divendres, 21 de desembre del 2007

Carrils bici cap al no res

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc.
L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent et justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat.
Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes.
Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici.
La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

Ara ve Nadal

Ara ve Nadal, matarem un gall i a la tia Pepa li’n darem un tall!
Així es cantava tradicionalment la nadala. Ara, tal i com corren els dies ultraconsumistes de Nadal, es podria cantar d’aquesta manera:
Ara ve Nadal, comprarem mil galls i a la tia Pepa li’n darem un sencer! Apa, tots a rebentar. Molta Pau i sentit comú per al 2008!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Pilota valenciana

El dissabte vaig assistir, fent servir símils futbolístics, al derbi de pilota valenciana per excel·lència. S’enfrontaven a escala i corda, Genovés II contra Àlvaro. El trinquet de l’Eliana estava ple de gom a gom. El Sergi i jo estaven asseguts a l’escala, allà on de tant en tant la pilota cau amb força, allà on es veu suar al pilotari, allà on el contrari intentar col·locar la pilota perquè es difícil de tornar-la. D’aquesta manera el públic es converteix, a vegades, en part activa de la partida. La partida va ser intensa. Guanya el primer que arriba a 60 i els punts es compten de cinc en cinc. Per fer un punt has de guanyar quatre pilotes (15, 30, Val i punt), així que si la partida és ajustada, es pot allargar fàcilment fins a les dues hores. La partida va començar molt ajustada, un joc per a cada equip. A l’alçada dels 30, els rojos van avançar-se un parell de jocs, però els blaus van recuperar l’espai perdut i fins i tot s’avançaren en el marcador. Àlvaro pels rojos i Genovés II pels blaus acaparaven totes les mirades, tot i que Solan i Sarasoles també van fer un bon partit. Les apostes estaven obertes, cinc a rojos, a blaus... la gent es deixava fins a 150 euros cridant des de l’escala. Així es va arribar al punt més desitjat per tothom. El marcador assenyalava 55-55, els pilotaris estaven cansats però tensos i arribava el moment de jugar-se-la. Treien els blaus. Genovés II des del fons del trinquet no en fallava ni una, Àlvaro les tornava totes i tant sols un greu error de Solano (Solano de Cabras, va anomenar-lo algú), va fer decantar la partida cap al costat dels Blaus.

divendres, 14 de desembre del 2007

Mobilitat sostenible en àrees turístiques de muntanya

Aquest dijous, seguint amb el meu propi “Never ending tour” he estat a Alp (Cerdanya), on es celebrava la jornada “Mobilitat Sostenible en àrees turístiques de muntanya”. Primer que res trobo molt positiu que aquests territoris comencin a plantejar-se què fer amb les congestions que hi ha els caps de setmanes als accessos a pistes i que ho comencin a percebre com un problema greu, però com sempre, el debat comença tard. De nou planificació territorial i planificació de la mobilitat no han anat de la mà. El problema més greu que hi ha en aquests municipis turístics es que entre setmana no hi ha ningú i el cap de setmana hi ha massa gent. Aquesta distribució desigual de la demanda fa impossible implantar sistemes de transport rígids, com el ferrocarril, tramvies i/o cremalleres. Com ho hem de solucionar? Fer arribar les autopistes a peu de pista tampoc és la solució. Tal i com ens va explicar un professor de la universitat de Savoia, a França tenen autopistes fins a pistes i la situació és completament caòtica. Una autopista sempre acabarà en un coll d’ampolla i per tant, allargant les autopistes simplement estem apropant les cues al punt de destinació (als municipis de muntanya). Per les experiències que ens van explicar, als Alps estan tirant molt d’autocars. Estan pacificant tots els municipis a costa de fer grans aparcaments a les afores, des d’on surten llançaderes fins a les pistes. El municipi es converteix en un reducte de pau i les afores en un gran aparcament (Zermatt n’és l’exemple paradigmàtic). És aquesta la solució per al Pirineu? De nou caldria anar més enllà i preguntar-nos si aquest és el model de turisme que volem. Si la resposta és positiva, haurem d’anar per aquests camins, salvant els municipis, fent grans bosses d’aparcament i potenciant i incentivant el transport públic posant-hi molta imaginació (cotxe compartit, potenciar les línies existents de ferrocarril, combinació bitllet trem -forfait...). Si el que volem es canviar el model se’ns obren noves possibilitat. Enlloc de parlar de millorar l’accessibilitat per acostar-se a Barcelona, podríem parlar de reduir l’accessibilitat per a que el potencial turístic del territori fos el propi aïllament. Són les anomenades zones fosques. Quin potencial tenen? Tot i existir diversos models, les autoritats de la Cerdanya han apostat clarament pel model actual d’esquí i urbanisme de segona residència. Aquest model genera una mobilitat estacional brutal i de difícil solució. A més a més, per l’actitud mostrada el dijous, em va donar la sensació d’exemplificar perfectament allò de “Not in my backgraound”. Volem el bo i millor del que ens pugui aportar l’autopista, però no volem vehicles pesats. Els camions per la Jonquera!. Quina incongruència no? Com pensen transportar tots els productes que necessiten els milers de turistes que si que volen? Em dona la sensació que com en la gran majoria dels casos, els estudis de mobilitat i solucions que es puguin aportar al Pirineu, serviran per a tapar forats originats per un error conceptual de base molt més greu. El problema no és la mobilitat, és la planificació i l’elecció de model.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Han tancat TV3 a Alacant

Porto mesos escrivint, de tant en tant, posts sobre la guerra entre la Generalitat Valenciana i Acció Cultural del País Valencià amb motiu de l'emissió de la senyal de TV3 al País Valencià. Diumenge a la nit, amb nocturnitat i sense avisar als propietaris del repetidor (ACPV), la Generalitat va precintar el repetidor de la Carrasqueta i la província d’Alacant s’ha quedat, després de 20 anys, sense poder sintonitzar TV3. Tot plegat ho han fet extremadament complicat, quan hauria de ser un tema simplement tècnic i de fàcil resolució. Hi ha molts fronts oberts: Per un costat hi ha la guerra oberta entre la Generalitat Valenciana i ACPV (amb una multa de 300.000 euros imposada a l’entitat cultural). Després hi ha les negociacions entre Generalitats per aconseguir la reciprocitat de canals autonòmics, acord que sembla que estar proper però que no ha impedit al Govern valencià tancar TV3 a Alacant. Un altre tema important ha estat la no ingerència del Govern català, que ha fet ben poc per mantenir les emissions a Alacant. A mi CiU no em fa cap gràcia, però el que no va aconseguir Zaplana ho ha aconseguit Camps, diuen que per les pressions de Pujol. Què ha fet Montilla? I en Clos, que és Ministre de Indústria? Per últim i potser el que ha provocat realment el tancament del repetidor de la Carrasqueta es que d’aquí a tres mesos hi ha eleccions generals i atacar elements simbòlics catalans sembla que li dona vots al PP. No sé com acabarà tot plegat (els repetidors del Mondúver i els de Castelló també estan amenaçats de tancament), però el que si que tinc clar es que quan es perd un dret adquirit costa molt recuperar-lo i si s’arriba a recuperar, mai es mantenen les condicions d’abans. Quan es fa un pas enrera sempre és perd quelcom. De moment, hem perdut Alacant.

divendres, 7 de desembre del 2007

La Torreta i el Penyagolosa

El cap de setmana passat vam anar amb els Capdemunt d’excursió a la Serra del Montsià i al Penyagolosa. El dissabte vam caminar pel Mostsià, la gran desconeguda del litoral català. Vam sortir pel vessant de Sant Carles de la Ràpita i vam pujar cap a la Font del Brugal. Allà vam fer un mos i vam seguir en suau pendent cap al mas de de Mataredona. Després enganxarem el GR que ens dugué per un bonic sender fins al mas de Comú, al peu del cim de la Torreta. En aquest punt começàrem l’ascenció forta al cim més alt de la comarca del Montsià. Els primers metres foren una mica perdedors (les ganes de fer cim ens van fer tirar pel dret), però un cop recuperat el sender, en poc menys d’una hora estàvem al cim, amb el Delta als nostres peus. Del cim de la Torreta (765 metres) carenejàrem fins a la Foradada, una formació rocosa curiosa. La carena fins a la Foradada és una caminada entretinguda, plena de puja i baixa, amb vistes esplèndides dels Ports a l’esquerra i del mar i del Delta a la dreta. De la Foradada baixàrem a la Font del Brugal i d’allà de nou al cotxe. Temps total, 7 hores amb parades per esmorzar i dinar.
De Sant Carles agafàrem el cotxe i en dos hores i quart ens plantàrem a Sant Joan de Penyagolosa. Unes llenties per sopar, un parell de misteles i a dormir, que feia un fred que pelava. A les deu del matí enfilem des de Sant Joan, la vall de la Pegunta (un vertader jardí botànic), que en menys de dues hores ens deixarà al cim del Penyagolosa (1.814 metres), sostre del País Valencià. Les vistes són espectaculars, es veu el mar, el desert de les Palmes, Castelló i tot un interior desplobat i muntanyós, que contraresta amb la imatge ferotge d’un litoral urbanitzat fins a les orelles. La baixada, entre pins rojos i negrals, la fem pel mas de la Cambreta, la Carbonera i la Lloma Plana, des d’on agafem la pista forestal que en pocs minuts en retornarà a Sant Joan de Penyagolosa. Temps total, 4 hores i mitja, amb parada al cim per fer el bocata.

dimecres, 5 de desembre del 2007

El "pilotasso" en majúscules

El dilluns i dimarts d'aquesta setmana he estat treballant entre Estepona i Marbella, a la província de Málaga (Andalucia). En el meu imaginari tenia a Alacant i Murcia com les dos zones de l'Estat on més barbaritats urbanístiques s'han fet i on més casos de corrupció relacionats amb el totxo han aparegut. Málaga em quedava molt lluny. Doncs bé, el continu urbà entre Marbella i Estepona és escandalòs. Ho han urbanitzat tot. Hotels de luxe, apartaments grans i milers de camps de golf cobreixen tot el litoral. L'aspecte és diferent al d'Alacant. Es veu més ric, més luxos, però ho han urbanitzat tot, no han deixat res. Ara començo a entendre tot l'entramat de Marbella, què han fet i com d'irreparable és la situació actual. No hi ha marxa enrera. És el pilotasso en majúscules, és el seu Carpe Diem (viu el moment i els que vinguin darrera ja es menjaran el marrón), és l'ostentació per damunt de tot, vals el que tens i et valoran pel que poseeixes... suma i segueix i posa un totxo damunt de l'altre!

dimecres, 28 de novembre del 2007

Iraq, un fracàs d'occident

M’estic llegint un llibre de la Gema Martín Muñoz (professora de sociologia del món Àrab a la Universitat Autònoma de Madrid) titulat “Iraq, un fracaso de occidente” i m’està agradant molt. El principi del llibre és una mica complicat, doncs en molt poques pàgines intenta fer un repàs de la història contemporània d’orient mitjà, explicant la divisió entre Sunites i Shiites, la problemàtica de la població Kurda (una nació sense estat a cavall de Turquia, Siria i Iraq) i diferenciant molt clarament el sentiment d’Arabicitat del sentiment religiós musulmà (que no radicalisme). Un cop situats, ens relata la pujada al poder del Partit Baaz en plena guerra freda i com aquest, aprofitant-se d’un món bipolar, ataca Iran amb el vist i plau (i suport) de tota la comunitat internacional. Després de vuit anys de guerra, i amb el mur de Berlín a terra, Iraq envaeix Kuwait pensant-se que rebria el mateix suport que durant la guerra d’Iran. Però l’equilibri de forces mundials ha canviat i ara no cal ajudar a l’Iraq. La URSS es desfà i Estat Units busca guanyar influència en un territori ric i dividit. Atacant l’Iraq s’assegura importants aliances i vendes amb Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Bahirem, Jordània, Turquia, Síria i com no, Israel. No fan caure Sadam perquè prefereixen que segueixi governant un Sunita que donar el poder als Shiites, molt propers al règim d’Iran (la revolució de Jomeini encara està fresca). I així han anat passant els anys, i tant Europa com EEUU han utilitzat la força per als seus propis interessos. Han venut al món que buscaven repartir democràcia i llibertat, quan el que aconseguien era enriquir-se a costa de la població civil dels països àrabs, que els tocava el rebre ara si ara no, depenent dels interessos occidentals. Avui ets habitant d’un país amic, demà seràs part de l’eix del mal. L’última gran comèdia ha estat l’execució de Sadam Hussein. A Sadam se’l ha executat al declarar-lo, un tribunal iraquià, culpable de la matança de Kurds a Halabja l’any 1988 (en plena guerra amb Iran). Tots els presos de les darreres guerres des de 11M han anat a parar a Guantánamo. Per què en Sadam no ha anat cap a Cuba i han deixat que el jutgessin els propis iraquians? Doncs perquè les armes químiques utilitzades per aniquilar la població Kurda de Halabja van ser venudes pels Estats Units, quan aquest armava l’Iraq per lluitar contra l’Iran i el Kurds. Hagués estat impossible jutjar-lo per aquest motiu en territori americà. Com sempre, els governs fan i desfan i qui la paga és la població civil.

dimarts, 27 de novembre del 2007

A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.
Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.
Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.
A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.
València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Los Suaves

Ahir vaig anar a un concert de Los Suaves. Tremendu. Al grup d'Ourense el vaig coneixer ara farà 12 anys i tot i que no l'he seguit fidelment, sempre que he pogut he intentat anar a veure’l, doncs és pur Rock and Roll: Dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant que omple l’escenari, en Yosi. Amb clàssics com Malas Noticias, Si pudiera, Dolores se llamaba Lola, Dulce castigo o Palabras para Julia, Los Suaves fan un concert de dos hores potent i fàcil (toquen tots els clàssics). Després de 25 anys de carrera i un públic fidel (la mitjana d’edat de la sala estava per damunt dels 35) anar a un concert de Los Suaves és garantia de bon Rock and Roll, guitarres contundents i lletres ben escrites que parlen de perdedors. I com no, un públic entregat que canta més que el propi Yosi, que com els grans clàssics del Rock and Roll, acaba tirant-se al públic.

dijous, 15 de novembre del 2007

5th International Rail Forum

Aquesta setmana s’ha celebrat a València el 5th Internacional Rail Forum, una Fira – Congrés que engloba tot el que té a veure amb el transport per ferrocarril. Després d’assistir a alguna de les xerrades i visitar la Fira, m’ha quedat un regust agredolç del que he vist. El costat negatiu va venir del Congrés. Vaig assistir a les jornades titulades Política Ferroviària Europea i tant el representant de la Unió Europea com el Director General de Transports del Govern espanyol, van ser molt poc crítics amb els trens d’Alta Velocitat. Tots dos es van dedicar a lloar les bondats d’aquest sistema ferroviari, sense fer cap tipus d’autocrítica.
El costat positiu va venir dels estants de la Fira, on es copsava un gran interès per els transports urbans. La majoria d’empreses privades mostraven en els seus estants elements de gestió i material mòbil de metro, tramvies o trens – tram. Mentre l’administració Europea i Espanyola encara intenten vendre’ns els trens d’Alta Velocitat, les empreses privades estan apostant fortament pel transport urbà i sobretot pel tramvia.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya mostrava en el seu estant tots els projectes de tramvia i tren tram previstos ( PITC 2006 -20026), sense anomenar en cap moment el Tren d’Alta Velocitat (pels problemes actuals i perquè el AVE no és competència seva i els Trens Tram si que ho seran). Igualment, la Generalitat Valenciana mostrava en el seu estant el recentment inaugurat tramvia d’Alacant. De tot el que he vist, trec la conclusió de que el Govern central seguirà pagant AVE i que les Generalitats (i demés governs autonòmics) seran els responsables de construir aquells ferrocarrils que realment demana la població. El Govern de País Valencià ja ha engegat el tramvia d’Alacant, d’aquí a dos mesos inaugura el TVR de Castelló i a València ha inaugurat una línia de Metro i una de tramvia. A Catalunya, les principals aglomeracions urbanes fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Camp de Tarragona, Lleida i Girona) no tenen cap tipus d’infrastructura ferroviària que articuli aquests territoris. A veure si tot el que hi ha pintat en el PITC (de ferrocarril, no de carretera) comença a fer-se realitat ben aviat. Paciència companys!

divendres, 9 de novembre del 2007

L'opi del poble

Aquesta setmana he consumit l’opi del poble. Em van convidar a veure el partit de futbol València – Rosenborg, de la Champions League al camp del Mestalla.
Anar al futbol és com un ritual iniciàtic. Es surt puntual de la feina (encara que a les set truqui algú demanant urgentment un document per ja!) i et dirigeixes cap als bars propers del camp per fer-te l’entrepà i les cerveses de rigor (jo una mitjana, els noruecs litres). Amb la panxa plena i el temps just, et proposes entrar al camp. Els carrers que envolten el Mestalla estan plens de gent i cotxes en segona, tercera fila i dins dels parcs i jardins. Amb total impunitat. Escandalitzat pel tema de l’estacionament, enfilo les escales que em condueixen al meu seient. Quan arribo, sona el fil musical de la Champions: The Chaaaaampioooooons...... Comença el partit i jo enceto el paquet de pipes. El València ha de guanyar per no quedar eliminat de la competició i l’ambient dins del club està enrarit. Diumenge van fer fora l’entrenador Quique Sánchez Flores i avui s’estrena Ronald Koeman, l’heroi de Wembley. El Rosenborg, un equip mediocre, guanya el partit per 0 – 2, i l’esbroncada del públic és estrepitosa. Molts dels espectadors, enfadats, abandonen el camp al principi de la segona part. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, crits cap a la llotja i insults al president. Què divertit és el futbol. Sincerament, el més divertit de tot, ha estat sentir els insults de la gent, els crits, els comentaris sobre la disposició tàctica (tothom és entrenador), doncs el partit no ha donat per a molt. Hi ha gent amb molta gràcia. El millor insult de tota la nit, l’ha proferit un home gran, que s’ha passat tot el partit cridant als noruecs: Fiordos!!!!! Increïble, però el futbol és així, pur opi.

dimarts, 6 de novembre del 2007

David ha guanyat a Goliat

A continuació us redacto l’últim episodi del culebrón Timofónica. Finalment us puc informar que Telefònica ens ha tornat els 600 euros que indegudament ens va cobrar el mes de juliol passat. Després de posar tres reclamacions (Telefónica, Atenció al Consumidor i Junta Arbitral de Consum), el que ha fet efecte ha estat la insistència telefònica. Després de trucar a reclamacions mil vegades i aconseguir que finalment ens passessin amb una assessora, aquesta ens va dir que estudiaria el cas. Un cop estudiat el cas, ens va dir que teníem raó i que ens tornarien els diners. Però recuperar els diners no va ser tant fàcil. En la factura d’octubre, ens deien que ens havien de tornar 600 euros, però els diners no estaven ingressats al nostre compte. Vam tornar a trucar i van tenir la cara dura de dir-nos que els 600 euros ens els anirien descomptant de les factures mensuals. Ens estaven dient que els acabàvem de donar un préstec a dos anys a interès zero. Novament ens vam queixar i vam reclamar que ens ingressessin la totalitat dels diners directament al compte. Al cap d’una setmana, teníem l’ingrés fet i la victòria guanyada. A costat tres mesos, però hem guanyat. David ha guanyat a Goliat. Reflexionant sobre tot el que ha passat, trec la conclusió de que si ens sentim estafats cal reclamar. Ens costarà mesos i intentaran vèncer-nos per desgast, però si aguantem i utilitzem els elements que la legalitat ens ofereix, tenim les de guanyar. Reclameu sempre, per poc que sigui, doncs teniu el dret de fer-ho!

divendres, 2 de novembre del 2007

El Mercat Central de València

Aquest pont de Novembre han vingut a visitar-me a València els meus pares. Com som una família que ens agrada caminar, ens hem posat sabates còmodes i ens hem dedicat a voltar pel centre de València, amunt i avall, recorrent totes les places, carrers i carrerons. Quan un viu en una ciutat, sap dels llocs bonics, però potser quan realment valorem aquests indrets és quan ve gent de visita i ens toca fer de guia turístic de la nostra ciutat. Ja fa vuit mesos que visc a València i com sé que molts de vosaltres no la coneixeu, he decidit iniciar un petit recull d’indrets remarcables d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Avui us presento el Mercat Central de València, un edifici modernista dels arquitectes Francisco Guardia Vidal i Alejandro Soler i March, deixebles de Domènech i Montaner. El Mercat va començar a construir-se l’any 1.914 i es considerat avui en dia com un dels mercats més bonics d’Europa i jo diria que un dels més concorreguts. Els dissabtes al matí, un munt de gent que viu lluny del mercat agafa el carro i se’n va a omplir-lo a les parades del Mercat Central. Veure’l per fora val la pena per gaudir de l’arquitectura de l’edifici, però visitar-lo per dins, a part de contemplar les cúpules de ferro, és viure el bullici de la gent que compra. Vista obligada si algun dia veniu a València.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Concert d'en Silvio Rodríguez

El divendres pel matí, fent el cafè amb llet amb els companys de la feina i parlant dels plans per al cap de setmana, jo vaig dir que m’he n’anava de concert. Ràpidament un company va dir-me: vas a veure “Heroes del Silencio”? Sorprès, vaig respondre que no, que anava al Palau de Congressos a veure al cantautor Cubà Silvio Rodríguez. Ningú el coneixia! Per la nit, al Palau de Congressos, l’ambient era del tot diferent. Feia un mes que el Silvio havia esgotat les entrades per a l’únic concert a València i es respirava emoció en l’ambient.
Amb puntualitat, el Silvio acompanyat d’una molt bona banda (dos guitarres, un baix, percussió, flauta travessera i clarinet) va començar a cantar molts dels clàssics que l’han convertit en un gran trobador. Va estar cantant dos hores i mitja i un públic entregat hagués volgut que n’haguera cantat dos més com a mínim. Durant els bisos, el públic cridava les cançons que volia sentir, totes diferents, fins que una veu va cridar: “cántalas todas! Amb les llums de l’auditori enceses i el públic d’empeus, en Silvio va cantar quatre o cinc cançons més i molt agraït, va marxar. Va ser un concertàs. A mi m’hagués agradat sentir algunes de les cançons amb les que vaig descobrir al Silvio (Fábula de los tres hermanos), però vaig sentir grans clàssics (La era está pariendo un carazón, Ojalá, Óleo de mujer con sombrero, La maza....) i m’ho vaig passar realment bé. Va ser un molt bon inici de cap de setmana!

dijous, 25 d’octubre del 2007

Se masca la tragedia!

Cal posar-li lletra al himne espanyol? No, i per molts motius. Primer que res cal preguntar-se: serveix per alguna cosa un himne amb lletra? La meva resposta és que serveix per al mateix que un himne sense lletra, per a res. Per tant no cal remoure la merda. En segon lloc, la música de l’himne espanyol, que em sembla que no pretenen canviar, prové d’una marxa militar, així que posar-li lletra a una música d’origen militar pot ser realment perillós. Un altre motiu, aquest important, és que vistes i comprovades les diverses visions que es tenen d’Espanya, crec que és jugar amb foc voler posar-li lletra a l’himne. No cal. Per últim, val a dir que es vol posar lletra a l’himne per a que els esportistes espanyols el cantin quan guanyin. Ara, quan guanyaven, tots callats i jo pensava que tots contents, però a partir d’ara, quan un guanyi i es quedi callat ja tenim polèmica. Que si no canta perquè és un separatista, un desagraït... Potser s’haurien d’ajuntar els esportistes i demanar que l’himne continués sense lletra. Sigui com sigui, ara només ens queda esperar, veure i escoltar el resultat. Després opinaré. Com a mi m’agrada dir: “se masca la tragedia”. Sincerament, crec que només ens pot salvar que declarin el “concurs” desert i el himne es quedi com fins ara. Tenim coses molt més importants que millorar.

dimarts, 23 d’octubre del 2007

El dia a dia

Aquesta setmana ha començat com qualsevol altra setmana. Rodalies Renfe de Barcelona segueix sent un caos, cada vegada més gran, fins al punt que s’ha arribat a calcular que el trànsit a les entrades de Barcelona ha augmentat un 10%. Per a tirar més llenya al foc, avui, un mitjà de comunicació (la Ser) ha dit que la culpa del caos pot ser de la constructora que està executant les obres de l’AVE a Barcelona. L’empresa constructora és OHL, propietat de Villar Mir (candidat a la presidència del Reial Madrid) i pel que diuen, manté un contenciós amb el Ministeri de Foment per l’expropiació d’unes mines a Galícia valorades en 900 milions d’euros. Diuen que estan provocant el caos a Rodalies Barcelona per a pressionar al govern central en l’afer de la mina gallega. Si el tema és cert, o mitjanament cert, de nou els interessos econòmics d’un privat estan putejant el dia a dia de gairebé 200.000 persones. Sort que en Villar Mir no va guanyar les eleccions del Reial Madrid, sinó el futbol i la política s’haguessin fusionat com mai. Però hi ha més coses en aquesta setmana “dia de la marmota”. Si fa un parell de setmanes va caure el primer monstre immobiliari espanyol i un estàndard del “pilotasso” al País Valencià com era Llanera (amb l’amic Zaplana de Conseller a l’ombra), aquesta setmana ha començat amb el rumor de que la murciana Polaris World està en camí de seguir-li els passos, i farà en breu, suspensió de pagaments. Però amigues i amics, no ens posem tant contents. Els propietaris d’aquestes grans constructores (pagesos que ara condueixen Mercedes) ja s’han forrat i poden viure de rendes el que els queda de vida. Els pisos no baixaran estrepitosament i com sempre, qui patirà de debò la caiguda d’aquests monstres immobiliaris no seran els consellers o presidents d’aquestes empreses, sinó els treballadors que depenien d’ells: paletes, fusters, electricistes...Com sempre, qui acaba perdent és la classe mitjana o baixa. Hi han hagut més temes aquest començament de setmana, com per exemple la presentació en societat de la primera Fabada Asturiana light (té collons!), però com això donaria per a un altre post, ho deixarem aquí, que només estem a dimarts.

divendres, 19 d’octubre del 2007

El Tractat de la Unió Europea, amb nocturnitat i traïdoria

Ja està, ja ho tenen fet. Aquesta nit s’ha aprovat el Tractat de la Unió Europea que substitueix la Constitució Europea, aquella que França i Holanda, en referèndum, vam votar negativament a la seva aprovació. El nom és menys pompós, menys ambiciós, però estic segur que el text de fons, el important, no haurà canviat gens. Bill Gates ens ho ha posat fàcil: Còpia i enganxa. Quan estigui definitivament aprovat el text (13 de novembre) me’l baixaré d’Internet i compararé. Ja us explicaré si és molt diferent o no a la fallida constitució. Però al que anava. Aquest text, que han aprovat els eurodiputats, ens el endollaran sense preguntar-nos tant sols si el volem o no. Espanya, per exemple, va celebrar un referèndum i vam votar que ja ens estava bé la constitució plantejada. És legal ara, que ens canviïn allò que vam votar per un altre text? Estic convençut que en Zapatero, si li pregunten pel tema, respondrà que en el fons el text és el mateix. I els Francesos i Holandesos? Ells van votar que no a la constitució i ara se’ls nega el dret a votar aquest nou Tractat. De què tenen por, de que tornin a votar que no? Aquesta és la seva democràcia? No serà que no ens expliquen prou bé de què va tot això? No serà que ens volen colar coses que no són del tot positives per a la igualtat social? Per últim, a l’article del diari El País on he llegit la notícia, deien que l’últim escull que li quedava al Tractat per ser aprovat, eren les fortes pressions que estava reben el Primer Ministre Britànic, Gordon Brown, per sotmetre el text a referèndum. Com si tinguessin clar que si el votem en referèndum no l’aprovem segur! Potser per això, tots els governs del països membres de la UE l’aprovaran als seus Parlaments, sense preguntar a la societat si aquest Tractat ens agrada o no. Fantàstic.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Tengo una pregunta para usted

Acabo de veure el programa de Televisió espanyola “tengo una pregunta para usted” i m’ha sorprès el gran desconeixement de Catalunya que tenen els espanyols. Avui 100 persones entrevistaven a Llamazares, a Duran i Lleida i al Carod Rovira. No sé si és una qüestió de casting o de ignorància, però la part de l’entrevista al líder d’Esquerra Republicana ha estat escandalós, ple de tòpics d’èpoques en blanc i negre i d’un nacionalisme espanyol que espanta. Cada vegada tinc més clar que mai s’arribarà a posar d’acord a la societat sobre quin model d’Espanya volem. Uns entenem Espanya com un Estat Plurinacional o Federal mentre que els altres l’entenen com una unitat homogènia. Agafant com a punt de partida del debat, què és Espanya i com està o hauria d’estar estructurada política i administrativament, la població comença a vomitar els tòpics que sent pels mitjans de comunicació afins a les seves idees i realment serveix per a demostrar i deixar ben clar que Espanya, si alguna cosa no és, és un territori homogeni.
L’única esperança que em queda després de veure el programa és pensar que el responsable de casting és un crak, que ha escollit a la gent pensant en crear tensió i espectació i que per tant, dins de la societat espanyola encara hi ha algú que entén que és Catalunya. I ara em pregunto, si no sabem que és Espanya, sabem que és Catalunya? Aquí, igual que en el cas espanyol, cadascú tindrà el seu model de pais al cap, i possiblement tampoc ens posarem d’acord tots, però el que no s’ha de posar en dubte mai són coses tant escencials com la realitat de la llengua catalana i el respecte pel seu ús. Hi ha uns mínims que s’han de deixar clars per a poder començar qualsevol debat, i si ja no ens posem d’acord en aceptar uns mínims, malament anem. En Carod Rovira no és sant de la meva devoció, però avui s’ha guanyat un tros de cel aguantant el que li ha caigut al damunt, responent amb claretat i sobretot, intentant ser didàctic i fent entendre a aquesta Espanya rància, que Catalunya no és un monstre.

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Llums de colors

Aquest darrer cap de setmana llarg (el 9 d'octubre és festa al País Valencià, doncs es celebra l'entrada d'en Jaume I a la ciutat de València) hem estat amb una colla d'amics a Ports de Beseït, intentant trobar bolets. El resum d'aquests quatre dies de convivència us l'explico a travès d'una cançó d'en Roger Mas (www.rogermas.net), titolada Llums de Colors (la flor de la consciència):
Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Fanals prohibits, músics sords, arbres petits, negres corbs. Gemecs i crits, peus xops, fan les nits dels ocells morts. Ullals sublims, una cançó, perversos crims, mel i mató. La son als llims, crema el carbó, el senyal de Caïm corona el balcó. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Estricta demència, jo no ho crec, sobtada incoherència, el gust del bolet. Santa innocència, el sol solet, aquesta és l'herència del follet. La bogeria, experiència liminar més aviat diria... Ell no ho sabia, saber crepuscular, això seria, espectacular. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. lluna plena, sina tendra, estreta esquena, humida terra. Banyada arena, pols de cendra, fosca carena al cel s'aferra. Coïssor i tardor, núvols freds, claror i calor, vint-i-tres sets. Sabó i perdó, no nego els fets, ni sí ni no dels meus secrets. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Proeses èpiques, terres promeses, esfèriques, deeses esteses. Set ètiques, 7.000 cerveses, dones histèriques es creuen alteses. Teixons i falcons, trons i escurçons, ponts i pinyons, moixons i llobatons. Tritons i pendons, coloms i gatons, suaus petons entendreixen el fons. Llums de fosfens, escales al cel, viatges eterns, a cavall d'estels. Màgics bolets, sagrats esperits, revelen secrets del fons de les nits. Llums de colors, estrelles al cel, rams de flors, gerres de mel. Tèbia saor, dolç caramel, l'amarg sabor de l'antic saber.

dimarts, 2 d’octubre del 2007

Referèndums

Els referèndums serveixen per a que els governs preguntin als ciutadans sobre qüestions d’interès. A Suïssa, per exemple, cada any es realitzen tres referèndums amb tres preguntes cadascú. En total 9 preguntes a l’any. A Espanya no només no se’n fan, sinó que està prohibit que els governs autonòmics o locals en facin. A Espanya només pot convocar un Referèndum el Govern Central, quan l’Estat el formen tant el Govern central com l’autonòmic i el local. Actualment tenim dos situacions polítiques que tenen com a rerafons la celebració de Referèndums. Per un costat l’intent d’Ibarretxe de realitzar una consulta al poble basc sobre l’autodeterminació. Crec que el debat polític hauria de girar entorn a la situació política actual i a si es donen o no les condicions polítiques i socials per a realitzar el referèndum. No s’hauria de posar mai en dubte la legitimitat de que un govern autonòmic (que forma part de l’Estat), pugui realitzar un referèndum. Paral·lelament tenim el tema de la constitució Europea. Quan va estar llesta es va fer una gran campanya per a votar-la en referèndum, i a França i Holanda, els ciutadans van dir NO. Això va portar a la Unió Europea a una crisis política important, que s’ha solucionat transformant el borrador de constitució en Decret o Tractat. I per assegurar-se que ara s’aprovarà, cap govern el sotmetrà a Referèndum. Es a dir, que com el poble europeu ha dit que no li agrada el text constitucional, la solució no és canviar el text, sinó eliminar l’opció de votar-lo. Això m’obre dos possibilitats de reflexió: la primera es que saben que el text no és bo per a la ciutadania i que per tant millor que no el votin. I la segona és que es pensen que som idiotes i que no sabem votar, i que per tant, per evitar possibles interferències de l’extrema esquerra, ja l’aproven ells solets. M’encanta la seva democràcia. Tot per al poble però sense el poble!

divendres, 21 de setembre del 2007

El somni s'ha fet realitat

Aquest mes de setembre el meu somni de convertir-me en jugador de futbol professional s’ha fet realitat. Estic jugant a futbol en horari laboral i m’estan pagant! Si companys, estic en una empresa on fan coses molt rares. Al juliol ens van pagar a 100 persones un viatge a Barcelona “por todo lo alto” per a explicar-nos als novatos de què anava l’empresa. Hotel i xerrada i dinar al Princesa Sofia (multiplicat per 100 igual a un pastón). Doncs bé, el dia 28 celebren el que ells anomenen San Idom, la festa de l’empresa (oi que no sona molt laic?) i s’han muntat una sèrie d’activitats esportives. Entre aquestes activitats està la lliga de futbol entre departaments, que es juga en horari laboral i mantenint, òbviament, el sou a final de mes. Per tant, m’estan pagant per jugar a futbol! (d’aquí una estona juguem les semis contra arquitectura). I per acabar, el dia 28 (divendres) no es treballa i ens passem tot el dia de parranda. Pel matí finals esportives, de parxís, dominó..., pica pica al migdia i després tothom a casa a canviar-se per anar a missa a l’església de San Josemaria (si d’Escrivà!). Diuen que l’assistència és obligatòria i ningú es queixa. Desitjo que algun dia el Director General sigui musulmà i ens obligui a anar a tots a la mesquita, a veure què opina la gent. Jo intentaré buscar-me un bar al costat de l’església i passar desapercebut, doncs en una parròquia de l’opus no vull posar-hi els peus. La meva religió m’ho prohibeix. I per la nit, tots a sopar en un mega hotel super luxos. 200 persones sopant un menú de gairebé 100 euros! Cal una despesa tant gran? Es que estem tots bojos?

dilluns, 17 de setembre del 2007

Muixeranga d’Algemesí i Mim de Sueca

No sé si degut a l’empenta de l’activitat d’estiu o a que no volem caure en la crua realitat de que el curs comença de nou, el mes de setembre està ple de festes majors i d’activitats culturals. El cap de setmana passat vam anar a Algemesí, on celebraven la seva festa grossa. El més característic d’aquesta festa és la processó que fan dedicada a Nostra senyora de la Salut, i el que ha fet famosa aquesta processó és la Muixeranga, els castells del país Valencià. Davant de l’anda, desfilen les dos colles castelleres d’Algemesí i durant tota la tarda i nit (de 7 a 3), van caminant pels carrers del poble aixecant castells de sis. La processó la complementen músics, dansaires, bastoners, nens narrant miracles....És una bonica festa, on tot el poble d’Algemesí hi participa activament. I aquest cap de setmana hem estat a Sueca, el poble on va néixer en Joan Fuster i on es celebrava el Mim, un festival de teatre al carrer. Vam passejar pel carrer i vam veure un espectacle d’acrobàcies humanes prou bo i la processó de l’Arròs, que no sé si la celebraven aquest cap de setmana perquè tocava o perquè estava inclòs en el programa teatral. I per la nit vam anar a veure el darrer espectacle de la Fura dels Baus, Imperium, una crítica al poder, al món violent i a la corrupció. Molt recomanable. Bé gent, aquests caps de setmana culturals em serveixen per a ser conscient de que hi ha món més enllà de l’oficina i per a conèixer una mica millor el País Valencià.
(La foto és del Miquel Vallmitjana, que com jo, està descobrint el País Valencià)

dimecres, 12 de setembre del 2007

Un any de Bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure el bloc. Tot va començar com un intent egoista de no treballar gratuïtament durant les dues hores que tenia per a menjar a la feina. Així doncs, puc assegurar que tinc un bloc per culpa de l’horari partit d’aquesta societat, que m’imposa un horari esclau de 9 a 14 i de 16 a 19. Amb aquesta intenció i la d’escriure, vaig començar l’aventura blocaire. I xino xano ja ha fet un any. Vaig començar-la compartint pis amb l’Oriol i ara comparteixo el dia a dia amb l’Espe, vivint a Sant Cugat i ara visc a València, treballant a Doymo i ara treballo a IDOM, baixant cada quinze dies a València i ara pujo un cop al mes a Barcelona. Quantes voltes en un any no? Bé gent, que m’ho he passat molt bé i espero seguir gaudint de l’experiència!

dilluns, 10 de setembre del 2007

Llibres i música d'estiu

Aquest estiu ha estat un període de lectura actiu. He llegit un petit romanç d’Antonio Tabucchi titolat “Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa” i m’he enfrontat amb la biografia d’Ernesto “Che” Guevara, del periodista Jon Lee Anderson. La biografia del Che m’ha agradat especialment perque m’ha premés conèixer un personatge molt més complet del que la societat actual ens mostra. Un personatge amb uns ideals polítics i socials tant clars que va anteposar el seu propi benestar a la consecució d’aquests principis. Crec que avui en dia, en un món tant capitalista com el nostre, tant competitiu, on es prima l’èxit individual enfront del bé col·lectiu, hi ha poquíssima gent disposada a donar-ho tot per aconseguir que la societat funcioni millor. El Che, a la seva manera, ho va fer i per això mereix el meu respecte. Musicalment també ha estat un mes mogut. A més a més del concert d’Asian Dub Foundation i de Cheb i Sabaah al festival Pirineos Sur, l’estiu s’ha acabat amb l’últim CD de Manu Chao, la Radiolina i amb el descobriment de Khaled. En Manu Chao ha publicat el seu quart disc d’estudi des de que va abandonar Mano Negra i el resultat és un disc més mogut que els anteriors, recuperant l’energia del directe. De fet, per als que hem seguit en Manu Chao i l’hem pogut veure en concert, moltes de les cançons de La Radolina sonen des de fa mesos en directe i per tant, el disc més que una sorpresa amb cançons noves és un petit recopilatori de les cançons inèdites tocades en els concerts. La crítica segurament dirà que en Manu es repeteix i que sona com sempre (cert), però hi ha un petit gir. En Manu Chao s’activa, grava un disc ràpid, amb ritmes propers al punk i recuperant en certa manera l’estil Mano Negra. A mi m’agrada! I després he descobert a en Khaled, l’artífex d’apropar el rai (música d’origen algerià) a occident. Bons instrumentistes i una veu que ens acosta a un magrib que dona el salt cap a la ribera nord de la mediterrània. Una bona troballa.

dijous, 6 de setembre del 2007

El projecte d'en Victor Grau fet realitat

En Victor Grau ha acabat el seu projecte. Ha pujat tots els tresmils del Pirineu en solitari i en 31 dies (repartits en un any). És un crak! Us adjunto dos links apareguts a Barrabes i a Desnivel on s'explica el seu projecte. Us recomano una visita a la seva web per veure en detall les jornades i gaudir de les fotos (veure webs i blocs amics). http://www.barrabes.com http://www.desnivel.com Si tardeu uns dies en mirar-ho tambe les podeu trobar aqui: http://www.barrabes.com/noticias/articulos.asp?id_articulo=5303 http://desnivel.com/object.php?o=16057

dimarts, 4 de setembre del 2007

David ha guanyat la primera batalla a Goliat (Timofonica 2)

Després de fer tres reclamacions (a Movistar, a atenció al consumidor i a la junta arbitral de consum) i no rebre, de moment, resposta de ningú, sembla que hem resolt la problemàtica de la Timofonica per altres camins (veure post del 10 d’Agost). El dia 30 d’Agost, després de retornar per segona vegada el rebut de mòbil a Movistar, ens tallen la línia del telèfon. Truquem al 609 per explicar el que ha passat i mirar d’arribar a un acord consensuat. Impossible! Els operadors del 609 semblen parets de frontó i algú es comporta com si l’empresa fos seva. Es tanquen en banda i fins i tot algú ens penja el telèfon. Insistim i després d’estar dos hores i mitja penjats del 609 ens atén una operadora que sembla entendre el nostre problema. Després d’explicar per enèsima vegada tot el que ha passat, ens passa amb una assessora de Movistar. Aquesta ens promet estudiar el nostre cas i passar l’informe als seus superiors, però ens diu que no ens poden tornar els diners si abans no hem pagat. Ens diu que paguem, que ens tornaran a donar d’alta i que després ens retornaran els diners. Què fem? Ara tenim nosaltres la paella pel mànec, però si paguem, qui ens assegura que ells compliran la seva paraula? Tenim el nom i el número d’extensió de l’assessora, així que decidim pagar. Ens ha convençut. Parlem amb amics i pares i ens diuen que aquest sol ser el procediment; no et poden tornar uns diners que no has pagat. El divendres passem pel banc i paguem. El dimarts dia 4 de setembre tornem a tenir línia i ens truca l’assessora dient-nos que ens tornen 580 euros dels 640 facturats. L’únic però es que no ens els ingressen directament, sinó que ens els aniran restant de la factura de cada mes. Jo ho considero una petita victòria, però segueix sent injust, perquè en el fons li acabem de fer un préstec de 600 euros a Telefónica que ens retornarà sense interessos. Està clar que Goliat mai perd, però a vegades un petit David li planta cara. Ara tant sols ens queda esperar la factura d’Octubre i veure que tot funciona com ens han promès. Hem vençut o en han pres de nou el pèl? A l’octubre nova entrega d’aquest serial titolat Timofonica.

dilluns, 3 de setembre del 2007

El dia de la Marmota

Hola companyes i companys! Després d’uns dies desconnectat de la xarxa i gairebé del món, torno a donar senyals de vida. He estat 10 dies a l’Alguer (Sardenya) descansant, caminant per les muntanyes granítiques de l’illa, banyant-me en petites cales rocoses i visitant pobles, ciutats, Nurags i esglésies romàniques. I sí, a l’Alguer es parla català! Parlen un català italianitzat o un italià molt catalanitzat, però si esteu atents al parlar de la gent d’allà (sobretot al mercat, forn de pa, bar d’avis, al autobús…) sentireu un munt de paraules catalanes. A més a més, l’Ajuntament de l’Alguer veu en el català un reclam turístic important, i tot està ple de samarretes del País català de Sardenya, els noms dels carrers estan en català, les explicacions del trenet turístic estan en català....Bé, tot plegat és molt curiós. I poca cosa més. Molta sort a tots en aquest nou curs on tindrem moguda política (estem ja en precampanya encara que les eleccions generals siguin al març), on veurem com es desenvolupa la “diabòlica” assignatura d’Educació per a la ciutadania i on espero i desitjo es resolgui el problema de TV3 al País Valencià. També tindrem ETA, els retards de RENFE i l’arribada de l’AVE a Barcelona, el traspàs de les competències de rodalies a la Generalitat, la bombolla immobiliària que no acaba de rebentar (està clar que els globus de totxo no peten fàcilment), que si el Barça i el Madrid i alguna sorpresa més. No us sembla tot plegat “El dia de la marmota”? Apa gent, sort en el camí!

divendres, 10 d’agost del 2007

Timofonica

Aquest mes de juliol hem estat estafats per Movistar d’una manera escandalosa. L’Espe va marxar a Pompeia a treballar a principis de juliol i el dia 3 va trucar a Telefònica per a donar-se d’alta del servei My Europe. Aquest servei consistia en no cobrar-te les trucades en itinerància a canvi d’una quota fixa de 12 euros al mes. D’aquesta manera, jo podia trucar-la cada dia, pagant el preu d’una trucada nacional. Doncs bé, el dia tres es dona d’alta al servei i quan el dia 4 d’Agost arriba a València, veu que la factura del 17 de juny al 17 de juliol puja a 444€ y que la factura dels darrers 13 dies de juliol puja a 210€. En total 650 euros de factura. Evidentment truquem a Telefònica per queixar-nos i ens diuen que no estem donats d’alta al servei My Europe. Com? A partir d’aquí comença el calvari. Reclamació via mail a Telefònica, tot i que tenen la barra de dir-nos que no ens contestaran perquè ells no consideren que hagin fet res malament. Queixa al Defensor del consumidor i per últim, reclamació a la junta Arbitral de Consum. Paral·lelament hem retornat el rebut a Telefònica, que ens el tornarà a enviar i davant la nostra negativa a no pagar més del que ens toca, ens inscriurà en alguna llista de morosos. A més a més, ahir ens arriba la factura de telefònica via correu ordinari, i a dins del sobre hi ha un full de propaganda on s’expliquen les noves tarifes europees arran d’un reglament europeu. Entre aquestes tarifes està la de My Europe i diu que no entrarà en vigor fins al 29 d’Agost. Com? Telefònica ha acceptat donar d’alta al programa My Europe des de principi d’estiu, sense avisar als clients de que les tarifes no s’aplicarien fins al dia 29 d’Agost. D’aquesta manera, molts clients s’han pensat que estaven donats d’alta, han fet us del servei, i ara els demanen una morterada de diners. Per què quan et donaves d’alta a principis de juliol no et deien que el servei entraria en funcionament a partir del dia 29 d’agost? Per què et deien, en canvi, que ja estaves donat d’alta? Et poden donar d’alta d’un servei que no començarà a funcionar fins passat l’estiu i no dir-te-ho? Sabem que és una lluita tipus David contra Goliat. A més a més d’estafats ens sentim humiliats. Esperem que els instruments administratius existents (Junta arbitral de consum) ens doni un cop de mà, per què al cap i a la fi, és la nostra paraula contra la de telefònica. S’admeten suggeriments que ens ajudin a solucionar aquesta estafa.

dilluns, 6 d’agost del 2007

El PSOE perd el Nord

Aquest cap de setmana he llegit que el comitè executiu del PSOE ha vetat la legitima decisió del Partit Socialista de Navarra de pactar amb Nafarroa Bai per poder formar govern a Navarra. Crec que aquesta decisió, a part de deslegitimar als Socialistes navarresos, no ajuda a entendre com funciona l’Estat Espanyol. El PSOE era, fins l’arribada de Zapatero, un partit Federal. Hi havia el PSC (Catalunya), el PSPV (País Valencià), el PSM (Madrid), el PSIB (Illes Balears), PSN (Navarra), PSE (Euskadi), etc. Cada partit era autònom dins de la seva comunitat i a nivell estatal les decisions les decidia el Comitè Federal del PSOE. Des de l’arribada de Zapatero aquesta autonomia s’està posant en dubte. A Catalunya, Zapatero va xocar amb Maragall obligant-lo a plegar quan hagués pogut obtenir uns resultats electorals molt més bons que els obtinguts per Montilla. I ara, a Navarra, els socialistes Navarresos han arribat a un acord per formar govern amb Nafarroa Bai, i a Madrid no els sembla bé. Com poden posar en dubte la decisió dels socialistes Navarresos? No seran ells qui millor coneixen la idiosincràsia de la comunitat Foral? Com poden anteposar des de Madrid uns interessos electoralistes a una estabilitat política a Navarra? Ell PP està fent una pressió tant forta que està aconseguint que el PSOE es baixi els pantalons i es torni un partit tant centralista com el propi PP. Crec que el federalisme dins del PSOE ha desaparegut. Una llàstima. I tot això per intentar treure un grapat de vots al PP. S’està posant de moda la frase de que ha de governar aquell qui tingui més vots. Perquè no expliquem sincerament com funcionen les eleccions a Espanya? No tenim eleccions presidencialistes, sinó que tenim eleccions parlamentaries, el que implica que no votem un President sinó que votem un parlament i aquest, mitjançant pactes si són necessaris, escull un President. Jo crec que és un bon sistema perquè obliga a dialogar, a crear pactes i a obrir-se de ment. Si a Navarra no hi ha una majoria clara, cal negociar per formar govern. I si la força més votada és incapaç de formar govern perquè no arriba a acords amb la resta de forces polítiques (com passa a Catalunya, Canàries, Illes Balears, Galícia...), no passa res, és del tot legítim que es quedi a l’oposició. Cal potenciar i explicar bé com funcionen les eleccions parlamentaries per no confondre a la societat. És un model d’elecció que implica diàleg, i crec que avui en dia això és molt important. Que ens queda si perdem la força del diàleg?

dimecres, 1 d’agost del 2007

Sand, Sun and Sex

Em queden 19 dies justos per marxar de vacances. 19 dies que passaran a poc a poc, treballant en una bombolla d’aire condicionat en un cinquè pis de la plaça de l’Ajuntament de València, mentre a fora, un sol de justícia i 35 graus desfan l’asfalt i provoquen les delícies dels milers de turistes que paguen milers d’euros per estirar-se en quatre centímetres quadrats de sorra per poder, de tant en tant, banyar-se en una mar mediterrània que sembla un brou de Nadal. Els turistes nordeuropeus (dels pirineus en amunt) caminen ensenyant unes carns vermelles com llagostins, suen i beuen orxata sense parar. No fan bona cara, estan insolats, però què collons, són les seves vacances i estan feliços de tastar l’arxiconegut “Sand, Sun and Sex” de l’època franquista. De sorra en tenim per donar i per vendre, ara bé, trobar un lloc on poder posar una tovallola ja és més difícil. Estem tant boixos que hi ha gent que matina per poder col·locar el parasol a primera línia de platja, tornar a casa a seguir dormint i al migdia baixar tant content amb la sogra i l’àvia a recuperar l’espai conquerit de matinada. Evidentment de sol també en tenim i molt. Massa. La gent es crema, agafa insolacions, enlloc d’hidratar-se beu cervesa a mansalva, fa la migdiada de 12 a 3 estirats a la platja... tot amb l’objectiu nòrdic de dir: Aquest any em posaré moreno! I res, el 31 d’agost agafen el Ryanair de torn i arriben cremats a casa seva. Cremats de pell i cremats psicològicament. I el pitjor de tot es que el vermell llagosta dura un parell de dies, així que quan arribin de nou a la feina, ningú els dirà: Què moreno estàs! Un fracàs d’estiu i de vacances. La darrera S fa referència al sexe. Segurament el nostre amic europeu ha vingut al mediterrani a buscar principalment festa i sexe i somiant la possibilitat de camelar-se alguna autòctona. Error! El tipus de turisme que li oferim es tant cutre que segurament estarà allotjat en un hotel de 40 plantes envoltat de compatriotes seus. Així que si arriba a mantenir relacions sexuals amb algú (si l’alcohol no li ho impedeix abans) serà, amb tota probabilitat, amb una noia que viu a pocs quilòmetres del seu poble o ciutat, una noia que està vermella com una llagosta, probablement borratxa i segurament somiant que se’n anava al llit amb un autòcton. M’encanten les vacances!

dimarts, 31 de juliol del 2007

El temps lliure

Últimament he reflexionat sobre el fet de tenir temps lliure i com s’ha d’aprofitar conscientment aquest temps preuat. Les vacances o els caps de setmana són un invent relativament modern, creat per a que la gent descansi i desconnecti de la feina, però també per ajudar a fer funcionar tot un engranatge d’empreses i serveis. Quants diners gastem en el nostre temps lliure? Quantes coses comprem durant el nostre temps lliure? Si no tinguéssim temps lliure no gastaríem tant i per tant, tot el sistema econòmic s’ensorraria. El percentatge del PIB espanyol que prové del turisme és brutal i el percentatge de població ocupada en el sector turístic és també molt alt. Amb aquestes reflexions em pregunto: El temps lliure ha de ser per a mi o la societat m’autorganitza les vacances? La societat m’empeny a marxar lluny o sóc jo qui conscientment vull marxar lluny? Si el que vull es desconnectar i descansar, no ho faré millor a la Terra Alta que a les Scheyselles, per exemple? Si marxo a Amèrica llatina, no és millor apropar-me a la gent que tancar-me en un ressort del Carib? Hem de tenir present que les vacances no ens son regalades perquè hem estat bona gent, sinó per a contribuir a que l’estructura econòmica mundial funcioni. Això no vol dir que durant les vacances ens haguem de quedar a casa, sinó que hem de ser conscient d’on volem anar, per què volem anar i què volem trobar. De nou, és un tema de consum responsable i de ser conscients de que cada una de les nostres decisions i accions provoquen unes reaccions en cadena que moltes vegades no són les desitjades. Si som conscients de com gastem el nostre temps lliure, gaudirem molt més d’aquest. Bones vacances a tothom. Recomano la lectura del darrer número de la revista Opcions, dedicat al Turisme

dimecres, 25 de juliol del 2007

Panticosa és un abocador

La setmana passada us parlava de com les obres del balneari de Panticosa (Osca) havien transformat l'espai en un abocador. Doncs bé, com aquesta setmana ha quedat clar que més val una imatge que mil paraules, us penjo una foto del que abans era la font de Sant Agustí.
Aquesta fotografia tant sols posa de manifest allò que molts col·lectius i associacions estan denunciant des de fa mesos: l'urbanisme descontrolat i ferotge de la costa s'està acostant al Pirineu. Veureu com l'ésser humà és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra

dilluns, 23 de juliol del 2007

Patètic

És patètic veure com avui en dia es tanquen revistes perquè critiquen a la monarquia. És patètic veure com la gent critica una portada pel dibuix i no pel text, quan el dibuix representa un acte quotidià de sexe i el text és el que realment critica a la monarquia (el príncep diu que si la Letícia es queda embarassada serà el més semblant a treballar que ha fet mai, perquè cobrarà els 2.500€ que li donarà l’Estat). De nou el sexe com a tabú. Aquesta portada de el Jueves demostra que val més una imatge que mil paraules. El dibuix, que no hauria de ser ofensiu, es converteix en notícia i tothom en parla i en canvi el text, que és realment crític amb la monarquia, passa desapercebut. Fins i tot el jutge del Olmo, un home amb formació i hem se suposar que mitjanament culte, diu que segresta el número del Jueves perquè mostra a la parella reial en una postura denigrant. És denigrant fer l’amor? En canvi no diu res del text. Potser perquè és cert el que diu! Crec que tot plegat ha estat patètic. Patètic el jutge ficant-se en un percal que s’hagués pogut estalviar (no hi havia denúncia de la monarquia). Patètica l’actuació de part de la societat, escandalitzada per un dibuix d’allò més natural i ignorant un text realment potent. Patètica la falta de llibertat per criticar a una monarquia que no fot ni brot. I per últim, patètic el PP criticant el segrest i defensant la llibertat d’expressió en un intent d’atacar al Govern. Què pensaran els dibuixants del Jueves en sentir que tots els pesos pesats del PP defensen aferrissadament la seva revista? Crec que com a regal a tant valuosa ajuda i propaganda, podrien rebre una col·lecció dels números del Jueves de l’època en que l’Aznar era President. Vinyetes d’ell i de la seva Botella, a mansalva! Llavors no reien tant. En definitiva, ha estat tot molt patètic, caspós i lamentable.

dimarts, 17 de juliol del 2007

Multiactivitat a Pirineos Sur

El Postfordisme ens ha donat temps lliure i això ens ha abocat a una carrera frenètica per a ocupar aquest temps fent activitats d’allò més diverses. Adduït per aquest sistema, aquest cap de setmana llarg que he tingut l’he dedicat a fer una via ferrata, a veure un concert d’Asian Dub Foundation al Festival Pirineos Sur i a fer un intent d’ascensió al pic de l’Infern. Tot això gràcies als 1.140 quilòmetres recorreguts en quatre dies. Anem per pams. Divendres agafo el cotxe des de València i enfilo cap a Saragossa on recullo al Ferran. D’allà ens dirigim a Rodellar, a la Sierra de Guara, on arribem quan ja es fa fosc. Sopem i a dormir. Dissabte al matí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel, esmorzem com a senyors i comencem la via Ferrata del Espolón de la Virgen. És una via ferrata curta, amb una aproximació d’uns 30 minuts i una ascensió d’una hora aproximadament. La via es curta però explosiva. Té un parell de trams molt exposats on estàs, literalment, penjat com un pernil. La tornada a Rodellar la fem baixant per un barranc, curt però bonic. Tres ràpels i arribem al barranc de Mascún, on ens fem un banyet abans de tornar cap a Rodellar. Un cop a Rodellar, cotxe i cap a Sallent de Gàllego, on fan el Festival Pirineos Sur. Arribem a Sandinies (un poblet proper a Sallent) a les 5 de la tarda. El Fra i l’Elena han llogat un apartament per a poder estar còmodes i que el petit Biel es senti com a casa. Mentre els pares aguanten els plors del fill, el Ferran i jo aconseguim fer una migdiada de gairebé dues hores (quins mals amics que som!). Cap allà les vuit marxem cap a la zona d’acampada del festival, a Lanuza. Plantem la tenda al costat d’unes amigues del Ferran i a les 22.00 marxem cap al concert. Descobrim a en Cheb i Sabbah (un DJ d’Algeria molt bo) i ballem com animals amb els Asian Dub Foundation. A les cinc de la matinada i una mica alcoholitzat (els aragonesos només beuen de gots de litre), marxo a dormir. Diumenge al matí és un dia de gossos. Lent despertar, bany al llac per espavilar-se i dinar a Sallent, al mercat del món, on un curry massala entra la mar de bé. A les cinc, el Ferran i jo pugem de nou al cotxe i enfilem cap al Balneari de Panticosa amb la intenció d’arribar a dormir als Ibones Azules, per a l’endemà, pujar als Inferns. Caminada tranquil·la de tres hores fins als llacs, on a les 22.00 ens posem a dormir sota un cel ennuvolat. Dilluns a quarts de sis del matí sona el despertador. Fa molt de vent i el cel està ennuvolat. Decidim esperar. Esperem i el vent no para. Es fan les 9, massa tard per pujar cap a dalt, els Inferns hauran d’esperar. Fem un passeig pels llacs i a mig matí baixem cap a Panticosa. De camí ens trobem amb el Fra, l’Elena i el Biel que estan jugant en un prat proper al Balneari. Un cop al Balneari de Panticosa, descobrim que el infern és allò i no el cim que volíem fer. Les obres d’ampliació del balneari estan deixant el paratge fet un autèntic abocador. La font de Sant Agustí, per exemple, dóna pena. Una mica putejats, baixem fins al poble de Panticosa, on dinem un bon entrecot abans d’agafar de nou el cotxe i tornar cap a València. Visca el postfordisme! Visca el temps lliure!

dimecres, 11 de juliol del 2007

El Xoc de civilitzacions com eina per assolir el poder

Des de que l’any 631 morí assassinat Alí, el fill de Mahoma, i vint anys més tard Hussein, fill d’Alí i net de Mahoma, Chiites i Sunites es maten els uns als altres amb l’excusa de ser els legítims descendents de Mahoma. Porten així 1.300 anys. Religió i poder es barregen a les altes esferes, empenyent a la població civil a un odi irracional vers al seu veí, oblidant completament l’inici llunyà i ja absurd del conflicte. No es barallen per Mahoma, es barallen per assolir el poder i que la seva branca islàmica tingui certs privilegis damunt de l’altre branca. A Irlanda del Nord, Catòlics i Protestants s’han estat matant durant anys, quan l’origen del conflicte era territorial, no religiós. Com aquests, podríem trobar milers d’exemples més arreu del món. En nom de les religions s’han fet i es fan les més grans de les barbaritats. En Huntington va parlar del xoc de civilitzacions i en Bush i companyia es van llençar, en públic, a una guerra contra l’Islamisme més radical per salvar la fe catòlica, quan en el fons, el que volien era mantenir el poder energètic mundial. I qui moren no són ells, són soldats joves, amb pocs recursos, molts d’ells immigrants. La classe alta fa la guerra i és la classe baixa qui mor. Igualment passa amb el radicalisme islàmic. Els caps terroristes no són part de la població civil oprimida i pobre. Son membres d’una classe social alta, rica, benestant, amb una ànsia de poder tant o més gran que la dels polítics occidentals. I de nou utilitzen la religió per aconseguir els seus objectius de poder. Els morts d’aquest bàndol són pobres, aturats, gent sense recursos que veuen en el missatge del radicalisme islàmic una porta d’eixida a la seva situació. De nou els poderosos, s’utilitzen de les classes socials més baixes per aconseguir els seus objectius de poder. La solució d’aquest conflicte no serà feina fàcil, però crec que cal desenvolupar dos línies d’actuació extremadament importants. Una primera, corre a càrrec de les pròpies religions. Crec que ja n’hi ha prou de que els governants facin i desfacin en nom de la religió per aconseguir quotes de poder particulars. El silenci els fa partícips d’aquesta guerra. Una segona línia d’actuació hauria de ser la de la població civil. Tant aquí com al món àrab hi ha milers d’associacions que estant fartes de tanta guerra en nom de les religions. La població civil no té per què rebre més per culpa de les ànsies de poder dels polítics mundials. Articular aquesta voluntat social a nivell mundial i donar-li veu és una feina ingent, potser impossible, però seria una gran porta a la pau, i deixaria despullats davant la guerra a aquells que realment la volen.
Sé que escriure sobre aquest tema és complicat i que en tant poques línies pot semblar fins i tot que banalitzi el conflicte al deixar-me de comentar els milers de matisos que envolten tota la problemàtica. No ha estat la meva intenció. Ahir vaig estar rellegint el diari de viatge a Síria de l’estiu passat i vaig recordar com de bé ens va tractar la gent d’allà. Estic convençut que la població Europea té els mateixos interessos, dubtes, pors, alegries i somnis que la població àrab. Som gent treballadora que aprofitem les estones lliures per estar amb la família o per anar a fer una cervesa o un té amb els amics. Som iguals i estem manipulats de la mateixa forma per unes elits que tant sols busquen el seu benefici particular.

diumenge, 8 de juliol del 2007

Els Besiberris

Aquest cap de setmana he marxat a buscar el silenci al Pirineu i he fet la meva primera ascenció en solitari a un pic de més de 3.000 metres.
L’any 96 (any amunt o any avall) vaig pujar per primera vegada al Besiberri Sud fent de monitor de l’Escola d’Excursionisme i des d’aleshores, no sé ben bé per quin motiu, tinc especial predilecció pels Besiberris i entorns (Punta Alta, Travessani, Estany Negre....).
Aquesta vegada vaig plantejar l’ascenció des del refugi de Conangles (situat pocs quilòmetres per sota de la boca Sud del túnel de Vielha), pujant per la vall de Besiberri i des del coll d’Abellers pujar fins al Besiberri sud. L’excursió en si és preciosa, doncs només per gaudir de la vall de Besiberri ja paga la pena caminar les dues hores fins l’estany. És una vall glacial de manual: Té una forma de "U" perfecta i dos estanys preciosos envoltats d'abets.
A la vora del segon llac (l’Estanyol) hi ha un refugi metàl·lic on vaig fer nit per a l’endemà, ben d’hora, enfilar cap al coll d’Abellers. El dissabte, amb les primeres llums del dia em vaig posar a caminar i a les 9 ja estava al cim del Besiberri sud. Les vistes son impressionants: La Maladeta amb l’Aneto el tens a tocar, veus els Vallhibierna, els estanys de Gemena, l’Estany Negre, el Punta Alta, les Agulles de Travessani, el Montardo...Ho veus tot, i tu tant petit dalt d’un cim immens. Del Besiberri Sud em vaig dirigir entre grans blocs de granit cap al Comoloformo, el cim més alt de la cresta que formen els Besiberris i d’allà vaig grimpar fins a la Punta Passet, el darrer tresmil del dia.
A dos quarts de dotze vaig començar a baixar cap al refugi, satisfet per l’excursió, content per l’experiència de fer un cim en solitari i gaudint d’un paisatge que espero i desitjo ens duri molts anys.
Quan vaig arribar a Conangles, vaig trobar-me amb el Victor i vam passar la tarda xerrant de muntanya i compartint cerveses sota l'ombra d'una fageda. Què més es pot demanar a un cap de setmana?

dilluns, 2 de juliol del 2007

El Pirineu se'ns mor

S’han carregat el litoral. No han deixat res. La sorra de la platja l’han utilitzat per a fer totxos, i la sorra s’ha acabat. Però encara tenen fam, i ara van a pel Pirineu. Amb l’excusa de fixar la població, de portar benestar a aquesta pobra gent que pateix fred i d’evitar l’èxode de joves cap a les grans capitals, es carregaran el Pirineu de la mateixa manera que s’han carregat el litoral. Ampliaran les pistes d’esquí destrossant valls, turons i cims (total, només hi van excursionistes i això no dóna pasta), construiran grans resorts a peu de pista i camps de golf a les valls. Quan tot el Pirineu estigui completament antropitzat, quan no nevi i les pistes d’esquí no puguin obrir, utilitzarem els remuntadors per pujar a aquells cims on abans pujàvem a peu. Però per als que ens agrada la natura, no hi haurà marxa enrera, i el més greu de tot es que aquests famèlics constructors no veuen que el veritable potencial del Pirineu és la pròpia muntanya, la pau, el silenci, la solitud, el paisatge. A ells, tant sols els interessa vendre pisos, muntar ressorts i embutxacar-se milions d’euros a curt termini. El demés, els és igual. I la culpa de tot això la tenen els governs autonòmics que deixen fer aquestes barbaritats, demostrant molt poca imaginació per solucionar els problemes de la població del Pirineu. El totxo no salvarà a la població del Pirineu. És el propi Pirineu i les seves muntanyes i valls qui salvaran els seus habitants. Tenim present l’exemple de la destrossa del litoral. No caiguem dues vegades en el mateix parany. Encara estem a temps. (Text arran dels brutals plans de creixement de Cerler, Baqueira...)

dimarts, 26 de juny del 2007

Per fi en Clos fa alguna cosa útil

Després d’abandonar l’alcaldia de Barcelona degut al fracàs del Fòrum de les Cultures 2004, l’ex alcalde Clos va trobar feina al Ministeri de Indústria. En Zapatero li salvava el cul i li permetia marxar de Barcelona dient que no plegava, que marxava a fer de Ministre. Una fugida endavant. Doncs bé, durant aquest parells d’anys que porta de Ministre no sé ben bé què ha fet i per tant no sé si ho ha fet bé o no. Si no es parla d’ell pot significar dues coses: Que no fa res o que no fa res malament. Vosaltres mateixos. Ara bé, des del mes de març i arran de l’intent del Govern Valencià de tancar TV3 al País Valencià, el ministre Clos tenia la clau per permetre la reciprocitat de canals entre Catalunya i València. Es a dir, que els catalans puguem veure Canal 9 i punt 2 i que els valencians puguin seguir veient TV3 i C33. Cosa fàcil oi? Doncs jo no les tenia totes. En Clos no es mulla, fa poques declaracions i passa desapercebut. No vol problemes a Madrid, on ha anat a buscar una plàcida jubilació política. Amb el tema de les emissions de TV3 al País Valencià ha estat lent, mai no ha estat clar i ens ha fet dubtar. Però bé, finalment i després de les eleccions (quines pressions haurà rebut per no donar les llicencies abans de les eleccions valencianes?) en Clos ha treballat i ha donat a la Generalitat Valenciana un nou multiplex de canals digitals, que permetrà donar un canal legal a TV3. Ara tant sols queda la firma entre el govern Català i el Valencià per a normalitzar un fet que la política a anormalitzat. I queda per solucionar la multa que la Generalitat Valenciana ha imposat a Acció Cultural per impedir l’accés de la policia als repetidors de TV3 amb l’objectiu de tancar-los. 300.000 euros, que no és poc! Seguirem atents al tema, doncs encara queda camí per recórrer i amb els polítics que tenim, que fan difícil les coses fàcils, pot passar de tot.

dijous, 21 de juny del 2007

Tokio Blues, d’Haruki Murakami

Norveigian Wood és una cançó del Beatles, però també un llibre de l'escriptor japonés Haruki Murakami que no sé per quina raó, aquí s’ha traduït amb el títol de Tokio Blues. El protagonista és un jove de 20 anys, solitari, que viu marcat per la mort d’un amic. Aquesta mort l’afectarà profundament i li provocarà un estrany però fort lligam amb la núvia de l’amic mort i amb una altra noia que coneixerà a la universitat. Les relacions entre aquest triangle de personatges compon un llibre preciós on es reflexiona sobre l’amistat, la mort, el sexe, l’amor i la vida. Fa uns mesos vaig llegir la historia del pájaro que da cuerda al mundo, del mateix Murakami i em va fascinar el seu món. Tokio Blues supera, amb escreix, les expectatives que tenia al començar el llibre. De veritat, feia temps que no llegia un llibre tant impactant, que m'enganxés d’una manera tant forta i que, per tant, vulgui recomanar-vos amb tanta energia. Aneu a una llibreria i compreu-vos Tokio Blues, però vigileu, Haruki Murakami és perillós i enganxa.

dilluns, 18 de juny del 2007

Marxa de resistència de Cap de Rec

51 quilòmetres i 5.000 metres de desnivell. Aquest dissabte es celebrava la primera marxa de Resistència de Cap de Rec (Cerdanya), puntuable per a la Copa Catalana i organitzada pel Club Muntanyenc Sant Cugat. Després de dos proves pilot per preparar l’organització, aquest dissabte 16 de juny es presentava oficialment. I jo tenia ganes de fer-la! Així que el divendres, amb l’Espe de suporter, vam agafar el cotxe i vam sortir de València direcció a la Cerdanya. Després de cinc hores de cotxe arribàvem a Cap de Rec i sopàvem amb els companys de l’organització. Tothom estava content i nerviós per l’estrena. La participació tot un èxit. Gairebé 300 persones. El dissabte a les sis del matí es donava la sortida. El Fra, el Ferran, el Roger i jo vam fer un bon equip i vam arrencar xerrant i amb els ànims pels núvols. Vam baixar a Viliella, vam remuntar la vall de la Llosa i després de fer 1.100 metres de pujada i quatre hores de caminada, arribàvem al Refugi de l’Illa. Allà el Roger va tirar primer i ja no el vam veure fins a Cap de Rec. Del refugi de l’Illa vam baixar fins a Andorra en unes dues hores i mitja. Més de 1.000 metres de baixada on va haver algun lesionat i gairebé 20 abandonaments al avituallament del dinar. A Andorra, després d’una parada de 30 minuts per fer-nos una botifarra, vam arrencar decidits a arribar fins a Cap de Rec. Per davant, 1.400 metres de pujada i 17 quilòmetres. Les dues hores següents van ser les més dures de tota la marxa. 1.100 metres de pujada brutals. Arribar al Refugi del Perafita va ser dur, però el companyerisme i els ànims que ens anàvem donant tots els participants ens feia tirar amunt. Del Perafita al coll quedaven poc menys de 300 metres, i d’allà baixada fins a Cap de Rec. Arribar al coll va ser un moment d’alegria màxima. Ho havíem aconseguit! La baixada la vam fer ràpida i els 7 quilòmetres de pista des dels llacs de la Pera fins a Cap de Rec també. Arribàvem a Cap de Rec a les 18.44, després de 12 hores i 44 minuts de caminada per uns dels racons més bonics dels Pirineus. El Fra, el Ferran i jo vam arribar junts, cansats, però molt contents.

divendres, 15 de juny del 2007

Joan Miquel Olivé i el seu particular món

Feia alguns mesos que no us parlava de música y no perquè no n’hagi escoltat (he descobert a Leonard Cohen i m’he retrobat amb l’Eric Clapton dels 70) sinó perquè no havia escoltat res que m’empenyés a escriure. Doncs bé, ahir a la nit vaig anar a un concert a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (www.octubre.cat) i m’ho vaig passar realment bé. Des de fa any i mig estic prou enganxat a Antònia Font (sobretot al Rússia), així que no vaig voler perdre’m l’ocasió d’escoltar en directe a Joan Miquel Olivé, guitarrista, lletrista i compositor d’Antònia Font. L’any 2005 va treure un CD en solitari titulat “Surfistes en càmera lenta” i fa pocs dies ha tret un single amb dos cançons noves, sa núvia morta i Hansel i Gretel. Si us agraden les lletres astronàutiques d’Antònia Font, el pop intel·ligent, l’atmosfera espacial i els sons electrònics barrejats amb guitarres, xilofons, teclats i bateria, no deixeu l’oportunitat de veure en directe a Joan Miquel Olivé. Us garanteixo un concert de petit format divertit, alegre i amb un bon rotllo a l’ambient que us semblarà que estigueu tots tancats en una càpsula viatjant cap a Saturn envoltats d’elefants blaus que ploren perquè enyoren Paris. Podeu trobar les dates dels concerts de Joan Miquel Olivé a la mateixa pàgina web d’Antònia Font (www.antoniafontoficial.com)

dimecres, 13 de juny del 2007

Carrils bicis que no van enlloc

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc. L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat. Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes. Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici. La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

dimarts, 5 de juny del 2007

El Mondúver

El dissabte al matí vam fer una matinal (llarga) al cim del Mondúver des del poble de Xeresa. El Mondúver és un cim de 841 metres situat a la comarca de la Safor. Des del seu cim es pot veure des de Sagunt a Dènia, 150 quilòmetres de costa mediterrània amb algún racó encara bonic. El març del 2006 un incendi forestal va cremar els boscos de pins del Mondúver i mentre es puja al cim es fa evident el desatre. L’ascenció, d’un parell d’hores, és constant i fins i tot en algun punt hem d’utilitzar les mans. Grimpant arribem al Tossal, un cim situal a l’esquerra del Móndúver. En deu minuts i seguint la carena arribem al Mondúver, des d’on podem contemplar un panorama espectacular. La mar per un cantó i tota la Ribera Alta per l’atre vessant. Deixem el cim (on hi ha un dels repetidors de TV3 al País Valencià) i baixem cap als Frares i el corral de l’Obrer, des d’on enganxarem el camí de pujada per tornar a Xeresa. En total hauem caminat entre quatre i cinc hores, haurem fet més de 800 metres de desnivell i sobretot haurem fet gana per a un bon dinar. I una recomanació: si pugeu al Mondúver amb sol, o matineu molt o poseu-vos gorra i crema solar, perque el sol pica de valent i entre que el paisatge és sec (mediterrani) i que es va cremar fa un any, d’ombra n’hi ha ben poca.

dilluns, 28 de maig del 2007

Es què som tots gilipolles?

Després de veure els resultats electorals d’ahir tant sols puc preguntar-me: Es què som tots gilipolles? Com pot ser que a Sant Cugat CiU hagi tret majoria absoluta? Es que a la gent tant sols l’interessa la imatge? Tant sols volen gespa i poder dir pel món que viuen a la ciutat més verda del món mundial? Un desastre que tard o d’hora ens passarà factura a tots els santcugatencs. I segur que aleshores no serà CiU qui ho haurà d’arreglar. Ells es penjaran les medalles i el marró se’l menjarà un altre partit. I al País Valencià? Després dels casos de corrupció urbanística, xantatge, destrossa del territori, abusos.... va i treuen majoria absoluta, com si aquí no hagués passat res. Carta blanca per seguir fent el mateix quatre anys més. I a l’ajuntament de València igual. A la merda el Cabanyal, el Carme seguirà caient-se a trossos i mentrestant els motors de la F1 cremaran benzina pels nous carrers del Port. I el pitjor de tot es que estem legitimant majories absolutes amb un suport real del 20–30% de l’electorat. L’abstenció del 40-50% és un greu problema per a la democràcia. Si el poble es qui té el poder i mitjançant el vot el cedeix al govern, com pot governar un partit si la majoria del poble no vota? Són legitimes unes eleccions amb una participació inferior al 50%? La gent ja no creu en aquesta manera de fer. Hem de ser enginyosos i reinventar el sistema, sinó la democràcia s’adormirà i funcionarem amb una inèrcia que potser a algun partit ja li anirà bé, però que per a la població civil significarà la fi de la democràcia. I el pitjor de tot es que arribem a aquest punt sense ser-ne conscients i quan vulguem despertar-nos ja sigui massa tard.

dimarts, 22 de maig del 2007

IES nº 5 de Torrevella

Avui per motius de feina he anat a treballar a Elx. A l’hora de dinar, com ja tenia la feina enllestida, he decidit fer una visita a l’amic Sergi, que està fent de professor de català a l’IES nº 5 de Torrevella (si, Torrevieja, allà on el 1,2,3 regalava apartaments). Doncs bé, després de la visita crec que caldria retre un sincer homenatge a tots els professors interins que estant exiliats al Sud donant classe a Torrevella.
Ja és simptomàtic que els instituts no tinguin nom. Van numerats de l’u al cinc, així de fred, així de impersonal. Doncs bé, el pitjor de tot no és això, sinó el fet que la totalitat de l’institut està fet de barracons. No hi ha un sol totxo, i mira que ha Torrevella la construcció ha florit fins i tot sota les pedres. Han construït allà on han volgut però han oblidat la construcció d’allò que ajuda a fonamentar la societat: les escoles i instituts. A la dreta ja li va bé que el futur de la nostra societat no aprengui a pensar. D’aquesta manera la situació del professorat a Torrevella és insuportable. Treballen en barracons que quan plou o bufa vent tot trontolla, no poden fer fotocòpies per falta de pressupost i no hi ha connexió a internet en cap ordinador de l’IES. Com es pot donar classe així? Com pretenen que el professorat estigui motivat? I si la situació de base és ja deplorable, els professors de català ho tenen encara pitjor. De 20 alumnes, en poden tenir 10 o 15 exempts de català. Són, la majoria, immigrants de l’Est que no entenen el català i segons la llei valenciana poden estar dos anys sense examinar-se de l’assignatura. Com es pot donar classe a cinc persones si en tens 15 que no tenen per què escoltar-te? Crec que és impossible donar classes en aquestes condicions, però ells i elles persisteixen. El Sergi deia que baixar a Torrevella era com fer el servei militar, un pas que tot professor de català al País Valencià ha de passar. I aquí no hi ha possibilitat de prestació social substitutòria. Torrevella o atur. Potser, si no fos per ells, la llengua catalana a Torrevella ja no existiria. Està en perill de mort i tanmateix, la remor persisteix.

dilluns, 21 de maig del 2007

L’aplicació parcial de la llei de partits

La llei de partits no és una llei per dir qui pot presentar-se a unes eleccions i qui no. És una llei feta per a que els partits que substitueixen a Batasuna no puguin presentar-se a les eleccions. Una mostra clara d’aquesta parcialitat a l’hora d’entendre i aplicar la llei de partits la trobem a Xiva, un poble del País Valencià, on el cap de llista d’Alianza Nacional és l’assassí de Guillem Agulló. En Pedro Cuevas va assassinar, per motius polítics, a Guillem Agulló l’any 93 i va ser comdemnat a 14 anys de presó. Aquest personatge tant sols va passar quatre anys entre reixes i ara es presenta com a cap de llista del partit ultradretà. La meva pregunta és: si s’il·legalitza Batasuna per estar relacionada amb ETA, no es pot il·legalitzar AN per estar relacionada amb assassinats feixistes? A mi la llei de partits no m’agrada i per tant deixaria que tothom es presentés. Que sigui el poble qui decideixi. Ara bé, si acceptem la llei i l’apliquem, apliquem-la per a tots els casos, no només per anar en contra de Batasuna.