dilluns, 1 d’agost de 2022

La paradoxa de la mobilitat en àrees de muntanya

 

Obres a la N-260 entre Campo i el congost de Ventamillo. Foto: Heraldo de Aragón

Fa poc vaig estar uns dies al Pirineu aragonès i vaig veure grans obres viàries al congost de Ventamillo i entre Sabiñanigo i Biescas. I la setmana passada, en Pedro Sanchez i en Ximo Puig inauguraven les millores a la N-232 camí de Morella, una obra faraònica de 7,7 quilòmetres, 55 milions d’euros i un estalvi en el temps de recorregut de 15 minuts. Crec que ara que ja em colonitzat i abarrotat la costa, ens hem fixat amb l’interior, un interior que ja està ple en temporada alta i que, no sé ben bé com, volem encabir-hi més gent encara. Bé, si que ho sé: Més gent, més cases, més cases, més infraestructura viaria, més infraestructura viària, més retencions.... res de nou, el pa de cada dia. Igual que als 90.

Tot això m’ha fet recordar un petit congrés que vam fer cap allà l’any 2008 a la Cerdanya i que portava per nom, mobilitat en àrees de muntanya. Tot el debat va girar entorn a una gran paradoxa, a la qual no sabíem com donar-li resposta: Els turistes venien al Pirineu a la recerca de pau i tranquil·litat, però per contra, el sector turístic reclamava cada vegada millors infraestructures viàries per tal de reduir el temps de recorregut entre les grans ciutats i els pobles de muntanya. Disminuir el temps de recorregut vol dir més gent, menys tranquil·litat... és un cercle viciós que acabarà afectant negativament a tot el sector turístic (el cercle viciós de la velocitat...). I tenim com a exemple el que ha passat a la costa, però la maquinària és imparable. Per què?

Jo no en tinc la resposta, però possiblement hi té molt a veure el fet de que des de les esferes de poder (govern) s’entenen les àrees de muntanya com indrets exclusivament turístics. Les àrees de muntanya es debaten entre l’abandonament i l’ús intensiu turístic del territori. No hi ha terme mig. Potser, hauríem d’analitzar on es queden els grans beneficis generats pel turisme (són empreses arrelades al territori?) i parlar més amb els petits empresaris i productors locals. (Què necessiten per viure al i del territori?). En aquesta línia, és interessant llegir el manifest de la plataforma contra la candidatura Olímpica al jocs d’hivern al Pirineu. El debat ja està damunt de la taula.

I nosaltres, els turistes de ciutat que anem a gaudir de la muntanya, potser hauríem de ser els primers en acceptar que potser, per un cap de setmana, no ens cal anar al Pirineu, i que podem gaudir de la mitja muntanya a l’interior d’Alacant o Castelló. I que quan anem al Pirineu, hi anem per passar-hi quatre o cinc dies com a mínim, sense preses, de tal manera que una obra faraònica amb un impacte paisatgístic desmesurat per estalviar-nos quinze minuts, no ens sigui necessari. Que puguem gaudir també del camí, del paisatge i de cada una de les corbes.

dimarts, 19 de juliol de 2022

El Vallibierna, el primer tres mil en família

Comencem a caminar a l'embassament de Llauset. Al fons, el Vallibierna

Diuen que el Vallibierna és el 3.000 més fàcil del Pirineu, i potser ho és si només tenim en compte el desnivell que cal superar però, tècnicament, estic convençut que hi ha altres cims més assequibles. I el Vallibierna no és difícil, però té una elegant aresta que cal superar abans d’arribar al cim. I sí, després està el famós “Pas de Cavall” per arribar al cim del Culebras, però primer cal caminar l’aresta. I amb nens, ja és tot una aventura. En general, un cim elegant i un mirador immillorable sobre un massís de la Maladeta que, cada dia, està més pelat de neu.

Aquest cap de setmana de juliol hem assolit un repte familiar. Pujar, per primera vegada i en família, un tres mil al Pirineu. I com diu Kavafis (perdoneu-me el tòpic), el més important és el camí. El Vallibierna ha estat l’excusa perfecta per passar uns dies junts al Pirineu, per a que els menuts visquin, per primera vegada, l’experiència de dormir en un refugi, per banyar-nos al riu i per tancar la festa gaudint dels ZOO al Pirineos Sur.

El divendres, després d’un munt d’hores de cotxe i de passar pel túnel més tètric del món, vam arribar a l’embassament de Llauset (2.200m.), des d’on vam començar a caminar cap al refugi Cap de Llauset. Feia una calor insuportable i a poc a poc i mullant la gorra en tots i cada un dels barrancs que travessaven el sender, vam arribar al refugi (2.425m.) en menys d’una hora i mitja. Un cop instal·lats, vam passar la tarda gaudint de les vistes i preparant-nos per l’endemà. A quarts de vuit vam sopar i poc després de les nou estàvem al llit. L’endemà, per evitar la calor, tocava matinar.

A les 6:30 estàvem asseguts esmorzant, compartint taula amb uns francesos que feien el Tour de l’Aneto. A les 7 ja estàvem de camí, enfilant amunt cap als Ibons de Coma Arnau, on vam parar per a fer un glop i un mos. Encara no ens tocava el sol i calia aprofitar abans no arribés la xafogor. Vam seguir amunt, passant pel segon llac en forma de cor i el tercer, més petit, on comença la pujada forta cap al cim del Vallibierna a través d’una mar de blocs i pedres, tot i que s’intueix, de tant en tant, sender. Anem a poc a poc, a bon ritme, perseguint fites i gaudint de la pujada. L’Espe i la Neus una mica més endavant que l’Aniol i jo. Aquí ja ens il·lumina el sol, tot i que encara no fa calor. A més a més, a prop del cim es gira un aire fresc que ens ve la mar de be. Fem els darrers ziga-zagues i arribem a la carena cimera, on encara ens queda una passejada aèria fins al cim del Vallibierna. Les vistes aquí ja són espectaculars. Tenim la Maladeta a tocar, amb els Russell, el Margalida, el Tempestats i l’Aneto a tir de pedra. Però ens concentrem en arribar. Controlem els nervis i a poc a poc caminem pel fil de l’aresta fins a la fita que assenyala el cim del Vallibierna (3.056m.). Hem fet el cim! El primer tres mil en família, l’Espe, l’Aniol (9 anys), la Neus (12 anys) i jo. Aquest darrer tram d’aresta ha costat una mica i els nervis estan a flor de pell. Però ens assentem, gaudim del paisatge, bevem i mengem una mica. A poc a poc ens traiem l’ensurt de sobre i gaudim del paisatge. A més a més de la Maladeta, es veu el Posets, el Perdiguero, el Mulleres i les crestes de Cregüenya i Llosàs entre d’altres. També és un espectacle veure als altres excursionistes creuar el pas de Cavall, alguns amb més gràcia que els altres. Fem les fotos de rigor i decidim començar a baixar per intenta evitar les hores de més sol. Serà en va. A les 10:30 comencem a desfer l’aresta i baixem de nou cap al refugi de Llauset.

Descans als ibons de Coma Arnau

La família al cim del Vallibierna


Caminant l'aresta cimera

De baixada, l’Aniol diu que ha estat una gran experiència. Em cau la llagrimeta. A l’alçada del llac Chelat veiem una placa de neu i els nens volen anar a tocar-la. A València, de neu en veiem ben poca (gens) i tocar-ne al juliol és tota una efemèride. Donem una mica de volta amb un sol ja de justícia i toquem la neu. Ja cansats, comencem a baixar cap als llacs, on parem a remullar els peus. Poc després de la una arribem al refugi molt acalorats. Ens refugiem a l’ombra, descansem, bevem una mica i recollim les coses que hi havíem deixat. Fem una mica de temps i cap allà les tres decidim seguir baixant fins a l’embassament. Aquesta darrera hora i poc de caminada és un infern. Fa molta calor i no hi ha ombra enlloc. Estoicament seguim caminat enmig d’una onada de calor que ha fet estralls a la península. Abans d’arribar al cotxe fem un bany recuperador a l’embassament de Llauset. Com a mínim arribem al cotxe fresquets... i molt, molt contents. Som uns campions. I jo estic molt orgullós de la meva familieta, encara que això sigui un pensament de pare caldós. Tant sols espero que en guardin un bon record i que, a poc a poc, l’amor per la muntanya faci arrels.

I després, vam fer camí cap a Lanuza, on l’endemà ens esperava el concert de ZOO al Pirineos Sur. Però això ja és una altra història...

El massís de la Maladeta, des del Vallibierna


diumenge, 10 de juliol de 2022

Antònia Font als Concerts Vivers 2022. Una festa per reivindicar el dret a la nostàlgia!


Foto: Francesc Arechavala

Anava jo cap a Vivers sense tenir les expectatives del concert dels Antònia Font molt elevades. Aquestes retrobades, gairebé deu anys després de separar-se, mai solen portar res de bo, més encara quan a algun membre del grup, en aquest cas en Joan Miquel Oliver, ha fet una bona carrera en solitari després de dissoldre’s el grup. Però be, sigui com sigui, els que ja tenim una edat hem ballat i cantant els Antònia Font en desenes de festes majors i no podíem deixar córrer l’oportunitat de fer-ho de nou. D’això se’n diu nostàlgia. I cal reivindicar-la amb dignitat!

I els Antònia Font, per retornar amb la màxima de les dignitats, han editat Un minut estroboscòpica, un treball a l’alçada del que s’espera d’ells i que els serveix d’excusa per justificar aquesta petita gira de retorn de tant sols quatre concerts: Dos a Barcelona, un a Inca i el d’ahir a València. Si encara no els heu vist, afanyeu-vos a comprar entrades per al concert d’octubre al Palau Sant Jordi. Crec, sincerament, que serà l’últim de veritat. No crec que l'invent tingui continuïtat.

I així, amb les expectatives baixes arribava a Vivers i a les 21:45, després d’uns minuts intentant connectar amb el més enllà a través de les nou antenes parabòliques instal·lades a l’escenari, van aparèixer els Antònia Font. I que voleu que us digui, amb el segon tema, Me sobren paraules, ja se’m van eriçar els pèls... I això que no em passa sovint en els concerts, ahir ho vaig sentir tres o quatre vegades. És la nostàlgia, la connexió amb unes cançons que les hem cantat, ballat i que sovint, encara molt sovint, sonen a casa amb quotidianitat. Els Antònia Font van plegar, però en cap moment han marxat.  

I a partir d’aleshores, un torrent de clàssics per a tots els gustos durant dues hores i quart d’un concert majúscul. En Pau Debon, l’únic de la banda amb voluntat d’aixecar els ànims, no parava de moure’s d’una banda a l’altra de l’escenari, cantant amb ganes (i feliç) tots i cada un dels 37 temes que van sonar a Vivers. I el públic s’ho va passar pipa. I sabeu què: I arriba un dia que sa vida és un teatre, que se diu felicitat, primavera i trinaranjus amb qui més has estimat...

Antònia Font. Concerts de Vivers. València. 9 de juliol de 2022. Teloners: Maria Jaume

Foto: Maria Carbonell per a Tranquilo Música

dimarts, 5 de juliol de 2022

Per què els vehicles elèctrics no són la solució que necessiten les nostres ciutats?

La UE aposta clarament per l’electrificació del sistema de transport i molt especialment per l’electrificació del vehicle privat motoritzat. Són els vehicles elèctrics la solució de mobilitat que necessitem? No. Els vehicles elèctrics no són la solució als problemes de mobilitat i urbans per dos motius:

El primer, i més obvi, és que un vehicle elèctric ocupa el mateix espai que un vehicle de combustió i, per tant, si substituïm tots els vehicles actuals per elèctrics, els problemes de congestió, d’ocupació d’espai públic i d’ineficiència persistiran. Necessitem reduir el parc de vehicles per recuperar espai públic, per incrementar les zones verdes, per fer ciutats i barris més caminables. Per aconseguir-ho, si o si, necessitem reduir el número de vehicles que hi ha a les nostres ciutats. Així que si canviem els vehicles actuals per elèctrics (o en un futur per autònoms) sense reduir-ne el número total, serà molt difícil transformar les nostres ciutats.

Un Tesla, mal aparcat molesta igual que un vehicle de combustió. Font: Arquitecturia

El segon motiu és que els vehicles elèctrics també emeten i contaminem i, per tant, afecten a l’escalfament global i a la salut de les persones. I ho fan, com els cotxes de combustió, durant tot el seu cicle de vida. Un estudi de la UE de l’any 2018, n’exposa els resultats. Les emissions dels vehicles elèctrics associades a les matèries primes i a la fabricació són entre un 1,3 i 2 vegades més altes que les generades pels vehicles de combustió. Ara bé, si es té en compte tot el cicle de vida, s’estima que un vehicle elèctric podria arribar a emetre un 30% menys que un vehicle de gasolina, recarregant-se amb el mix energètic existent avui en dia (56,4% no renovable a España). Si l’energia per recarregar tots els vehicles pogués sortir de fonts renovables, s’estima que les emissions podrien ser fins a un 90% menors que les d’un vehicle de combustió. És possible arribar-hi? Toquem de peus a terra. Amb el mix energètic actual, els vehicles elèctrics emeten un 30% menys que els vehicles de combustió. És un bon estalvi, però molt lluny de la imatge que se’ns dóna de vehicles nets o vehicles zero emissions.

Pel que fa a l’impacte sobre la salut, localment el vehicle elèctric és prou més net que un vehicle de combustió, doncs no emet contaminants com els òxids de nitrogen o partícules en suspensió a través del tub d’escapament o per evaporació. Si que seguirà emetent PM per abrasió (frens i desgast dels neumàtics) i possiblement en quantitats majors degut al pes del vehicle elèctric, que és superior a un de combustió degut a la bateria. I també per la moda actual, que caldria erradicar, de fer cotxes cada vegada més grans i, per tant, pesats. Així que, des del punt de vista de la qualitat de l’aire, un vehicle elèctric és prou més net que un de combustió.

Ara bé, el que deixin d’emetre els tubs d’escapament dels milers de cotxes elèctrics que circularan per les nostres ciutats ho emetrà, de manera concentrada, la central que generi l’electricitat necessària per a recarregar-los. Hi ha un petit estalvi, però principalment el que canviem són les fonts d’emissió. Traiem de la ciutat el que no ens agrada (i en millorem la qualitat de l’aire) però empitjorem la situació allà on es genera l’energia, perquè la demanda augmentarà. Per això, la clau de l’èxit del vehicle elèctric rau en saber si serem capaços de recarregar-los tots, el 100%, amb energies renovables. I aquí està el debat!

I en tota aquesta equació, hi ha un factor de percepció sobre qui està contaminant, que cal assenyalar. Cada vegada tenim més clar que conduir un vehicle de combustió (dièsel o gasolina) no és bo per al medi ambient ni per a la salut de les persones. I el missatge que rebem és ben clar: Canvia’t a un elèctric, que no emet i és zero emissions. Qui es compra un vehicle elèctric té la percepció d’estar contribuint de manera notable a reduir el canvi climàtic i a millorar la qualitat de l’aire de la seva ciutat. Té la percepció d’estar fent un gran canvi perquè les emissions deixen de sortir del tub d’escapament del seu cotxe però, desconeix completament d’on prové l’energia per moure’l i quan emet la central que la genera.

Autor: The Savage

El camí més raonable de tot plegat i del qual se’n parla poc, hauria de ser el d’apostar per reduir el parc de vehicles d’una manera significativa i, posteriorment, assegurar que el parc restant sigui elèctric i que el puguem recarregar amb fonts renovables. Però ningú parla obertament de reduir. Proposar-ho vol dir xocar frontalment amb la indústria automotriu, amb les energètiques i també amb certes polítiques públiques que pretenen allargar l’agonia d’una industria que va de cap a caiguda. En aquest país, i en general en el món capitalista, costa molt parlar de reduir. Però anem cap allà, i hi podem anar de forma ordenada o en caiguda lliure.

I aquí ens hem centrat a comentar el paper del vehicle elèctric privat, però el vertader paper de l’electrificació de la mobilitat a les ciutats l’ha de jugar el transport públic i la distribució urbana de mercaderies.

Després del que hem vist, si arribem al 2030 amb 5 milions de vehicles elèctrics però mantenim o, pitjor encara, augmentem el parc de 24,5 milions de turismes que hi ha registrats, no haurem avançat gens. La idea la resumeix molt bé l’Andreas Unterstaller, investigador de la Eurpean Environment Agency: “Si de veritat es necessita un cotxe, els elèctrics són la millor opció per al medi ambient. Tot i això, per al medi ambient, sempre serà molt millor utilitzar el transport públic, la bicicleta o el caminar. Un cotxe sempre serà un cotxe i substituir-lo per un altre d’un altre tipus no resoldrà els problemes de transport com la congestió de trànsit”

dimarts, 28 de juny de 2022

Wilco, Poble Espanyol de Barcelona. 22 de juny

 


Arribar a gaudir dels Wilco al Poble Espanyol aquest mes de juny ha estat una petita gimcana d’ensurts. Després de suspendre la gira degut a la COVID els estius de 2020 i 2021, anuncien a l’octubre del 2021 que, finalment, vindran a Europa al juny del 2022. Immediatament, l’Espe i jo ens comprem les entrades per al concert de Barcelona i reservem hotel. El primer ensurt ens l’enduem el mes d’abril, quan veiem que els de Chicago afegeixen València a la gira d’estiu. Ens auto convencem dient que l’equip de so del Poble Espanyol deu ser dels millors que hi ha pel mediterrani. Després, a finals de maig, els Wilco anuncien disc nou, el Cruel Country, que no està malament, però jo volia un repàs a la seva discografia... i com els doni per fer una presentació extensa del disc nou... més dubtes. Per últim, el dia abans del concert m’assabento que el guitarrista Nels Cline serà baixa per COVID. Com es pot tocar sense el guitarra solista?

A les nou de la nit i amb un cel clar gairebé de nit de Sant Joan, el quintet accidental de Chicago arrancava amb “I Am My Mother” i “Cruel Country” del nou disc. El públic, que omplia el Poble Espanyol de Barcelona, començava a escalfar-se amb “I Am Trying to Break Your Heart” i “Kamera” del majúscul Yankee Hotel Foxtrot (2001). Una declaració de principis de per on aniria el concert d’una banda que feia 10 anys que no trepitjava un escenari de la capital catalana (2012, Gran Teatre del Liceu). Del darrer treball, Ode to Joy, que a mi m’agrada tot i les crítiques que ha rebut, cap tema, ni el Everyone hides... (set list del concert)

En Jeff Tweedy, amb barret de cowboy i guitarra acústica (poques vegades va agafar l’elèctrica) va exercir de frontman i va estar ben acompanyat per en Glenn Kotchke, immens a la bateria, en Mikael Jorgensen als sintetitzadors, en John Stirratt al baix i en Pat Sansone multiplicant-se als teclats i a la guitarra. La banda va sonar compacta i va minimitzar la baixa d’en Nels Cline.

Els Wilco ens van oferir gairebé dos hores d’un rock – folk fantàstic, amb moments sublims com el  How to Fight Loneliness”, el “War on war”, el “Heavy Metal Drummer”, el “California Stars”, el “I'm the Man Who Loves You” i com no, el “Jesus, etc”. La nit a Montjuïc s’enfosquia al ritme de l’acústica d’en Jeff Tweedy i les llums blaves i vermelles de l’escenari anaven agafant presència a mesura que passaven els minuts, il·luminat un senzill però efectiu gran Wilco escrit en una cortina negra. Concert tranquil, per gaudir cervesa en mà d’una de les grans bandes americanes d’aquest segle XXI. I quan tot semblava que s’acabava després d’un primer bis amb la bonica “You and I” va sorgir, del no res, una tempesta elèctrica amb quatre temes del Being There (1996): “Red-Eyed and Blue”, “I Got You (At the End of the Century)”, “Monday” i “Outtasite (Outta Mind)”. Per treure’s el barret!



diumenge, 19 de juny de 2022

Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor (J. Sanchis). L'eina transversal per afrontar la triple crisi

Aquests darrers anys i sobretot després de la pandèmia, hem començat a percebre un canvi important en les prioritats de les persones que busquen feina. Fa uns mesos em comentaven que en una entrevista, un noi havia demanat poder seguir anant al gimnàs a les 12 del migdia. Podem entendre-ho com una excentricitat d’una persona que sap que té la paella pel mànec, però cada vegada hi ha més casos d’entrevistes on no només és parla de condicions econòmiques i projecte a desenvolupar. On viure (o on no voler anar a viure) i horaris clars són alguns dels temes que ja estan damunt de la taula.

Després d’una gran crisi com la que hem patit (més emocional que econòmica), les prioritats canvien. Als Estats units la “Great Resignation” va suposar que al juny de 2021 uns 3,9 milions de persones deixessin les seves feines, mentre que a la Xina, el moviment “Tang Ping” naix com a protesta al sistema de 996 (treballar de 9 a 9, 6 dies a la setmana). En ambdós casos, el que s’està demanat és temps per a un mateix i qui ho està demanant és la gent de 20-40 anys. El culte al treball, a la cultura de l’esforç, sembla que trontolla. I no només als EEUU o a la Xina. Aquí, a casa nostra, les coses també estan canviant.

La lectura del Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor, de Joan Sanchis (Ed. Bàsics Sendra, 2022) m’ha servit per emmarcar tot aquest procés que estem vivint. I pensar que tot això és degut a la crisi sanitària de la COVID és no voler veure més enllà. La COVID ha estat el catalitzador, però la remor porta creixent un temps, i en Joan Sanchis ho resumeix en la triple crisi: econòmica, social i ambiental. Un model econòmic esgotat, la malaltia del treball i l’emergència climàtica. Sanchis diu: “Cada vegada és més evident que les coses han de canviar, que som fràgils, que el nostre temps ha de ser nostre, que el progrés econòmic ha de ser un mitjà per a viure millor i no una finalitat en si mateixa, i que el futur ha de ser necessàriament un camí que puguem recórrer lliures, sense presses ni ansietat, amb esperança i del bracet d’aquelles persones que més estimem”. (Pàg. 59).

Resumint molt, podríem dir que hem arribat a un moment històric on les millores de la productivitat han servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores de treball). Després, les conseqüències de la manca d’oportunitats econòmiques compatibles amb el fet de poder viure dignament són, des d’un punt de vista de la salut, devastadores. Més de dos milions d’espanyols prenen ansiolítics i sedants diàriament i un 6,7% ha estat diagnosticat d’ansietat. És un cost social, relacionat amb el treball, que s’ha silenciat (i se segueix fent) i cal posar-li remei urgentment. Per últim, tenim la cisi climàtica, que impacta en tots els sectors i per tant, com decidim organitzar la jornada laboral a la nostra empresa també pot tenir impactes positius en la reducció d’emissions. En l’article “Mobilitat urbana i qualitat de l’aire a l’àrea metropolitana de València” vaig fer una aproximació a la reducció de desplaçaments en vehicle privat que suposaria una implantació generalitzada d’una setmana laboral de 4 dies. Es podrien eliminar una mica més de 200.000 cotxes entrant i eixint de València de dilluns a divendres (un 4,3% de tots els vehicles que setmanalment entren i ixen de València).

Així doncs, el que proposa en Joan Sanchis, i en línia amb el que s’està treballant ja arreu del món, és que una setmana laboral de 4 dies (o 32 hores setmanals) pot ser la millor eina per donar resposta a aquesta triple crisis. I cada vegada se’n parla més i hi ha més exemples que ens poden servir per proposar-ho als nostres llocs de treball.

Cada vegada tinc més clar que hem de treballar amb propostes transversals i que, en cada camp, hem de buscar aliats que surtin de la nostra esfera acadèmica. Jo vinc del món de la planificació urbana de la mobilitat i és molt complicat modificar els patrons de mobilitat actuals sense propostes que impliquen canvis d’hàbits. Podem aconseguir petites victòries, però si ampliem el nostre camp d’acció incloent l’ordenació territorial, les cures o la gestió horària del treball (entre altres), podrem aconseguir canvis molt més notables. Potser ens hem centrat molt, cadascú, en la seva esfera de treball, però per a donar resposta a la crisi actual (a la triple crisi) fa falta una visió transversal com la que planteja la setmana laboral de quatre dies.

Quatre dies. Treballar menys per viure en un món millor (2022). Joan Sanchis. Ed. Bàsics Sendra 

dissabte, 11 de juny de 2022

Beck, el rocker que volia ser DJ

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

Beck (Califòrnia, 1970) va saltar a la fama l’any 1994 amb la publicació de l’àlbum Mellow Gold, que incloïa el single “Loser”, que ja era un èxit a la costa oest americana des de feia uns mesos. Va, quants dels que heu fet els quaranta no heu ballat mai el Loser? Soy un perdedor, I'm a loser baby, so why don't you kill me? Ningú!

Molts deien que en Beck no passaria de ser un “one-hit wonder”, però l’any 1996 publica l’Odelay i es consagra com un dels  músics independents més influents de l’escena americana. A casa, però, som molt fans del següent disc del californià, el Mutations, que va publicar l’any 1998 i on s’endinsa en un rock-blues a mig camí del folk i del sons tropicals. És, potser, el primer gran gir que fa en Beck al llarg de la seva carrera i a partir d’aleshores en serà una constant. En Beck ha fet electrònica, folk, blues, tropicana, funky, rock, rap, garage... sempre movent-se d’un lloc a l’altre, sortint de la zona de confort i explorant noves sonoritats. Això té les seves coses bones, però també fa que sigui difícil seguir-lo amb entusiasme al llarg de tots els seus treballs. Amb en Beck, anem i tornem, depèn de com bufa el vent. Si voleu conèixer una mica la seva trajectòria, el Celobert (Catalunya Ràdio) li va dedicar un programa interessant que podeu trobar en aquest podcast.

En Beck s’ha prodigat poc per la península i des de que ens enganxarem a ell cap allà l’any 2000, no hem tingut cap oportunitat de veure’l en directe. L’última visita a Barcelona abans del Primavera i el Razzmatazz d’aquest mes de juny datava de l’any 2000 (feia 22 anys que no trepitjava Barcelona) i l’última visita a Madrid (i la darrera a la península), era del 2014 (Decode festival). Així que aquesta vegada no l’hem deixat escapar i hem fet un viatge exprés per veure’l a la Riviera de Madrid.

Uns dies abans del concert, l’Espe i jo comentàvem que no en teníem ni idea de quin Beck ens trobaríem a la Riviera. Els últims treballs transiten per l’electrònica (inclosa la divertida Find my way, col·laboració amb en Paul McCartney) però evidentment ha de fer alguna peça de les més antigues no? Com es munta un show que pot passar de l’electrònica al folk?

A les 21:35, i amb un públic ja impacient, en Beck i els seus 4 músics (que no va presentar) van aparèixer en escena i va començar una primera part de concert trepidant. En Beck semblava un rocker que volia ser DJ. Pantalons i xupa de cuir per a un inici de concert demolidor on les guitarres i l’electrònica van anar empalmant una cançó darrera l’altra fins al punt que hi havia temes que no els cantava completament. Diamond Bollocks del Mutations, per exemple, la va deixar a mitges i la va empalmar amb The new pollution, de l’Odelay.

Després de 30 minuts, va desaparèixer per tornar a escena amb uns pantalons blancs i una camisa de de flors. Va començar un set acústic (cycle, morning i Stratosphere) que va donar pas a la part més rockera del concert, on va incloure una versió del Go it alone amb només veu i harmònica. Després d’una E-Pro contundent i tot el públic cantant la tornada nananananananaaa... en Beck se’n va anar i només va tornar per fer dos bisos: Loser i l’altre gran Where it’s at, de l’Odelay. Atenció, el concert va durar tant sols una hora i vint minuts i va cantar fins a 34 cançons... feu números.

Si mai teniu l’oportunitat de veure en Beck en directe, feu-ho. Passareu una bona estona, ballareu (a vegades tenia més la sensació d’estar en una pista de ball que en un concert) i gaudireu d’un tipus que és tot un espectacle. No para de corre d’un cantó a l’altre de l’escenari, balla, salta, juga amb el pal del micro... i es canvia de roba segons l’ocasió. I a més a més, té grans cançons!

Concert celebrat el dia 8 de juny de 2022 a la Riviera de Madrid. La banda Hinds van fer de teloneres i tot i que no les coneixíem, ens van agradar!

Beck a la Riviera de Madrid. 8/06/2022. Foto: Xesco Arechavala

dilluns, 6 de juny de 2022

Ascensió al Tuc de Molières


La Vall de Molières

Aquest any la tradicional sortida a la muntanya amb els amics (amb l’amic aquest any, això s’assembla cada vega més a un gran germà...) l’hem fet al Tuc de Molières, un clàssic tres mil del Pirineu que no sé ben bé per què, encara no havíem fet.

El divendres 3 de juny a la tarda aparquem a l’antic Hospital de Vielha (Pleta de Molières, 1.620m.) i comencem a caminar per una pista de terra que sense guanyar alçada ens porta al Pla de l’Aiguamoll. Al cap de pocs minuts el sender s’endinsa en un bosc de faigs i comença a pujar suaument. Gaudim d’una Cascada Blanca (Sauth de Molières) exuberant i ens enfilem fins a la Pleta Nova (1.950m.). A partir d’aquest punt deixem enrere el bosc i comencem una forta pujada fins al refugi lliure de Molières (2.390m, 2 hores.), on abans d’arribar-hi trepitgem les primeres neus.

El refugi de Molières és un refugi metàl·lic de 9 places (cap i cuats hi poden arribar a dormir 18 persones) que vam trobar en perfectes condicions. Vam compartir nit amb un grup de joves de Sants que, com nosaltres, l’endemà també intentarien fer el Tuc de Molières. Vam sopar d’hora i cap a les 21:30 ja estàvem dins del sac. L’endemà calia matinar perquè la meteo anunciava probabilitat de pluja a partir del migdia!

Refugi de Molières

A les 6.50 del matí ens posem a caminar per un sender clar i definit que tant sols es perd quan cal travessar alguna clapa de neu. De totes maneres les fites ens van indicant el camí, que va pujant per la vessant dreta de la vall (cara sud). La neu que anem trobant a mesura que guanyem alçada és més abundant i continua, però com no fa fred la trobem tova i de moment no ens posem els grampons. Seguim guanyant alçada de forma continuada i com cada vegada hi ha més neu, s’avança amb rapidesa. Suposo que si enlloc de neu haguéssim de caminar per un pedregal, avançaríem més a poc a poc. A mesura que la vall gira cap a la dreta el terreny es fa més costerut. Uns metres abans d’arribar al coll de Molières (2.928m.) ens posem els grampons. Aquí la pendent és molt pronunciada i una mala relliscada ens faria patinar per una llarga llengua de neu molts metres cap avall. Un cop superem la placa de neu, ens traiem els grampons i grimpem un petit i fàcil tram de roca granítica fins arribar al coll de Molières. L’espectacle aquí és impressionat i obliga a fer una petita parada encara que ja tenim el cim a tocar. S’obre davant nostre el massís de la Maladeta, el tenim a tocar i l’estem gaudint des d’un mirador privilegiat: Els Russell, Margalida, Tempestats, Aneto i Cresta de en Medio i una mica més al fons, el massís del Perdiguero. Després d’algunes fotos, seguim la cresta fàcil cap al sud (esquerra) que, caminat, ens portarà en pocs minuts fins al cim del Tuc de Molières (3.010m. 2 hores 10 minuts des del refugi).

Últimes pales de neu abans del coll

La Maladeta des del coll de Molières

El cim del Tuc de Molières és relativament pla. Hi ha una fita enorme i només per les vistes del massís de la Maladeta (ara veiem també els Vallibierna) ja paga la pena pujar-hi. Cap a l’oest, mirant cap a la vall per on hem pujat, distingim els Bessiberris, amb la característica piràmide rocosa del cim Nord. I més al fons, la Pica d’Estat. També és impressionat el Pic de la Tallada o Feixan (2.955m), que ens ha fet companyia durant tota la pujada i que si no és més conegut (i per tant visitat) és perquè no arriba, per ben poc, a la xifra màgica dels 3.000 metres. I això és tant arbitrari... si féssim servir el sistema mètric anglosaxó, per exemple, el límit màgic el tindríem als 10.000 peus (3.048 metres) i per tant, cims com el Tuc de Molières o els Bessiberris serien tant poc escalats com el Pic de la Tallada. En tot cas, queda pendent per a una propera visita a la vall de Molières l’ascensió al Pic de la Tallada, que vam intentar escalar un abril de l’any 1.999 fent un curs de canals de neu amb el Conrad Lòpez i el Xavi Metal (una abraçada mestres!), i el mal temps ho va impedir.

Després d’un quart d’hora al cim i veient com la Maladeta es tapa amb uns núvols grisos amenaçadors, comencem a baixar. La baixada fins al refugi és ràpida a través de les plaques de neu. Un cop al refugi, recollim les coses que hi hem deixat i seguim la baixada fins a la Pleta de Molières. Baixant cap a la Pleta Nova faig una relliscada tonta i m’enduc la trompada de l’any. Res que una mica de mercromina i una cervesa a Vielha no pugui curar.

L’endemà, per aprofitar el matí, fem la via ferrata de Poi d’Unha, un magnífica via de tres trams amb molt d’ambient.

L'Ori i jo al cim del Tuc de Molières

diumenge, 29 de maig de 2022

The National, Pamplona. 28 de maig 2022

 

Els The National han estat, segurament, el grup que més he escoltat aquests darrers tres o quatre anys. El High violet (2010), el Trouble will find me (2013) i el Sleep well beast (2017) han sonat al tocadiscs de casa sense parar. La veu greu del Matt Berninger, les guitarres esmolades dels germans Aaron i Bryce Dessner, la bateria embolcalladora del Bryan Devendorf i el baix del seu germà Scott aconsegueixen crear una atmosfera musical que t’atrapa i et fa entrar en un bucle del que no voldries sortir-ne mai. Cançons que comencen tranquil·les i que a poc a poc van guanyant intensitat fins un clímax final on les guitarres i la veu estripada toquen el cel.

Havíem de veure als The National al Primavera Sound del 2020, però la pandèmia de la COVID ho va tirar tot per terra. Dos anys més tard, i sense entrades per al Primavera Sound, hem tingut l’oportunitat de veure’ls a Pamplona, en un escenari immillorable com és l’auditori Baluarte. I si nosaltres hem hagut d’esperar, els The National també. El COVID els ha tingut més de 900 dies sense poder pujar a un escenari, des del darrer concert que van fer el 12 de desembre del 2019 a Lisboa. Així que, el de Pamplona es va anunciar com un warmup show de l’inici de la gira Europea que començarà a Paris aquest 30 de maig. Pamplona es convertia en una oportunitat d’or per veure, en un auditori, una banda que ja es mou en espais més grans. Maleta i cap a Pamplona hi falta gent!

Com aquesta gira no és per presentar un àlbum nou, els d’Ohio han fet un repàs exhaustiu als seus darrers treballs, bàsicament del Boxer (2007) en endavant. D’èpoques anteriors només van sonar la potent Mr. November (Aligtor 2005) i la trista About Today, de l’EP Cherry Tree (2004). Després, a més a més de tres peces noves del que serà el seu nou treball, dues hores d’intensitat per fer un repàs als darrers 15 anys d’una carrera farcida d’himnes, on no en va faltar pràcticament cap: Don't Swallow the Cap, Mistaken for Strangers, I Should Live in Salt, Bloodbuzz Ohio, I Need My Girl, This Is the Last Time i The System Only Dreams in Total Darkness van ser els primers vuit temes que van tocar. A la quarta cançó, l’auditori es va posar dempeus i ja no vam posar el cul a la cadira en tot el concert.

En Matt Berninger, possiblement, sigui un dels millors escriptors de cançons que hi ha avui en dia, però és un frontman avorrit. El públic es va posar dempeus perquè els germans Dessner fan la feina que en Matt no fa. És mouen, motiven al públic i fan uns solos d’escàndol mentre en Matt se’ls mira recolzat al pal del micròfon o els dona l’esquena perquè aprofita per fer un glop d’aigua. En fi, podria ser un Morrissey o un Brett Anderson, però no, és un tipus seriós que tímidament i, de tant en tant, dona les gràcies.

Però no passa res. El concert és un èxit de totes totes i va guanyat força i intensitat a mesura que passen els minuts. Guilty Party, Day I Die, Pink Rabbits, Rylan, Fake Empire i About Today són algunes de les peces que sonen abans dels bisos que tanquen la nit: Mr. November, Terrible Love i una preciosa Vanderlyle Crybaby Geeks desendollada que el públic canta poc perquè a Pamplona, com a la resta d’Espanya, això de l’anglès segueix sent una assignatura pendent.

Els The National han tornat, i esperem amb ganes, el nou treball!

Crónica del concert publicada al Mondosonoro

dissabte, 21 de maig de 2022

El cant de les granotes, de Sergi Durbà

L’atracció dels urbanites cap al món rural, i per extensió cap allò salvatge, lliure o desconegut, no és una novetat post pandèmica. Al S. XIX Henry David Thoreau ja parlava de les virtuts de mantenir un contacte amb la natura al seu celebrat “Walden” i fins i tot el japonès Chomei, fa ja 900 anys, ho exposava a “Pensamientos desde mi cabaña” (S.XII). La natura sempre ha exercit un cert magnetisme cap a les persones que s’endinsaven en els boscos a la recerca de senzillesa, silenci i connexió amb un mateix. I aquesta atracció, fascinació i duresa del món rural ha passat fins i tot al camp de les novel·les amb èxits recents com Los asquerosos (Santigo Lorenzo, 2018), Un amor (Sara Mesa, 2020) o Intemperie (Jesús Carrasco, 2013).

En Sergi Durbà, a El Cant de les granotes (Editorial Onada, 2022), també fa aquesta aproximació, però no des d’un punt de vista filosòfic com ho feien segles enrere Thoreu o Chomei, ni tampoc utilitzant el món rural per ambientar una novel·la. El que fa en Sergi és un homenatge a aquelles persones que s’han mantingut fidels a un territori. Els vertaders i, massa sovint, oblidats protagonistes de tot plegat. Aquest homenatge que pren forma de dietari, naix fruit d’una estada d’un any en algun poble perdut de la Lapònia espanyola, i li serveix a l’autor per fixar-se en el que més li agrada: les vivències del dia a dia, l’entorn, les persones, la filologia, el fet social... podríem dir que en Sergi Durbà és l’escriptor de les petites coses, dels detalls del dia a dia que, si no ens hi fixem, ni veiem ni percebem.

El llibre s’estructura a través de relats curts on en Sergi reflexiona sobre el que veu i viu, uns textos nascuts, segons diu el propi autor, “a colp de reflexions espontànies i sinceres, o impressions captades al vol, totes lligades a una visió molt personal del que significa l’oblit i la marginació profundes per als qui resisteixen, sols i sense ajuda, els envits furibunds de la modernitat”.

I en Sergi, que ve d’una terra malmesa com és el mediterrani valencià i escriu i parla una llengua oprimida com és el català, ha trobat un cert paral·lelisme amb els habitants que encara queden a la Lapònia espanyola. Un encontre de resistents, de persones nobles, d’habitants d’un tros de terra oblidada (i on tot s’oblida) que tant sols demanen respecte. No demanem res més... respecte.

El cant de les granotes Sergi Durbà (2022). Editorial Onada. Premi de narrativa  XVII Certamen literari Vila d'Almassora