divendres, 30 de desembre del 2016

Feretes i cançonetes 2016

Fi de festa amb senior i el Cor Brutal
Musicalment parlant hem acabat l’any de la millor manera possible: de concerts! El 28 i 29 de desembre va tenir lloc al Palau de la Música de València la segona edició del Feretes i cançonetes, un festival que amb poc temps ha esdevingut una referència per a la música en família i en valencià. Al Palau de la música vam gaudir d’un so esplèndid i d’uns concerts que demostren que la música no té edats, que és un llenguatge universal. Dani Miquel (un fenomen de masses) va omplir la sala Iturbi (1.800 persones) dues vegades. The Pengüins (sóc fan) van de demostrar que es pot muntar una gran festa a les 16:30 encara que tinguem el cafè baixant-nos per la gola i Marcel i Marcià feren doblet per deixar clar que aquestes tres bandes són ara per ara l’Olimp de la música per a xiquets en valencià. Però encara hi va haver més: el Botifarra ens va cantar unes Nadales (hagués estat millor dos passes de 30 minuts que un concert d’una hora), vam saltar com si fóssim rapers de veritat amb els Atupa, vam descobrir a la Judith Neddermann i als Tardor i finalment Senior i el Cor Brutal van tancar el festival amb una festivalera i compartida “El signes dels temps”, amb la col·laboració de Dani Miquel i els Mamemimomusics i tots els xiquets pujats a l’escenari cantant i ballant. Així és com ha de ser la música, com ha de ser el R&R: Actitud. Els homes i dones de negre del Palau no sabien on mirar ni on amagar-se. Els temps estan canviant. Visca la música!

I així tanquem un 2016 musicalment actiu. El 2017 ens depararà treballs nous (Pantaleó, Josele Santiago i Senior i el Cor Brutal són només algunes de les bandes que trauran àlbum aquest nou any) i esperem que mooolts concerts més!

dilluns, 12 de desembre del 2016

El perill de les noves dictadures

Aquest darrer trimestre he viatjat a Hong Kong i a Dubai, dos ciutats d’èxit econòmic però de dubtosa llibertat democràtica (per dir-ho d’una manera eufemística i no dir el que ningú diu però que s’hauria de dir més sovint i més fort: dictadures).
Arran d’aquests viatges penso sovint en aquestes dictadures modernes que occident s’entesta en no anomenar-les com a tal, deixant en un lamentable segon o tercer pla els principis europeus de llibertat, democràcia o simplement ciutadania.
Albert Sánchez Piñol en el seu magnífic “Pallassos i monstres” ho deixa molt clar en l’epíleg del llibre, que em permeto copiar: “Els nostres estats han col·laborat i col·laboren en el sosteniment del monstre, de manera activa o passiva. Un criteri pragmàtic ens argumentaria que les raons són més poderoses que la raó i que avui en dia la democràcia no és res més que un supermercat universal. Aquí es fa inevitable pensar que la defensa del mercantilisme absolut revela un ideari que es basa en el fet de substituir l’elevat principi de ciutadania per la noció de simples consumidors”. I més tard “ Els Europeus hem abraçat la idea de democràcia. No calia expandir-la, només aplicar-nos-la”. I els fets ens demostren, 15 anys després de la publicació del Pallassos i monstres, que seguim receptant a altres països la medicina que nosaltres tenim i no volem prendre.
Des del meu punt de vista el paper que està jugant Europa amb aquestes dictadures és perillós per a la pròpia existència d’Europa. I no em refereixo a una existència física (no penso en guerres) sinó a la permanència del nostre sistema democràtic i de les llibertats individuals i col·lectives aconseguides des del final de la II Guerra Mundial.
Avui en dia aquestes dictadures venen al món l’èxit del seu model econòmic. Grans inversions i taxes d’atur molt baixes. Europa ven al món una crisis econòmica que està a punt de celebrar el seu desè aniversari, unes taxes d’atur elevades, corrupció política i una cada vegada més gran desafecció política. Si només posem damunt de la taula això, Europa perd i les noves dictadures guanyen. I aquest és el gran perill, que a poc a poc la percepció mundial sigui que el model democràtic europeu és un fracàs perquè porta aparellat crisi econòmica, atur i corrupció, i que quan es busquin nous models d’èxit només es pensi en la vessant econòmica i per tant es deixi en un segon pla el tipus de govern. De nou guanyen les noves dictadures.
A llarg termini això pot derivar en un intent d’imitació de pràctiques polítiques i econòmiques d’aquestes noves dictadures per part de les democràcies occidentals. I potser ja estem en camí. En nom de l’economia, quants retalls ha patit la societat aquests darrers anys? En nom de la seguretat, quantes lleis mordaces s’han aprovat a Europa? En nom de l’estabilitat, quantes renuncies s’han acceptat? I  no val a dir que jo cada 4 anys puc votar. Potser el principal engany d’Europa és que ens han fet creure que democràcia és només això. I no és això, és això i molt més. És ser ciutadà, amb els drets i deures que això comporta.

El xeic de Dubai té per objectiu que la seva població sigui feliç. Molt lloable però el meu model de felicitat me’l defineixo jo. Tenir feina i un sou que et doni per comprar-te un cotxe, potser una casa i poder passar les tardes o caps de setmana al Mall de compres no és una mostra ni de democràcia ni tampoc d’estat del benestar. Benestar és apostar per l’educació, la sanitat, la cultura i si tenim això, naixeran democràcies completes. Mentrestant, a mi em fa por que cada vegada més ens assemblen a les noves dictadures.