Aquesta Setmana Santa, el grup de grans de l’Escola d’Excursionisme del
Club Muntanyenc Sant Cugat han estat notícia per un rescat a Sierra Nevada.
Després de fer el Mulhacén es van dirigir cap al refugi de Carihuela, però les
condicions meteorològiques van empitjorar i amb un terreny nevat, els tres
monitors que portaven al seu càrrec 14 adolescents majors de 14 anys, van
decidir trucar al 112. Els diaris, que no han fet sang del assumpte, citaven
que tots els implicats estaven federats però que els monitors no tenien la
titulació oficial ni experiència en alta muntanya.
Aquest any, l’Escola d’Excursionisme celebra 30 anys. Cal remarcar aquest
fet perquè 30 anys en són una pila i perquè al llarg d’aquestes tres dècades
les coses han canviat molt. Així, l’incident viscut aquesta Setmana Santa ens
ha permès generar un debat molt interessant on, monitors, ex-monitors i pares i
mares que abans van ser monitors i molt
abans petits excursionistes hi han dit la seva, i on s’ha posat de manifest el
delicat equilibri que cal mantenir en una activitat de muntanya portada per
voluntaris.
A debat han sortit molts temes que m’agradaria posar sobre paper per a
reflexionar i, sobretot, per a reivindicar el paper cabdal que fa l’Escola
d’Excursionisme.
Voluntariat o professionalització
Aquest és el primer debat que ha sortit, generat pels titulars de tots els
diaris on destacaven que els monitors no tenien la titulació oficial de guies
de muntanya. I aquí, al meu parer, ve el primer gran error, perquè un Guia de
muntanya és un professional i l’Escola d’Excursionisme és una secció del Club
Muntanyenc Sant Cugat (CMSC) portada per voluntaris. Els monitors, voluntaris,
no han de ser guies oficials. Amb el títol de monitor, el suport del CMSC i
l’autorització de les famílies n’hi ha prou per poder sortir amb un grup de
nens a la muntanya.
Pablo Batalla, al seu més que recomanable “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” explica
l’evolució dels centres excursionistes aquestes darreres dècades. I el panorama
és desolador. Desenes de centres excursionistes han tancat, s’han quedat sense
gent i clubs que abans muntaven autocars cada cap de setmana per anar a la
muntanya ara, amb prou feines aconsegueixen omplir un cotxe particular amb un
reduït grup d’amics. I el que és més preocupant, no hi ha relleu generacional.
El voluntariat ha desaparegut de la nostra societat, devorat per un individualisme
que ho ha aclaparat tot, fins i tot l’anar a la muntanya. Abans s’anava amb un
club, amb un grup d’amics i ara, el que es porta, es anar a córrer sol per la
muntanya o apuntar-se a curses patrocinades per Red Bull. D’aquelles sortides
en grup a la muntanya quan érem adolescents, que tenien el seu punt
d’iniciàtiques, no sé ben be què en queda. Hi ha un article de la periodista
Raquel Andrés que recupera una cita d’Olga Blázquez que apel·la a recuperar
l’alpinisme Molotov, “aquella activitat col·lectiva que no és esport, que es fa
sense preses i sense cronòmetre, que marca un ritme que et permet parlar i que
es burla de l’heroisme, del super home i del masclisme”.
Aquest és l’escenari actual que tenim i que ens envolta. Per això, els
mitjans de comunicació i part de la societat no posen en valor una activitat de
muntanya portada per voluntaris i demanen que aquestes activitats les
dirigeixin professionals. I no, els guies tenen el seu marc d’actuació i
l’associacionisme i el voluntariat de lleure, molt arrelat a Catalunya, en te
un altre. Són dos coses diferents que no cal confondre. I per tant, tindre una
Escola d’Excursionisme que funciona des de fa 30 anys de la mà d’un grup de
joves voluntaris em sembla extraordinari, un bé d’interès social que entre tots
hauríem de protegir i, evidentment, mirar com podem fer-la evolucionar per a
mantenir-la viva. Els valors i la manera de fer en un grup format per
voluntaris com és l’Escola d’Excursionismes és enriquidor per als monitors i
els nens i nenes que hi participen, però també per a les famílies, que aposten
per un oci diferent. I evidentment, es positiu per a la supervivència del Club.
Grup de monitors de l'EE a finals dels 90 al refugi Ventosa i Calvell
Excursionisme o alpinisme
Quines activitats hauria de fer l’Escola d’Excursionisme a la muntanya? Jo,
quan era monitor, vaig fer amb nens i nenes de 10 a 12 anys cims de 3.000 m al
Pirineu i també altres cims més propers, sobretot per Montserrat, La Mola o el
Montseny. Cal tenir present que els nens i nenes de l’Escola estan avesats a
caminar. No els agafem el primer dia i els posem a pujar a l’Aneto. És un
procés, una evolució i una aventura. Per això crec, sincerament, que l’Escola
d’Excursionisme ha de seguir fent alta muntanya. Nosaltres caminàvem tot l’any
i la fita de l’estiu era fer un campament al Pirineu i intentar fer el nostre
primer 3.000. Una de les imatges que tinc més fortament gravades dels meus anys
de monitor és la cara de felicitat del nens i nenes de 10-12 anys quan vam fer
el Besiberri sud. I un dels moments més durs, quan a pocs metres de coronar el
Posets es va posar a tronar i vam haver de donar mitja volta. Un monitor
voluntari de 20 anys és conscient de la responsabilitat que té i sap actuar en
conseqüència. Per això, aquesta setmana Santa, es va trucar al 112.
I quan dic fer alta muntanya, vull dir fer cims on es pugui pujar caminant,
sense necessitat d’encordar-se. Evidentment no ens posarem a fer crestes ni a
escalar. Així, l’aspecte més delicat, al meu parer, recau en la neu. Què hem de
fer si hi ha neu? Pujar a l’Aneto és relativament fàcil, però la darrera pala
de neu abans del pas de Mahoma està cada vegada pitjor. Cal utilitzar crampons
i piolet. Què fem en aquest cas? Hi anem? Però, a part de casos puntuals,
l’error més comú que hem comès aquests primers 30 anys ha estat planificant les
rutes de Setmana Santa, on hem infravalorat la quantitat de neu que ens podem
trobar. Jo, l’ensurt més gran el vaig tindre una Setmana Santa caminat entre
els Refugis Sant Jordi i Prat d’Agulló, al Cadí-Moixeró. Vam trobar tanta neu
que, finalment, vam arribar al refugi de casualitat. I a Sierra Nevada, previ a
l’ensurt d’aquest any, ja n’havíem tingut algun altre. Crec que d’aquestes
experiències n’hauríem d’aprendre i minimitzar rutes amb neu, sobretot per
Setmana Santa.
Amb el grup de Mitjans al cim de l'Aneto. Finals dels 90
I a la muntanya, de risc sempre n’hi haurà. S’ha de minimitzar, però si per
por reduïm l’àmbit d’activitat de l’Escola d’Excursionisme a la baixa i mitja
muntanya, potser ens convertiríem en un esplai o en uns scouts i,
aleshores, deixaríem de ser el que volíem ser, el que ens diferenciava d’altres
propostes de lleure ja existents. Sobre el risc i la sobreprotecció que donem
als nostres infants ha escrit encertadament l’Oriol Roda, també arrel de
l’incident d’aquesta setmana Santa a Sierra Nevada (El riesgo de no ariesgarnos)
Amb el grup de Mitjans al cim d'Amitges. Juliol 1999
Formació
Finalment, que un monitor voluntari que porta nens i nenes a la muntanya no
estigui obligat a tindre el títol de guia de muntanya és una cosa i una altra,
ben diferent, és la formació que aquest pugui tindre. Quan jo era monitor, tots
teníem el títol de monitor en lleure però també vam fer cursos de muntanya, amb
els grans Xavi Metal i Conrad Lopez. Vam fer el curs de crestes, el d’iniciació
a l’escalada, el de rescats de muntanya i el d’escalada en glaç. Alguns ens els
vam pagar de la nostra butxaca i crec que alguns ens els va subvencionar el
Club o la FEEC.
Si un monitor de l’Escola li apassiona la muntanya es formarà, pels seus
propis mitjans o a través de les oportunitats que el club li ofereixi. El club
ha de veure les seccions que treballen amb nens i nenes com la seva única via
real de supervivència. El Club Muntanyenc de Sant Cugat és un referent al
poble, un club que va arribar a tindre més de 2.000 socis no fa tants anys però
que s’ha vists afectat per la dinàmica global de pèrdua de socis de tota
entitat social, cultural o esportiva. Però sobreviu i crec que, en part,
gràcies a les seccions que treballen de forma voluntària amb els més petits. Una
estratègia clau del club ha de ser vetllar per la supervivència de totes les
seccions però, especialment, de les que treballen amb els més petits, donar-los
suport incondicional i ajudar als monitors voluntaris en el seu procés de
formació. Sé que les circumstàncies actuals no ho afavoreixen, però ben
planificat, es podria plantejar un programa de cursos enriquidor.
Tota entitat social, cultural i esportiva que funciona amb l’esforç dels
voluntaris mereix tota la meva admiració. En un món com el nostre, cada vegada
més individualista i ultraliberal, on de tot se n’ha de treure profit econòmic,
crec que grups com l’Escola d’Excursionisme aporten una manera de fer del tot
necessària. Cabdal diria jo, fins i tot rebel. Per això, desitjo que aquesta
llavor que es va plantar fa 30 anys i que ja s’ha convertit en un arbre preciós
gràcies a la dedicació desinteressada de generacions de joves, segueixi
creixent i donant fruits, posant el seu granet de sorra per construir una
societat millor.
Al setembre, celebrarem els 30 amb una gran festa!
