Crònica del concert de La Ludwig Band al Loco Club. Una cassalleta i mon anem!

 

El concert de la Ludwig Band divendres passat al Loco Club serà recordat durant anys, no sé si com un gran concert, que ho va ser, o com una gran festa, que també. Ho potser per les dues coses a la vegada. Avui en dia hi ha poc marge per a improvisar, per a fer festa, per a que el públic i la banda es comuniquin i tot això es va donar divendres al Loco Club.

La Ludwig Band s’ha prodigat poc pel País Valencià i es notava que hi havia ganes. Minuts abans, el Va de bo ple de gent fent-se cerveses esperant el moment d’entrar a la sala. Sold out per veure, crec que per primera vegada a la capital del Túria, una de les bandes més en forma de Catalunya. L’excusa, la presentació del quart treball de la banda “Pel barri es comenta” (Febrer 2026, L’Animeta).

El concert comença a les 21:45 i en qüestió de minuts en Quim Carandell es guanya el públic. Se’l veu content, riu i exerceix de frontman d’una manera espectacular. Té 30 anys, però va sobrat de caràcter i de taules. Al llarg de la nit, la Ludwig band em recorda a la banda que va acompanyar a en Dylan durant la Rolling Thunder Revue, cap allà mitjans dels 70 però a estones, i amb en Lluc Valverde al saxo, em recorden a la E-Street band. En qualsevol cas una festa, que va anar creixent a mesura que avançava el repertori. Van començar amb “El teu amor” i “Si fa no fa, Rapunzel”, del darrer treball i van seguir amb “Judes” de l’àlbum Al límit de la tonalitat (2020) i “Contraband” del Gràcies per venir (2023).

Tot va començar a anar-se’n de mare a mig concert, quan en Quim va explicar el que li va passar la primera vegada que van tocar al País Valencià, al Figa 2023 de Gata de Gorgos. Un desaprensiu els va donar una ampolla de cassalla i, entre dos, se la van fotre sencera. No recorda res d’aquella nit. Després d’aquest speech, en Quim s’alça i crida al cambrer del Loco: Una cassalla! Se la fot d’un glop i a partir d’aquí, riures i dificultats per a cantar alguns dels temes, com “Tren a València” que feia anys que no cantaven i va necessitar del mòbil d’un espectador amb la lletra per a poder acabar-la de cantar.

Enmig d’aquest rebolutum, els mestres que gaudien del concert van treure una gran pancarta reivindicativa i li van posar al Quim una armilla groga. Moment reivindicatiu que va arribar al seu punt àlgid quan un grup es va posar a cridar: visca visca visca, visca terra lliure... Del tot anacrònic avui en dia, fins al punt que el Quim, que ja no sabia quina cara posar, va dir: Si ens canten això a Catalunya, ens enfadem, però està molt be treure la vena nacionalista. Anava completament bufat i els companys no sabien ben be quina cara posar, però el concert avançava i els temes s’anaven succeint (30  monedes, S’ha mort l’home més vell d’Espolla i Manela no vull currar per a vostè) i a poc a poc tot va tornar a una certa normalitat dins d’una atmosfera de gran festa descontrolada.

A punt d’acabar, el Quim va demanar perdó, va dir que esperava que ens ho haguéssim passat be i va reconèixer que ells s’havien fotut una bona festa. Crec que recordaran el concert del Loco tant com nosaltres. Per acabar, va demanar al cambrer sis cassalles, una per a cada un dels membres de la Ludwig Band, van cantar “Xavier, el tècnic de so” passejant-se entre el públic fins abraçar al tècnic de so (el Xavier) i amb “D’un concert de la Mushka” van posar punt i final a un concert majúscul, com els d’abans, on encara hi ha lloc per a la improvisació, per a gaudir de la proximitat i per a sortir-se’n, encara que sigui una estona, dels estàndards habituals. És el que tenen les sales petites, que encara hi ha lloc per a la màgia.

Us esperem de nou ben aviat a València!

Caminada pel Parc Natural de los Calares del Mundo

El cap de setmana passat vam anar a caminar i a descobrir el Parc Natural de los Calares del Mundo, a la província d’Albacete i fronterer amb el Parc Natural de las Sierras de Cazorla, Segura i Las Villas, ja a la província de Jaén. De fet, la caminada que vam fer va recórrer la frontera entre aquests dos parcs naturals, que mai havia caminat i que, realment, us recomano conèixer, sobretot a la primavera o a la tardor.

El divendres vam anar a dormir al Cotillas, un petit poble enfilat a la vessant oest del parc natural de los Calares. Vam anar a sopar a un dels dos bars del poble. Morro, orella i unes croquetes. I per anar a dormir, uns gotets d'herbero de Beneixama, de la Mariola. Dissabte vam matinar una mica i a les 9 del matí ens encaminàvem, amb cotxe, cap a la Presa de Arroyo Frío (1.00msnm.), un bonic lloc per anar a berenar i veure les truites nedar tranquil·lament per les aigües cristal·lines i fredes de la presa.

Abans de les 10 comencem a pujar, de la presa, cap a la Laguna de Bonache (o Siles), situada a la Serra de Segura (Jaén). La pujada és constant però, entremig de boscos de pins i alguns prats on antigament hi devien pasturar ovelles o cabres, arribem a la plana on hi ha la llacuna (1.300msnm.). Ara, a la primavera, aquest indret és espectacular, d’un verd que espanta i ple de flors. Aquesta llacuna és un aiguamoll de muntanya desenvolupat durant l'Holocè. Geològicament, s'ubica al fons d'un gran polje sobre un substrat de dolomies i gresos mesozoics. Aquest polje, d'uns 1.700 metres de longitud per 500m. d'amplada, es caracteritza per ser una depressió càrstica tancada on s'acumulen les aigües de vessament. En tota aquesta superfície, avui en dia, hi queda una petita llacuna, la de Bonache, i una altre de colmatada al costat. La resta de superfície és un gran mantell verd i florit. De fet caminant-lo a la primavera, tens la sensació d’estar en un prat alpí.

Creuem el polje de sud-oest a nord-est i pugem suaument entre boscos d’alzines a buscar el GR-66, que agafarem per seguir en direcció nord, pujant a poc a poc fins als 1.500 metres. Arribem a un coll on perdem una mica el sender, però després de buscar una mica, el trobem i baixem fins a la font Tornajos de Cotillas, enmig d’uns prats oberts amb unes bones vistes cap a la vall de Cotilles. Fem un glop i seguim pel GR cap a la Torca de los Melojos, per la vessant est de la Peña de Lastra. Comencem a veure algun “Melojo” (roure reboll o Quercus pirenaica), amb les primeres fulles de l’any encara tendres. Sempre em sorprèn passejar per boscos que no son habituals per a mi, com les fagedes o rouredes. I aquí, a Albacete, de veritat que un no s’espera un paisatge així. En cada roure gran que veiem ens parem a fer fotos i ens divertim veient, en un sòl arenós, com els escarabats piloters arrosseguen estoicament les grans boles d’excrements. Merda de vida!

Pugem cap a un coll (collado “entremelojos”) on ens trobem amb les úniques persones que veurem al llarg del dia. Abans de començar a baixar per l’antre vessant, decidim pujar uns metres cap a l’oest. A la fota àrea veiem que anem per un bosc, però que a la dreta, comença una extensa superfície de terra erma i volem donar-hi un cop d’ull. Puguem ràpid i arribem a un altiplà completament pelat, un rocam calcari on tant sols algunes herbes aconsegueixen sobreviure. Arbres, ni un. I així fins a l’horitzó, fins on ens arriba la vista. Veiem dos grups de cérvols córrer i també un família de 5 o 6 porcs senglars, que possiblement els hem espantat amb la nostra presència.

Tornem allà on la vida brolla, al bosc de “Melojos”, on floreixen les flors i el verd ho envaeix tot ara a mitjans de maig. Seguim el GR en baixada, per la Torca de los Melojos, una vall protegida per la Peña Lastra a l’oest i l’altiplà que acabem de visitar a l’est. Quan la pendent acaba, passegem per planes boscoses de roures fins que el GR gira a la dreta i s’endinsa en un paisatge de pins. Aquest sender dona la volta a la Peña de Lastra i, de nou, ens porta a la vessant oest, des d’on veiem el poble de cotilles als nostres peus. Seguim el sender en direcció sud-oest, entre la Peña de Lastra i les cingleres (plenes de voltors) fins que trobem un trencall a la dreta que ens baixarà a la pista de terra que connecta Cotillas amb la presa de Arroyo Frío. Un cop a la pista, ens queden tres quilòmetres més o menys fins arribar de nou, a la presa. Allà, remullem els peus al riu, fem un bon glop d’aigua i recollim uns bolets de xop que acompanyaran les entranyes a la brasa que ens farem per a sopar aquesta nit. Dia rodó!

Caminada:

• 6 hores 30 minuts, tranquil·lament
• 800m. de desnivell positiu
• 17 km.
•  Link de Wikilock aqui

Comprar entrades per a grans concerts al 2026. Crònica d'una batalla perduda

 

Després de la pandèmia, el món ha embogit i sembla que tot va més ràpid que mai, que tot està més ple que mai i que tot està més car que mai. I en tota aquesta espiral descontrolada, els concerts de grans estrelles s’enduen la palma.

I si, potser semblo un vell i tota aquesta manera de fer ja no va amb mi però, abans, a finals dels 90 i primers anys del present segle XXI, era relativament fàcil veure a qualsevol banda que passés per la teva ciutat. Jo he tingut la sort de veure pràcticament a tots els que he volgut, molts dels grans noms del S.XX: REM, els Stones, Dylan, Dire Straits, Bruce, Neil Young, Pearl Jam, Cranberries, RATM, The Cure, Cohen, Van Morrison i molts d’altres que ara no em venen al cap. I crec que, quan tens 20 anys, veure a les teves grans estrelles damunt d’un escenari té quelcom de formatiu, d’iniciàtic, de màgic.

En aquella època, aconseguir una entrada era relativament senzill. Anaves a la teva botiga de discos, al Corte Inglés, a la FNAC o al Hard Rock i compraves l’entrada sense problemes, a preus crec que raonables pels anys que corrien (no vull entrar aquí a valorar preus perquè tot s’ha encarit sense sentit). Si anaves el mateix dia, t’asseguraves l’entrada i si badaves una mica amb algú molt gran, potser si que et quedaves fora. En aquests casos, agafar el sac de dormir i fer un vivac a la porta de Virgin era un salconduit directe cap al concert. En qualsevol cas, si venia la teva banda preferida i t’espavilaves una mica aconseguies entrades sense gaires mals de caps. L’única excepció a tot això crec que va ser l’any 1996, quan el Bruce Springsteen va fer dos nits al teatre Tivoli per presentar el The Ghost of Tom Joad, i va organitzar una venta d’entrades que va col·lapsar Barcelona durant un matí sencer (llegir aquí la crònica d’aquell dia).

A més a més, abans, per aconseguir entrades només competies amb els habitants de la teva ciutat o algun altre fanàtic que venia de fora. A mi, mai se’m va passar pel cap anar a Madrid a veure a ningú, ni molt menys a Londres, Roma o Paris. No cabia en el cap de ningú fer alguna cosa d’aquest estil. El primer cop que vaig agafar un tren per anar de concert va ser l’any 99, quan vam fer la motxilla i vam encaminar-nos cap a Benicàssim, els nostre primer gran festival. Memorable. Ara, anar a passar el cap de setmana a Londres i aprofitar per veure al Clapton al Royal Albert Hall, sembla que és una cosa habitual. I així, quan venen els Strokes al Sant Jordi, els d’aquí ens quedem amb dos pams de nas. Els concerts s’han globalitzat, la demanda ja no és local, és continental i els grups ho saben i per això s’han posat de moda les estades. Per què girar un mes per Europa, viatjant i canviant d’hotel si puc fer 10 concerts a Amsterdam? (Harry Styles) o Madrid? (Shakira). Ho han fet també recentment els Coldplay, els Radiohead i ja veureu com en un futur molt proper serà una cosa habitual i veurem a ciutats competint entre elles per això. I pagant a les bandes per a que facin les estades a les seves ciutats. I la gent comprant entrades, vols, hotels i tots contents.

I si us explico tot això és perquè avui, 5 de maig, li he comprat unes entrades a la Neus per anar a veure a l’Olivia Rodrigo al Palau Sant Jordi. La història, el procés, la mística és completament diferent. No comparteixes cua física davant d’una botiga de discs, no et comuniques amb ningú, no posés cara d’èxtasi quan aconsegueixes la preuada entrada, ni t’endús cap a casa l’entrada impresa en un bonic paper que guardaràs durant anys.

Ara, per fer-te amb una entrada d’una gran estrella, uns dies abans sol·licites un codi que et donarà accés a la preventa (si ets client d’algun banc que patrocina a l’artista també tens prioritat). Una hora abans de l’inici de la preventa obres l’ordinador (o dos, o tres, depenent de la quantitat de codis de preventa que hagis acumulat). Deu minuts abans de l’hora prevista la teva pantalla es converteix en un rellotge que va descomptant minuts i segons. Tensió al màxim. Avui, a les 12 en punt, he clicat ràpidament al botó que m’ha aparegut a la pantalla i.... m’han col·locat en una cua virtual amb 11.900 persones davant meu. 11.900 persones fent cua per comprar entrades i jo sol i nerviós en una petita sala. Sol, jo i internet, jo i el meu portàtil. Sol, jo i 11.900 persones més a l’altre costat del cable de la fibra... i ves a saber quants més en cua darrera meu. 20.000? 30.000?... però tots sols, en silenci, cara a la pantalla.

Cada 10 minuts la cua virtual es reduïa en 3.000 persones... he esperat una mica més de 40 minuts, veient com a poc a poc la cua s’anava fent petita, com el meu número cada vegada s’acostava més al zero. Nerviós i sol, sense poder comentar la jugada amb la multitud de gent que estava fent cua amb mi.

I de sobte, canvi de pantalla. Introdueixo el codi de preventa, escullo les entrades que vull, a pista, dempeus, compartint salts i suor, on s’ha d’estar, pago i la pantalla m’indica que ja tinc les entrades. Ni un pdf, ni un mail amb les entrades. Ni l’oportunitat de poder imprimir-les com a record. Només unes instruccions per a descarregar-me l’aplicació de Ticketmaster on tindré les entrades virtuals. Les entrades al telèfon. Sense smartphone no hi ha entrades, sense smartphone no hi ha concert. El dia que en Dylan vengui les entrades així, ell que prohibeix els mòbils als seus concerts, em fotre un tret al cap.

Nerviós, cansat i, si, una mica estressat, tanco l’ordinador després de dues hores estranyes. No sé ben be que ha passat. Tenim entrades però tinc l’estranya sensació que les he hagut de competir com mai però, a la vegada, mai havia estat tant sol comprant-ne. Comprar entrades s’ha convertit en una cosa molt freda, freda i fàcilment manipulable. Qui controla com es venen les entrades? Qui controla els algoritmes de Ticketmaster / Live Nation? Qui vigila que les entrades que van a plataformes de reventa no hi vagin directament sense passar primer pels canals de venta habituals? Com s’assegura la transparència? Qui ens assegura que tot això no és una bombolla creada per les pròpies xarxes?

Avui en dia, anar a l’Oldies a per unes entrades i perdre una estona remenant discos és una experiència de compra que està a anys llum del que he patit jo aquest matí. Odi profund a Ticketmaster.

Les Falles i la gestió de l’estacionament

La història de les Falles, declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, es remunta al segle XVIII, originades pel gremi de fusters. Cremaven encenalls i trastos vells la vigília de Sant Josep per netejar tallers i celebrar la primavera. La tradició va evolucionar de simples fogueres a monuments satírics que criticaven la societat, amb el primer premi municipal atorgat el 1901.

Ara, en ple S.XXI, la festa atrau cada any a més d’un milió de visitants que arriben a la capital del Turia per veure els monuments que planten les 380 comissions falleres registrades a la ciutat. I, evidentment, en un món globalitzat la festa ha evolucionat, s’ha massificat i genera grans controvèrsies: Residus, brutícia, privatització de l’espai púbic, taxa turística inexistent... i sí, problemes de mobilitat.

Les 380 comissions falleres planten els seus monuments i carpes tallant centenars de carrers de la ciutat, el que obliga a canviar recorreguts del transport públic, eliminar places d’estacionament i crear recorreguts alternatius per anar esquivant falles. I que voleu que us digui, a mi això m’agrada. València es una ciutat que per falles es camina, que viu el carrer i batega.

Falles i carrers tallats. Font: Geoportal de l'Ajuntament de València

Ara bé, hi ha un problema que crec que no s’està gestionant bé i és la il·legalitat de l’estacionament. València ja és, de normal, una ciutat laxa pel que fa al control de la il·legalitat de l’estacionament. És habitual veure vehicles estacionats en doble fila, damunt de les voreres o en espais de vianants. I clar, amb aquests precedents, durant els 20 dies de Falles la situació es torna insostenible. I aquí entra en joc la gestió de la norma: Què preval, la llei (Ordenança de mobilitat) o la festa?

Estacionament il·legal al carrer Beata Inés

Els articles 74 (parades prohibides) i 77 (estacionament prohibit) de l’ordenança de mobilitat regula clarament les parades i l’estacionament. Aleshores, la policia local, encara que siguin falles, deuria multar als vehicles que estacionen de forma indeguda. La pregunta ara es: No multar els vehicles mal aparcats sent conscient la policia local de la infracció, com es tipificaria? Doncs depèn del grau d’intencionalitat:

Com no és un delicte penal (és sanció administrativa) podríem estar parlant de prevaricació per deixar intencionadament de tramitar sancions de trànsit quan hi ha obligació de fer-ho i es fa sent coneixedors de la injustícia que genera. Es a dir, que no es multa per afavorir, conscientment, a un tercer.

La inacció de la policia local també es podria tipificar com a responsabilitat disciplinària, que consisteix en la inactivitat conscient davant d'infraccions, que sol qualificar-se com a incompliment de funcions.

Així, el que succeeix a Falles es podria definir, jurídicament, com una tolerància administrativa conscient d'una infracció vigent. La policia no pot deixar d’aplicar una norma vigent per motius d’oportunitat (Les Falles) i per tant, si la conducta està prohibida, o se sanciona, o es canvia la norma.

I què fa l’Ajuntament per Falles? Ho regula d’alguna manera? Cada any, l’Ajuntament publica el bàndol de Falles, que entre d’altres qüestions, regula els talls de trànsit i deixa sense funcionament la zona ORA. Però, evidentment, no deixa estacionar, per exemple en la vorera. Des del punt de vista jurídic, això és coherent, ja que la vorera continua sent espai prioritari de vianants i la seva ocupació per vehicles continua prohibida per l'ordenança de mobilitat.

Així doncs i a mode de conclusió, estacionar sobre la vorera durant les Falles no està emparat per l'ordenança municipal de mobilitat, no està emparat pel Bàndol de Falles i se sosté, només, per tolerància policial, que com hem vist és, com a mínim, una infracció disciplinària. Això genera problemes de desajust entre norma i pràctica, risc jurídic (especialment si hi ha accident) i inseguretat per a agents i ciutadania.

Com solucionar aquest problema d’estacionament en voreres que, com he dit, passa tot l’any però s’accentua extremadament durant les dues setmanes de Falles? Evidentment la solució no només passa per multar als infractors, però està clar que es requereix una planificació de l’estacionament (i de la mobilitat) que posi en valor el vianant i la vorera, buscant solucions encaminades a gestionar l’oferta d’estacionament però sobre tot, a gestionar la demanda, amb més i millor transport públic (urbà i metropolità), entre moltes altres coses. El que no és de rebut és no fer res o no intentar-ho. 

Vehicle estacionat en vorera

Pelayo Blues, de Sergi Durbà

                                             

Amb la publicació de Pelayo Blues, Sergi Durbà dona un pas endavant en la seva trajectòria literària, aquella que va començar ja fa gairebé 15 anys amb la publicació de Camins al sud (Editorial Germania, 2012). Aquesta vegada, de nou, se centra en el joc de la pilota i, específicament, en les partides de Pelayo al llarg d’un any. Però Pelayo Blues no és un llibre de cròniques de partides de pilota. Les partides del dissabte són només l’excusa per parlar del que a ell realment li agrada: Les coses que es veuen però no es perceben.

Però a Pelayo Blues hi ha una diferència notable respecte als anteriors llibres del saguntí. Hi ha molt costumisme, si, marca de la casa, però aquesta vegada la prosa respira mala llet. Si el El cant de les granotes (Onada Edicions, 2022) o Trinquets trencats (Edicions Bullent i UV, 2023) respiraven cert romanticisme respecte allò perdut, a Pelayo Blues la ciutat de València li genera un nivell de violència verbal que, al meu parer, és tota una novetat.

El mateix Sergi, en el seu blog descriu Pelayo Blues com “un retrat setmanal de les entranyes d’un barri. Heus ací el darrer crit d’auxili d’un anònim al bell mig d’un present devastador. I heus ací un dels escenaris més amenaçats de la ciutat de València, el seu trinquet, Pelayo, l’espai simbòlic que ara fa dos anys es va convertir per a mi en una esmena a la totalitat del país que l’acull”.

Així doncs, les partides del dissabte a la catedral de la pilota li serveixen al Sergi per fer una esmena al progrés sense identitat que està transformant la capital del Túria i, concretament, el barri, el propi trinquet i el seu bar, transformat ara en un gastrobar on la cassalla val 4 euros i els que allà dinen no saben el que hi ha darrera d’aquella porta de vidre. I no només això. El llibre reflecteix molt clarament la relació amor odi que la gent de comarques experimenta amb la ciutat de València. La capital com a símbol de la pèrdua d’identitat d’un poble i, la pilota i el trinquet de Pelayo, com a últim reducte d’un país que ja no tornarà.

Pelayo blues, de Sergi Durbà. Rebel Edicions, 2025.

Adam Green al Loco Club

Adam Green al Loco Club. 5/02/2026

Fa anys, va caure a les meves mans “Friends of mine” una cançó d’un jove novaiorquès anomenat Adam Green, i a partir d’aquí... We fall in love by accident.

Abans de fer carrera en solitari, Adam Green y Kimya Dawson van formar els The Moldy Peaches, que van tenir prou de ressò en l’escena americana entre 1994 i 2004. Van talonejar als seus amics els Strokes i la cançó “Anyone Else but You” de la banda sonora de la pel·lícula Juno l’hem escoltats tots milers de vegades.

Tancada l‘etapa dels The Moldy Peaches, Adam Green comença una carrera en solitari que, després de 20 anys, està més que consolidada amb l’edició de 12 àlbums. Amb un estil difícil de definir però proper a l’indie rock-folk, ha creat un univers divertit, alegre i fins i tot surreal i irònic.

Aquest passat dijous 5 de febrer i després de 20 anys sense trepitjar la capital del Túria, el bo d’Adam Green pujava a l’escenari del Loco Club per presentar el seu darrer treball: Chop off heads with me. Sold Out a la sala del carrer Erudit Orellana per celebrar que ja és dijous i reivindicar que si riguéssim més i més sovint, el món seria un lloc millor.

L’Adam Green, ben acompanyat per una banda de cinc músics (bateria, teclats, guitarra, baix i violí) va començar ràpidament a escalfar la sala i a exercir de frontman. Xoca la mà als de les primeres files, balla i riu. S’ho està passant be! Van sonar cançons del darrer treball (Houseface university, Popcorn town, Falling around, entre d’altres) i molts dels clàssics com Friends of mine, Caroline, Gemstone, Emily, Cigarrete burns forever o Jessica on, entre riures, enmig de la cançó va cantar una estrofa de Eternal flame de The Bangles. Pura ironia, una meravella.

El concert, curt (75 minuts), el va tancar amb una boja Dance with me amb mitja sala dalt de l’escenari ballant i rient. No cal molt més per passar una molt bona estona.

Amb Dance with me i l'escenari ple de gent ballant va acabar el concert

Ingrata pàtria, de Martí Domínguez

Possiblement, ara per ara, l’escriptor valencià més reeixit, sense cap mena de dubte i m’atreviria a dir que fins i tot amb cert consens entre lectors i professionals, és en Martí Domínguez. M’acabo de llegir la seva darrera novel·la, “Ingrata pàtria” (Proa, 2025) on narra les darreres hores del metge, professor i rector de la universitat de València Juan Bautista Peset Aleixandre, abans de ser afusellat pel règim franquista el maig del 1941 al cementeri Paterna.

Tot i que en cap moment de la novel·la s’anomena al professor pel seu nom, tot sabem qui és el personatge central del llibre. Aquest “anonimat” voluntari per part d’en Martí Domínguez l’entenc com un homenatge als milers d’afusellats pel règim franquista, molts anònims, però també molts intel·lectuals, polítics i escriptors que van ser assassinats perquè “els seus mèrits es van convertir en culpes[1]”. Al no tenir nom el personatge central del llibre, la història, els fets, transcendeixen i es fan universals. Sabem que son les darreres hores d’en Juan Bautista Peset, però podrien ser les de Salvador Vila, Leopoldo Alas Argüelles o Julián Besteiro, entre molts i molts d’altres. Més de 140.000 afusellats després del 39.

Un tret que caracteritza la literatura d’en Martí Domínguez i que em té especialment enganxat és la construcció de personatges que estan lluny de ser blanc o negre. Ni herois ni antiherois. Personatges que transiten pels matisos del gris, personatges que dubten, que no decideixen i es deixen portar per les circumstàncies, sense tenir la valentia per ser herois o malvats. Be, com la gran majoria de les persones que habitem el món, persones normals amb els nostres dubtes i les nostres incongruències. I a mi, aquests personatges que omplen la literatura d’en Martí Domínguez, em fascinen.

A “La sega” (Proa, 2015), tenim els masovers que viuen atemorits pels maquis i per la guàrdia civil i que han de callar per sobreviure, per donar de menjar a la família. A “L’esperit del temps” (Proa, 2019) tenim al protagonista, un científic que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals i que, l’envit nazi, l’arrossega a fer barbaritats. I aquí, a “Ingrata pàtria”, tenim el metge militar que ha de certificar l’assassinat del professor al camp de tir. Ha de certificar la mort del seu mestre. Son tres llibres magnífics, durs, molt durs, on es barreja amb mestria la barbàrie i l’amistat, l’odi i l’amor, l’enveja i l’admiració...  i enmig de tot això, els dubtes, el no voler o poder significar-se, la necessitat de sobreviure, la resistència silenciosa dels pobres, perquè, diguem-ho clar, els pobres no poden ser ni herois ni antiherois.

---

[1] Pero si así las leyes atropellas, si para ti los méritos han sido culpes; adiós, ingrata patria mía (Leandro Fernández de Moratín)

Venècia, vint-i-cinc anys després

 

El curs 2000-01 vaig fer un Erasmus a la Università di Ca’Foscari, a Venècia. Amb 23 anys vaig fer maletes i me’n vaig anar uns mesos a aquella ciutat que tant ha captivat a escriptors, poetes, comerciants i algun que altre bohemi. I turistes, molts turistes. Fa vint-i-cinc anys, Venècia subsistia com a ciutat i no com a parc temàtic gràcies a una colla de resistents habitants que es negaven a marxar a terra ferma. I també, pels estudiants que fèiem vida a la llacuna, estudiant a Ca Foscari o a la IUAV. Ja ho dèiem aleshores: Si la universitat deixa Venècia i es trasllada a Mestre o Marghera, aquesta esdevindrà un parc temàtic que obrirà a les set del matí i tancarà després que les osteries serveixin l’últim gotet de grappa als turistes més noctàmbuls.

Ha passat un quart de segle, el turisme s’ha desbordat a tot arreu i Venècia, que ja patia una pressió turística important, sobreviu en estat de coma. L’any 1951 vivien a la llacuna 175.000 persones i, ara, en resisteixen 48.000. Quan vaig fer l’Erasmus, l’any 2000, en vivien 66.000, així que de resistents cada vegada en queden menys. Els avis aguanten però, els joves, fa anys que quan s’independitzen son expulsats cap a terra ferma. Ara, racons com San Pietro di Castello o Sant’Elena també es veuen amenaçats pel turisme, tot i que el sestiere di Castello segueix sent un lloc tranquil i poc transitat. De moment.

I si cada dia hi ha menys residents a Venècia, no sé quants estudiants poden, avui en dia, pagar-se un lloguer a la ciutat dels canals. Possiblement, els pisos d’estudiants on fèiem sopars sorollosos enmig del silenci hivernal, humit i fosc de la ciutat, son ara immaculats apartaments per a turistes equipats amb mobles d’Ikea. Les universitats aguanten però, suposo, que els estudiants ja fan tots cap a Mestre o Marghera.

Però, tanmateix, la ciutat resisteix, i ho veus passejant per les perifèries de la ciutat, allà on encara es penja la roba entre balconades i els avis apuren els cafès curts en tavernes amagades dels itineraris turístics. O així vull veure-la i percebre-la perquè, en el fons, em resisteixo a l’evidència d’acceptar que Venècia, a poc a poc però inexorablement, es convertirà en la primera ciutat Europea devorada pel turisme. La primera ciutat que deixa de ser ciutat.

Fa vint-i-cinc anys que vam fer l’Erasmus a Venècia i, per celebrar-ho, hem volgut passar cinc dies en aquesta ciutat que tant ens estimem. Venècia l’hem caminat, navegat, viscut, llegit, menjat, begut i recordat sota un fred intens i una boira densa. La ciutat, òbviament, ha canviat poc. Alguns establiments resisteixen, com el cafè Noir proper a la universitat o la pizza al Volo del Campo Santa Margherita i, altres, s’han transformat en enoteques amb estrella Michelin, com l’antic cafè Blue, on anàvem a passar l’estona durant la Happy Hour de cada tarda. Alguns forns es mantenen i les pastisseries, a més a més dels dolços de tota la vida, ara et venen els cannolis sicilians. Potser un mal menor. Els bars segueixen servint l’Spritz, la majoria sense oliva, i gairebé tots mantenen els tramezzini a preus encara assequibles. També pots seguir fen-te vins al carrer, al voltant de les finestres dels petits bacaros que hi ha en fondamentes i campos tot i que, ara, has de vigilar que les gavines, agressives, no s’enduguin el menjar amb el que acompanyes el teu vinet. El canvi més notable l’he vist en les botigues de vidre. Abans, te’n trobaves alguna de tant en tant. Ara, al llarg dels camins principals hi ha desenes de tendes de vidre portades per indis o paquistanis on comprar gotets i figuretes d’animals fets “seguint la tècnica de Murano”. En fi... un altre mal menor.

Venècia, per molt que canviï, serà sempre la nostra Venècia. No sé que en quedarà d’aquí vint o trenta anys d’aquella Venècia percebuda l’any 2001 quan amb vint-i-tres anys caminava i m’enamorava passejant pels seus carrerons estrets i foscos. El món es transforma, canvia, no sempre avança, a vegades clarament retrocedeix però el que es innegable és que es mou, tempus fugit, i el nostre record es manté ancorat en un temps cada vegada més pretèrit. I crec, sincerament, que som com som per la gent que ens envolta i pels records que tenim del llocs i temps viscuts i percebuts. I Venècia, per a mi, es fonamental per explicar qui soc avui en dia, vint-i-cinc anys després, però també, n’estic segur, per explicar qui seré d’aquí vint-i-cinc anys.

El pensament màgic aplicat a les noves tecnologies de mobilitat. Una llosa per al transport públic

 

Em fascina com certs mitjans de comunicació i, molt particularment la Vanguardia, de tant en tant publiquen articles d’agències relacionats amb la mobilitat sense cap tipus d’anàlisis crític. Aquesta setmana acaben de publicar-ne un que porta per títol: “El taxi volador que promete cambiar el tráfico”.

No cal ser un expert en mobilitat per, com a mínim, sospitar de la noticia. Un taxi, canviarà la mobilitat a les nostres ciutats? Volador? En fi, hi ha una imatge molt recurrent en aquests casos que és la d’una persona parlant sobre mobilitat elèctrica o qualsevol altre enginy tecnològic rebent tota l’atenció mediàtica i, al costat, una altra persona parlant de la mobilitat real, la del dia a dia, sense rebre cap atenció per part dels mitjans de comunicació. I és així, tal qual. Prediquem en el desert.

Quan es parla de tecnologia, per molt absurda que sigui aquesta, sempre tindrem un mitjà de comunicació que ens farà d’altaveu. Si volem parlar de transport públic, de nous autobusos, metros, tramvies o ferrocarrils, no tindrem ningú al nostre costat, per molt que el transport públic sigui l’única solució real als problemes de mobilitat de les nostres ciutats i àrees metropolitanes.

La tecnologia, per desconeixement o per pura fascinació, moltes vegades ens cega. Els drons o els vehicles autònom són dos grans exemples de noves tecnologies que ben aviat tindrem a les nostres ciutats i que, degut al component tecnològic que porten associat, no es veuen obligats a sotmetre’s a un examen crític per part de la societat en general.

En aquest sentit,  l’Andreu Escrivà, en el seu magnífic “Encara no és tard” diu: “El pensament màgic és defineix com aquella forma de pensament que, basada en supòsits erronis o no justificats, genera opinions o creences sense cap mena de fonament empíric. Els humans tendim molt a pensar d’aquesta manera, més encara quan hi intervé la tecnologia”. I últimament, tecnologia i mobilitat van molt de la mà: Drons, vehicles autònoms, mobilitat connectada, aplicacions mòbils per a tot... He estat un parell de vegades fent de mentor en algun Hackathon i també en processos de CPM (Consultes Preliminars al mercat) on joves amb ganes de formar alguna startup presenten idees i propostes i, en molts casos (no tots), allò que proposen no està enfocat a solucionar un problema concret, sinó a produir algun enginy que, evidentment, no soluciona cap problema de mobilitat. L’objectiu final es vendre un producte, no millorar un servei.

Així, gairebé mai, el focus es posa sobre el transport públic, tot i que les empreses del sector estan fent esforços titànics en aplicar noves tecnologies en els seus vehicles i processos d’operació (UITP Summit). Es a dir, que tecnologia si que n’hi ha en el transport públic, però als mitjans els segueix cridant molt més l’atenció qualsevol nou enginy, gairebé sempre relacionat amb la mobilitat privada individual, que allò relatiu al transport públic, a allò col·lectiu.

Potser és, simplement, un reflex de la societat actual, on sembla que allò privat i individual ha de prevaldre per sobre d’allò públic i col·lectiu.

Els grups de Whatsapp, la tecnologia per organitzar la mobilitat en àrees rurals

 

Des de fa anys es parla de millorar el transport públic en zones rurals o residencials on es complicat que un sistema tradicional funcioni adequadament. El “transport a la demanda” és la solució que les administracions estan posant sobre de la taula, un sistema flexible que dona servei si hi ha demanda, es a dir, si l’usuari sol·licita el servei. També, cada vegada més, es parla de compartir cotxe i es fàcil veure, en cada polígon industrial, aplicacions per fomentar-ho, tot i que a poc a poc el mercat es va concertant en determinades aplicacions que permeten, entre altres coses, cobrar uns cèntims diaris per les emissions que s’han deixat d’emetre, gràcies als Certificats d’Estalvi Energètic.

Crec, sincerament, que aquestes propostes son un bon camí per millorar la mobilitat en determinades àrees on l’ús del vehicle privat és hegemònic. Ara bé, tant les polítiques públiques relacionades amb el transport a la demanda com les aplicacions mòbils per compartir cotxe els falta conèixer o aterrar la proposta a la realitat del territori i a les necessites dels seus habitants. Estic pensant, sobretot, en àrees rurals. Alguns exemples:

La Hispano Chelvana dona servei als pobles de la comarca dels Serrans i te alguns serveis a la demanda. Per sol·licitar-lo, tal com s’indica a la web, cal “petición exclusivamente al teléfono, debiendo sol·licitar el viaje antes de las 18:00 horas del día laborable anterior al desplazamiento, por lo que, si el viaje es en fin de semana o para el lunes se debe solicitar antes de las 18:00 horas del viernes laborable anterior”.  No sembla un sistema molt flexible, i estem parlant d’un bus al dia, que per horaris, tampoc dona un gran servei a la necessitat de la població.

Pel que fa a les aplicacions, aquestes es fomenten, principalment, des de les destinacions dels desplaçaments (àrees Industriales, per exemple), quan potser seria interessant que s’organitzessin en origen, on comencen els desplaçaments, ja que això permetria donar servei a corredors, no només a destinacions finals comuns. I en qualsevol cas, cal descarregar-se una aplicació.

Aquestes “debilitats” queden de manifest quan vas als pobles, parles amb la gent i veus com s’organitzen les necessitats de mobilitat. I com ho fan? A través d’aplicacions mòbils per compartir cotxe? Cridant al bus a la demanda? No, ho fan d’una manera més senzilla i silenciosa i, possiblement, eficaç: A través de grups de Whatsapp. A Titaguas, per exemple, existeix el grup de Whatsapp “Titacar” per organitzar els viatges de la gent cap a València, però també cap a Chelva, Lliria... tot el corredor de la CV-35. És un sistema sense cap tipus d’innovació, no neix de cap start up que aixequi milions, no necessita grans contractes de concessió de serveis de transport públic... i estic convençut que setmanalment mou un número considerable de persones. I les mou perquè és senzill, eficaç i funciona entre una base de persones que es coneix. Hi ha confiança.  

A finals dels 90, quan estava estudiant a Lleida i encara no existien els mòbils, la gent s’organitzava per arribar al Campus d’una manera molt senzilla. Fèiem cua a la cantonada del Camí de Ronda amb l’avinguda Alcalde Rovira Roure i tots els cotxes que passàvem per allà en direcció al campus universitari, paraven i carregaven estudiants i professors. De 8 a 9 del matí la cua era important però crec que no hi havia ni un sol cotxe amb lloc que no parés. Era un mecanisme no escrit, no planificat, però funcionava perfectament. Sabíem on havíem de fer cua i els conductors sabien què necessitaven els que allà feien cua. I tots pertanyíem a la mateixa comunitat, la universitària. La confiança funcionant a ple rendiment!

No estic dient que tornem trenta anys enrere però, quan planifiquem la mobilitat, estic segur que podem trobar propostes més senzilles i potents que es puguin combinar amb les que fem servir habitualment. Propostes més flexibles que els busos a la demanda i més accessibles que les propostes basades en aplicacions mòbils. En mobilitat tot suma, però és important donar valor a les relacions socials que existeixen als pobles (i altres comunitats petites) i que ens poden obrir la porta a solucions més imaginatives i funcionals, i per què no, innovadores des d’un punt de vista social (no tecnològic).