dimecres, 29 de juny del 2016

Mercaderies per carretera o per ferrocarril? Història d'un despropòsit

Megacamió
El passat mes de novembre del 2015 el govern espanyol aprovava la circulació de maga – tràilers per les autopistes i autovies de l’Estat modificant el Reglament General de Vehicles. Amb aquesta modificació s’obria la porta als camions de 60 tones i 25 metres de llarg. El govern justificava aquesta modificació per col·laborar en la millora de la logística del transport terrestre i perquè aquests megacamions arriben a estalviar entre un 15 i un 50% els costos logístics. Evidentment no expliquen l’impacte econòmic negatiu d’aquesta iniciativa degut al desgast que provocarà en la infraestructura una bestia de 60 tones. Només per a comparar: Un boing 737-300 pot arribar a transportar 58 tones, dos menys de les que transportaran els megacamions.
Comparativa megacamió - Boing 737-300
Fins ara a Espanya podien circular camions de fins a 18,75 metres, però per Europa aquesta moda de mega – tràilers ja està prou implantada. Alemanya, Països Baixos, Finlàndia, Suècia, Dinamarca i algunes zones de Noruega ja compten amb aquests megacamions de 25,25 metres. Al Regne Unit ja s’han realitzat proves amb camions de 34 metres, mentre que a Suècia les han fetes amb camions de 32 metres.
Amb aquesta política de deixar circular cada vegada camions més grans, quin paper juga en tot això el ferrocarril? Aquesta política per permetre la circulació de magacamions, al meu parer, xoca frontalment amb les directives europees de fomentar el transport de mercaderies per ferrocarril. No és de rebut que estiguem defensant el corredor mediterrani, per exemple, o que ens omplim la boca amb declaracions benintencionades sobre el transport de mercaderies per ferrocarril, però que a l’hora de la veritat, els vertaders avenços es facin en el camp del transport de mercaderies per carretera.
La cadena modal teòrica era clara. El ferrocarril hauria de servir per a transportar les mercaderies al llarg de corredors de llarga distància i posteriorment, els camions farien el repartiment entre les estacions intermodals i els centres de distribució. Permetre la circulació dels megacamions (només poden circular per autopistes i autovies i 50Km per carreteres convencionals) li fa la competència clarament als corredors ferroviaris de càrrega. O apostem pel ferrocarril o apostem pel camió, però dir que hem de fer una cosa i fer-ne un altra no té sentit.

Proposta de Siemens per electrificar les carreteres
Si amb tot això no n’hi havia prou, avui he llegit una noticia de Siemens espectacular. L’empresa ha presentat un sistema de recàrrega elèctrica dinàmica en carretera formada per catenàries intermitents que permetran als camions elèctrics recórrer llargues distàncies sense haver de carregar amb enormes (i pesades) bateries. Es a dir, que la solució és posar catenàries al les autopistes i autovies. Sincerament, si totes les normatives demanen potenciar el ferrocarril de mercaderies, perquè les empreses pretenen electrificar les infraestructures terrestres? Què estem fem malament? Què ha de fer el ferrocarril per ser atractiu? Per què l'administració potencia el transport per carretera? Anem com els crancs, cap enrere!


divendres, 17 de juny del 2016

Del “Thirtyfour parking lots” a “Nación Rotonda”: 50 anys d’urbanisme absurd

Imatge del Thirtyfour parking lots, d'Edward Ruscha

Fa uns dies vaig anar a veure l’exposició “Perdidos en la ciudad” a l’IVAM, una exposició fotogràfica sobre les diferents visions que artistes d’arreu del món han tingut de les ciutats al llarg del segle XX.
D’entre totes les obres que vaig veure em va cridar l’atenció un petit llibre de fotografies d’en Edward Ruscha, titulat Thirtyfourparking lotsde l’any 1967. Edward Ruscha és un artista americà que va treballar des de la fotografia a la pintura i es considerat, junt amb Roy Lichtenstein, Andy Warhol, Robert Dowd, Phillip Hefferton, Joe Goode, Jim Dine i Wayne Thiebaud, com un dels precursors del popart.
En el treball de Thirtyfour parking lots en Ruscha destaca la vulgaritat de l’urbanisme americà en els nous desenvolupaments urbans i comercials a través de fotografies aèries de grans aparcaments buits. Des de l’any 1962, quan publica Twentysix Gasoline Stations, en Ruscha dedica una part important del seu treball a reflexionar sobre les noves infraestructures construïdes per al vehicle privat. Les imatges són desoladores i ens aboquen a reflexionar sobre com estem consumint el territori. Com sempre, el que converteix en universal una obra artística com aquesta és el fet de veure-la gairebé 50 anys després de la seva publicació i que encara ens commogui i ens faci reflexionar sobre com de malament estem fent les coses actualment.
Imatge de Nación Rotonda
En aquest sentit si Thirtyfour parking lots d’en Ruscha convidava a la reflexió sobre la banalitat del nou urbanisme americà de l’any 67, actualment tenim un projecte viu com “Nación Rotonda on a través de fotografies aèries ens mostren com hem omplert Espanya de rotondes absurdes. Separats per 50 anys, són dos projectes que partint de disciplines diferents (la fotografia i l’arquitectura) ens conviden a reflexionar sobre el mateix mal: l’urbanisme absurd.
Es interessant veure com des d’òptiques i disciplines diferents es denuncia un mateix mal. És curiós comprovar, per exemple, com en Ruscha publica Thirtyfour parking lots tant sols 6 anys després que la Jane Jacobs publiqués el seu cèlebre Muerte y vida de las grandes ciudades. Desconec si van arribar a compartir xerrades sobre urbanisme, però el que si que queda clar és que a finals del 60 es vivia als EEUU un gran moviment contra el desenvolupament urbà expansiu provocat per l’aparició massiva del vehicle privat.
Recomano als amants de les ciutats, als que viuen i treballen les ciutats des de diferents òptiques i disciplines, que passin per l’IVAM a veure l’exposició de “Perdidos en la Ciudad” i que els professionals de la ciutat (arquitectes, urbanistes, sociòlegs, fotògrafs, geògrafs, enginyers, disenyadors, politòlegs...) obrin els ulls a disciplines veïnes. És una tasca enriquidora de veritat.

dilluns, 13 de juny del 2016

26J. La visió pessimista

Jo era dels convençuts que hi hauria pacte, encara que fos a la catalana, no pel vessant polític sinó pel futbolístic: a l’últim minut, sobre la botzina i quan tothom ja donava el matx per perdut. Podemos i Socialistes arribarien a un pacte de govern (junt amb Ciutadans) simplement per fer fora al PP i sobretot per aprofitar l’oportunitat de governar, una llepolia massa dolça per a uns personatges àvids de poder.
Però han sigut curts de mires fins i tot per això. En Pedro Sánchez ha pensat més en desactivar al PP i a part del seu partit pactant ràpidament amb Ciutadans que en estructurar una proposta de govern acord a les necessitats aritmètiques dels resultats electorals. Pablo Iglesias, un cop consumat el pacte PSOE – CS, probablement ha estat més pendent de les enquestes i les calculadores que no pas de negociar un pacte, sabent que en unes noves eleccions en sortiria beneficiat.
La qüestió de tot plegat és que ens veiem abocats a unes segones eleccions, un fet inèdit en democràcia. I jo, que políticament sóc pessimista de mena, crec que tornarà a governar el PP. Aquí va la meva porra per als dies post 26J. Si les enquestes que estan sortint aquests dies marquen una tendència i es consuma el “sorpasso”, el PP governarà de nou. El PSOE quedant com a tercera força entrarà directament a la UCI (o a la morgue). El merder intern que tindran serà tant bèstia que acabaran per no pactar amb ningú, ni amb el PP ni amb Unidos Podemos. La gent d’esquerres diu que en aquesta situació el PSOE pactaria amb Unidos Podemos per fer fora al PP. Mentida. El PSOE no farà mai president a Iglesias, entre d’altres coses perquè Ciutadans ja ha dit que si passa això trenca el pacte de govern a Andalusia. Recordeu qui mana al PSOE? I amb qui? El PSOE Tampoc farà president a Rajoy perquè això seria com fer-se un harakiri sense possibilitats de retorn polític. I s’abstindrà perquè si vota en contra ens envia a unes terceres eleccions, un infern per a uns socialistes en descomposició. Una solució divertida seria donar llibertat de vot als diputats socialistes en la segona votació d’investidura. Aquí tothom quedaria retratat, per al bo i per al dolent. Ho tenen realment magre...
Així doncs, quin escenari ens queda? Una primera votació d’investidura on Rajoy no treu majoria però una segona, on pactant amb Ciutadans i aconseguint l’abstenció socialista, el PP renova la presidència. En aquest escenari hi ha un perjudicat, el propi senyor Rajoy, que patiria el mateix escarni que l’Artur Mas. Ciutadans, per justificar un pacte amb el PP, demanarà el cap de Rajoy per vendre als seus que ha aconseguit fer neteja. El diari El País, en la portada d’aquest diumenge, ja preparava el terreny per aquest escenari. La Soraya o la Cifuentes tenen números de convertir-se en la primera dona Presidenta del govern espanyol. 
Em costa veure un escenari diferent a aquest amb un PSOE com a tercera força. Si el PSOE aguanta i no hi ha “sorpasso” és probable veure un Sánchez President amb el suport de Unidos Podemos i Ciutadans... perquè a unes terceres eleccions no ens faran anar veritat?

Res, que avui m’he llevat pessimista i és dilluns.