Us deixo a continuació la segona part del viatge que vaig fer l'estiu del 2000 i que em va venir de gust escriure després d'haver llegit "A la carretera" de Kerouac. La primera part la podeu trobar aqui.
A mitja tarda vam
aconseguir aparcar el Cívic a prop de l’estació de metro de Bayswater, a tocar
del Hyde Park. El Joan ens havia dit que l’alberg on vivia estava per allà i
que ens esperaria tota la tarda per veure si aconseguíem algun llit per dormir.
El vam trobar sense dificultats i els quatre o cinc dies que vaig passar allà
dins van ser, probablement, els més esperpèntics de la meva vida. L’alberg era
una torre de Babel de motxillers d’arreu del món i d’Europeus que venien a
passar l’estiu a Londres amb la idea de guanyar-se uns diners i millorar
l’idioma. Allò era un batiborrull de nacionalitats, idiomes i pintes vàries, una
torre de babel dins d’una Arca de Noé que convertia aquell edifici de quatre
plantes en un espai màgic on respirar llibertat. Ràpidament en Joan
ens va posar en antecedents i ens va dir que fóssim sincers amb la propietària
i que li diguéssim el que realment necessitàvem. Com anàvem escurats, vam
establir ràpidament una estratègia i vam
decidir demanar un sol llit: -Good afternoon, we are Joan’s friends. We are four and
we need one bed. Es va fer el
silenci. La dona ens va mirar atentament, va mirar al Joan, que reia (sempre
reia) i va dir:
-Ok, do you have any problema with Squat
room? Algun problema? Li
acabàvem de dir a la cara que érem quatre i que només volíem pagar un llit i
ens diu que si tenim algun problema amb l’Squat Room? Senyora, vostè és una
santa! L’Squat room era una habitació petita amb tres lliteres i espai
suficient per a que tres o quatre persones més poguessin dormi a terra, damunt
de la higiènica moqueta. El pla per a distribuir-nos era el següent: En Joan
estava liat amb una japonesa (mai vam saber-ne el nom, i entre nosaltres sempre
va ser la japo), així que ens deixava el seu llit. Un altre dormiria al llit
que pagàvem i els altres dos a terra amb les màrfegues. Home sweet home! Vam passar la
primera tarda tranquil·lament a la cuina de l’alberg, bevent cerveses que havíem
comprat en un supermercat proper i xerrant amb el Joan, que ens explicava les
seves vivències per Londres. Segons ell, el que feia la majoria de gent que
estava a Londres per millorar l’anglès era treballar com un esclau en algun bar
rentat plats i petar-se els diners en festes, alcohol i drogues el dia que
lliuraven. Ens va explicar que cada divendres es muntaven “raves” i que tot
l’alberg hi anava. La del proper divendres seria especial perquè era
l’aniversari d’un company de l’alberg i la festassa s’anunciava grossa. Ens ho
vam apuntar a l’agenda. Aquell dia vam anar
a sopar d’hora i vam ficar-nos dins de l’Squat a una hora raonable, després
d’una entretinguda tertúlia a la cuina de l’alberg. Allà vam conèixer a
l’Amparo, una valenciana que com el Joan, estava passant l’estiu a Londres per
millorar el seu anglès. Era una noia morena de cabells rinxolats, alegre i
prima. Tenia uns ulls vius i ganes de festa, així que va ser una més de la
colla durant els dies que vam estar per Londres. Crec que tots quatre ens hi
vam enamorar. La sang ens bullia aquell estiu i les feromones s’escampaven pel
cel de Londres fent escampar la boira i deixant al descobert un cel blau que
convidava a l’alegria.
Als pocs minuts de
ficar-nos dins dels sacs de dormir, l’Squat room es va anar omplint de gent i
en un tres i no res es va muntar allà una gresca important. Sonava música, es
fumàvem porros i la gent xerrava alegrement. Ens vam unir al grup i a poc a poc
la tertúlia va anar pujant de to. La gent s’explicava les anècdotes del dia i
sobretot, es planificava la logística per a la rave del divendres: Que si
primer muntem un sopar, que si demanem ja les pastilles, que si jo vaig tranqui
aquesta vegada, que això és impossible, que és l’aniversari d’en James i ho hem
de donar tot.... No sé d’on, però van començar a aparèixer cerveses a l’habitació.
En pocs minuts ens vam ajuntar en el petit replà on teníem estirades les dues
màrfegues més de 10 persones. La llum era suau, la música tranquil·la i un fum
espès embolcallava les veus que a poc a poc anaven pujant de to. Començàvem a
entendre que volia dir ser a l’Squat room. Era el punt de trobada nocturn de
l’alberg, el centre d’operacions. I així vam anar passant els minuts i
possiblement les hores, fins que de cop i volta, de la penombra d’un dels llits
baixos d’una llitera, una veu femenina va cridar:-Silence! I just arrived today from America
and I need to rest. Primer es va fer el
silenci a l’Squat, perquè ningú s’havia adonat que hi havia una persona dormint
i ens vam emportant un gran ensurt al sentir el crit de súplica, però pocs
minuts després, la festa va tornar al lloc on l’havíem deixat i ens vam tornar
a oblidar de la noia americana. Allò era l’Squat i si volies descansar, haver
escollit una altra habitació o un altre alberg. La noia americana no va tornar
a obrir la boca. Va donar la batalla per perduda i al cap de poc menys de 30
minuts s’alçava del llit en silenci, agafava la motxilla i després de pronunciar
un imperceptible “Thank you” marxava de l’habitació i no la vam tornar a veure
mai més. Havia estat aplicada la llei de l’Squat. La nostra activitat
diürna per Londres va consistir, principalment, en passejar i visitar monuments
i museus. Vam caminar pels voltants de Buckinham Palace i vam riure una estona
veient el canvi de guàrdia. Deu ser un càstig per als soldats fer el pallasso
d’aquella manera. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres i vam passejar per
la riba del Thamessis fins a la Tate Modern Art. Quin tros de museu! Passejàvem
per les sales intentant endevinar els títols dels quadres. Cadascú s’inventava
un nom i després ens acostàvem al petit cartellet i guanyava qui més s’hi
acostava. La sala d’en Kandisky va ser la més divertida, doncs els nostres
títols no s’acostaven, ni de bon tros, al que l’artista rus volia expressar.
Després era molt interessant comparar la nostra interpretació del quadre amb la
que ens venia a la ment una vegada conegut el títol vertader. També vam entrar
al British, però la visita va ser molt més pragmàtica. Ens vam dirigir
directament a veure les peces robades més famoses, és a dir, la part d’Egipte i
la part del Partenó i les Cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes. Si el British no
s’hagués fet famós per les peces que té robades i que els diferents països
reclamen infructuosament tindria, segurament, la meitat de visitants. Com a
mínim tenen la decència de no cobrar entrada. És gratuït. Aquell matí
passejant per la riba del Thamessis vam veure el recent inaugurat i ràpidament
clausurat Millennium Bridge, la flamant passarel·la de vianants del molt
venerat arquitecte Norman Foster. L’Amparo ens va explicar que estava tancat
perquè la gent tenia la sensació de que el pont es movia quan hi caminaven per
damunt. Es veu que oscil·lava de tal manera que la gent ho percebia i es marejava.
Tot un calculista el senyor Foster! La segona nit a Londres, després de sortir
a fer-nos unes pintes al pub vam encaminar-nos cap a la riba del Thamessis.
Quan vam ser conscients d’on érem, crec que tots cinc teníem prou clar el que
anàvem a fer. Be, tots cinc no. No crec que l’Amparo s’imaginés el que anàvem a
fer, però el Ferra, l’Oriol i jo ho teníem ben clar sense haver dit una sola
paraula. D’això se’n diu complicitat. En moments com aquests és quan ets
conscient de que la gent que t’està envoltant són amics. El catalitzador, la
guspira que fa fer saltar pels aires el silenci còmplice va ser una pregunta
retòrica de l’Oriol: -Què xavals, creuem
el pont o què?
En aquella època
una pregunta així no era una pregunta. Era un repte. Recordo algunes vegades
caminat pel Pirineu, preguntes de l’estil: -Baixem corrents o
què? I ja ens teniu a
tots els nois, tal com galls dins d’un galliner, corrent cap avall com si el món
s’acabés aquella mateixa tarda, despenyant-nos mil metres muntanya avall en
pocs minuts. Aquella nit, abans de que l’Oriol acabés d’enunciar la pregunta,
el Ferran i jo ja estàvem enfilant-nos a la tanca per saltar damunt de la
passarel·la. El Marc tampoc s’ho va pensar gaire i l’Amparo, després de dubtar
un parell de segons i mirar a banda i banda, va acceptar la mà del Ferran per enfilar-se
a la tanca i saltar àgilment a l’altre costat. Era negra nit i només les llums
dels edificis il·luminaven la riba. A mesura que caminàvem per la passarel·la,
l’ambient era més fosc i el silenci més profund. Anàvem tots cinc caminant a
poc a poc, abraçats intentant percebre l’oscil·lació del pont. Després d’un
inici palpitant, el batec del cor s’anava normalitzant. Era com si l’acte
il·legal fora saltar la tanca, no passejar-se per la passarel·la. Ens vam anar
relaxant i vam començar a gaudir de la passejada i del paisatge. Quan vam
arribar al capdamunt de la passarel·la, ens vam apropar a la barana i ens vam
quedar en silenci mirant les llums, la foscor de l’aigua i les barques que hi
navegaven. Seguíem abraçats gaudint d’aquest gran moment de complicitat. Pel
Thamessis no paraven de passar barques, algunes amb grans festes a bord.
Sentíem la música i veiem a la gent ballar. El silenci es va trencar quan
l’Oriol es va posar a cridar a unes noies que ballaven damunt la coberta d’una
barca. Aquestes van alçar el cap i en veure’ns damunt del pont ens van tornar
la salutació. A partir d’aleshores ens vam posar a saludar a tot aquell que
passés per sota nostre, fent un xivarri escandalós enmig de la negror del
Thamessis. Era qüestió de temps que passés, però nosaltres ni ens ho havíem
plantejat. Al cap d’uns minuts de salutacions, va passar una barca petita i
fosca per sota nostre. També els vam cridar per saludar: -Hello, good
night!!! De sobte la barca
va encendre unes llums blaves i vermelles i una sirena va trencar el silenci.
Era la policia, que ràpidament dirigia la barca cap a la riba. Instintivament
els cinc ens vam posar a corre com a desesperats cap a la riba oposada. Vam
corre com si ens anés la vida. No miràvem enrere, només teníem fixada la mirada
a la tanca que ens separa de Queen Victoria Street. La vam saltar amb una
agilitat sorprenent i quan vam ser al carrer, vam seguir corrents. Haguéssim
pogut corre fins a l’alberg, però de sobte vam sentir a l’Amparo cridar: -Al bus!!! Ens vam aturar, vam
mirar enrere i vam veure que no hi havia bobis a la vista i esbufegant vam
entrar a l’autobús que ens va allunyar de l’escena del crim. Quan vam recuperar
l’alè, asseguts a la planta baixa de l’autobús, ens vam mirar en silenci i vam
somriure. Vam tornar a
l’Squat amb ganes d’explicar les nostres aventures al companys, però l’ambient
que hi vam trobar va ser decebedor. L’Alberg estava ben mort, així que ens vam
cuinar un sopar lleuger i vam fer una mica de tertúlia a la cuina tot fent-nos
unes cerveses. Després vam pujar a l’habitació i vam caure rendits, després
d’un dia ple d’activitat. No sé quanta estona vam aconseguir dormir, però a
mitja nit, l’Squat tornava a bullir. Vaig obrir els ulls i el primer que vaig
veure va ser una noia asseguda en una cadira al llindar de la porta que li
estaven tallant els cabells. L’Squat també era la perruqueria de l’alberg i què
millor que tallar-se els cabells de matinada! Segurament havia lluna plena o
nova o jo que collons sé, però segur que l’alineació astral deia que aquell era
el moment idoni per tallar-se els cabells. Ens vam despertar del tot i ens vam
afegir a la tertúlia, que com cada nit, va anar pujant de to a mesura que
l’habitació s’anava omplint de gent, beguda i fum. El dia següent el
vam dedicar a passejar Candem i el seu arxiconegut mercat. Hi havia gent per
tot arreu. El dia acompanyava, feia bon temps i això convidava a passejar
tranquil·lament pels carrerons del barri. Vam entrar a la botiga de Cyberdog i
vaig pensar que mai en la vida tindria els pebrots necessaris per posar-me una
samarreta dos talles més petita i amb piles i llums incorporades. Aquell tipus
de roba estava a anys llum del que jo estava acostumat a veure al carrer Santa
Maria del meu poble. Em sentia com en Peter Camenzind, construint la meva
pròpia identitat entre dos contextos completament oposats. Londres era així, intens,
modern, vivencial i vibrant. I per fi va arribar
el divendres i amb ell el gran dia. Jo no
havia anat mai a una rave i l’únic que en sabia era que eren festes que s’organitzaven
en llocs abandonats i per tant, prohibits. Bé, doncs no era una novetat per a
mi. Un 31 de desembre, després de no aconseguir llogar un local per a muntar la
festa de cap d’any, vam ocupar un antic hotel abandonat a Valldoreix (La
Reserva), on en les seves bones èpoques s’hi va allotjar fins i tot el FC.
Barcelona. Vam connectar-nos a la llum pública a través d’una farola del
carrer, van tocar en directe els Black Coffe i vam aconseguir reunir prop de
400 persones, que van ballar com mai damunt de la moqueta roja de La Reserva.
La policia va fer acte de presència, va saludar i veient el merder que hi
havia, va decidir marxar tal i com havia vingut. Era cap d’any. La festa va
acabar quan les faroles del carrer es van apagar per anunciar que el primer dia
de l’any ja havia arribat. Així doncs, jo m’imaginava la rave com la festa que
havíem fet al meu poble per cap d’any. A l’hora de sopar
vam anar a una hamburgueseria i quan les campanades van anunciar l’hora
establerta, el Joan va treure un paperet de la butxaca i des d’una cabina
vermella va marcar el número assenyalat. Un contestador automàtic li va donar
una direcció i va penjar. Era tot tant surrealista que tots, un a un, vam
entrar i trucar al número de telèfon per sentir al contestador anunciar-nos el
lloc on es celebraria la rave. Ens vam fer una cervesa en algun pub del barri i
cap allà les 11 vam decidir encaminar-nos cap a la festa. Per arribar-hi vam
pujar a un dels molts taxis il·legals que funcionaven per Londres, vam pactar
un preu per arribar a les afores de la ciutat i ens vam encaminar cap a la gran
festa. El taxi va parar al costat d’un gran mur de totxos vermells. En un
extrem del carrer es veia una petita porta de ferro pintada de verd militar.
Era minúscula comparada amb l’alçada del mur. Vam acostar-nos a la porta i vam
picar amb el puny sobre el fred metall. La porta es va obrir i un noi ens va
fer passar. Vam pagar i aleshores es va obrir davant nostre un pati gran tot
abandonat. Era de terra, però pels racons hi havia males herbes que s’enfilaven
pel costat de les màquines abandonades. A l’extrem oposat del pati hi havia una
gran nau industrial d’on venia un soroll tronador. La sala era immensa i fosca.
A la part esquerra hi havia una tarima amb els dj i unes torres d’altaveus
altíssimes que escopien un soroll terrible, repetitiu i industrial. Ens vam
acostumar i ens capbussarem enmig de la gent. Allò era espectacular. En cap
festa, en cap concert, en cap festival he vist gent tant estranya com la que
vaig veure aquella nit. El primer que ens va sorprendre veure va ser un noi
abraçat als altaveus. Estava fortament agafat a la torre i movia cul i cames. O
era sord o s’hi quedaria ben aviat, però això no sembla importar-li gaire, perquè
gràcies a les pastilles que devia portar al damunt, va aconseguir passar-se
tota la nit així. No es va moure d’allà en hores. La gent ballava en petits
grups i molts escoltaven individualment la música. Les drogues col·loquen a la
gent en una altra dimensió i en molts casos això s’ha de viure i percebre
individualment. Vam trobar-nos ballant al costat d’un noi alt, vestit amb uns
pantalons i una jaqueta feta amb paper de plata. Em sembla que també portava un
cas platejat. Tenia els peus ancorats a terra, el tronc rígid i tant sols movia
els braços per fer anar uns “nuntxacos”. Espectacular. Aquest tampoc es va
moure en tota la nit. 12 hores plantat movent tant sols els braços i l’arma
blanca. Ballant, xerrant, observant a la gent i bevent alguna cervesa vam
passar la nit. Una gran nit. Quan el sol estava a punt de sortir vam decidir
plegar. Vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portés cap al Hyde Park, a
prop de l’alberg. Com sabíem que la rave s’allargaria fins a la matinada i a l’endemà
volíem agafar de nou la carretera per seguir cap al nostre objectiu final, vam
decidir deixar l’alberg el dia abans. Vam pensar que la gespa del Hyde Park
sería un bon lloc per descansar. La sorpresa va ser gran quan vam veure que el
parc tancava per la nit. Però, be, res que no es pugui solucionar escalant una
mica. Vam acomodar-nos en un racó de gespa tova protegit per uns matolls i vam
dormir algunes hores fins que la llum de l’agost i el xivarri de la canalla
jugant pel parc ens va despertar. Vam anar a esmorzar a l’alberg per
acomiadar-nos del Joan, de l’Amparo i de la colla i ja que estàvem allà vam
aprofitar per dutxar-nos. Vam carregar les motxilles al Civic i a primera hora
de la tarda sortíem de Londres camí de Oxford.