divendres, 26 d’agost del 2011

Limitar el dèficit: La solució fàcil

Aquests darrers dies d’estiu només és parla de la modificació de la constitució espanyola després de 30 anys d’immobilisme. Moltes vegades s’ha encès el debat de modificar la constitució del 78, sobre tot per posar al dia la monarquia (eliminar la supremacia masculina per accedir a la corona) o per convertir el Senat en un vertader òrgan territorial. Però l’obligació de votar en referèndum aquestes modificacions constitucionals (cosa que provoca pànic als polítics) i les diferències de postura entre els dos partits polítics principals, han provocat que seguim amb una carta magna del tot desfasada (sabeu que la paraula Europa, Parlament Europeu o constitució Europea no surt a la constitució?)
Ara bé, ha hagut d’aparèixer una crisi econòmica greu i un toc d’atenció d’Alemanya per a que el PSOE i el PP, en qüestió de dies, es posin d’acord en modificar la constitució i no sabem ben bé per què, sense necessitat de referèndum. L’objectiu del PSOE i el PP és fixar, a la constitució, un límit de dèficit autonòmic. No tinc arguments suficients per postular-me a favor o en contra de la mesura, però crec que ve a demostrar que fins i tot els propis polítics no se’n fien de la classe dirigent. Si tinguéssim uns polítics responsables, que anteposessin el bé comú dels ciutadans que representen al bé partidista (propi o del partit), modificacions com aquesta no farien falta. Els governs autonòmics haurien de ser prou responsables per a saber fins on poden endeutar-se, però com l’actual crisi ens ha demostrat que no és així, "papa" govern central (i Alemanya), ens ha donat un toc d’atenció i ara ens controlarà el que gastem. Ens està ben guanyat!
Un altre debat es saber si aquesta és la millor manera de controlar el dèficit autonòmic. Jo crec que no. Penso que és la solució més fàcil per als dos partits polítics principals i la que menys implicació té per als polítics que avui en dia estan a primera fila. Sempre he pensat que la millor manera de controlar el dèficit (sigui autonòmic o municipal) és comparar el pressupost aprovat amb la liquidació anual. Veure quina conselleria ha gastat més del que tenia pressupostat, veure d’on ha tret aquests diners de més i demanar les responsabilitats corresponents (polítiques o judicials).
A més a més, hi ha milers de petits canvis en la gestió del dia a dia que ajudarien a controlar la despesa pública. El que passa és que aquests impliquen directament als polítics actuals i a la seva manera de fer, i això és el que no volen conviar. És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar el número d’assessors a sou públic d’un President de la Diputació (El Sr. Fabra tenia 33 assessors a la Diputació de Castelló). És més rimbombant modificar la constitució que no pas jutjar al polític que gasti més del que té pressupostat. És més rimbombant modificar la Constitució que no pas jutjar al polític que fa una infraestructura sense estudi de viabilitat (varies línies d’AVE, Aeroport d’Alguaire, Castelló, ...). És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar per llei els sous dels alcaldes i regidors municipals...
Crec que per a sortir de la crisi i posar una mica d’ordre al sostre de dèficit autonòmic no feia falta modificar la constitució. Hi ha accions més terrenals que crec que ajudarien molt més a l’objectiu d’ajustar el dèficit. I la constitució canviem-la per a coses importants (senat, l’encaix d’Espanya dins d’Europa i per a convertir-nos, algun dia, en República). I votem-ho sempre en referèndum!

dimecres, 17 d’agost del 2011

El Papa, l'Estat i els grans esdeveniments

Aquesta setmana s’està parlant molt de la visita de B-16 (com l’anomena Maruja Torres) a Madrid. Hi ha ferotges detractors i acèrrims defensors de la visita papal amb motiu de les trobades mundials de la joventut. I com quan es parla de futbol, sembla que la cosa surt de mare i els argumentaris d’uns i altres, flaquegen per tot arreu.
Jo que sóc pragmàtic i agnòstic m’agrada analitzar la situació amb una mica de fredor i preguntar-me el per què de tant de rebombori. I crec que el motiu de tot plegat és la falta de transparència, d’uns i altres, pel que fa al cost de la visita. En un principi es va dir que la visita li costaria a l’arca pública 50 milions d’euros, ara diuen que res, que tot ho paguen les empreses patrocinadores. La resposta del senyor Rouco Varela a la pregunta del cost públic de la visita de B-16 tampoc va ajudar. Va respondre que els joves s’han pagat el viatge i que dormen per terra en cases d’acollida. Si molt bé, perfecte, però qui paga els equips de so, els urinaris, les hores extra de la policia, ambulàncies, seguretat privada, protecció civil...
Al final et diuen que la visita generarà tants diners a la ciutat de Madrid que compensa la despesa pública. Es a dir, que porten a B-16 com qui contracta als Rollings, als U2 o organitza un campionat de F1. Ara bé, cap universitat ha estat capaç de comptabilitzar de manera creïble els beneficis que aporta un gran esdeveniment a una ciutat. És un manà que no es pot valorar. A mi tant se’m en dona que portin al Papa o als Rollings , tot i que prefereixo sentir a ses satàniques majestats que a sa santedad, però el que vull saber és que li costa a l’arca pública tant de “festejo”.
Tot seria molt més fàcil si l’administració (govern central, govern autònom i ajuntament de Madrid) i la conferència episcopal fossin transparents. Què costa dir què paga cadascú? És aquesta falta de transparència el que genera combustible per a la discussió i provoca que els arguments d’uns i altres no se sostinguin per enlloc.
Un altre tema important de discussió és el paper d’un estat laic davant la visita d’un papa. B-16 a més a més de cap de l’església catòlica és cap d’un Estat (el Vaticà) i per tant, per protocol, el President d’Espanya ha de rebre’l. Però seria suficient amb una reunió d’un parell d’hores a la Moncloa i la resta dels dies, deixar que B-16 es dediqués als seus afers. Però vista la col•laboració de l’Estat amb la conferència episcopal, cal preguntar-se fins a quin punt l’administració d’un estat laic ha de col•laborar en les activitats de l’església catòlica. Jo crec que aquí és on es barreja de manera inadequada Estat i església. Un Estat laic hauria de separar més clarament les relacions amb l’església. Deixar fer però sense implicar-se en l’organització. O deixar ben clar quins criteris utilitza l’estat per decidir si s’implica o no en un gran esdeveniment. Per què facilita la visita de B-16 i no la trobada a Madrid de tots els indignats de la península?
Així que tota la polèmica s’acabaria amb transparència (qui paga què) i claredat de criteris (què subvenciona l’Estat). El problema es que el tema s’ha polititzat i mentre les administracions del PP es bolquen amb la visita, el PSOE no sap quina cara posar. I quan un tema es polititza, la raó per a una discussió serena ja no hi té cabuda. I l’església tant contenta!

divendres, 5 d’agost del 2011

Vacances

Després de dos mesos bastants intensos de treball a Mèxic i tres viatges intercontinentals ha arribat l’hora d’aturar-se una mica i ser amo i senyor del meu temps.
Jo sempre he dit que el millor de les vacances és el fet de poder decidir per mi mateix que faig amb el meu temps. No tenir horaris i poder decidir sobre la marxa i en funció del meu estat d’ànim, o del que estigui vivint en cada moment, el que vull fer.
El dissabte arribo a València, diumenge faré un parell de rentadores i dilluns marxem tota la família cap al Parc Natural del Alto Tajo, a Guadalajara. Hem llogat una casa rural a Orea, on ens dedicarem bàsicament a estar junts i a recuperar les hores que no hem passat plegats aquest darrers mesos. La Neus ens despertarà abans de les 8, esmorzarem tranquil•lament, passejarem i descobrirem les muntanyes i rierols del Parc Natural, visitarem poblets petits i gaudirem de la gastronomia de la zona. Què més es pot demanar a unes vacances?

http://www.parquenaturalaltotajo.es/

dijous, 4 d’agost del 2011

Benicàssim, festivals d'estiu i l'ús de la llengua

Benicàssim s’ha convertit en un municipi associat als festivals d’estiu, fins al punt que si busqueu al Google Benicàssim, la primera entrada que us surt és la del Festival Internacional de Benicàssim (FIB).
Ara bé, si analitzem la relació d’aquests mega esdeveniments musicals amb l’entorn geogràfic on es duen a terme, veiem que aquesta és inexistent. El FIB es fa a Benicàssim com es podria fer a Màlaga, Cadis o a Nàpols. La decisió de fer-ho a Benicàssim respon senzillament a un tema infraestructural i econòmic.
I aquesta nul•la relació dels festivals internacionals amb l’entorn geogràfic és especialment greu en l’ús de la llengua. El FIB, per exemple, només té la pàgina web en castellà i anglès i aquest any aplaudíem que després d’aproximadament 20 edicions, tocava el primer grup que cantava en català. Els Antònia Font.
Aquest agost és celebra a Benicàssim, per segona vegada, la 18 edició del Rototom Sunsplash (abans es feia a un poblet d’Itàlia i els van fer fora per fumar massa marihuana). Els rastafaris deuen ser una mica més sensibles a la realitat de l’espai geogràfic on estan o com a mínim més respectuosos amb els assistents del festival, doncs la pàgina web està en 6 idiomes. En català no. Ara bé, remenant el programa del festival he trobat una cosa que m’ha alegrat i que em confirma que els rastafaris em cauen bastant millor que els popies anglosaxons del FIB. El divendres dia 19 agost, el programa del Lion Stage (el segon escenari) porta per títol Artistes valencians contra el racisme i de 20.00 a 4.00 hores tocaran artistes de la terra com Aspenkat, Benimaklet Klub Ska o KiSap.
Una bona manera de fer lligams entre els organitzadors del festival i la cultura musical valenciana. Actituds com aquestes trobo que són d’agrair. En Camps hagués dit que el FIB aporta milions d’euros a la Comunitat. Jo dic que el Rototom dóna l’oportunitat, a artistes valencians, de tocar en un festival internacional.