30 anys de l’Escola d’Excursionisme. Vindicació de l'alpinisme Molotov

Aquesta Setmana Santa, el grup de grans de l’Escola d’Excursionisme del Club Muntanyenc Sant Cugat han estat notícia per un rescat a Sierra Nevada. Després de fer el Mulhacén es van dirigir cap al refugi de Carihuela, però les condicions meteorològiques van empitjorar i amb un terreny nevat, els tres monitors que portaven al seu càrrec 14 adolescents majors de 14 anys, van decidir trucar al 112. Els diaris, que no han fet sang del assumpte, citaven que tots els implicats estaven federats però que els monitors no tenien la titulació oficial ni experiència en alta muntanya.

Aquest any, l’Escola d’Excursionisme celebra 30 anys. Cal remarcar aquest fet perquè 30 anys en són una pila i perquè al llarg d’aquestes tres dècades les coses han canviat molt. Així, l’incident viscut aquesta Setmana Santa ens ha permès generar un debat molt interessant on, monitors, ex-monitors i pares i mares que abans van ser  monitors i molt abans petits excursionistes hi han dit la seva, i on s’ha posat de manifest el delicat equilibri que cal mantenir en una activitat de muntanya portada per voluntaris.

A debat han sortit molts temes que m’agradaria posar sobre paper per a reflexionar i, sobretot, per a reivindicar el paper cabdal que fa l’Escola d’Excursionisme.

Voluntariat o professionalització

Aquest és el primer debat que ha sortit, generat pels titulars de tots els diaris on destacaven que els monitors no tenien la titulació oficial de guies de muntanya. I aquí, al meu parer, ve el primer gran error, perquè un Guia de muntanya és un professional i l’Escola d’Excursionisme és una secció del Club Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) portada per voluntaris. Els monitors, voluntaris, no han de ser guies oficials. Amb el títol de monitor, el suport del CMSC i l’autorització de les famílies n’hi ha prou per poder sortir amb un grup de nens a la muntanya.

Pablo Batalla, al seu més que recomanable “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” explica l’evolució dels centres excursionistes aquestes darreres dècades. I el panorama és desolador. Desenes de centres excursionistes han tancat, s’han quedat sense gent i clubs que abans muntaven autocars cada cap de setmana per anar a la muntanya ara, amb prou feines aconsegueixen omplir un cotxe particular amb un reduït grup d’amics. I el que és més preocupant, no hi ha relleu generacional. El voluntariat ha desaparegut de la nostra societat, devorat per un individualisme que ho ha aclaparat tot, fins i tot l’anar a la muntanya. Abans s’anava amb un club, amb un grup d’amics i ara, el que es porta, es anar a córrer sol per la muntanya o apuntar-se a curses patrocinades per Red Bull. D’aquelles sortides en grup a la muntanya quan érem adolescents, que tenien el seu punt d’iniciàtiques, no sé ben be què en queda. Hi ha un article de la periodista Raquel Andrés que recupera una cita d’Olga Blázquez que apel·la a recuperar l’alpinisme Molotov, “aquella activitat col·lectiva que no és esport, que es fa sense preses i sense cronòmetre, que marca un ritme que et permet parlar i que es burla de l’heroisme, del super home i del masclisme”.

Aquest és l’escenari actual que tenim i que ens envolta. Per això, els mitjans de comunicació i part de la societat no posen en valor una activitat de muntanya portada per voluntaris i demanen que aquestes activitats les dirigeixin professionals. I no, els guies tenen el seu marc d’actuació i l’associacionisme i el voluntariat de lleure, molt arrelat a Catalunya, en te un altre. Són dos coses diferents que no cal confondre. I per tant, tindre una Escola d’Excursionisme que funciona des de fa 30 anys de la mà d’un grup de joves voluntaris em sembla extraordinari, un bé d’interès social que entre tots hauríem de protegir i, evidentment, mirar com podem fer-la evolucionar per a mantenir-la viva. Els valors i la manera de fer en un grup format per voluntaris com és l’Escola d’Excursionismes és enriquidor per als monitors i els nens i nenes que hi participen, però també per a les famílies, que aposten per un oci diferent. I evidentment, es positiu per a la supervivència del Club.

Grup de monitors de l'EE a finals dels 90 al refugi Ventosa i Calvell

Excursionisme o alpinisme

Quines activitats hauria de fer l’Escola d’Excursionisme a la muntanya? Jo, quan era monitor, vaig fer amb nens i nenes de 10 a 12 anys cims de 3.000 m al Pirineu i també altres cims més propers, sobretot per Montserrat, La Mola o el Montseny. Cal tenir present que els nens i nenes de l’Escola estan avesats a caminar. No els agafem el primer dia i els posem a pujar a l’Aneto. És un procés, una evolució i una aventura. Per això crec, sincerament, que l’Escola d’Excursionisme ha de seguir fent alta muntanya. Nosaltres caminàvem tot l’any i la fita de l’estiu era fer un campament al Pirineu i intentar fer el nostre primer 3.000. Una de les imatges que tinc més fortament gravades dels meus anys de monitor és la cara de felicitat del nens i nenes de 10-12 anys quan vam fer el Besiberri sud. I un dels moments més durs, quan a pocs metres de coronar el Posets es va posar a tronar i vam haver de donar mitja volta. Un monitor voluntari de 20 anys és conscient de la responsabilitat que té i sap actuar en conseqüència. Per això, aquesta setmana Santa, es va trucar al 112.

I quan dic fer alta muntanya, vull dir fer cims on es pugui pujar caminant, sense necessitat d’encordar-se. Evidentment no ens posarem a fer crestes ni a escalar. Així, l’aspecte més delicat, al meu parer, recau en la neu. Què hem de fer si hi ha neu? Pujar a l’Aneto és relativament fàcil, però la darrera pala de neu abans del pas de Mahoma està cada vegada pitjor. Cal utilitzar crampons i piolet. Què fem en aquest cas? Hi anem? Però, a part de casos puntuals, l’error més comú que hem comès aquests primers 30 anys ha estat planificant les rutes de Setmana Santa, on hem infravalorat la quantitat de neu que ens podem trobar. Jo, l’ensurt més gran el vaig tindre una Setmana Santa caminat entre els Refugis Sant Jordi i Prat d’Agulló, al Cadí-Moixeró. Vam trobar tanta neu que, finalment, vam arribar al refugi de casualitat. I a Sierra Nevada, previ a l’ensurt d’aquest any, ja n’havíem tingut algun altre. Crec que d’aquestes experiències n’hauríem d’aprendre i minimitzar rutes amb neu, sobretot per Setmana Santa.

Amb el grup de Mitjans al cim de l'Aneto. Finals dels 90

I a la muntanya, de risc sempre n’hi haurà. S’ha de minimitzar, però si per por reduïm l’àmbit d’activitat de l’Escola d’Excursionisme a la baixa i mitja muntanya, potser ens convertiríem en un esplai o en uns scouts i, aleshores, deixaríem de ser el que volíem ser, el que ens diferenciava d’altres propostes de lleure ja existents. Sobre el risc i la sobreprotecció que donem als nostres infants ha escrit encertadament l’Oriol Roda, també arrel de l’incident d’aquesta setmana Santa a Sierra Nevada (El riesgo de no ariesgarnos)

Amb el grup de Mitjans al cim d'Amitges. Juliol 1999

Formació

Finalment, que un monitor voluntari que porta nens i nenes a la muntanya no estigui obligat a tindre el títol de guia de muntanya és una cosa i una altra, ben diferent, és la formació que aquest pugui tindre. Quan jo era monitor, tots teníem el títol de monitor en lleure però també vam fer cursos de muntanya, amb els grans Xavi Metal i Conrad Lopez. Vam fer el curs de crestes, el d’iniciació a l’escalada, el de rescats de muntanya i el d’escalada en glaç. Alguns ens els vam pagar de la nostra butxaca i crec que alguns ens els va subvencionar el Club o la FEEC.

Si un monitor de l’Escola li apassiona la muntanya es formarà, pels seus propis mitjans o a través de les oportunitats que el club li ofereixi. El club ha de veure les seccions que treballen amb nens i nenes com la seva única via real de supervivència. El Club Muntanyenc de Sant Cugat és un referent al poble, un club que va arribar a tindre més de 2.000 socis no fa tants anys però que s’ha vists afectat per la dinàmica global de pèrdua de socis de tota entitat social, cultural o esportiva. Però sobreviu i crec que, en part, gràcies a les seccions que treballen de forma voluntària amb els més petits. Una estratègia clau del club ha de ser vetllar per la supervivència de totes les seccions però, especialment, de les que treballen amb els més petits, donar-los suport incondicional i ajudar als monitors voluntaris en el seu procés de formació. Sé que les circumstàncies actuals no ho afavoreixen, però ben planificat, es podria plantejar un programa de cursos enriquidor.

Campament d'estiu de l'EE. Finals dels 90

Tota entitat social, cultural i esportiva que funciona amb l’esforç dels voluntaris mereix tota la meva admiració. En un món com el nostre, cada vegada més individualista i ultraliberal, on de tot se n’ha de treure profit econòmic, crec que grups com l’Escola d’Excursionisme aporten una manera de fer del tot necessària. Cabdal diria jo, fins i tot rebel. Per això, desitjo que aquesta llavor que es va plantar fa 30 anys i que ja s’ha convertit en un arbre preciós gràcies a la dedicació desinteressada de generacions de joves, segueixi creixent i donant fruits, posant el seu granet de sorra per construir una societat millor.

Al setembre, celebrarem els 30 amb una gran festa!

Los lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad

 

Tinc una companya de feina que, quan fa una entrevista de treball, es queda mirant a l’aspirant com surt del despatx. Si camina a poc a poc o arrossegant els peus, no el contracta. Si camina amb pas ferm i decidit, passa la prova. Jo mateix, cada matí, em desespero amb el ritme que duu la meva filla per aixecar-se del llit, vestir-se, passar pel bany i esmorzar. Camina per casa com si fos un avatar de cames llargues, sense presa. 

Fa anys em vaig llegir “Energia y equidad” d’Ivan Illich, un llibre que em va marcar profundament. Després, a poc a poc i amb l’experiència que m’han donat els anys, puc afirmar amb rotunditat que la velocitat, en la seva accepció més àmplia , és la responsable de molts mals de la nostra societat: Accidents, morts, consum de sòl, estrès, emissions.... La velocitat, i per contraposició la lentitud i els lents, son termes que afecten transversalment a tots els àmbits de la nostra societat, no només a la mobilitat.

Amb aquest background a les espatlles, quan vaig llegir en algun diari la ressenya de la publicació de “Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad” de l’historiador francès Laurent Vidal, em van entrar unes ganes irrefrenables de llegir-lo.

El llibre fa un repàs etimològic al terme lent i com, amb el pas dels anys, ha anat evolucionant cap a les accepcions més negatives. En aquesta deriva hi té un paper rellevant l’evolució social i econòmica del món. Els habitants del nou món, conquerits a finals del SXV, eren lents (i ganduls), els esclaus africans, arrancats de la seva terra, treballaven amb desgana i eren lents i els que treballaven sense poder seguir el ritme imposat per les màquines del procés d’industrialització se’ls classificava com a lents. Tots aquells que no han encaixat amb el ritme de treball imposat pel capitalisme i la seva pròpia evolució (a través de la industrialització) se’ls ha considerat lents i s’ha exercit una violència simbòlica cap a ells que dura ja més de 500 anys.

El mot “lent”, que en el seu origen feia referencia a la tija de les plantes, ha servit per classificar a les persones segons el seu ritme. I els que no encaixen amb el ritme imposat pel sistema econòmic predominant, se’ls ha assenyalat com a lents de forma despectiva. I tot el que ens envolta, cada vegada més, està lligat a la velocitat, ara ja a la immediatesa. La màquina de vapor va permetre una acceleració dels processos productius i internet, cent anys després, va obligar a fer un pas de gegant cap a la immediatesa.

Però com sempre, dins d’un sistema, hi ha qui es revela. En aquest cas, els lents s’han apropiat d’estratègies vinculades a la lentitud per a resistir i subvertir el sistema capitalista i el seu control social. Des d’actituds deliberades per treballar menys i malament a les vagues generals. La resposta contra el descontent imposat per les condicions del sistema capitalisme ha estat la lentitud, aquesta exercida de forma deliberada i no com a ritme orgànic d’un mateix. Quan el món t’obliga a anar ràpid, la millor revolució és obligar-lo a anar lents.

En el món actual que ens ha tocat viure, on el ritme ràpid defineix el nostre dia a dia sense ser-ne moltes vegades conscients, el llibre de Laurent Vidal ens convida a descobrir nous modes de vida (encara que puntuals) basats en la ruptura del ritme dominant, que ens permetin una nova visió del món necessària i emancipadora.

Los Lentos. La resistencia a la aceleración de nuestro mundo del siglo XV a la actualidad. Laurent Vidal. Ed. Errata Naturae (2024)

Desacoblar la casa del cotxe, el repte.

 

El desembre passat, Héctor Tejero (Bioinformàtic, Assessor de la Ministra de Sanitat i responsable de Salut i canvi climàtic del Ministeri de Sanitat) publicava un article ben interessant titulat “Descarbonizar las clases medias: Sobre la distribución social de la huella de carbono en España”. I, evidentment, la mobilitat hi juga un paper fonamental.

Introducció

L’article intenta posar llum al debat sobre com s’ha de descarbonitzar la societat, analitzant la petjada de carboni per càpita i per nivell de riquesa. L’1% per cent més ric té una petjada de carboni de 64,7 tCO2e, mentre que el 50% més pobre en té una de 4,6 tCO2e. La mitjana és de 7,7 tCO2e. Aquests números ens portarien, ràpidament, a actuar sobre l’1% més ric, però cal tenir en compte la mida de cada grup. En aquest cas. L’1% més ric emet el 8% de les emissions, mentre que el 50% més pobre emet el 29%. La classe mitjana, el 49% restant, emet el 70% de les emissions. On hem de posar el focus? Per a complir els objectius de Paris, la petjada de carboni mitjana hauria d’aproximar-se a 5 tCO2e el que equival, per al global de l’Estat Espanyol, a reduir les emissions un 35%.

Aquí, la recepta bàsica hauria de ser posar límit a certs privilegis de l’1% més ric, no per l’impacte en la reducció d’emissions però sí pel simbolisme que representa. Després, potser hauríem d’acceptar que el 50% més pobre, augmenti les emissions lleugerament, fins arribar a la mitjana de 5 tCO2e. I finalment, la càrrega important ha de recaure en la classe mitjana. I aquí, els dos factors claus son la casa (47%) i el cotxe (24%), que representen el 70% de les emissions d’un habitatge mig espanyol. I aquí és on entra la planificació i gestió de la mobilitat, el que venia a comentar-vos en aquest post.

Desacoblar la casa del cotxe, el repte.

Descarbonitzar la classe mitja passa per actuar sobre l’habitatge i el cotxe. I ni és poca cosa, ni és baladí. Possiblement, el fracàs en la reducció d’emissions en aquests dos camps es deu, en primer lloc, a la transversalitat que impliquen i, en segon lloc, al impacte que tenen en el mode de vida (i aspiracional) de la classe mitjana.

El boom del vehicle privat motoritzat va permetre el desenvolupament urbà de baixa densitat. La casa i el cotxe, però, no sempre han anat de la mà. En el model urbà mediterrani, de pobles i ciutats denses, compactes i d’usos mixtes, l’anar a peu sempre ha estat el principal mode de transport, i això encara es veu en els repartiments modals actuals, on aproximadament el 50% dels desplaçaments es fan a peu. Però els creixements urbans en les primeres i segones corones metropolitanes han estat, les darreres dècades, principalment de baixa densitat. I el cotxe ha esdevingut hegemònic. En aquest sentit, descarbonitzar la casa implica planificar el territori d’una manera diferent a com ho hem fet aquestes darreres tres dècades. Seria suficient en evitar nous desenvolupaments urbans de baixa densitat i planificar ciutats i barris nous on el transport públic, el caminar i la bicicleta fossin els principals modes de transport. No és una utopia. És tornar a fer ciutat, una ciutat no depenent del cotxe. Aquest nou model urbà, impactaria clarament en la reducció de les emissions de la casa i el cotxe. Així doncs, desacoblar la casa del cotxe ha de ser el repte.

Evidentment, si fos senzill (i hi hagués voluntat de fer-ho), ja s’estaria fent. La planificació urbana i l’ordenació del territori és una matèria complexa, potser no tècnicament, però sí políticament. En el cas de València, per exemple, patim una manca de governança metropolitana que dificulta coordinar les necessitats d’habitatge i de mobilitat. I això és fonamental per reduir les diferències de renta, per garantir l’accés a l’habitatge i per donar serveis de mobilitat adequats.

Pel que fa a l’aspecte aspiracional de la classe mitjana, moltes vegades s’ha dit que el somni és poder accedir a un habitatge adossat, amb jardí, on poder criar els fills que vindran. Potser hi ha part de veritat en tot això, però crec que aquest somni s’ha vist potenciat pel preu de l’habitatge. Qui no ha escoltat mai dir: Pel que hem costa un piset de 80m2 a València, tinc un xalet a l’Eliana. En Jorge Dioni López descriu a la perfecció aquest viatge dels joves de la ciutat central cap a la perifèria disseminada en el seu magnífic “La España de las piscinas” (Ed. Arpa, 2021). Però en Jeff Speck, al seu ja clàssic “Walkable City: How Downtown Saves America” (North Point Press, 2012) descriu el procés contrari que s’està duent a terme als EEUU, on les urbanitzacions disseminades estan perdent població a favor de les ciutats.

Com deia fa uns mesos, el millor pla de mobilitat és un bon pla d’ordenació urbana. Per reduir la petjada de carboni de la classe mitjana, per actuar sobre l’habitatge i el cotxe, també necessitem instruments de planificació clars, que ens permetin repensar el territori i les ciutats des d’altres punts de vista, desacoblant la casa del cotxe.