dimarts, 29 de juny del 2010

La via política no serveix

Ja tenim sentència del Constitucional sobre l’Estatut i tothom content i enfadat a parts iguals. M’explico. A tres mesos vista de les eleccions catalanes, aquesta sentència que invalida certs articles de l’Estatut, no és res més que combustible del bo per a la campanya electoral.

Amb aquest escenari de crispació, Convergència tornarà a ocupar la Generalitat, possiblement amb l’ajuda d’ERC, però el rerafons polític seguirà sent el mateix. El discurs serà més o menys crític i dur amb Madrid, però no hi haurà radicalitat en les accions. Mig any després de les eleccions catalanes, possiblement en Rajoy necessiti de l’ajuda Convergent per a ser president d’Espanya. Aquí hi pot haver una bona subhasta a favor de Catalunya i un canvi de discurs. Però de nou, poc més. I a aquestes alçades, ningú se’n recordarà de l’Estatut i de la sentència del Constitucional. Regnarà un “deixar fe” i així anirem tirant. Cap partit polític es sortirà de la línia marcada per la legalitat imposada. Ens manifestarem, signarem declaracions i manifestos però seguirem igual que avui. Els partits polítics no són la solució perquè s’ha demostrat que la via política no és la solució.

El que m’interessa, i molt, de tot plegat, és com s’ha demostrat d’inviable la via política per a que un poble decideixi el seu camí. El Parlament de Catalunya aprova per majoria l’Estatut de Catalunya, també l’aprova el Parlament espanyol i el text el signa el Rei. Finalment, els catalans aproven en referèndum el text estatutari (cosa que no han fet altres autonomies amb les modificacions dels seus Estatuts). I de cop i volta, per culpa de quatre jutges i una institució del tot desprestigiada, tot aquest procés se’n va a camp pistraus.
La meva pregunta és: Com pot decidir el seu futur una societat, si s’ha demostrat que el camí polític no serveix? Per què un text és il·legal si l’aproven prèviament dos parlaments? Per què té més força el Constitucional que un Parlament escollit democràticament?
Crec que la solució passa per la mobilització de la societat civil, independent de qualsevol partit polític. Aquest moviment, molt fort i estructurat a Catalunya, pot ser la única via per a pressionar als partits polítics i que aquests es vegin obligats a realitzar moviments més radicals. Arribats a aquest punt, la política ha d’innovar, mutar i no hi ha canvi radical sense ruptura.

dijous, 24 de juny del 2010

La doble fila i la gestió policial de la mobilitat

L'estacionament en doble fila a la ciutat de València està socialment acceptat i fins i tot ben vist. La societat pensa que si no hi ha lloc per estacionar i en doble fila el puc deixar sense molestar, quin mal faig? Deixo el fre de mà sense posar i si algú ha de moure el meu cotxe, doncs que el mogui uns metres i punt. D'això em podríem dir autogestió de la mobilitat urbana!

El problema es que darrera de la doble fila, gairebé sempre surt malparat el vianant o el transport públic. I aixó té un cost social elevadíssim (pèrdua d'espai per al vianant degut al sobredimensionament dels carrers, baixa velocitat comercial del transport públic, etc), que de moment l'Ajuntament ignora.

El que passa és que hi ha una ordenança de circulació que en el seu article 53 punt 15, deixa molt clar que l'estacionament en doble fila està prohibit.

Es trobem, doncs, amb una ordenança que prohibeix la doble fila i amb un Ajuntament que, de tant en tant i sense un criteri molt clar que mostri una voluntat de gestió de la mobilitat i no pas un afan recaptador, posa alguna multa als vehicles estacionats en doble fila. Fins aquí, l'actuació municipal és qüestionable i criticable, però comprensible dins dels paràmetres polítics del Partit Popular (el tráfico no se toca!).

Ara bé, el que ja no té ni cap ni peus és l'actuació de la policia local posant cartells com els que ens hem trobat aquest darrer cap de setmana. El cartell deia: "Estacionamiento prohibido en doble fila el próxima dia 20 de junio de 2010 de 18 a 20 horas".

Què vol dir això, que la resta de l'any és legal estacionar en doble fila? Però si l'ordenança de circulació municipal deixa ben clar que la doble fila està prohibida sempre! No coneix la policia l'ordenança? Hi ha algún pacte no escrit on es digui que es permet la doble fila, encara que s'incompleixi la llei? Quina cara li quedarà al veí que ha vist el cartell de la policia i que la setmana anterior l'havien multat per estacionar en doble fila? (90 euros + grúa). Servirà la fotografia del cartell per recorrer les multes en doble fila de la resta de dies de l'any?

Sigui com sigui, és inadmissible que la policia pengi cartells que vagin en contra de l'ordenança de circulació. Si la policia no compleix la llei, l'hem de complir els ciutadans? Així es gestiona la mobilitat a València?Lamentable!

dilluns, 14 de juny del 2010

Ivan Illich

L’editorial 3i4 amb la col·laboració del Institut del Territori està editant una sèrie de llibres, sota la col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, molt interessants. Si fa uns mesos us ressenyava el llibre “Petit tractat del decreixement serè” de Serge Latouche, ara m’he llegit, i us recomano, Textos escollits d’Ivan Illich.

L’Ivan Illich va ser un filòsof, teòleg i ambientalista nascut a Viena l’any 1926. Després de realitzar els seus estudis a Europa i viure entre EEUU i Amèrica Llatina, el 1966 s’instal·la a Cuernavaca, Mèxic, on crea el Centro Intercultural de Documentació (CIDOC) i comença a escriure sobre qüestions socials i interculturals. En aquesta època comença a criticar la supremacia cultural occidental i la burocràcia. A partir d’aquí, la seva tasca es centra en escriure sobre el medi ambient, el consum, la energia, el sòl, la sanitat... en una època (anys 70 – 80) on el desenvolupament industrial i el model econòmic eren inqüestionables.

Per això, quaranta anys més tard, paga la pena recuperar la figura i els textos d’Illich, doncs molts el consideren com el pare del decreixement, del ambientalisme... un avançat als seus temps i per tant, en plena actualitat al segle XXI. Illich morí a Bremen l’any 2002.

Els textos escollits d’Illich que en Jordi Pigem ens presenta en aquest llibre, són un recull de les principals temàtiques tractades per l’autor al llarg de la seva vida. Parla de la sanitat i de com gastem més en curar-nos que en portar una vida sana, de com hem perdut el costum d’habitar i la nostra relació amb el sòl, del paper de l’aigua, de l’armament nuclear....

Són petits textos, senzills, que conviden a pensar i a reflexionar sobre la societat de consum i sobre la nostra relació individual amb el món i la terra.

Alguns dels llibres més importants d'Illich són: Celebració de la consciència, La societat descolaritzada, Eines per a la convivialitat, Energia i equitat, Medical nemesis, Gènere o H2o i les aigües de l'oblit.

Ivan Illich. Textos escollits. A cura de Jordi Pigem. Edicions 3i4. 2009. València

Col·lecció Gaia de 3i4 à http://www.tresiquatre.com/cataleg_cer_result.php?col=GA

dijous, 3 de juny del 2010

Model d'estat i crisi econòmica

En època de retallades pressupostaries, sempre surten il·luminats amb idees brillants per ajudar al país a sortir de la crisi.

Si alguna cosa tenim en comú tots els habitants d’Espanya és que no ens posarem mai d’acord en definir quin model d’estat volem i encara diria més, hi ha un desconeixement alarmant (i potser intencionat) del funcionament de l’estat de les autonomies. Potser interessa no definir el model actual per no acabar d’enfadar a uns i altres. Vivim en la incertesa i així sobrevivim!

Doncs enmig d’aquesta indefinició del model d’estat, hi ha qui tira cap a un model jacobí i aprofita la crisi per demanar d’eliminar les autonomies i estalviar així un munt de milions d’euros en funcionariat (quina imaginació!). I posats a eliminar, també he sentit a dir que hauríem d’acabar amb totes les televisions públiques. Som-hi tots, que les tisores ja tallen!

Doncs bé, l’altre dia al diari va sortir publicat (us adjunto la imatge) el número de funcionaris per càpita de cada una de les comunitats autònomes i el mateix càlcul per als països de la UE.

Primera conclusió. El model d’estat francès, el jacobí per excel·lència, té més funcionaris per càpita que el model autonòmic espanyol o el federal alemany. Així que senyors nacionalistes espanyols, busquin una altra manera d’estalviar.

Segona conclusió. Dins de l’estat de les autonomies, l’indret on més funcionaris per càpita hi ha és a Ceuta i Melilla. Catalunya, Euskadi i el País Valencià són les tres autonomies amb menys funcionaris per càpita.

Així doncs, proposo que amb els números a les mans, enlloc de tendir cap a un model d’estat jacobí per tal de retallar funcionariat, retornem a Marroc Ceuta i Melilla. Millorarem les relacions amb un soci preferent de la UE alhora que ens estalviarem una fotracada de milions.

Si només pensem en estalviar, potser la solució no és la via centralista, sinó la de deixar anar les amarres.