dimecres, 26 d’abril del 2017

L’estacionament nocturn al carril bus de l’EMT. Una disfunció històrica que cal eliminar

Bus de l'EMT aproximant-se a una parada ocupada per cotxes estacionats.
Font: Las Provincias
Últimament estem sentint molt a parlar sobre si s’ha de continuar permetent l’estacionament nocturn al carril bus o si per contra, s’ha d’eliminar. És un debat que en qualsevol ciutat normal d’Espanya o Europa no existeix perquè s’ha fet complir la llei. És així de senzill. I com a mostra, una pregunta: En quants carrils bus heu estacionat quan heu sortit de València?
El “Real Decreto Legislativo 6/2015, de 30 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley sobre Tráfico, Circulación de Vehículos a Motor y Seguridad Vial” deixa molt clar en el seu article 40  els llocs on està prohibit estacionar. L’article diu que queda prohibit estacionar En los carriles destinados al uso exclusivo del transporte público urbano, o en los reservados para las bicicletas”.
L’ordenança de circulació de València en el seu article 56 permet, en els trams degudament senyalitzats, l’estacionament en el carril bus (no en les parades). Aquí entrem en un problema jurídic, doncs pel que sembla, les ordenances són una norma jurídica que s’inclou dins dels reglaments i que es caracteritzen per estar subordinades a la llei. En aquest cas l’article 56 de l’ordenança de circulació de València estaria en contraposició a la Llei de trànsit (6/2015, de 30 d’Octubre).
A part de la vessant jurídica del debat, que sembla donar la raó a la necessitat d’eliminar l’estacionament nocturn en el carril bus, hi ha la vessant del model de ciutat, al meu parer molt més important. Durant els darrers 20 anys la ciutat de València ha viscut d’esquena als canvis en el model de mobilitat que han anat transformant altres ciutats de l’entorn. Les ciutats han mudat amb l’objectiu de ser més amables per als seus veïns i això passa per restringir l’ús del vehicle privat planificant sobretot l’estacionament en destí. València no sols ha viscut d’esquena a aquests canvis, sinó que ha anat aplicant mesures que seguien afavorint l’ús del vehicle privat motoritzat i ara que intenta transformar-se, xoca amb les reticències habituals, exagerades en el cas de l’estacionament nocturn al carril bus per interessos partidistes i polítics. El PSPV faria bé de mesurar correctament la seva opinió al respecte.
Però aixequem el cap i comparem-nos amb altres ciutats. Podem anar de festa al barri de Salamanca de Madrid i estacionar al carril bus? I a l’eixample de Barcelona? I A Donosti? Málaga? No només no podrem fer-ho sinó que no se’ns passa ni pel cap i si per la raó que sigui decidim anar en cotxe, tenim assumit que estacionarem en un aparcament soterrat. Per què a València no assumim això que tenim tant clar en altres ciutats? Simplement perquè durant 20 anys ens han deixat fer i ara costa acceptar el canvi. Però també és cert que d’aquí dos anys, quan ens diguin que antigament es podia aparcar al carril bus de la EMT, ens semblarà una aberració.
L’oci nocturn no es sustenta en cap ciutat del món per poder aparcar a la porta del bar. El centre de València disposa actualment d’una més que abundant oferta d’estacionament soterrat (3.000 places) i d’estacionament regulat en superfície. Uns investigadors de les universitats de Sydney i Brisbane acaben de publicar un estudi que posa de manifest que els restauradors sobrevaloren la importància de l’estacionament en comparació al repartiment modal real dels clients. De fet l’estudi posa números a l’assumpte concloent que el repartiment modal en cotxe a l’àrea d’estudi era del 18% mentre que la percepció dels restauradors elevava aquest percentatge fins al 52%. Queda clar doncs, que unes de les tasques que tenim per davant es convèncer als restauradors que el cotxe no és el principal aportador de clients i que per tant, no necessitem sobredimensionar l’espai per al cotxe, sinó dedicar-lo a altres modes de transport, com els vianants, que ens aporten més clients, més ingressos i un espai urbà més agradable.
És de sentit comú doncs que es prohibeixi l’estacionament nocturn al carril bus de la EMT i que a poc a poc es vagi posant ordre a una disfunció històrica i única de la ciutat de València. 

dijous, 20 d’abril del 2017

El vehicle autònom: Solució o problema per a les nostres ciutats?

Fa uns anys escrivia un post posant en dubte les bondats del vehicle elèctric. I ho feia no per negar que acabaran sent una realitat, que ho seran, sinó per relativitzar l’eufòria del moment. Els vehicles elèctrics, comparativament amb els vehicles de combustió, tenen clares avantatges però no seran, per si sols, la solució de mobilitat que necessiten les nostres ciutats. Poden ser part de la solució, però poca cosa més.
El mateix està passant ara amb els vehicles autònoms. És el concepte de moda i sembla que d’aquí a pocs anys tots gaudirem d’aquest nou manà que revolucionarà la manera de moure’ns per la ciutat. Doncs bé, permeteu-me que de nou posi en dubte tanta eufòria.
Que el vehicle autònom, tard o d’hora, serà una realitat no ho poso en dubte. Ja circulen per les nostres ciutats cotxes amb nivell 1 d’autonomia i en autopistes vehicles de nivell 2. El grau d’autonomia anirà ràpidament creixent fins arribar al vehicle completament autònom (nivell 5). On està el problema doncs? El que cal posar en dubte és si, tal i com ens ho estan venent, és la solució de mobilitat que necessitem a les nostres ciutats. El problema no és el vehicle autònom en si sinó la relació que hi haurà (o que no hi haurà) entre les empreses que programaran els vehicles autònoms i l’administració pública. Es parla molt de tecnologia però molt poc de gestió pública de l’espai urbà. En aquest sentit hi ha dos punts que em preocupen i que crec que cal treballar per garantir que la introducció del vehicle autònom servirà vertaderament per tenir ciutats més amables.

Qui gestionarà la mobilitat? L’Ajuntament o Google?
Avui en dia l’administració pública és la responsable de planificar i gestionar la mobilitat a les nostres ciutats. Pot redistribuir el trànsit cap a un lloc o altre o pot forçar que per un carrer passin més o menys cotxes. Què passarà quan la decisió de quin recorregut cal agafar la prengui un operador privat sense cap relació amb l’administració pública? Imaginem que l’Ajuntament de València vol potenciar les Grans Vies per treure trànsit del carrer Colón, però Google o Tesla segueixen enviant cotxes autònoms per Colon. Com pot l’administració fer valdre la seva autoritat (és la titular de la via i la responsable de la gestió de la mobilitat) davant del programador de Google? Això que pot semblar banal és fonamental per a que l’administració pugui mantenir les competències en matèria de planificació i gestió de la mobilitat. De fet el programador dels vehicles autònoms es pot convertir en un actor de primer ordre. En principi calcularà les rutes amb paràmetres d’eficiència, però això pot ser una arma de doble fil: Quina eficiència? El menor temps de recorregut? La de menor impacte en àrees urbanes sensibles? I si dirigeix el trànsit cap a un carrer amb conflictes veïnals? Imagineu el carrer Colon ple de cotxes autònoms, col·lapsat, la setmana que s’inaugurava l’anell ciclista. No és això una arma política? Per tot això, és important que l’administració busqui les fórmules per mantenir el control de la gestió de la mobilitat i això passa per poder posar condicions a les rutes que programaran els operadors dels vehicles autònoms.

És la fi del transport públic?
Si els operadors clàssics de transport públic (sobretot interurbà) llegeixen els articles que actualment corren per la premsa (generalista i especialitzada), deuen estar acollonats. La idea que ens estan venent és que el vehicle autònom acabarà amb el transport públic per carretera. Aquí cal diferenciar el transport públic urbà del interurbà, doncs tenen condicionats de partida molt diferenciats. El transport públic interurbà per carretera és actualment un mal negoci. El desenvolupament territorial d’aquests darrers anys, amb un creixement dispers sense control, ha fet que el transport públic no pugui donar resposta a una demanda captiva del vehicle privat. Amb aquest escenari, tenim concessions de transport públic interurbà amb demandes pírriques. Potser en aquest escenari, les flotes de vehicles autònoms poden tenir una bona raó de ser: Vehicles amb menys capacitat, servei porta a porta, menys costos operacionals que un servei de transport públic (manteniment i personal). Sembla que l’invent del transport públic a la demanda té els dies comptats amb l’arribada dels vehicles autònoms. Ara bé, la pregunta aquí serà: Si vinc de la perifèria (urbanitzacions disperses) el vehicle autònom em portarà a la porta del meu destí (centre de la ciutat) o m’haurà de deixar en un intercanviador modal? De nou, la relació entre el programador del vehicle i l’administració és fonamental.
En el cas del transport públic urbà, per una qüestió de demanda i per tant de capacitat dels vehicles, no crec que el vehicle autònom arribi a suplantar-lo. Ara bé, en aquest cas l’esquema tarifari de la ciutat serà bàsic per definir quins modes de transport volem potenciar. Si em costa el mateix un servei de vehicle autònom (entès aquest sempre com un servei de mobilitat i no com un cotxe propi) que un bitllet de metro, hem begut oli. En aquest cas pot passar com amb les bicicletes públiques, que després de fer el seu paper de visibilitzar la bicicleta com a mode de transport quotidià, han captat demanda dels vianants i del transport públic. Per això és important que la tarifa del vehicle autònom estigui integrada en un sistema de transport metropolità i que no sigui decidida unilateralment per l’operador de la flota de vehicles autònoms. El objectiu seria integrar els VA dins del concepte de Mobility as a service” on els ciutadans pagarem una quota mensual per poder gaudir de serveis de mobilitat (bicicleta pública, transport públic, lloguer de cotxes, etc...). Si la tarifa del VA la decideix l’operador al marge de l’estructura tarifaria del transport públic de la ciutat, omplirem la ciutat de vehicles autònoms (amb els problemes de congestió que això generarà), ens carregarem el transport públic i de nou, el vehicle motoritzat haurà guanyat la partida al transport públic, a l’espai urbà i en definitiva a l’ús social de la ciutat.

Hi ha solució?
La solució evidentment no passa per prohibir l’ús del vehicle autònom. Aquest tipus de vehicles són ja una realitat i, igual que el vehicle elèctric, suposen una millora respecte al que tenim actualment. La principal millora, al meu entendre, es que aconseguiran canviar un paradigma que semblava inamovible: El cotxe com a propietat. Gràcies al vehicle autònom es probable que deixem de tenir cotxe propi per passar a pagar per serveis de mobilitat.

Ara bé, per evitar algunes de les amenaces que el VA pot representar per a les ciutats, és important tenir una administració pública amb una visió clara del model de mobilitat que vol per a la seva ciutat, una administració que no es deixi enlluernar pels focs artificials d’un sistema innovador que mal gestionat pot provocar més problemes que beneficis. En aquest sentit, els nostres governants haurien de tenir clar que per canviar el model de mobilitat cal quelcom més que vehicles, cal parlar d’ordenació territorial, de integració dels modes de transport i d’eficiència energètica. Cal planificar la ciutat i els entorns metropolitans pensant en reduir els desplaçaments motoritzats. Després, els desplaçaments que s’hagin de fer han de ser, en la mesura del possible, amb transport públic. I per últim, aquells desplaçaments que si o si s’hagin de fer amb vehicle privat motoritzat, s’han de fer amb vehicles cada vegada més eficients (flotes de vehicles elèctrics o per què no, flotes de vehicles autònoms). 

dimarts, 4 d’abril del 2017

"El sol dels Scorta” de Laurent Gaudé

Feia temps que un llibre no m’atrapava amb la força que ho ha fet “El sol dels Scorta” de Laurent Gaudé. Des de les primeres pàgines el llibre t’enganxa per la cruesa dels fets, però també per la tendresa que envolta i motiva les accions dels personatges. Gent senzilla, treballadora, arrelada a la terra, amb somnis, il·lusions, pors i silencis.
En Luciano Mascalzone, després de 15 anys tancat a la presó per bandit, torna a Montepuccio amb un sol objectiu: Posseir, encara que li costi la vida, la Filomena Biscotti, una obsessió de fa anys. Travessa el petit poble de la Pulla (sud d’Itàlia) un migdia sufocant d’agost. No hi ha ningú al carrer. Truca a la porta dels Biscotti i la noia, ja dona, obre la porta. Un llarg silenci s’imposa entre els dos. Finalment Luciano Mascalzone entra a la casa fosca i fresca i en una habitació, damunt d’un llit immens de llençols blancs, la posseeix. Després, surt de nou al carrer, munta l’ase i amb el cap altiu recorre el Corso mirant als homes que ja començada la tarda prenen cafè a les terrasses dels bars. Qui és aquest? El reconeixen, l’escridassen i el maten a pedrades. Però aquell migdia s’engendrava un nen, en Rocco, que tindria la sang i el temperament dels Mascalzone i iniciaria la saga dels Scorta.
Així comença “El sol dels Scorta”, una novel·la que a través de cinc generacions ens parla del paper que juguem a la vida. Què hi fem aquí? Perfectament ambientada, la novel·la recorre pràcticament 100 anys de la vida del poble de Montepuccio a través dels ulls de la nissaga dels Scorta. Les seves costums, el menjar, el beure, el paper dels capellans, la duresa de la terra i la mar, el paper de les dones, les emigracions, les dues grans guerres, el turisme i sobre tot, el paper fonamental de la família. Sols no som ningú, junts som els Scorta.
És la història d’una nissaga, tal com ho és “Cent anys de solitud”, però sense ni un bri de realisme màgic. Aquí, damunt de les pedres calentes de la Pulla i del sol asfixiant no hi ha lloc per a floritures. Aquí toca sobreviure suant, treballant i fent pinya amb la família per damunt de tot. I al final, quan la mort ens vingui a buscar i fem balanç amb el capellà del poble xerrant amistosament sota d’alguna ombra, poder estar satisfets del camí recorregut i d’haver format part de la nissaga dels Scorta.

Una meravella de novel·la, mereixedora l’any 2004 del premi Goncourt.


El sol dels Scorta (2006), Laurent Gaudé. Ed. La Campana