divendres, 24 de juny del 2011

La paradoxa de l'Skype

A DF tothom té Skype i s’utilitza d’una manera completament descontrolada, fins al punt d’arribar a anul·lar la interacció entre les persones. I que consti que a mi m’agrada molt l’Skype, doncs hem permet fer vidoconferències amb la família i sentir-los una mica més propers.

Per què ho dic? Al departament de consultoria de l’oficina de Mèxic som aproximadament 20 persones, asseguts en dos fileres de taules enfrontades, es a dir, quatre línies de 5 persones aproximadament. Doncs bé, quan algú li ha de dir alguna cosa a una persona que no està asseguda al seu costat, enlloc d’alçar-se i comunicar-se verbalment, ho fa via el xat de l’skype. I és molt curiós, perquè en un reduït espai de 50 – 60 metres quadrats, el silenci és gairebé absolut, però a través de la xarxa hi ha un xivarri ensordidor. L’Skype treu fum, tothom té la finestreta de l’Skype oberta i els senyals lluminosos taronges de “conversa nova” van que volen.

El que hauria de ser una eina de comunicació per facilitar els contactes de llarga distància, es converteix en una eina pensada per a maximitzar el rendiment del treballador. Ja no farà falta que els treballadors parlin i s’aixequin de les seves cadires per comunicar-se. Sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador, sense desconnectar de la feina, podran preguntar dubtes i comentar estratègies. Henry Ford estaria encantadíssim amb l'invent!

O ben mirat, aquesta pràctica Skypeiana ens durà a la ineficiència més absoluta. Cap empresa toleraria tenir als seus treballadors de xerrera tot el dia a la cafeteria de l’oficina. Doncs bé, l’skype permet aquesta conversa de manera silenciosa i amagada. Tothom sembla que treballa, capficat de cara a l’ordinador, però en el fons, estan tots comentant el partit de futbol del cap de setmana passat o planificant on aniran de festa el proper divendres. I per això acaben sortint de l’oficina més tard de les nou de la nit.Evidentment i com en totes les coses, cadascú ha de trobar la mesura justa en l’ús de les noves tecnologies. Afegeixo aquest post perquè a mi m’ha sobtat aquest ús indiscriminat de l’Skype. Potser perquè sóc un homes més de paraula, de conversa, de taula, cervesa i sobretaula. Per què xatejar amb una persona que tens asseguda al davant, quant pots utilitzar la paraula? Quina gran paradoxa, en una de les ciutats més grans del món, el silenci s'imposa a la paraula!

dimarts, 21 de juny del 2011

IU i Extremadura

Des de la llunyania segueixo amb interès el que està succeint a la península i a part de tot el que va lligat al moviment 15M, aquesta setmana m’ha sobtat la reacció d’en Cayo Lara contra la direcció de Izquierda Unida a Extremadura. L’agrupació extremenya ha decidit no donar el vot per a la investidura, com a President autonòmic, al candidat del PSOE i per tant, el candidat del PP serà escollit President d’Extremadura. Així ho han decidit els militants extremenys i no entenc com en Cayo Lara no hi està d’acord. A mi em sembla bona idea per dues raons:

Per un costat comença a estar molt bé que el PSOE entengui que el suport d’IU no és gratuït i que per a tenir-lo, s’ho han de treballar. Per un altre costat, trobo molt interessant que el PP governi amb minoria, el que obligarà al partit de dretes a pactar cada una de les lleis que vulgui tirar endavant. I haurà de pactar-les amb el PSOE o amb IU. El PP haurà de fer un exercici de diàleg que no va amb la seva manera de fer les coses. Us imagineu en Camps o la Rita amb la necessitat de pactar amb IU o Compromís per a tirar endavant qualsevol iniciativa? Que bonic que seria... ja no demano que no governin, simplement que es vegin obligats a dialogar i a pactar!

Bé, seguirem amb atenció com se’n surt el PP extremeny. I mentrestant, que el PSOE es replantegi que ha fet malament.

dissabte, 18 de juny del 2011

Gastronomia mexicana

Una de les coses més interessants de conèixer altres països i cultures és endinsar-se en l’art del seus fogons. Crec que a través de la gastronomia d’un país (o regió) podem apropar-nos una mica més a la cultura que ens està acollint.

A Mèxic és pot menjar bé, però bona part de la societat està adquirint hàbits gastronòmics propis del veí del nord, els Estats Units, i això ha comportat que en pocs anys, Mèxic s’hagi convertit en el segon país del món pel que fa a obesitat (i el problema és especialment crític amb els joves).

A DF, les grans distàncies que s’han de recórrer entre casa i el lloc de treball fa que la gran majoria de ciutadans dinin a la feina i molt pocs, es porten el dinar cuinat de casa. Per tant, tots a dinar al carrer. Per això han proliferat els llocs de dinar ràpid, que en bona mesura estan acabant amb la cultura del bon menjar, d’assentar-se a taula. A DF, pots dinar al carrer uns tacos per poc menys de 50 pesos (3 euros) o un entrepà i una beguda per 80 pesos. Ara bé, també hi ha un munt de restaurants interessants a preus assequibles (150 - 300 pesos – 9 -18 euros), així que el principal problema crec que és cultural. Mèxic s’està americanitzant i es veu no només en els hàbits alimentaris, sinó en la mida de les coses. Molt sovint, quant surto de l’hotel al matí, esmorzo un batut en algunes de les moltes paradetes que hi ha al carrer, i la mida petita és de ¾ de litre (14 pesos). A Mèxic, tot és molt gran!

Bé us passo a descriure algunes coses bones de la gastronomia mexicana. Anem per parts:

Per picar o com a entrants s’han de provar les “quesadillas”, els “tacos” o les “sopes”. Les quesadillas són empanades fregides, normalment farcides de formatge encara que també es poden trobar farcides de carn o verdures. Els tacos són els clàssics rollitos mexicans que ens venen als súpers europeus (“tortitas de maiz”), doblegats i plens, normalment, de carn en salsa. Per últim, les sopes són els mateixos rollitos, sense doblegar, amb carn, verdures i formatge per damunt. Les varietats poden ser múltiples... Aquests entrants els pots comprar pel carrer per menjar-te’ls mentre passeges (20 pesos) o també com a entrants als restaurants. Als restaurants, com a entrants, sempre hi ha un plat de guacamole (a vegades picant) o altres salses acompanyades per “tortitas de maiz”

Pel que fa als plats principals, com a gairebé tot arreu, es divideixen en plats de cullera, carn o peix. Per menjar amb cullera està espectacular el “pozole de maciza”. A mi que les sopes i potajes m’agraden, el pozole no és més que una sopa amb moltes verdures i carn de vedella. La verdura principal del pozole és un gra de blat de moro immens, de la mida d’un cigró. Pel que fa a les carns, les cuinen molt a la planxa o a la brasa, tant carn vermella com pollastres i solen anar acompanyades de verdures. Un plat típic de carn és la enchilada. Aquest plat consisteix en farcir un rollito de blat de moro de carn i acompanyar-ho amb una gran varietat de salses. És més gran, més complet i més elaborat que els tacos. I per acabar el peix. El peix principal a Mèxic és el Guachinango, un peix del pacífic que cuinat a la planxa està molt bo.

Pel que fa als postres no us puc dir molta cosa. Per mi, el millor dels postres mexicans són les fruites i la seva gran varietat. I en aquesta línia, els jugos, aguas o liquados, són una bona manera de consumir fruita.

I per acabar, la beguda. Com he comentat abans, hi ha milers d’oportunitats de beure un bon batut o suc a preus molt econòmics (14 soles) així que cal aprofitar-ho. Si entrem en el món de les begudes alcohòliques cal remarcar la cervesa i el tequila (les margarites no les he provat així que no opino). De cerveses produïdes a Mèxic n'hi ha unes quantes (Sol, Pacífico, Bohemia, Corona....) i una manera curiosa de consumir-les es fent una michelada. Una michelada no és més que servir una cervesa “lager” en una copa gran amb tres o quatre dits de suc de llimona natural i sal. El primer glop se’t fa estrany però després la combinació amb la llimona i la sal la fa molt refrescant. I per acabar, el tequila. Jo no sóc de tequiles i crec que no en prenia des d’alguna festa de cap d’any de ja fa temps, quan algú que no vull anomenar, quan ja clarejava, cridava: Tequiles! Doncs bé, sense comparació. A mitja setmana vam anar a dinar al restaurant Diana de l’hotel St. Regis i a part de menjar-me un guachinango embolicat amb una fulla de panotxa de blat de moro espectacular, vaig provar un tequila realment bo, un Don Julio Reposado! Quan vam arribar al restaurant, el director de l’àrea de consultoria demana, com a entrants per a tots, uns tequiles. Jo pensava: impossible! Doncs no companys, busqueu-lo i proveu-lo... a mi m’ha canviat la visió que tenia dels tequiles (encara que segueixo preferint els jugos de fruites i les cerveses).

dimecres, 15 de juny del 2011

Distrito Federal - DF

Avui fa una setmana que estic a Distrito Federal (DF) i ja em veig capaç d’escriure una mica sobre aquesta megalopolis de 25 milions d’habitants (oficials).
Primer que res, quan estas passejant pels carrers, no acabes de ser concient de les dimensions de la ciutat, tot i que pel bullici de gent que hi ha a tot arreu i pels gratacels que s’alcen al barri financer, pots entreveure que estas en una gran ciutat, encara que mai diries que té 25 milions d’habitants.Tant sols quan t’enfiles per damunt d’una planta 10 d’un edifici ets conscient que la ciutat és infinita, que és una ciutat sense límits. I axó és encara més exagerat de nit. De nit, des del gimnàs de l’hotel a la planta 15, sembla que el món s’hagi invertit i que el cel ple d’estrelles estigui als teus peus, mentre que per damunt del teu cap no hi ha res més que foscor. És espectacular veure un mar de llums infinit…..
La zona on estic allotjat, barri Rosa – Cuauthémoc, està molt a prop del Paseo de la Reforma, el principal eix de negocis de DF i on tinc l’oficina. Aquí hi ha gratacels altíssims, tothom va encorbatat, hi ha un munt de restaurants i cafès, hotels, oficines… i les voreres plenes de gent que corre amunt i avall. El diumenge pel matí, el Paseo de la Reforma queda tallat i milers de famílies mexicanes aprofiten per córrer i anar en bici al llarg d’aquests passeig, que connecta amb el parc més important de la ciutat, el Bosque de Chapultepec.
El centre de Mèxic, urbanísticament parlant no és espectacular. Està format per una malla quadriculada de carrers amb edificis alts, alguns colonials, però no s’entreveu, enlloc, una malla o reducte de carrers antics. Es el que té ser de la mediterrània, que ens agraden els casc antics angostos, de carrers petits i assolellats.
Ara bé, al centre de Mèxic hi ha quatre o cinc perles arquitectòniques que cal mencionar. Laprimera es la gran plaça del Zócalo, que si li traguessin algun dels 6 carrils de circulació que té, seria molt més agradable. Al ser una plaça tant gran és el lloc idoni per a fer concerts, manifestacions….A l’est de la placa del Zócalo hi ha el Palacio Nacional, amb els espectaculars murals de Diego Rivera representant la história de Mèxic. Només per veure’ls, ja paga la pena entrar al Palau. Al nord del Zócalo hi ha la catedral. Molt barroca i com ja sabeu, a mi el barroc no m’agrada, així que visita ràpida i de nou al carrer. Entre la catedral i el Palau hi ha el Templo Mayor, l’únic jaciment azteca de Tenochtitlán que queda a la ciutat. Hernán Cortés, se’l va carregar. I parlant del famós conqueridor, es digne de visitar els dos claustres de l’Hospital de Jesús, fundat per Cortés. Aquest personatge està enterrat a l’església del costat, sense cap floritura. Suposo que institucionalment no saben que fer amb les seves restes i allà les tenen.
Un cop vist el que arquitectònicament s’ha de veure la primera vegada que es trepitja DF, em vaig dedicar a passejar pel centre, pels principals carrers comercials darrera del Palau Nacional (Moneda, Corregidoria, Roldán...) i els que connecten el Zócalo amb l’Alameda (Cinco de Mayo, Bolívar, Guatemala, Allende..). Els primers són comerços de roba, menjar, teles, negocis molt populars, mentre que els segons estan dirigits a la classe benestant mexicana. En aquest darrers, les actuacions musicals al carrer (bandes amb bateria inclosa) eren constants. Em va sorprendre, sobretot, la quantitat de gent que hi ha al carrer i la vida que es respira. Per acabar el dia, vaig dirigir-me cap a la plaça Garibaldi, punt de trobada de Mariachis. I allà estaven ells, tots xulos i ben vestits, a l’espera de que alguna parella d’enamorats els contractes per a cantar alguna cançó d’amor!
Per moure’m per Mèxic, el sistema de metro va molt bé. Es ràpid, molt econòmic (un bitllet senzill 20 cèntims d’euro) i t’entretens molt, doncs en cada parada entre algú a vendre’t alguna cosa, des de coses de menjar a música. La SGAE aquí es posaria dels nervis. Entra al metro un noi amb una motxilla – altaveu, endolla la música a tot drap i et ven CD’s en MP3 amb la millor música hispanoamericana, rock, balades....Tot per 10 pesos (0,60 cèntims d’euro). Per cert, el metro de Mèxic té les rodes neumàtiques!
El diumenge el vaig dedicar al museu d’Antropologia. Arquitectònicament és espectacular (pot fins i tot eclipsar el contingut del museu) i didàcticament també està molt ben dissenyat. L’únic problema es la mida. És tant gran que no ets capaç d’assimilar el que allà hi ha en un matí o un dia. Del Museu d’antropologia, vaig dirigir-me cap a la parada de metro de Constituyentes, tot creuant el Bosque de Chapultepec. Vaig anar al barri de Coyoacán, un bonic barri de cases baixes pintades de colors càlids i places plenes de gent. Després d’un bon dinar reparador, vaig anar a visitar la casa Azul, la casa museu on vivien Frida Kalho i Diego Rivera. Allà hi ha una petita mostra d’obres seves i es pot visitar les estances on feien vida (cuina, habitacions, estudi...). És una vista recomanable, tant com la que cal fer a la casa de l’exili de León Trotsky. Trotsky es va exiliar e l’URSS quan Stalin va accedir al poder i la Frida Kalho i en Diego Rivera l’acolliren a la casa Azul. Un any després, 1940, es mudava a una casa propera, al mateix barri de Coyoacan. A la casa museu de Trotsky es pot veure un recull de fotos i cartells de l’ideòleg soviètic durant la seva estada a Mèxic, així com les dependències de la casa. En l’estudi d’aquesta casa va ser on en Ramon Mercader va assassinar a en Trotsky d’un cop un piolet al cap. Les restes del polític soviètic estan enterrades al pati de la casa. Per acabar la jornada a Coyoacan, un “jugo” al mercat del barri i una passejada cap al metro a través del parc de Viveros.

divendres, 10 de juny del 2011

Bons moments per a la música en català

Els Manel el cap de setmana passat al TEM del Cabanyal, València

Als anys 90 arrasaven Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’Busto, Sangraït i Sau. Era el boom de l’anomenat Rock en català. Però no sé sap ben be per què, aquests grups no van aconseguir superar les barreres lingüístiques i el reconeixement fora de les fronteres catalanes va ser mínim (A els Pets els segueix costant omplir una sala petita a València i a Madrid no hi van).

Vint anys després del macroconcert al Palau Sant Jordi, la premsa espanyola descobreix i parla del fenomen dels grups que canten en català. Els Antònia Font, els Manel i Els Amics de les Arts en tenen la culpa. A poc a poc, amb menys rebombori mediàtic i amb bones cançons, aquests grups han aconseguit triomfar a Catalunya i a Espanya. Han superat la barrera lingüística amb aparent normalitat.

Els Antònia Font van ser els primers d’aquesta nova fornada (el primer disc és del 1999) i al meu entendre, són els més complets. El darrer treball (Lamparetes) el trobo preciós i ha pagat la pena esperar 5 anys per a poder-lo escoltar. Els Manel han aconseguit publicar un segon CD (10 milles per veure una bona armadura) que aguanta molt dignament el tipus, després de revolucionar el panorama musical català amb el seu primer treball “Els millors professors europeus”. Per al meu gust, Els Amics de les Arts són excessivament popies, però amb algunes peces notables (Jean-Luc, 4-4-3, Armengol) del seu segon treball, Bed&Breakfast. Crec que els ha anat molt bé l’èxit precedent dels Manel per a fer-se un lloc.

Possiblement aquesta fornada de noves bandes (n’he comentat tres però la llista és més llarga) no hagués estat possible sense l’existència prèvia dels Sopa de Cabra, Els Pets, Sau o Lax’n’Busto, de la mateixa manera que aquests li deuen molt a en Llach, Serrat, Sisa o Riba. Potser només es tracta d’un procés natural i generacional i no cal donar-hi més voltes.

Però en 20 anys han canviat moltes coses. Un factor a tenir en compte és l’aparició d’Internet. Abans hi havia les ràdios (ara també), però Internet ha revolucionat el món i ha trencat les fronteres (lingüístiques també). A principis dels 90 Internet era una quimera, ara és una eina de promoció vital per a qualsevol grup. Per contra, els Pets van vendre 100.000 copies del disc Bon dia i 60.000 del Sol. Els Manel, amb tot l’enrenou que han generat i tot i ampliar el mercat a la totalitat de l’estat espanyol, “només” han venut 40.000 còpies del 10 milles (nº 1 de vendes a l’estat espanyol). Una proesa amb els temps que corren. És comparable doncs, l’èxit dels Manel amb l’obtingut per Els Pets?

No crec que puguem comparar. Ni cal fer-ho. Hem d’estar contents de que la música feta a casa tingui bona salut i que sigui valorada més enllà de les fronteres lingüístiques. Potser, com succeeix amb la música anglosaxona, ja no hi ha fronteres lingüístiques per a la música. Seria una bona mostra de normalitat. Així que ara que s’acosta l’estiu, busqueu els concerts de festa major.... i a ballar!

Lamparetes.2011 Antònia Font. www.antoniafontoficial.com

10 milles per veure una bona armadura. 2011.Manel. www.manelweb.com

Bed&breakfast. 2009. Els amics de les arts. www.elsamicsdelesarts.cat