dilluns, 27 d’abril del 2009

Adjudicacions sota sospita

Un dels punts més cridaners alhora de generar corrupteles són les adjudicacions públiques. La majoria de concursos públics tenen nom i cognoms abans de ser adjudicats i moltes vegades, l’empresa que serà adjudicatària, ja porta mesos treballant en el tema. Jo puc entendre que un càrrec públic vulgui donar-li un contracte a alguna empresa de confiança i no només perquè sigui amic seu sinó perquè sap que ho farà bé (si surt malament se la carrega el càrrec públic). Ara bé, cal fer, com a mínim, l’adjudicació com mana la llei. No pot ser que les empreses estiguin treballant abans de que es faci públic el concurs, no pot ser que una empresa faci una baixa temerària i sigui finalment adjudicatària, no pot ser que s’incompleixi la nova llei de contractes i s’obri abans l’oferta econòmica que la tècnica, no pot ser que els modificats s’aprovin amb facilitat.... i no poden ser moltes més coses. Xerrant amb un bon amic, amb el que puc passar-me hores discutint sobre el funcionament de l’administració pública, em va dir que la única fórmula per a que una adjudicació pública fos justa, seria fent un sorteig. S’obre el plec de condicions administratives i tota empresa que compleixi els requisits bàsics (solvència econòmica i tècnica) entre en el “bombo”. Quan m’ho va explicar li vaig dir que no, que segur que hi havia alguna solució més “racional”. Doncs bé, han passat uns mesos i cada vegada estic més convençut de l’opció sorteig. O deixem que l’administració contracti a dit obertament, el que reduiria i agilitzaria els terminis d’adjudicació i redacció dels projectes (el que provocaria un augment brutal de regals, maletes i suborns) o apliquem la llei del sorteig. No hi ha terme mig!

divendres, 24 d’abril del 2009

Manel

Sí senyors, gran concert el d’ahir a la nit a la Sala El Loco. Els Manel van omplir la sala el dia de Sant Jordi i ens van regalar un final de diada esplèndid. Jo anava una mica atemorit per la resposta del públic, doncs tenia els meus dubtes de que la sala s’omplís. Però companys i companyes, el boca a boca ha fet feina i no sé ben bé com, els Manel han penjat el cartell de “Sold out”. El concert va estar molt bé. Una hora i mitja que va donar per repassar el seu primer treball sencer (Els millors professors europeus) amb introduccions narrades en forma de contes o històries fictícies dels diferents membres del grup, i tres cançons no incloses al CD, una d’elles una versió de Shakira espectacular! Manel seran (si no ho són ja), el grup revelació de la música cantada en català d’aquest 2009. Històries senzilles, quotidianes, però sempre des d’un punt de vista molt perceptiu. El detall de les situacions del dia a dia, les percepcions més subtils, els temors comuns... Cançons com “En la que el Bernat se’t troba”, “Ai Dolors”, “Al mar”, “Els guapos són els raros”, “Captatio benevolentiae” o “ corranda de la parella estable” són històries en la que molts de nosaltres, al llarg dels anys, ens hem pogut veure reflectits. Preneu nota gent, perquè dels Manel en sentirem a parlar. Doneu-li una ullada al seu myspace, escolteu algunes de les cançons que tenen penjades i mireu quan actuen al vostre poble o al poble veí, doncs estan de gira. http://www.myspace.com/gatmanel

dijous, 16 d’abril del 2009

La Festa de la primavera. Aproximació antropològica a la societat murciana.

Com ja us he anat comentant últimament, aquest any estic viatjant sovint a Múrcia, doncs estem redactant el Pla Director de la Bicicleta. A part de l’activitat estrictament professional, estic coneixent, a base de passar dies en aquesta ciutat, la manera de ser dels murcians. Be, de fet, crec que aquesta afirmació és agosarada, doncs a mi no m’agrada generalitzar i no crec que és pugui dir que un poble és així o aixà. Generalitzant naixen els tòpics, moltes vegades erronis i a mi m’agradaria estructurar-me una imatge personal dels murcians, lluny dels tòpics i dels perjudicis que tenim. I entenc que aquest acte dependrà de la gent amb la que em creui en el camí, que poden o no representar el prototip Murcià (si és que aquest existeix). Sigui com sigui, a vegades la personalitat d’un poble és veu reflexada en les festes populars. Aquesta setmana a Múrcia s’està celebrant la festa de la primavera i entre els actes a remarcar hi ha la la muntada de “Ventorrillos”. Els Ventorrillos són paradetes on les associacions “huertanas” serveixen tot de plats típics de la zona. És un bon lloc per anar a sopar, descobrir la gastronomia murciana d’horta i pagar uns preus molt populars. La canya de cervesa encara està a 85 cèntims i tot està a petar de gent amb ganes de festa. I tot sopant en un d’aquests Ventorrillos i llegint la carta, me’n dono compte de com de complicat és el vocabulari Murcià. Atenció a alguns dels noms dels plats: zarangollo, michirones, picamorros, vergelitos, paparajotes... A més a més, si a la complexitat dels topònims gastronòmics hi afegim la pèssima pronunciació dels murcians, el resultat és la incomprensió total i absoluta entre el cambrer i el comensal. Sigui com sigui, l’origen d’horta està arrelat en la població murciana i crec que és una cosa de la qual la gent se’n sent orgullosa. I d’això els visitants ens en aprofitem, doncs aquest origen ha generat un gastronomia rica en plats d’horta. Ara bé, en tota festa hi ha algun element extern que s’ha introduït ves a saber com i a poc a poc es va arrelant. El dissabte celebren l’enterrament de la sardina i ho fan cremant-la. Com? En forma de Falla. Si, heu sentit bé, Múrcia planta una Falla en forma de sardina d’uns 20 metres d’altura i el dissabte a la nit la cremen. Ara mateix m’estic llegint un llibre de Joan Fuster titulat “Combustible per a Falles” on el de Sueca descriu com eren les falles a la ciutat de València durant els anys 60. I el que queda molt clar en el llibre és que les falles eren la festa de la capital, no la festa dels pobles. Què diria Fuster si s’alçara de la tomba i descobrira que les falles han arribat a Múrcia?

dilluns, 6 d’abril del 2009

Morir d'èxit

Hi ha activitats que neixen amb l’esforç d’uns quants (algú en dirà il·luminats), i a mesura que avança el temps i passen els anys, l’activitat es converteix en un acte popular fortament arrelat a la ciutat, poble o comarca. Hi ha milers d’exemples, arreu del pais, d’actes populars que van començar amb una participació simbòlica i que amb el pas dels anys són milers de persones les que participen de l’activitat. Ara bé, hi ha un punt en que la massificació de gent pot ofegar l’activitat. És el que popularment es coneix com morir d’èxit. La feina s’ha fet tant bé i la resposta de la gent ha estat tant bona, que la participació ha desbordat les previsions o capacitat de l’organització. I el més difícil de tot això és trobar la manera de controlar-ho sense perdre l’essència i la identitat de l’esdeveniment. Com posar límit a un esdeveniment que s’ha convertit en popular? Aquest cap de setmana hem gaudit de dos esdeveniments que estant a punt de morir d’èxit. El primer va ser la marxa a peu al Camp de Morvedre, una caminada popular de 16 quilòmetres que aquest any celebrava la vuitena edició. Van començar amb 400 participants aproximadament i aquest any ja n’erem 1.100. Cues als senders, cues a les pujades.... més que una marxa a peu semblava una romeria. Per sort, l’ambient festiu que envolta la marxa (xocolatada a l’inici, músics tocant en directe durant la marxa i un dinar popular al final de la marxa) fa que la massificació es relativitzi. Això si, crec que ha arribat l’hora de que es plantegin com solucionar els col·lapses durant la marxa i tenen el repte d’aconseguir-ho sense perdre el caràcter popular de la mateixa. De ben segur que ho resoldran amb èxit! L’altre acte que ha mort d’èxit és la fira de caves, vins, licors i aliments tradicionals, que es celebra cada any a l’antic llit del riu Túria. Aquest dissabte hi vam anar amb la intenció de catar uns vins i fer-nos unes tapes per sopar i les cues van ser del tot exagerades. Més de 30 minuts de cua per aconseguir una tapa trista i pobre. La qualitat ha baixat proporcionalment a l’èxit d’assistència. Ja no es fan cates ni degustacions... la gent fa cua per a menjar-se qualsevol cosa. L’èxit ha matat la fira i en aquest cas si que no hi ha solució...