem un sender marcat per unes cordes que, en qüestió de minuts, ens deixa al cim del Recingle Alt (o cim de la Serrella). Les vistes son espectaculars. Distingim el Benicadell i el Montcabrer cap al nord nord-oest, l’Aitana al sud, a tocar i cap a l’est el Bèrnia, amb el seu esperó desafiant. Més lluny, cap al sud-oest, veiem el que suposem que deu ser la Serra del Maigmó. La caseta forestal de fusta que hi ha al cim ens serveix de recer del vent fred. Fem un mos, les fotos de rigor i seguim el camí.

Al cim del Recingle Alt o la Serrella

La baixada la fem, primer, resseguint els camí anterior fins a un trencall on deixem la pista que ens duria de nou cap als Frares i n’agafem una que ens dur cap al sud. La deixem per agafar un sender que en forta baixada ens deixa a una bassa d’aigua de prevenció d’incendis. Aquí, per no fer pista, pugem per un sender cap a la carena que travessa la Serrella de sud-oest a nord-est, de la roca del Comptador al Forat d’Àfrica. Seguim el sender cap al nord-est, caminat sempre pel costat nord de la carena, per sender ombrívol i boscós. Arribem al desviament que ens portaria al Forat d’Àfrica, que divisem a tocar, i baixem cap al trencall principal de la serra, aquell que et permetria enfilar cap al Pla de la Casa o baixar cap a la Font Roja, Fageca o Quatretondeta. Nosaltres baixem cap a la Font Roja i allà, enlloc d’agafar el sender que vam caminar al juny cap a Fageca, agafem el sender que després de la Font surt cap a l’esquerra, sense perdre alçada. A poc a poc va virant cap al oest i a través d’unes pedreres i d’unes boniques vistes del Comtat, ens porta al trencall del matí, on vam girar a la dreta cap als Frares. Ara, tant sols ens queda recorre el tram caminat aquest matí fins al cotxe.

De nou, caminada per un indret preciós.

Temps total: 4 hores 30 minuts

El Bèrnia, al fons, des de la Serrella

El vianant, de Ray Bradbury (1951)

 

The pedestrian, de Joseph Mugnaini

Fa poc vaig rellegir-me la novel·la gràfica “Fahrenheit 451” de Tim Hamilton, basada en el llibre que Ray Bradbury va escriure l’any 1953. En la primera trobada que tenen Montag i Clarisse, aquesta li explica al bomber que el seu tiet i la seva mare son estranys perquè es queden xarrant i, afegeix: “És com ser un vianant, però més estrany”. Després li explica que, una vegada, van detenir al seu tiet per vianant.

Farenheit 451. Novel·la gràfica de Tim Hamilton

El pròleg de la novel·la gràfica és del propi Bradbury i explica que aquesta escena naix d’un fet real, quan a ell i a un amic seu, després de sopar i mentre tornaven a casa caminant per Wilshire Boulevard, a Los Angeles, la policia els va parar per preguntar que estaven fent. Al respondre que simplement caminaven, el policia els va seguir interrogant “com si el simple fet de donar un passeig nocturn els apropés perillosament al límit de la llei”. Aquest episodi va donar lloc a un conte curt que en Bradbury va escriure l’any 1951, titulat "El vianant" (The Pedestrian) i, que tres anys més tard, va voler recuperar a l’inici del ja clàssic “Farenheit 451”.

El conte “El vianant” transcorre durant una nit freda de novembre de l’any 2053, en un barri de baixa densitat dels Estats Units. El protagonista, Leonard Mead, és un antic escriptor vingut a menys en una societat dominada per la televisió on, per tant, ningú compra llibres ni revistes. Des de fa deu anys, cada nit, surt a passejar pel barri un parell d’hores. Li agrada respirar l’aire, veure les cases, pensar què està fent la gent....coses que  ningú més fa, doncs viu en un món on tothom, després de treballar, es tanca a casa a veure la televisió. Al barri, les voreres han caigut en decadència perquè ningú les trepitja i per la nit, les avingudes estan buides i silencioses, mentre que durant el dia estan plenes de cotxes com escarabats corrent amunt i avall. Un món mecànic, de cotxes i televisors.

En una de les seves passejades habituals es troba amb l’únic cotxe de policia que hi ha a la ciutat. Si tothom és passa la nit mirant la televisió, no fan falta policies patrullant els carrers. L’interrogatori entre el cotxe autònom de policia i en Leonard Mead és la millor part del conte. L’autoritat no entén per què surt a caminar sense cap motiu. Caminar per plaer, quin personatge més estrany! A més a més no té televisió a casa i no està casat. El vehicle autònom de policia acaba detenint al pobre Mead per portar-lo al Centre Psiquiàtric d'Investigació sobre Tendències Regressives. El conte acaba amb el Mead assegut al darrera del cotxe policial, sol, dient  "Aquesta és casa meva", mentre assenyala una casa càlida i lluminosa amb tots els llums encesos, a diferència de totes les altres cases, il·luminades tant sols per la llum freda d’una televisió.

L’any 1951, deu anys abans de la publicació del “The Death and Life of Great American Cities” de la Jane Jacobs, en Bradbury ja imaginava una ciutat on els vianants desapareixien de l’espai públic, expulsats pels cotxes i per un individualisme passiu dominat per la televisió que els tancava a casa. No hem arribat encara al 2053, però no han faltat 100 anys per arribar a la distòpia que imaginava l’escriptor americà fa gairebé 75 anys. La seva distòpia imaginaria és avui la nostra realitat. Tot i que molts, estem intentant canviar-la.

The pedestrian

El vianant

El peatón

Descobrint la Rambla de Sellumbres

Aquest passat cap de setmana hem fet una excursió magnífica, una caminada d’aquelles que, facis quan la facis, sempre serà impressionant, però que si a més a més hi trobes condicions excepcionals, com ha estat el cas, la fa inoblidable.

Divendres, després de tres setmanes difícils a València, agafem el cotxe i ens encaminem cap a Cinctorres, a la comarca dels Ports. Necessitem airejar-nos, caminar, canviar, desconnectar de tres setmanes dures emocionalment. Ens allotgem a l’hotel El Faixero, on també sopem esplèndidament les dues nits.

L’endemà, esmorzem a quarts de nou, passem pel forn El Pou a comprar unes coques salades per dinar i conduïm fins a Portell de Morella, on deixem el cotxe i comencem a caminar. El nostre objectiu es recórrer la rambla de Sellumbres, de la qual en sabíem ben poca cosa.

Sortim de Portell seguint el PR-CV 408 en direcció nord, cap al mirador de la Roca Roja. Fem l’itinerari al revés de gairebé totes les ressenyes que llegim, bàsicament perquè el barranc de la Barcella ens sembla millor fer-lo de baixada que de pujada. Sigui com sigui, eixim de Portell, creuem el barranc de la Rosella saltant de pedra en pedra per no mullar-nos i ens endinsem en el món de la pedra seca. El sender que ens du de Portell al mirador de la Roca Roja és un sentit homenatge a tots aquells que fa segles es van dedicar a modelar el paisatge amb construccions de pedra seca: Serrades, corralisses, comptadors, les assolls, corrals, paredons, porteres, pous i, sobretot, casetes (construccions fetes únicament amb pedra, on la coberta es resol per mig d’una falsa volta) i les parets d’abancalament que ens recorden com de dur devia ser treballar al camp i del camp segles enrere. De veres, impressionant caminada per prendre consciència de per què, la pedra seca, està declarada patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Parets d'abancalament fetes amb pedra seca

Després de poc més d’una hora de caminada arribem al mirador de la Roca Roja on s’obre davant nostre (millor dit, baix nostre) unes vistes de la Rambla de Sellumbres majestuoses. Els meandres del barranc serpentegen entre grans murs de roca i frondosos boscos, buscant una pendent suau que el meni, primer al Bergantes i després a l’Ebre. Vistes esplèndides de la caminada que tenim pel davant!

La Rambla de Sellumbres des del mirador de la Roca Roja

Tornem al PR- CV 408 i comencem la baixada del barranc de la Barcella, possiblement un dels pocs passos que comuniquen la part alta de la Roca Roja amb la Rambla de Sellumbres. El barranc de la Barcella és un congost estret i boscós, humit... i és clar, al novembre hi trobem bolets. Al principi del barranc, en els trams més boscos, ens despistem buscant rovellons i fredolics i només el saber que ens queda un camí llarg per davant, ens fa tornar a caminar decidits cap avall. Abans d’arribar a la rambla de Sellumbres el sender es fa més pronunciat i rocós.

Descens pel barranc de la Barcella

Arribem al llit de la Rambla i les vistes de les penyes de la Roca Roja son espectaculars. Estem dins d’una rambla immensa, envoltada de boscos de pi roig i rocallams calcaris gegantins. I la rambla dur aigua, molta aigua. Remuntem la rambla de Sellumbres per la pista que transcorre paral·lela al curs de l’aigua, acompanyats per un paisatge de tardor idíl·lic, amb els pollancres encara grocs i la remor de l’aigua corrent ràpida al nostre costat. La pista va serpentejant paral·lela a la rambla, a vegades pel marge dret i a vegades per l’esquerra. Quan no hi ha aigua, que sol ser gairebé sempre, no hi ha problema, és una rambla de pedres que es creua sense dificultat, però ara ens trobem amb dos pams d’aigua i la necessitat, si volem continuar, de descalçar-nos per poder creuar i mantenir les botes eixutes. Així que ens traiem les botes i mitjons, ens arromanguem els pantalons fins als genolls i creuem la rambla, un 16 de novembre, sucant els peus. L’aigua està freda i els còdols ens fan mal als peus, però creuem sense problemes. L’aigua no ens arriba als genolls i com serpenteja suau per una llera ample, no porta una corrent perillosa. Seguim caminat i descalçant-nos sempre que la pista creua la llera de la rambla. El paisatge és preciós, amb l’aigua corrent i fent tolls màgics, envoltats de colors ocres dels arbres que encara no han perdut les fulles. No ens trobem a ningú en tot el dia. I la pista s’acaba, i per allà on transcorre el sender, ara corre l’aigua freda de les pluges de novembre. Si normalment s’avança per la llera de la rambla, ara busquem camí pels marges, pels boscos del voltant (i seguim recollint algun rovelló). Quan l’aigua transcorre per algun meandre i el bosc dona pas a un mur de roca calcària descomunal, ens descalcem de nou i creuem a l’altre costat. Arribem a la Roca del Corb, un espai on per veure el cel, cal mirar molt molt amunt. Seguim caminant ara per la dreta ara per l’esquerra de la rambla, creuant el curs de l’aigua 10 o 12 vegades.

Creuant la rambla a l'alçada de la Roca del Corb

La nostra idea era completar tot el PR-CV 408, però un quilòmetre després de la Roca del Corb, trobem el trencall del SL- CC 134 que ens portarà de nou cap a Portell de Morella. Dubtem si seguir o pujar ja cap a Portell. Son gairebé les tres de la tarda, fins ara ha estat divertir sucar els peus, però comencem a estar cansats i el sol cau ràpidament. A més a més, la rambla s’estreny en un parell de punts que tenim per davant i una cosa és sucar els peus i l’altre no poder passar. Juguem la carta de la prudència i agafem el sender que, amb unes zigues zagues, guanya alçada ràpidament per treure’ns de la rambla de Sellumbres. Un voltor ens regala un vol damunt nostre i el veiem posar-se en un esperó proper. En un revolt i sobre unes pedres amb unes grans vistes del camí recorregut, parem a fer un mos. Les coques de pernil i tomàquet i les d’albergínia i formatge de cabra del forn del Pou de Cinctorres posen el punt i final a una caminada que recordarem. Després del tiberi, seguim el sender vint minuts més i, a través d’una lleugera pujada en paral·lel al barranc de la Rosella, arribem de nou a Portell de Morella.

Colors de tardor a la rambla de Sellumbres

Ruta seguida (wikiloc, no és meva)