dilluns, 31 de desembre del 2012

Valentia i Viatge pel meu país

Per acabar l’any m’agradaria recomanar-vos dos llibres de recent publicació, a veure si encara us queda algun regal pendent i us serveix com a idea.
El primer porta per títol Valentia i l'ha editat Norma Editorial. Valentia és un còmic col·lectiu (36 autors) de 23 petites històries on el fil conductor de totes elles és la ciutat de València. L’estil, la ubicació temporal i els guions de les 23 històries són molt diverses però en totes elles la ciutat de València, els seus carrers o fins i tot les seves llegendes hi són presents. Hi ha relats històrics, fantàstics, còmics, tots dibuixats per artistes de la capital del Túria. Una bona elecció per descobrir València des d’un altre punt de vista. El del novè art.
 

La segona recomanació porta per títol Viatge pel meu país, de Joan Garí. L’any 1962 Joan Fuster va escriure El País Valenciano, un encàrrec de la editorial Destino. Per portar a bon port aquest encàrrec el de Sueca va recórrer tot el país alhora que reflexionava sobre quina cosa érem els valencians. 50 anys més tard, Joan Garí recórrer els mateixos camins que Fuster i ens explica què ha canviat i què roman igual, tant des del punt de vista purament físic com mental.
 
Valentia. Llibre col·lectiu. Edita Norma Editorial
Viatge pel meu país. Joan Garí. Editorial 3i4

dijous, 13 de desembre del 2012

Quatre números sobre la privatització dels túnels de Vallvidrera i Cadí

La setmana passada vaig llegir en premsa que Abertis havia guanyat, mitjançant un procés negociat amb la Generalitat (el concurs públic previ havia quedat desert), l’explotació dels túnels de Vallvidrera i del Cadí durant 25 anys. L’acord estipula que ABERTIS pagarà a la Generalitat 430 milions d’euros per poder explotar durant 25 anys aquestes vies de peatge.
Donada la meva deformació professional, he volgut saber si aquests 430 milions d’euros són un negoci just per a la Generalitat o és un regal per a Abertis, que s’aprofita de la manca de liquidesa de la Generalitat per quedar-se amb la gestió de les dues vies de peatge. I les fonts d'informació estan a la mà de tothom: Les memòries econòmiques dels túnels del Cadi i Vallvidrera.
La memòria de l’any 2011 mostra uns resultats d’explotació positius de 10,2 milions d’euros per al Túnel del Cadí i de 16,6 per als de Vallvidrera. En total 26.8 milions d’euros. Si la IMD (intensitat Mitjana diària de Vehicles que circulen per aquestes vies) es mantingués estable durant 25 anys, es podria registrar un resultat positiu de 670 milions d’euros.
Però la IMD no es estable. Si mirem la memòria econòmica de l’any 2008 (abans de l’inici de la crisi econòmica i per tant amb una IMD major als túnels), els resultats d’explotació eren bastant millors als túnels de Vallvidrera: 21,6 milions d’euros (al Cadí es manté).
Es a dir, que si la situació econòmica de Catalunya no remuntés i es quedés com està actualment durant 25 anys, TABASA hagués registrat uns resultats d’explotació positius de 670 milions (26,8 milions anuals). Quan la situació econòmica millori i les intensitats de trànsit augmentin o simplement recuperin els valors del 2008, aquest resultat d’explotació podria arribar als 795 milions d’euros.
La Generalitat ha adjudicat a ABERTIS l’explotació d’aquestes vies per 430 milions d’euros. Veieu el marge que s’emporta ABERTIS no? I això suposant que ABERTIS mantingui la plantilla d’aproximadament 100 treballadors que actualment treballen a TABASA i que la concessió l’obligui a un manteniment de la infraestructura de la mateixa o millor qualitat que la registrada actualment.
Quan es vol fer una infraestructura nova, té molt de sentit concessionar l’obra, l’explotació i el manteniment de la infreastructura, però per què privatitzar una explotació pública que està donant resultats positius? En aquest cas per la necessitat de la Generalitat de fer caixa ràpid. ABERTIS pagarà a la Generalitat aquest mateix 2012 310 milions d’euros. A canvi, la Generalitat accepta perdre a llarg plaç (25 anys), com a mínim, 240 milions d’euros.
És el que té necessitar diners, que t’obliga a malvendre les coses que funcionen.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Els nacionalistes reculen. L'Esquerra independentista guanya

Si alguna cosa hem après en aquestes eleccions és que les enquestes no solen ser fiables. Dies abans del 25N, el dubte era si CiU arribaria a la majoria absoluta o no. Després del 25N i veient el daltabaix de CiU, se’ns obre un nou panorama per a Catalunya.
CiU ha guanyat les eleccions de forma clara, aconseguint 50 escons. Ara bé, aquesta victòria té un gust agredolç per als nacionalistes degut a que el que buscaven era una majoria aclaparadora i aquesta no tant sols no ha arribat sinó que han perdut 12 escons. Els estrategues de CiU s’han cobert de glòria i al meu entendre han sucat la pota d’una manera espectacular!
Crec que CiU s’ha vist penalitzat per dos factors clars. CiU demanava el vot per a emprendre una ruta cap a la independència, per a donar resposta a les reivindicacions socials expressades massivament després de la manifestació del 11 de setembre. I la gent ha dit que sí a aquest camí però no guiat majoritàriament per CiU. Els convergents tenen una llarga història d’amors i desamors amb el PP que crea recel al ciutadà nacionalista. Per això ERC ha pujat tant. Els electors nacionalistes que no van votar al 2010 i que si que ho han fet aquest 2012 han depositat la seva confiança en ERC i la CUP.
La tensió generada per CiU ha mobilitzat a 534.000 electors més que en les eleccions del 2010, però aquesta mobilització se li ha girat en contra. CiU perd 92.000 vots i entre la CUP i ERC en sumen 400.000 més. Uns resultats aclaparadors. L’altre extrem de l’arc parlamentari també es veu afavorit per la tensió generada i PP i Ciutadans guanyen 250.000 electors més que el 2010 (Ciutadans triplica la seva representació parlamentària). El PSC segueix a la deriva perdent 52.000 vots i 8 escons i ICV guanya 127.000 vots i tres escons.
L’altre factor que crec que ha pesat a CiU ha estat la gestió del govern durant aquests dos anys. Els Convergents es pensaven que focalitzant la campanya sobre el dret a decidir la ciutadania no tindria en compte les salvatges retallades fetes pel govern. Les retallades han tingut efectes devastadors en tots els governs que han tingut unes eleccions ençà del 2008. CiU ha salvat els mobles, però les retallades li han costat 92.000 vots i 12 escons.
Amb tot això el resultat de les eleccions catalanes l’ha definit molt bé el diari francès Le Monde: “Les nationalistes catalans reculent face à la gauche indépendantiste”. I és cert, els nacionalistes de dreta reculen davant el fort augment de l’esquerra independentista. Les forces favorables al referèndum sobre el dret a decidir tant sols sumen un escó més que al 2010 (el 64% del Parlament), però les forces d’esquerra partidàries d’aquest procés passen de 24 a 37 escons. Aquest nou repartiment de forces dificultarà i molt la feina del nou govern. CiU podrà arribar a acords puntuals amb ERC en temes d’avançar cap a l’autodeterminació, però els dos partits estan a les antípodes en temes econòmics i socials. Què farà aleshores CiU? Recular en temes de retallades? Pactar amb el PP? O serà Esquerra qui s’empassarà les retalles de CiU? Pot el PSC garantir l’estabilitat que necessita CiU? Els votants de CiU entendrien un pacte amb el PSC?
Encetem una nova legislatura plena de reptes amb un Convergència debilitada, una ERC crescuda i un President tocat. I les CUP, de cavall de Troia, dins del Parlament.
 

divendres, 23 de novembre del 2012

L'Agència Valenciana de la Mobilitat tanca

La reestructuració de les entitats públiques que està fent el Consell, dirigit pel senyor Fabra, afectarà a l’Agència Valenciana de la Mobilitat (AVM). Dels 39 treballadors actuals se’n acomiadaran 31, és a dir que desmunten completament l’Agència. El Dectert llei 7/2012 del 19 d’octubre, de mesures de reestructuració i racionalització del sector públic empresarial i fundacional del Consell ja preveia la supressió d’aquesta Agència.
A partir del moment que s’executi l’ERE, l’exercici de les funcions que fins ara desenvolupava l’AVM recauran sobre la Conselleria de Infraestructures, Territori i Medi Ambient. Les tasques que seguirà fent l’AVM seran bàsicament les des seguir controlant el sistema de pagament sense contacte (targeta Mobilis) i la distribució dels ingressos entre els diferents operadors.
Al meu entendre l’AVM va néixer amb l’objectiu de coordinar les diferents polítiques de mobilitat a les tres àrees metropolitanes del País Valencià (València, Alacant i Castelló), però degut a factors externs (pressupostaris i sobretot competencials) no ha aconseguit, ni de lluny, assolir l’objectiu, convertint-se en un simple gestor econòmic de la targeta mobilis.
Les competències en Planificació no han recaigut mai en l’AVM, el que ha provocat que la Conselleria segueixi planificant sense coordinar-se amb els ajuntaments implicats. Com a exemple l’Estudi de mobilitat que va fer la Conselleria l’any 2010 per a l’àrea metropolitana de Valencià o el Pla de Mobilitat que està fent l’Ajuntament de Valencia aquest 2012. No hi ha un ent que hagi coordinat aquest dos treballs, ni ningú que hagi entès que la mobilitat de l’àrea metropolitana no es por planificar de forma separada. Una pena.
L’AVM no ha aconseguit ser l’ent que coordini les polítiques públiques de mobilitat ni que aconsegueixi unificar els criteris de planificació en les diferents àrees metropolitanes del país. Al meu entendre hagués hagut de convertir-se en el que a Madrid és el Consorcio de Transportes o a Catalunya l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i per això hagués fet falta incloure en el consell de direcció de l’Agència als ajuntaments implicats (i al Ministeri de Foment). I això la Conselleria no ho ha potenciat ni els ajuntaments ho han demanat.
Tant sols espero que aquesta eliminació de l’AVM serveixi per a replantejar-se com cal planificar i gestionar la mobilitat al País Valencià (sobretot en les tres àrees metropolitanes) i que aquesta necessària reflexió ens porti en un futur proper a la creació d’una entitat amb capacitat i competència per a millorar la mobilitat a les nostres ciutats.

Notícia a Las Provincias

dijous, 22 de novembre del 2012

"Annus horribilis" per a la casa reaial


L’octubre de l’any passat el CIS publicava l’últim baròmetre on la societat espanyola valorava el paper de la monarquia. En aquell baròmetre, per primera vegada, la monarquia suspenia. Ha passat un any i el CIS no ha tornat a preguntar pel rei. Suposo que veient la que els està caient i la greu situació econòmica i social que travessa el país, la casa reial ha ordenat no preguntar per ells (o no fer públics els resultats). Silenci. D’això no se’n diu censura? Si periòdicament el CIS enquestava a la societat per valorar el paper de les seves institucions, perquè quan van maldades deixa de preguntar pel rei? Una mostra més de que el rei és intocable.
I tal i com es presenten les coses, crec que el CIS seguirà sense preguntar-nos què opinem del rei. Aquesta setmana el fiscal ha demanat una fiança de 4 milions d’euros per al gendre del rei, el senyor Urdangarin. La seva filla, la Cristina, cada vegada està més a prop de ser imputada, però suposo que les pressions de la casa reial per a que no la toquin són importants. A canvi, l’Urdangarin carregarà amb les conseqüències. La societat no entendria una absolució i tal i com està el pati, necessitem condemnes exemplars ja!
Però en Juan Carles té més problemes. Ell que es pensava que podria viure els últims anys de la seva vida tranquil•lament, de cacera en cacera, ara li toca intentar salvar la imatge de la monarquia per garantir el futur laboral del seu fill. Si us heu fixat, aquests darrers mesos (després del cas Urdangarin i la cacera d’Elefants), la Casa reial ha fet moviments per netejar la seva imatge i intentar apropar-se al poble: Ha presentat una nova pàgina web, ha publicat el pressupost de la casa reial (no la liquidació de comptes que és el que realment interessa) i s’ha prodigat en actes públics nacionals i internacionals. Quina feinada!
Tots aquests moviments no han impedit que en totes les manifestacions que es registren arreu del territori casi diàriament, les banderes republicanes ondegin cada vegada amb més força i visibilitat i que les xiulades als actes presidits per membres de la casa reial siguin cada vegada més importants i nombrosos (Premis Príncipe de Astúries a Oviedo o Premis Jaume I a València, per posar alguns exemples recents). I això no ho pararà ningú!
El problema de la casa reial és que representa una institució enquistada en el passat i que degut a la seva idiosincràsia, mai es podrà actualitzar. Com pretenen actualitzar o modernitzar una institució que defensa que el poder sigui hereditari? En quina societat moderna i democràtica té cabuda una institució així? La monarquia espanyola és com una poma podrida, que amb el temps caurà. Tant sols hem d’esperar que alguna ventada n'avanci la caiguda.

dimecres, 21 de novembre del 2012

Sondejos 25N: A CiU li surt el tret per la culata

Aquesta setmana he fullejat els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya pronosticats pels diferents sondejos que s’han publicat i en trec una clara conclusió: A CiU li pot sortir el tret per la culata.
CiU havia plantejat aquestes eleccions amb el clar objectiu d’aconseguir una majoria absoluta per a continuar retallant sense demanar permís. Per aconseguir aquest objectiu, ha promès una ruta cap al sobiranisme mitjançant una consulta popular que ha crispat a la dreta més reaccionaria (tant catalana com espanyola). I a CiU aquest pla l’hi ha fallat perquè altres formacions tenen un discurs independentista més creïble i no tenen l’herència que té la dreta catalana de pactes amb el PP. El més beneficiat, ERC.
El que ha aconseguit el President Mas avançant les eleccions és que la dreta espanyola pugi (el PP es manté i Ciutadans dobla la seva representació) i l’esquerra independentista també . ERC registra una pujada forta i la CUP pot donar la campanada el 25N amb una entrada històrica al Parlament. A més a més, el PSC segueix en caiguda lliure i els fruits els recull IC-V, amb un discurs clar i coherent.
D’aquesta manera si agrupem per afinitats o ideologies, veiem com els partits sobiranistes o independentistes aconsegueixen 4 escons més que al 2010 (bàsicament el que puja ERC menys els 4 escons que perd SI i a l'espera de veure que passa amb la CUP), mentre que els nacionalistes espanyols (PP i Ciutadans) en guanyen 3. ICV, que en alguns temes (dret a decidir) donaria suport a CiU, obté 4 escons més que al 2010. El PSC perd 11 escons. Enlaire queda l’entrada de la CUP al Parlament, tot i que alguna enquesta els dona 4 parlamentaris. Seria una agradable sorpresa i realment un gra al cul per als partits majoritaris.
Així doncs, i si els resultats del 25N s’assemblen als dels sondejos, per a què haurà servit avançar les eleccions? Potser, i sense que en Mas ho volgués, per a legitimar l’arrencada vertadera d’un procés sobiranista. ERC i la CUP s’encarregaran de recordar-li-ho durant els propers 4 anys. Estarem atents als resultats del 25N

diumenge, 18 de novembre del 2012

Patti Smith. València 17 de novembre de 2012

La Patti Smith acaba de tocar per primera vegada a València i el concert ha estat un èxit. El canvi de local, anunciat pel promotor del concert a última hora, presagiava un fracàs doncs enlloc de tocar al Pavelló del Cabanyal ho faría a la sala Noise, l’antiga Roxy. D’un lloc amb capacitat per a 1500 0 2000 persones passàvem a una petita sala amb capacitat per a 500. Per als assistents, un luxe. Haver sentit un bon concert de la Patti Smith en un lloc tant petit (ple absolut) no té preu.
La Patti ha controlat molt bé el tempo del concert i fins i tot la resposta del públic (de 40 anys cap amunt). I dic això perquè sortint de la sala he passat per davant de la taula de control de llums i li he demanat al tècnic la tracklist del concert i no corresponia del tot amb el que havia sonat a la sala. Potser la Patti Smith fa com en Dylan, que dona llistes falses per a que els periodistes que fan la crítica des de casa s’equivoquin. O potser veient el lloc i la resposta de la gent ha modificat la llista i l’ordre de les cançons sobre la marxa (entre cançó i cançó parlava molt amb els membres de la banda).
El concert ha començat puntual a les 22.00 i ha estat, fonamentalment, acústic. La Patti Smith ha encetat el concert amb April Fool, el single del seu nou àlbum Banga. Després ha anat barrejant clàssics com Redondo beach o Ghost dance (amb dedicatòria per als veïns del Cabanyal) amb algunes peces del nou treball (Fuji-San o Mosaic). La primera meitat del concert s’ha acabat amb Dancing barefoot, el primer gran clàssic de la nit. A partir d’aquí el ritme i la temperatura han pujat i durant els següents tres quarts d’hora han sonat, entre d’altres, Southern Cross, Pissing the river, Banga i els tres “melocotonazos”: Because the night, Gloria i People have the power, amb una arenga important a la societat, recordant-nos que el futur és a les nostres mans i que cal lluitar perquè la vida és bonica!
Després d’una hora i vint minuts de concert la banda s’ha retirat. Quan la Patti ha pujat de nou a l’escenari ha dit que València era una ciutat molt rockera i que la propera vegada vindria amb les guitarres elèctriques. Ha sonat, potent, Rock N Roll Nigger!
 
www.pattismith

dimarts, 6 de novembre del 2012

El per què de la independència


Estic llegint últimament que el que més preocupa a uns i altres és si una Catalunya independent estaria dins o fora de la UE. És de calaix que si s’independitza quedarà fora de la UE i no hi podrà entrar fins que Espanya deixi de vetar-ne l’accés. També n’hi ha que justifiquen la independència des d’un punt de vista econòmic. Què vol dir això? que si Espanya invertís més en territori català ja no es voldria la independència? 
Jo crec que la independència es vol per un motiu purament identitari. Tenim una llengua pròpia, una cultura i un tarannà diferent i per tant volem tenir el dret a créixer, encertar i equivocar-nos nosaltres solets. I m’és igual si m’he de quedar fora de la UE o acabo perdent diners. Això és secundari i dependrà de la societat catalana i dels meus governants solucionar-ho.
Per tant, jo no me’n refio de qui demana la independència per un motiu purament econòmic. És un motiu feble i mesquí.

divendres, 2 de novembre del 2012

El Banc dolent... dolent per a nosaltres bo per a la banca

Ja portem unes setmanes parlant del futur Banc dolent (Sareb) i, o no he entès com funciona o crec que és un regal de Nadal impressionat per als bancs, que segueixen sense pagar la desfeta que han provocat.
Si ho he entès be, el banc dolent comprarà els actius “tòxics” immobiliaris dels bancs rescatats. Primer que res em fa molta gràcia que ara anomenin tòxics als immobles que abans estimaven tant. Quina demagògia!. Ens han dit que el banc dolent comprarà aquests actius (habitatges construïts, habitatges a mig construir i solars) amb un descompte, de mitjana, del  63%. (54% per als habitatges nous) fins a un màxim de 90.000 milions d’euros (no deien que l’Estat no tenia un duro?). I aquí ve el meu primer gran dubte. Qui ha taxat el valor dels actius? Per què un 63% de descompte i no un 80%? Segons alguns diaris, alguns bancs han incrementat darrerament el preu de venda dels seus habitatges per tal de recaptar més quan el Banc dolent pagui. Un regal per als bancs.
Després, el Banc dolent serà l’encarregat de vendre aquests actius a un preu superior del que ha pagat per ells, per a poder així tenir beneficis i repartir-ho entre els inversors privats que entrin a formar part del banc. És a dir, que l’Estat compra el que els bancs no poden vendre per a intentar vendre-ho ell. L’Estat (nosaltres) assumeix el risc de quedar-se amb els immobles i alliberà als bancs (societats privades) de tota responsabilitat.
Al meu parer els habitatges construïts els podran vendre sempre i quan el descompte sigui important. Ara bé, al comprar els habitatges nous amb un descompte del 53%, ja sabem quin serà el límit del descompte. Si el mercat obliga a descomptes més importants, el banc dolent perdrà diners, diners que haurien perdut els bancs si ells s’haguessin quedat amb aquest actius. Un altre regal per als bancs.
I què passarà amb els solars? En aquest país tot el territori era edificable i s’ha especulat amb ell de manera abusiva. A qui li vendrà el banc dolent aquests solars? No pot això generar expectatives immobiliàries que ens portin de nou al mateix error? Aquests actius se’ls menjarà el banc dolent segur. Un altre regal per als bancs.
Crec que si vivíssim en una societat justa, l’Estat hauria d’obligar als bancs a desfer-se d’aquests immobles amb els seus propis mitjans. I vivint en una societat capitalista com la nostra, això s’aconseguiria baixant els preus d’una manera espectacular fins a trobar el punt d’equilibri. Però és clar, els bancs prefereixen que el govern compri amb descomptes del 53% per a habitatges nous que no pas vendre’ls al preu que posaria el Mercat, que potser seria un 80% més barat. De nou, guanyen els bancs i paga l'Estat.
A Irlanda ja van fer l’invent de posar en funcionament un banc dolent (NAMA) i el resultat ha estat esgarrifós. No aconsegueix vendre res i acabarà venent per sota del preu que ha pagat als bancs, amb la qual cosa, les pèrdues que haurien de tenir els bancs les acabarà assumint l’Estat. De nou, acabem de socialitzar les pèrdues dels bancs. Ja veureu el que passarà aquí. Temps al temps!
Per cert, això és el que jo he entès. Si algú ha entès que el Banc dolent té alguna bondat per a la societat sóc tot orelles.
 
Explicació del funcionament del Banc dolent

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Ellecions a Euskadi. Què passa després del 21O?

Com sabeu m’agrada comentar les prèvies de les eleccions, els resultats que es donen i evidentment m’encanta fer càbales sobre els possibles pactes de govern i com aquests poden repercutir en altres esferes polítiques.
De les eleccions gallegues poca cosa a dir. El PP guanya sense baixar del autobús, igual que ho fa el PSOE a Andalusia. Crec que hi ha estructures socials que, segons el territori, afavoreixen a uns o altres i en el cas de Galicia és evident que el clar beneficiat és el PP. Impressionant el resultat (9 escons) obtingut per Alternativa Galega de Esquerda(AGE) nou partit del Sr. Beiras. Normalment una escissió no dona mai bons resultats però en aquest cas AGE ha superat al BNG, que perd 5 escons (passa de 12 a 7). I el PSOE segueix en caiguda lliure allà on es presenta. A Galicia ha perdut 7 escons i el PP ho aprofitar per dir que aquests resultats validen les polítiques del President Rajoy. Jo crec que no s’ha de barrejar, però entenc que el PP faci llenya de l’arbre caigut (És el nivell polític que tenim... que hi farem). Per cert, la participació ha estat del 63,8%, al meu parer molt baixa, fet que evidencia la cada vegada més gran desafecció de la població cap a la política.
I passem a Euskadi. Primer que res aplaudir el resultat de Bildu. 21 escons amb un 25% dels vots. El guanyador ha estat el PNV, que ha obtingut 27 escons (tres menys que en les darreres eleccions). De nou, el gran perdedor ha estat el PSE, que perd 9 escons. Al PP tampoc li van be les coses ha Euskadi i perd 3 escons. Amb aquests resultats el 65% dels escons del Parlament basc són per a PNV i Bildu, un escenari que deu provocar pànic al senyor Rajoy. Ara el repte és per al futur Lehendakari Urkullu, que ha de procurar gestionar de la millor manera possible aquests resultats. Té dos possibles camins. El primer governar en minoria i anar pactant puntualment amb Bildu o amb PP o PSE. És la solució que desgasta menys als partits, però també és la que fa més inestable la legislatura. Una segona opció és un pacte de govern amb Bildu. Aquest pacte l’entendria molt bé la societat basca, crearia pànic a la caverna mediàtica madrilenya i desgastaria políticament al PNV i a Bildu, que a hores d’ara no sé si estan suficientment madurs com per a segellar un pacte de govern per caminar 4 anys plegats. Veurem quins són els moviments d’Urkullu, que faci el que faci ha d’entendre que un 60% dels votants han decidit un canvi radical de rumb (PP i PSE sumen tant sols un 30% dels vots).
I ja que tothom intenta fer una lectura en clau general dels resultats de les eleccions gallegues i basques jo donaré el meu punt de vista. Al meu entendre els resultats de les gallegues no validen les polítiques de Rajoy. Si fos així en Rajoy convocaria eleccions immediatament per aconseguir la majoria absoluta i demanar el rescat de l’economia espanyola amb el beneplàcit de les urnes. I tampoc entenc perquè el PP està content. Si estaven preocupats pel que passa a Catalunya, ara en tindran dos tasses. I compte amb el PSOE, que s’aboca a un abisme sense fons. Tenen un discurs que després de 8 anys de govern la gent no es creu i la població comença a veure en partits minoritaris d’esquerra un discurs més clar i sincer.
Següent capítol, el 25N12.
 

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Wertgonyes i enquestes


La setmana passada van succeir algunes coses que han permès omplir les tertúlies del cafè. 
La primera de totes relacionada amb les eleccions catalanes. Amb l’espectacular resultat que traurà l’arc nacionalista – Independentista a les eleccions del dia 25 de novembre, és incomprensible que a Madrid el govern mantingui en el càrrec a un ministre com el senyor Wert, que es permet dir que per solucionar el “problema” nacionalista a Catalunya el que cal fer és espanyolitzar les escoles catalanes. Amb dos collons. I no passa res. Clar que sigui i vinga llenya al foc. Què deu pensar la senyora Camacho quan sent aquestes barbaritats? Quina gran estratègia de partit... fins i tot en Tardà els ha felicitat! Algú li ha dit al Ministre Wert que a Catalunya estan de pre campanya? Jo a vegades penso que el PP fa esforços per desaparèixer del mapa polític català. Ells s’ho busquen. Bon vent i barca nova. I mireu, ara em mullo: Cap allà el mes de gener o febrer, quan el senyor Rajoy hagi demanat definitivament el rescat i hagin passat les eleccions gallegues, basques i catalanes, si no convoca ell mateix eleccions anticipades, remodelarà el govern i un dels ministres que caurà serà el senyor Wert. Quin personatge, tota una wertgonya! (i n’ha dit de molt grosses en un any, però aquesta m’ha semblat espectacular). I per cert, sense comentaris la manera com l’alcaldessa de València ha donat suport al ministre Wert. Rita ha dit que Omnium Cultural està catalanitzant València perquè la senyora té ganes de sortir als diaris. Actualment la senyora Rita tant sols surt als mitjans de comunicació quan es parla de corrupció i com el president Fabra la té amagada a la nevera la dona ha tingut necessitat de protagonisme... i com no, ha tirat del ja cansí atac catalanista a València. En fi....
Una altra noticia interessant que haurà remogut els estómacs de la classe dirigent valenciana és l’enquesta que publicava El País on per primera vegada en molts anys, el PP perd la majoria absoluta a les Corts. Segons l’enquesta el PP perd 13 escons i no arriba a la majoria absoluta ni sumant els 6 que aconsegueix UPD, que puja espectacularment (actualment no te representació a les Corts). El PSPV segueix a la deriva i aconsegueix 25 escons, 8 menys que en les darreres eleccions. I els grans beneficiats de tot això són Compromís i Esquerra Unida, que aconsegueixen 13 escons cada un d’ells (actualment EU en té 5 i Compromís 6). Ara bé, per a que el proper President de la Generalitat no sigui un popular cal formar un tripartit PSPV – Compromís – EU. Veurem si són capaços d’arribar a un acord de govern i veurem si aquest malestar que es reflexa en l’enquesta es cristal•litza el dia de les eleccions. Sigui com sigui és una escletxa de llum després de tants anys de govern de dretes. 


dijous, 27 de setembre del 2012

València elimina carrils bus. Més cotxe i menys transport públic al centre

Si fa uns dies parlava de la manca d’estratègia municipal en la planificació i gestió de la mobilitat (tarifes d’estacionament, reducció de freqüències d’EMT al centre...) ara us vull comentar l’eliminació del carril bus del carrer de la Sang (al costat de l’Ajuntament).
Al carrer de la Sang, entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer Baró de Càrcer hi havia un carril bus (no segregat). La secció de la calçada era d’un carril per al vehicle privat i un carril per a EMT i Taxis. Com el carrer és eminentment comercial, sempre hi havia vehicles aturats davant dels comerços i donada la passivitat de la policia local, els vehicles acabaven circulant pel carril bus, que servia per a ben poc donada la indisciplina existent.
Així que l’Ajuntament, aprofitant la remodelació i posada en funcionament de l’estacionament del carrer Garrigues (més oferta per al vehicle privat al centre) ha decidit suprimir el carril bus del carrer de la Sang. És un acte simbòlic, ja que el carril bus funcionava malament, però ens indica molt clarament quines són les prioritats de l’equip de govern municipal: Més facilitat d’accés al centre amb cotxe i menys transport públic.



En la foto que acompanya aquest post podeu veure com la brigada municipal ha esborrat la pintura blanca del carril EMT - Taxi.

dimecres, 26 de setembre del 2012

El Federalisme del PSOE: Tard i malament


Tard i malament, com sol ser habitual en el PSOE. Així defensa ara en Rubalcaba el federalisme espanyol. Recordo el primer any de Zapatero quan era habitual sentir a parlar de la diversitat d’Espanya, de que aquesta estava formada per un conjunt de nacions... i cançons d’aquests tipus que als 6 mesos de govern van desaparèixer dels discursos oficials.
Van enterrar el suposat federalisme per convertir-se en un partit centralista. Pel camí es van quedar il•lustres federalistes, com el President Pasqual Maragall, que va ser substituït pel llobarro d’en Montilla (em perdonin els llobarros). I així ha sigut la història del PSOE els últims anys. Quan han estat a l’oposició s’han apuntat al federalisme moderat més per conveniència que per convicció i sempre que han tingut l’oportunitat han apartat del camí als ideòlegs més partidaris de convertir Espanya en un país Federal de debò (al PSPV em ve al cap en Joan Romero, per exemple).
I ara fan tard. De nou per conveniència (ningú es creu el federalisme d’en Rubalcaba) el PSOE s’apunta al federalisme. Jo crec que si s’hagués estructurat bé, si s’hagués cregut en una Espanya federal, aquesta hagués tingut èxit i hagués permès un encaix satisfactori de Catalunya i Euskadi. Ara bé, si el federalisme que em d’esperar és el que defensa el PSOE quan li convé, quan no sap com afrontar les demandes nacionalistes catalanes o basques, anem malament. I hem anat així de malament tants anys que ara, quan de nou el PSOE demana construir una Espanya Federal, fa tard i ningú se’l creu.
Així que ara ja no toca federalisme. Toca veure que passarà el 25 de novembre (eleccions anticipades al Parlament de Catalunya)  i veure com les forces guanyadores gestionen unes demandes d’Estat Propi que xocaran de segur amb el govern espanyol i probablement amb la resta de països europeus. Al meu parer, l’èxit català dependrà de com el Govern de la Generalitat gestioni les seves aliances internacionals.
I mentrestant, el PSOE (i també el PSC) segueix nadant perdut en una immensa mar blava.

Federalisme Ibèric?

dilluns, 24 de setembre del 2012

Menys congestió i menys trànsit a València. Una fal•làcia

Aquesta setmana s’ha celebrat a València la setmana de la mobilitat sostenible i des del punt de vista institucional el més remarcable ha estat la negativa del govern municipal a celebrar el Parking (day) organitzat per Compromís a la plaça de l’Ajuntament.
També han estat per a emmarcar les declaracions del regidor de circulació i transport (no de mobilitat) Alfonso Novo. Aquest ha tret pit en una roda de premsa dient que València és de les ciutats europees amb menys congestió de trànsit i que la ciutat havia registrat un descens del 15% de les intensitats de trànsit en tres anys. Un crak! 
Si a la ciutat no es registren congestions és perquè la xarxa viaria està sobredimensionada, penalitzant-se espai urbà per a altres modes de transport (vianant, bicis, carrils bus....) o usos (voreres més amples, parcs...). I si senyor, el trànsit a València (i a totes les ciutats espanyoles) ha baixat, però no gràcies a la seva gestió de la mobilitat, sinó a la crisis econòmica galopant que estem patint, que ha fet baixar tots els indicadors de mobilitat (IMD, viatges de transport públic...).
Si durant la setmana de la mobilitat les dos úniques bones noticies que pot dir el regidor de circulació i transports són aquestes dos fal•làcies, imagineu-vos quina ha de ser la situació real de la mobilitat a València.

¿Qué vale un peatón? Ole Thorson

diumenge, 23 de setembre del 2012

Privateering. Mark Knopfler


La carrera en solitari d’en Mark Knopfler està plena d’alts i baixos, però a poc a poc i amb el pas dels anys (i d’àlbums publicats) es va concretant en un estil propi, proper al blues i fàcilment reconeixible pels solos de guitarra, mítics ja quan liderava els Dire Straits.
En Knopfler acaba de publicar Privateering, el seu setè àlbum d’estudi. Des d’aquell ja llunyà i irregular Golden Heart (1996), el cantant de Glasgow ha publicat alguns treballs bons (The Ragpicker’s dream, 2002) i altres de més fluixos (Shangri-la 2004), tot  evolucionant del pop-rock cap al folk-blues.
Aquest darrer treball (disc doble amb 20 cançons noves) és un disc amb un pes important del blues, encara que també hi ha lloc per a cançons més folk (es respira de tant en tant un aire escocès). Crec que com el bon vi, en Knopfler va madurant, acostant-se al blues però sense oblidar-se de les seves arrels. Això que pot semblar positiu fa que el disc tingui salts d’estil una mica estranys. Talls d’estil blues amb bones guitarres i veus trencades es barregen amb peces folk, al meu parer, amb excés de vents (gaites i flautes). Aquesta barreja d’estils crec que és part d’una evolució personal i musical i que com han fet altres músics (el seu amic Bob Dylan, per exemple), acabarà per concretar-se en un de sol. Podríem dir que amb 63 anys en Knopfler encara no ha trobat el camí. O potser si que l’ha trobat i aquest transcorre per dos mons en principi paral•lels (el blues i el folk), però que de tant en tant es trobem, s’abracen i es tornen a separar. 
En línies generals bon disc d’en Knopfler, encara que si enlloc d’haver-lo publicat doble hagués triat una mica millor les cançons, hagués firmat un àlbum esplèndid. Una altra opció hagués estat fer un cd amb les peces més folk i un altre amb les peces més blues, de tal manera que segons el nostre estat d’ànim poguérem escollir quin disc escoltar.
També crec que aquesta barreja d’estils pot afectar al directe, doncs en un parell d’hores de concert escoltarem blues, folk i els temes clàssics dels Dire Straits. Una bona barreja d’estils que haurem de veure com és combinen d’alt d’un escenari. A l’estiu del 2013 estarà de gira i ho podrem comprovar.



dijous, 20 de setembre del 2012

Tempest. Bob Dylan


Potser és que em faig gran i m’acosto tímidament al blues, o potser és que els darrers treballs d’en Dylan són espectaculars. O podria ser que la música del de Minnestota m’ha acostat al blues. No ho sé i tampoc m’importa. L’única cosa que tinc clara és que Tempest, el darrer treball d’en Bob Dylan, segueix la línia encetada per Time out of mind l’any 1999 i això és una bona noticia.
Si barregéssim les cançons del Together throught life (2009) i les 10 noves cançons de Tempest (2012), trobaríem poques diferències. En Dylan fa blues i punt. Sembla com si una colla d’amics s’haguessin ajuntat en un bar a tocar i ves per on, ho fan a la perfecció. Potser per això els crítics musicals porten més de 10 anys dient que cada nou àlbum d’en Dylan és el millor de la dècada. Jo no sóc tant agosarat ni tinc els coneixements suficients per valorar-ho, i per tant no sé si Tempest és el millor àlbum d’en Dylan en anys, però si que us puc dir i assegurar que està al nivell dels seus darrers 5 treballs (deixant de banda la broma del disc de nadales). I això és un nivell altíssim per a un músic que aquest any celebra el 50 aniversari de la publicació del seu primer disc (Bob Dylan, 1962).
L’única diferència que he pogut percebre amb aquestes primeres escoltades de Tempest (i veient el vídeo del primer single, Duquesne Whistle,) és que en Dylan està content. Camina amb un somriure que intenta dissimular, però que no pot. Al concert que vaig anar a Mèxic DF fins i tot intentava ballar. Deu estar satisfet amb el que fa i sobretot alliberat. El rol d’estrella malhumorada que no parla ni concedeix entrevistes li permet crear una paret infranquejable entre el seu jo creatiu i el seu jo mite de la música moderna. I li funciona, veient el resultat dels treballs que va publicant.
Així que us recomano a tots que us compreu Tempest. Us assenteu al sofà de casa qualsevol vespre i us deixeu emportar pel blues suggeridor d’en Dylan. Un regal per als sentits i l’ànima!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible. València 2012

La setmana vinent es celebra a València la Setmana Europea per la mobilitat Sostenible, marcada per les retallades en el transport públic. Si en un post anterior comentava la manca d’estratègia municipal en la gestió de l’estacionament al centre de la ciutat (sobreoferta i manca de gestió mitjançant la tarifa), les retallades en el transport públic reduint oferta de places al centre empitjora la situació. Aquesta manca d’estratègia ens porta a una equació amb menys oferta de transport públic al centre i més oferta d’estacionament per al vehicle privat. El resultat de l’equació és clarament desfavorable al transport públic (mobilitat sostenible) i potencia, i molt, l’accés en vehicle privat al centre de la ciutat i per defecte, a tota la ciutat i la seva àrea metropolitana.
La visió curtplacista en època de crisi i l’afany de reduir les despeses municipals per la via ràpida porten a l’administració pública a actuar de manera descoordinada, el que gairebé sempre acaba afavorint el transport privat motoritzat i penalitzant als modes de transport més sostenibles. Per a potenciar aquests últims, a part d’una estratègia coordinada cal certa inversió prèvia, que es recupera al cap de pocs anys per l’augment de la demanda (augment dels ingressos per venda de títols de transport). És a dir que el dèficit d’explotació es por reduir retallant oferta (que és el que de moment està fent l’Ajuntament) o reordenant el sistema per aconseguir augmentar la demanda. 
Reduir l’oferta de transport públic ens portarà a perdre demanda en favor del vehicle privat i segurament d’aquí a un any o dos estarem en la mateixa situació. Diran que tenim una sobreoferta perquè la demanda segueix caient. És una cercle viciós que tant sols es pot trencar remodelant l’esquema de mobilitat de la ciutat, invertint en transport públic i seguint una estratègia de mobilitat clarament definida. Em consta que l’Ajuntament té en ment fer alguns d’aquest passos (ha licitat la Fase 1 del Pla de Mobilitat), però caldrà veure si ho fa per convicció o per no perdre la subvenció que dóna el Ministeri de Foment per al manteniment del transport públic urbà (les ciutats que no tinguin aprovat un Pla de Mobilitat a data de 31 de desembre de 2013 perdran aquestes subvencions).


I enmig de tot aquest ambient de retallades i de crisi econòmica encetem la setmana de la mobilitat. El programa oficial (que no he trobat a la pàgina web municipal) no crec que vagi més enllà d’alguna bicicletada en diumenge i una campanya de publicitat als autobusos d’EMT. En canvi, és remarcable el programa que ha organitzar la Coalició Compromís: Cine, debats, xerrades, tallers, park (ing) day... (podeu veure el programa en la imatge que il•lustra aquest post).

dimecres, 5 de setembre del 2012

El poble farà complir la llei. El cas d'Asp


Si l'administració no compleix la llei, el poble la farà complir. O això és el que deu pensar José Gallego, el jubilat de 72 danys d’Asp (Alacant) que s’ha dedicat a destrossar els símbols franquistes que encara perduren en el seu municipi. I em sembla molt bé. Si el govern va aprovar una llei de Memòria històrica que obliga a retirar de la via pública tots els símbols feixistes, aquesta s’ha de complir. I punt.
Si la llei no es compleix poden passar dos coses. La primera és que la pròpia administració quedi deslegitimada per demanar a la ciutadania que compleixi altres lleis. La pregunta és clara: per què jo he de complir la llei si tu no ho fas? I la segona és la que ha practicat el senyor Gallego i que consisteix en ajudar a l’administració a fer complir la llei. Si l’administració no retira els símbols franquistes, doncs que sigui el poble qui els retiri. 
Aquesta segona opció la trobo molt interessant i a més a més obre dos debats que portaran polèmica segur. Un primer debat es pot centrar en saber si el senyor Gallego ha comès un delicte al destrossar elements de la via pública. Aquest debat m’interessa poc, doncs és el jutge el que decidirà. Si l’element destrossat està catalogat o té certa protecció li caurà una multa i el jutge no crec que apliqui cap atenuant per ser un element que segons la llei de memòria històrica hauria d’haver estat retirat per l’administració. És jutja l’acte, no l’omissió de la llei per part de l’administració.
Es per això que el debat que trobo interessant és el que gira entorn a la legitimitat de l’acte. La llei diu que aquests elements franquistes s’han de retirar però l’administració no compleix. És legítim que el poble els tregui? En la majoria dels casos es tant fàcil com retirar una placa. Jo crec que és legítim!
Així que prenguem nota i passem de la paraula als fets, que crec que és el que a vegades ens falta fer en aquests dies convulsos que ens ha tocat viure.

Notícia: Foro per la memòria

divendres, 31 d’agost del 2012

Tardor calenta


S’acaba l’estiu i comença un curs apassionant, tant des del punt de vista personal com social. Serà un curs intens i ple de canvis.
Políticament tindrem dos eleccions interessants, unes a Euskadi i les altres a Galicia, que serviran, entre altres coses, per a prendre el pols a les mesures que està portant a terme el govern de Rajoy. A Euskadi tot indica que la suma de nacionalistes (PNV) i independentistes (Bildu) superarà de llarg la majoria absoluta. Sols queda saber qui guanyarà i si seran capaços de assentar-se, dialogar i formar govern. L’altre opció, al meu parar políticament perjudicial per al PNV, seria pactar amb el PSE. Estarem atents!
L’altre focus d’atenció aquesta tardor serà la resposta ciutadana a la crisi econòmica, a les retallades i a l’augment dels impostos i tarifes. Un cop acabat l’estiu, l’Eurocopa, les canyes i les olives a la platja sembla ser que tothom pensa de nou en la crisi. Els polítics tornen a parlar, la prima torna a pujar i sembla que tot torna a estar al límit de la catàstrofe. Sincerament crec que si estiguéssim com de vacances tot l’any, acabaríem amb la crisi.
Serà una tardor de manifestacions. La societat (no molt convençuda) sortirà al carrer a protestar. El govern veurà legitimes les manifestacions, les tolerarà, no donarà ordres als antiavalots de carregar (ja li va sortir malament la jugada amb els estudiants del Lluis Vives) i seguirà a la seva, retalla que retalla. Aquest equilibri es mantindrà fins que la societat rebenti. Hi deu haver una línia que si es sobrepassa, es trenca la Pau social. Al país tenim gairebé 2 milions de famílies sense ingressos, el que vol dir que devem estar molt a prop de creuar aquesta línia límit. El govern ho sap i per això manté els 400 euros. Deu pensar que la Pau es mantindrà mentre la gent tingui garantida la panxa plena. I potser en part té raó. Estem en un país que viu endormiscat, que viu i veu passivament com ens retallen uns drets que van costar molt d’aconseguir i que mai més recuperarem. 
Enlloc d’acostar-nos als nostres veïns nord-europeus ens estem acostant molt a una model de país iberoamericà: Grans diferencies socials, serveis privats per a rics i voluntariat i caritat per als pobres. I aquest model ens converteix en país pobre on no queda garantida la igualtat d’oportunitats. I no sols és culpa dels polítics, és culpa nostra per restar indiferents a la tragèdia. 
Bé amics i amigues, bon inici de curs i endavant les atxes!

dilluns, 27 d’agost del 2012

Les tarifes d’estacionament: Una eina de gestió de la mobilitat

Un dels principals objectius de la planificació (i posterior gestió) de la mobilitat a les ciutats és reduir l’ús del vehicle privat i en la mesura del possible, treure’l de la superfície per tal d’aprofitar l’espai públic per a altres usos més socials (ampliar voreres, espai per a la càrrega i descarrega, ús per a residents, etc....).
Per aconseguir-ho, una política que s’està duent a terme en moltes ciutats és el de gestionar les tarifes d’estacionament en superfície i soterrades de manera coordinada, per tal d’incentivar l’estacionament en aparcaments soterrats. D’aquesta manera s’evita el trànsit d’agitació (aquell generat per la recerca d’una plaça d’estacionament en superfície) i es redueix la demanda de places en superfície.
A Barcelona, per exemple, fa anys que funciona la zona verda per a residents en tota la ciutat. Amb aquesta gestió de l’estacionament l’ajuntament de Barcelona facilita l’estacionament en superfície per als residents i dissuadeix de fer-ho als no residents. El cost d’estacionar en superfície a un no resident és de 3 €/h.
De manera coordinada amb la política de l’Àrea verda i les seves tarifes, BSM gestiona els estacionaments soterrats. La política tarifaria ha de dissuadir la circulació en cotxe per la ciutat, però qui decideixi fer-ho ha de tenir clar que li serà més econòmic (i sobretot fàcil i ràpid) estacionar en un aparcament soterrat que en superfície. Amb aquesta premissa, la tarifa horària dels estacionaments gestionats per BSM és de 2,89€/h, lleugerament més econòmica que la existent per a no residents en Àrea verda. És a dir, que estacionant en un aparcament soterrat es guanya temps, el vehicle està més segur i resulta una mica més econòmic que estacionar en superfície.
Aquesta política de tarifes d’estacionament està clarament enfocada a dissuadir-nos de l’ús del vehicle privat a la ciutat, però dirigeix cap als estacionaments soterrats a aquells conductors que finalment en vulguin fer ús. Al meu entendre és una bona política.
Què passa a València? La capital del Túria va implantar la zona taronja per a residents farà un parell d’anys, però no està coordinada amb els estacionaments soterrats existents a la ciutat. D’aquesta manera segueix sent més econòmic estacionar en superfície que fer-ho en un aparcament soterrat, el que no ajuda a eliminar el trànsit d’agitació ni a eliminar cotxes de la superfície.
La tarifa de la zona taronja per a no residents és de 2€/h, mentre que la tarifa horària d’un estacionament soterrat al centre (Parterre o Sant Vicent) és de gairebé 3€/h. Amb aquesta falta de planificació coordinada de les tarifes d’estacionament, els aparcaments soterrats estan mig buits i els carrers plens (doble fila inclòs).


Una mostra més de la manca de planificació i gestió de la mobilitat a la ciutat de València.

dijous, 23 d’agost del 2012

L'Aneto per Corones


Aquest més de d’agost he estat 10 dies a la Vall de Benasc, passejant en família i gaudint de la muntanya i les nits fresques. I també vaig fer una escapada a l’Aneto.
La via de pujada que més m’agrada de l’Aneto (de les dues normals) és la que puja per Corones. Aquesta via, a part d’estar menys freqüentada que la que puja pel refugi de la Renclusa, crec que és més variada paisatgísticament i per tant se’m fa més agradable. Un altre punt a favor d’aquesta ruta és que si no es vol fer l’Aneto d’una tirada et permet fer nit bastant més amunt que la via de la Renclusa. Des de Pescadores es pot pujar per la tarda tranquil•lament fins als llacs de Corones (2.30 – 3 hores) i allà es pot vivaquejar a 2.700 metres. L’endemà ens queden només 700 metres per fer el cim i afrontar tota la baixada (1.400 metres). Si pugem per la Renclusa, el refugi està a 2.100 metres, el que implica fer un desnivell de 1.300 metres de pujada i uns altres 1.400 de baixada. Una pallissa considerable si no estem en plena forma.
Així que després de passar el dia amb l’Espe i la Neus per Pescadores, a les 4 de la tarda van arribar amb el bus “tot terreny” la meva germana i els seus amics. Poc després de les 4 començàvem la pujada cap als llacs de Corones. La pujada forta i constant ens fa anar lents però sense parar gaire. Fem una parada al ibonet de Corones i seguim la pujada fins al primer llac de Corones (2:30h). Allà fem una bona parada i després seguim una mica més fins al llac del mig de Corones. Allà hi ha un munt de llocs per fer vivac. En busquem un que estigui mitjanament arrecerat i amb capacitat per a 6 persones i ens instal•lem. Cap allà les 8 del vespre el fred comença a ser intens. Quan el sol deixa d’il•luminar-nos directament la temperatura cau de manera important. Ens fiquem als nostres sacs, sopem i a les nou del vespre ja estem més allà que aquí.
Pujar a l’Aneto per Corones també m’agrada pel vivac que solem fer. El paisatge que ens envolta és magnífic. Estem dormint a la riba d’un llac preciós, abraçats per la cresta de Cregüenya a l’esquerra, la de Llosàs a la dreta i enfront de l’Aneto, gros i negre quan cau la nit. Quan el cel s’enfosqueix, el cel s’il•lumina amb milers d’estrelles i aquella nit, després de 3 hores de profund descans, ens despertà una lluna plena impressionant que sortia pel darrera de Llosàs. Quanta llum a 2.700 metres!

Després d’una nit bastant fresca però descansats, a les 6.30 del matí comencem la pujada cap a l’Aneto. Rodegem el llac del mig deixant el tercer llac a la dreta i pugem per una clara morrena cap al coll de Corones. Em sobta molt la poca neu que hi ha a prop del coll. Recordo l’última vegada que vaig fer l’Aneto (farà 4 o 5 anys), que la baixada des del coll la vam fer pràcticament patinant damunt la neu, ara inexistent. I la primera vegada que vaig fer l’Aneto, l’any 1997 el vam creuant el coll de Llosàs que uneix la vall homònima amb la vall de Corones. Amb la poca neu que hi ha ara, crec que aquest pas és impracticable sense material per muntar-hi un ràpel. 
Un cop al coll de Corones ens posem els grampons, agafem el piolet (jo vaig portar dos bastons) i ens afegim a la ruta normal de la Renclusa per fer els darrers 200 metres de pujada fins al cim. La glacera de l’Aneto es troba en un estat lamentable. Allò no era una glacera, era un munt de gel trencat, negre que regalimava per tot arreu. Si fins aleshores sempre havia pensat que era imprudent però ben possible pujar a l’Aneto sense grampons, amb l’estat actual de la glacera crec que sense grampons no es pot pujar. 
Sigui com sigui vam fer marxa i vam arribar al peu del coll que separa l’Aneto de la Punta Oliveres Arenas. Allà ens vam treure els grampons i per un pedreguer important arribem a l’avantcim de l’Aneto. Només ens queda creuar el pas de Mahoma (al meu entendre massa mitificat.... però és cert que és d’aquest passos fàcils però compte en no caure) i ja som al cim de l’Aneto (3.404 metres). Hem tardat 3 hores 15 des del llac de Corones. 
Encara no son les 10 del matí i gaudim d’un cim solitari. La majoria de gent puja per la Renclusa i encara trigaran en arribar al cim. Una altra avantatge de pujar per Corones. Fem les fotos de rigor, mengem una mica, ens hidratem i gaudim del paisatge.... es veu un horitzó immens i comencem a identificar muntanyes: els Posets, el Perdiguero, el Vignemale, els Bessiberris, el Mulleres, el Punta Alta, el Turbón... i fins i tot el congost de Montrebei! 
Després d’una mitja hora llarga al cim comencem la baixada. Com la glacera està bastant malament la creuem només fins al peu de la Punta Oliveres Arenas i d’allà, per pedres, arribem al coll de Corones. La baixada es fa llarga, comença a fer molta calor i el sol pica de valent. Cansats però contents arribem a Pescadores poc després de les 3 de la tarda. A les 4 agafem el bus i a quarts de sis estem fent-nos la merescuda cervesa en una terrassa de Benasc!

dimecres, 22 d’agost del 2012

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza


Una de les millors receptes per aconseguir desconnectar durant l’estiu és llegir-se una bona novel•la satírica, una d’aquelles que ens enganxi a la tumbona i ens faci riure una bona estona. I això, entre altres coses, he fet aquests 15 dies de vacances.
De nou una hilarant historia del mestre Eduardo Mendoza, que recupera com a protagonista al seu detectiu preferit. L’última novel•la publicada per Mendoza, Riña de Gatos (premiada amb el Planeta), em va semblar pretensiosa. La historia era bona, però es notava certa rigidesa i falta de frescor. Amb El enredo de la bolsa y la vida en Mendoza recupera llibertat i espontaneïtat.
Ambientada a la Barcelona actual durant un mes d’agost, el nostre detectiu es veu obligat a investigar la desaparició d’un vell amic seu, en Rómulo el Guapo, que pel que sembla s’ha ajuntat amb el terrorista internacional Ali Aarón Pilila, que pretén cometre un atemptat a la ciutat comtal.
Per descobrir i salvar al seu amic Rómulo el Guapo, el detectiu, que viu regentant una perruqueria per a dones sense clientela, recluta a una sèrie de personatges d’allò més estrambòtics: l’adolescent Quesito, el timador Pollo Margan, l’africà albí Juli que treballa fent d’estàtua vivent a Les Rambles, una acordionista de carrer comunista anomenada La Moski, el repartidor de pizzes Manhelik i el propietari del restaurant “Se vende perro”, el senyor Armengol, entre d’altres.
Aquest comando, destinat al fracàs més absolut, es creua amb els personatges que completen la novel•la: el swami, la família Siau que regenta un basar xino al costat de la perruqueria, l’explosiva Lavinia Torrada, dona de Rómulo el Guapo, la subinspectora de policia Victoria Arrozales, Emilia, la mare de Quesito i la cancellera alemanya Angela Merkel.
Aquest còctel de personatges es passeja per una Barcelona deserta, sufocada per la calor de l’estiu, les tempestes de finals d’agost i una crisi econòmica que escanya als personatges i es respira al llarg de tota la novel•la.
Amb aquesta ambientació i aquest grup singular de personatges, en Mendoza narra una història divertida de final inesperat, incert i en certa manera inacabat, però molt molt divertit. Esplèndid i brillant és el paper secundari de la senyora Merkel en un final de novel•la ràpid, emocionant i ple de disbarats i plans fracassats.
Celebro la tornada del Mendoza més espontani i humorístic, el Mendoza de “Sin Noticias de Gurb” o “El asombroso viaje de pomponio Flato”.

El enredo de la bolsa y la vida (2012). Eduardo Mendoza. Ed. Seix Barral

dilluns, 16 de juliol del 2012

Una recomanació literària: Camins al sud


Imagineu-vos que sou professors d’una llengua minoritària i que el govern del vostre país la deprecia. Imagineu-vos ara, que us envien a ensenyar aquesta llengua a un institut del sud del país, allà on la llengua pròpia es vista com un element folklòric i ningú la parla. Imagineu-vos que sou uns grans defensors de la llengua i del seu ús quotidià i que heu de marxar un any a donar classes al sud, allà on ningú la parla ni ningú té cap interès en aprendre-la.
Aquesta situació, que podria ben semblar fictícia, és la que descriu en Sergi Durbà al seu llibre “Camins al sud”. Però no és fictícia. És la situació a la que cada any s’han d’enfrontar desenes de professors de català quan la Conselleria d’educació els envia als instituts del sud, a tocar de Múrcia.
Camins al sud és el dietari que va escriure en Sergi Durbà per explicar la seva experiència durant dos llargs anys al sud. El dietari descriu les seves relacions (i reflexions) amb els col•legues de professió, amb l’equip directiu del institut, amb els estudiants i amb els personatges autòctons dels municipis per on transcorre la història, principalment els llogaters de les cases. Una relació que no és fàcil perquè ningú entén la necessitat d’estudiar una llengua que no s’utilitza i que per tant no és valorada ni respectada. I tampoc facilita la feina el que la Conselleria tingui una cosa que s’anomena “Exempció del valencià”. Aquesta norma permet que un percentatge elevat d’estudiants estiguin exempts de cursar l’assignatura de valencià, però no d’absentar-se de l’aula, el que provoca la situació kafkiana de que el professor hagi de donar classe amb 10 o 15 alumnes jugant a les cartes. Com diu l’autor, un dret a la intolerància.
Si ja de per si la situació és difícil, l’entorn social on transcorre el dietari també és per donar de menjar a part. Le comarques frontereres amb Múrcia són un territori sense identitat (que em perdonin els pocs que lluiten aferrissadament perquè això no sigui així), amb un fracàs escolar brutal i amb uns índex d’immigració elevats. Per acabar-ho d’adobar, tot passa en  un institut que no és institut. És un solar on la conselleria hi ha plantat uns barracons. Hi ha un moment que el professor pregunta als alumnes de què treballen els seus pares. Un respon: ¿Camello és un trabajo? Un bon exemple de la fauna autòctona del sud.
Els ingredients lingüístics, socials, culturals i personals es barregen amb humor a Camins del sud. És un llibre amè i divertit que descriu la tragèdia que viu aquest país. Una gran tragèdia que en Sergi Durbà ha patit i ha sabut descriure amb bona ploma.

Us adjunto la crònica que vaig escriure després de fer una visita al Sergi, allà al sud:

Camins del sud. Sergi Durbà (2012). Ed. Germania

dissabte, 14 de juliol del 2012

Santa Maria, Brasil


Després d’un viatge llarguíssim de 23 hores, el dimecres a mitjanit entrava en cotxe a la ciutat de Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). Em donava la benvinguda una ciutat dormida i freda (5 graus).
Santa Maria és una ciutat mitjana de 270.000 mils habitants situada a l’interior, a 4 hores de cotxe de la capital de l’Estat, Porto Alegre. És una ciutat que s’ha anat fent gran gràcies a dos “gremis” completament contraposats: Els militars i els estudiants universitaris. Hi ha un parell de bases militars i dos universitats amb aproximadament un total de 15.000 estudiants. Aquests són els dos motors econòmics de Santa Maria, una ciutat tranquil•la.
Passejant pels carrers costeruts de Santa Maria, dona la sensació d’estar en una ciutat petita. Mai diries que té gairebé 300.000 habitants. És una ciutat extensa, de cases baixes (3-4 plantes) encara que de tant en tant s’aixeca algun edifici alt, talment com si fos un bolet. Al centre la presència d’edificis alts és més notòria, encara que es segueixen barrejant amb algunes cases baixes, velles i moltes d'abandonades. 
A Santa Maria no hi ha centre històric, hi ha centre, a seques. El centre és una plaça, l’ajuntament i un carrer de vianants ple de botigues. No hi ha edificis històrics ni cap monument amb solera. És el centre perquè està al bell mig del municipi, hi ha l’ajuntament i les botigues. Si algú decidís canviar l’ajuntament de lloc, construir una nova plaça i vianantitzar algun dels carrers que l’envolten, amb el temps brollarien les botigues i el centre canviaria cap aquest nou emplaçament. 
La ciutat és va fundar l’any 1797. Per tant podríem dir que Santa Maria és una ciutat jove, amb poc més de 200 anys. Aquest és el motiu principal pel qual la ciutat no disposa d’un centre històric (tal i com el percebem a Europa) i també la raó per la qual el plànol de la ciutat està inacabat. No és una ciutat madura, ni consolidada. Hi ha tres zones urbanes que configuren la fisonomia actual de Santa Maria i falta cosir els espais existents entre aquestes zones, que estan tacats de cases disperses però sense formar ciutat. És la imatge d’una ciutat inacabada, que es consolida per les perifèries i es transforma en les zones més cèntriques, guanyant alçada i reivindicant-se com una ciutat de ple dret del Brasil del S.XXI.
Al ser una ciutat mitjana, sense àrea metropolitana ni ciutats importants al voltant (Santa Cruz do Sol, 115.000 habitants, està a 140Km) Santa Maria té una autocontenció altíssima. Tots els habitants de la ciutat treballen o estudien a la mateixa ciutat. Aquesta alta autocontenció combinada amb la mida mitjana de la ciutat fa que al migdia tothom se’n vagi a casa a dinar, i per tant restaurants els justos. Ara bé, gana tampoc ne ’m passat. A Brasil són típiques les churrasqueries, uns restaurants on els primers plats són a base de buffet lliure de verdures, pastes, etc i mentre dones compte d’això, van passant per la taula un cambrer darrera l’altre amb trossos grans de carn que et van tallant allà mateix. Podries estar menjant carn fins a rebentar. Després de dos dinars de churrasqueria vaig decidir sopar un peix, per intentar rebaixar una mica la dieta carnívora i va ser un fracàs. No es pot menjar peix en territori Gaucho i a 350 kilómetres del mar. Demà atacaré de nou la carn!

dimarts, 10 de juliol del 2012

El Govern espanyol potencia el frau fiscal


El ministre Montoro justifica la propera pujada de l’IVA (del 18 al 20%) per un augment del frau en aquest impost. És a dir, que segons el ministre hi ha molta gent que no paga l’IVA i per tant, l’apuja per a que els que si que paguem ens fem càrrec del que deixen de pagar els defraudadors.
I aquesta estratègia no és nova. Es veu que aquest govern està més per ajudar als defraudadors que als treballadors honestos o aquells sense possibilitats (o coneixements) de defraudar. En aquesta línia, fa alguns dies va entrar en vigor la llei d’amnistia fiscal. Aquesta llei permet blanquejar diners negres sense haver de donar cap tipus d’explicació de la seva procedència. Tan sols s’ha de pagar un 10% del capital a blanquejar, quan en condicions normals s’hauria de pagar més d’un 20%. És a dir que de nou, el govern facilitat les activitats il•lícites. Vist això, crec que enlloc de pagar cada mes un 26% d’impostos de la meva nòmina (retencions), li demanaré a l’administrativa de l’empresa que em pagui la nòmina en brut i en metàl•lic i a final d’any blanquejaré els ingressos pagant tant sols un 10%. Hauré aconseguit guanyar un 16% més sense cometre cap delicte.
Crec que hi ha mil maneres de justificar la pujada de l’IVA, però el Ministre ha escollit la pitjor de totes. La feina del govern és lluitar contra el frau fiscal, no potenciar-lo. S’ha de lluitar contra els evasors d’impostos per tal de recaptar el que toca i que no paguin justos per pecadors. Un ministre no pot dir que puja un impost perquè hi ha gent que no el paga i que per tant cal compensar. S’ha de penalitzar i perseguir al defraudador, no al contribuent honest. És responsabilitat del Govern recaptar el que toca i si no ho aconsegueix o no lluita contra el frau, no ha de ser responsabilitat de la societat pagar la diferència. Amb aquesta actitud, la proposta del govern legitima a tots els ciutadans honestos a no pagar l’IVA.