dilluns, 20 de juliol del 2015

Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015

En Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015. Foto: Público

El divendres passat (17 de juliol) vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a Cartagena, a la inauguració del festival La Mar de Músicas. Aquest festival, que enguany celebra la XXI edició, sempre m’atrau. Té un cartell cuidat, ben treballat i amb músics de prestigi però relativament desconeguts. Aquesta vegada baixàvem per a veure un clàssic, un d’aquests homes que han escrit la història de la música al llarg del S.XX i que com a mínim, una vegada a la vida, s’havia de veure, ballar i escoltar. Quan l’any 2010 el jamaicà Jimmy Cliff (1948) va entrar al Rock&Roll Hall of Fame algú va dir que per fi en Bob Marley deixaria d’estar sol a l’Olimp del reggae.
El concert es va celebrar a l’auditori del Parque Torres, un recinte a l’aire lliure relativament petit (2.000 seients) construït a imatge i semblança del que van construir els romans ben al costat. La nit calorosa del mediterrani cartaginès convidava a deixar-se portar pel reaggae alegre i festiu d’en Jimmy Cliff. Jo pensava que el fet d’estar asseguts seria un handicap per al directe, però el jamaicà tant sols va necessitar dues cançons per posar el públic a ballar. Acompanyat per una banda de vuit músics, en Jimmy Cliff va començar l’actuació amb una rítmica Bongo man i amb You can get it if you really want va posar dempeus un auditori que ja no va parar de ballar en la hora i mitja que va durar el concert.
Set list d'en Jimmy Cliff a la Mar de Músicas
Vestit amb uns pantalons negres i una camisa taronja brillant, en Jimmy Cliff va començar movent-se lentament per l’escenari però a mesura que s’encadenaven els clàssics, anava entrant en calor. És un showman, un agitador, un professional. En els 90 minuts que va durar el concert van sonar, entre d’altres, clàssics com Wild world, Under the sun moon and stars, I can see clearly, Vietnam, The harder they come, Many rivers to cross, Wonderful world beautiful people i Reggae night. Un concert fàcil, però ben executat.

Després d’en Jimmy Cliff va arribar l’actuació d’en Tiken Jah Fakoly (Costa de Màrfil, 1968). El reggae africà del marfileny era més fosc, amb una veu trencada però plena de missatge. Vaig tenir la sensació d’estar veient com un profeta li cantava als seus fidels. Una gran descoberta en una gran nit de reggae d’ambdós costats de l’Atlàntic, de Jamaica a Costa de Marfil.

dijous, 16 de juliol del 2015

Ciudades rebeldes, de David Harvey

David Harvey (1935, Kent, Anglaterra) és, possiblement, el geògraf urbà més popular. Geògraf radical i Marxista declarat, porta tota una vida investigant el que passa a les ciutats, sempre des d’un punt de vista crític i posant-se del costat dels més oblidats per les polítiques urbanes, els ciutadans, que al cap i a la fi són els que fan ciutat i haurien de decidir com i cap a on va el seu territori.
En el llibre Ciudades rebeldes, del derecho de la Ciudad a la revolución urbana (Ed. Akal 2013), el geògraf exposa, en dos parts ben diferenciades, com els ciutadans hem perdut al llarg de la història el dret a la ciutat (i explica què és aquest dret) i com, a partir de certs moviments socials que s’han donat arran de la crisis global iniciada al 2008, podem recuperar-lo.
La primera part del llibre (El derecho a la Ciudad) parteix de la premissa que des de que existeix capitalisme les elits han aprofitat l’excedent de capital per construir. L’urbanisme i per tant la construcció ha estat, històricament, un bon refugi per als excedents de capital generat pel capitalisme. L’autor fa un repàs històric (el Paris 1870, EEUU 1942...) als moments més àlgids del desenvolupament urbà i ho relaciona amb posteriors crisis socials. Ha estat, i segueix sent, un cercle viciós que és repeteix al llarg de la història perquè el capitalisme no ha estat capaç de trobar un refugi més rentable que l’urbanisme per a l’excedent que produeix. L’autor demostra que aquest procés s’ha exercit a costa de impetuosos processos de destrucció creativa que impliquen la despossessió de les masses urbanes de qualsevol dret a la ciutat. Amb aquest procés, no sols s’ha desposseït a milers de persones de les seves cases en nom de la millora urbana, sinó que s’ha eliminat la possibilitat de que la població decideixi la ciutat que vol. La ciutadania no participa del procés urbà.
Jo comparteixo aquest anàlisis, sobretot en actuacions a gran escala. Fa poc llegia uns articles on s’acusava al Banc Mundial de fomentar l’expulsió de desenes de milers de persones de diferents barris de faveles de Nigeria amb l’excusa de que s’anaven a reurbanitzar. Ara bé, també es posa en dubte les actuacions de millora urbana en barris de ciutats occidentals que han generat el que es coneix com procés de gentrificació (el barri del Raval a Barcelona o Russafa aValència en són dos bons exemples). Jo crec que l’autor hauria de deixar més clar que millorar l’espai urbà dels barris és positiu sempre hi quan es faci amb participació dels veïns.
En aquest sentit i lligat amb la premissa inicial del llibre (l’absorció de l’excedent de capital per part de l’urbanisme), crec que val la pena afrontar el gran quid de la qüestió. Per què l’urbanisme (i no altres activitats més productives) és qui absorbeix aquest excedent de capital? La resposta és evident. Perquè al invertir en sòl estàs esperant obtenir un benefici sobre unes expectatives de creixement del preu del sòl i no sobre una activitat productiva. Sense fer res, et creixen els diners a la butxaca. En aquest sentit, en Josep Lluis Miralles en el seu llibre “El darrer cicle immobiliàri al País Valencià” en donava una bona solució: Eliminar per llei l’especulació amb el sòl urbà. Només s’obtindrien rendes per la construcció de l’habitatge (activitat productiva), no per l’expectativa de creixement del preu del sòl (activitat especulativa). D’aquesta manera s’elimina la gran atracció dels excedents de capital cap a l’urbanisme i s’obre un ventall de possibilitats d’atracció cap a activitats més productives (possiblement menys lucratives que l’urbanisme però també amb menys possibilitats de generar bombolles). Amb això s’aconseguiria apartar les elits del urbanisme i la ciutadania podria controlar, de forma participativa, el desenvolupament urbà de la ciutat. Una bona reflexió sobre com planificar la ciutat des de processos ciutadans la trobem a “La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà”.
El segon capítol del llibre porta per títol “Ciudades rebeldes” i comença fent un repàs històric als moviments socials urbans i intenta entrellaçar-ho amb el que hi ha avui en dia, proposant actuacions o preguntes a les quals deurien donar resposta els moviments urbans actuals. Aquesta part, sincerament, la trobo fora de context, bàsicament perquè l’estructura social urbana actual no te res a veure amb la de principis del S.XX. És un bon document històric, però crec que el món, la societat i les ciutats han canviat tant i tant ràpid que no crec que les estructures marxistes ens serveixin de base avui en dia. Hi ha pocs treballadors sindicats, la industria és gairebé insignificant i la majoria dels treballadors es guanyen la vida en el sector serveis, en petites o mitjanes empreses, el que fa que el “proletariat” estigui del tot desconnectat. Hem d’inventar-nos noves formes d’organitzar la societat urbana: les associacions de veïns poden ser un bon instrument o també, com a passat a ran de la crisis econòmica, agrupar-nos políticament a partir del rebuig a polítiques públiques poc socials (Podemos o Guanyem són bons exemples).

El llibre acaba amb dos reflexions prou bàsiques dels moviments Occupy Wall Street i de Londres 2011. Si en Harvey hagués escrit el llibre un parell d’anys més tard hagués pogut analitzar el cas del 15M i el naixement i creixement de Podemos o el cas de Barcelona, on una líder de la Plataforma contra els Desnonaments ha esdevingut alcaldessa de la ciutat. Segur que molts geògrafs urbans (possiblement el mateix Harvey) estaran mirant amb lupa el que passa a Barcelona aquests propers anys.  Si més no, és una novetat social i política en els 40 anys de democràcia espanyola. Aconseguiran canviar les dinàmiques urbanes? Guanyarà la ciutadania el seu dret a la ciutat robat durant tants anys? Què passarà a Madrid? I a Galicia? I a València? Crearan xarxes aquest moviments socials per crear sinèrgies? O la dinàmica del poder els amansirà? Què passarà a les generals del novembre 2015?

dijous, 2 de juliol del 2015

La meva "A la carretera": Les Highlands. Segona part

Us deixo a continuació la segona part del viatge que vaig fer l'estiu del 2000 i que em va venir de gust escriure després d'haver llegit "A la carretera" de Kerouac. La primera part la podeu trobar aqui.

A mitja tarda vam aconseguir aparcar el Cívic a prop de l’estació de metro de Bayswater, a tocar del Hyde Park. El Joan ens havia dit que l’alberg on vivia estava per allà i que ens esperaria tota la tarda per veure si aconseguíem algun llit per dormir. El vam trobar sense dificultats i els quatre o cinc dies que vaig passar allà dins van ser, probablement, els més esperpèntics de la meva vida. L’alberg era una torre de Babel de motxillers d’arreu del món i d’Europeus que venien a passar l’estiu a Londres amb la idea de guanyar-se uns diners i millorar l’idioma. Allò era un batiborrull de nacionalitats, idiomes i pintes vàries, una torre de babel dins d’una Arca de Noé que convertia aquell edifici de quatre plantes en un espai màgic on respirar llibertat. Ràpidament en Joan ens va posar en antecedents i ens va dir que fóssim sincers amb la propietària i que li diguéssim el que realment necessitàvem. Com anàvem escurats, vam establir  ràpidament una estratègia i vam decidir demanar un sol llit: -Good afternoon, we are Joan’s friends. We are four and we need one bed. Es va fer el silenci. La dona ens va mirar atentament, va mirar al Joan, que reia (sempre reia) i va dir:
-Ok, do you have any problema with Squat room? Algun problema? Li acabàvem de dir a la cara que érem quatre i que només volíem pagar un llit i ens diu que si tenim algun problema amb l’Squat Room? Senyora, vostè és una santa! L’Squat room era una habitació petita amb tres lliteres i espai suficient per a que tres o quatre persones més poguessin dormi a terra, damunt de la higiènica moqueta. El pla per a distribuir-nos era el següent: En Joan estava liat amb una japonesa (mai vam saber-ne el nom, i entre nosaltres sempre va ser la japo), així que ens deixava el seu llit. Un altre dormiria al llit que pagàvem i els altres dos a terra amb les màrfegues. Home sweet home! Vam passar la primera tarda tranquil·lament a la cuina de l’alberg, bevent cerveses que havíem comprat en un supermercat proper i xerrant amb el Joan, que ens explicava les seves vivències per Londres. Segons ell, el que feia la majoria de gent que estava a Londres per millorar l’anglès era treballar com un esclau en algun bar rentat plats i petar-se els diners en festes, alcohol i drogues el dia que lliuraven. Ens va explicar que cada divendres es muntaven “raves” i que tot l’alberg hi anava. La del proper divendres seria especial perquè era l’aniversari d’un company de l’alberg i la festassa s’anunciava grossa. Ens ho vam apuntar a l’agenda. Aquell dia vam anar a sopar d’hora i vam ficar-nos dins de l’Squat a una hora raonable, després d’una entretinguda tertúlia a la cuina de l’alberg. Allà vam conèixer a l’Amparo, una valenciana que com el Joan, estava passant l’estiu a Londres per millorar el seu anglès. Era una noia morena de cabells rinxolats, alegre i prima. Tenia uns ulls vius i ganes de festa, així que va ser una més de la colla durant els dies que vam estar per Londres. Crec que tots quatre ens hi vam enamorar. La sang ens bullia aquell estiu i les feromones s’escampaven pel cel de Londres fent escampar la boira i deixant al descobert un cel blau que convidava a l’alegria.
Als pocs minuts de ficar-nos dins dels sacs de dormir, l’Squat room es va anar omplint de gent i en un tres i no res es va muntar allà una gresca important. Sonava música, es fumàvem porros i la gent xerrava alegrement. Ens vam unir al grup i a poc a poc la tertúlia va anar pujant de to. La gent s’explicava les anècdotes del dia i sobretot, es planificava la logística per a la rave del divendres: Que si primer muntem un sopar, que si demanem ja les pastilles, que si jo vaig tranqui aquesta vegada, que això és impossible, que és l’aniversari d’en James i ho hem de donar tot.... No sé d’on, però van començar a aparèixer cerveses a l’habitació. En pocs minuts ens vam ajuntar en el petit replà on teníem estirades les dues màrfegues més de 10 persones. La llum era suau, la música tranquil·la i un fum espès embolcallava les veus que a poc a poc anaven pujant de to. Començàvem a entendre que volia dir ser a l’Squat room. Era el punt de trobada nocturn de l’alberg, el centre d’operacions. I així vam anar passant els minuts i possiblement les hores, fins que de cop i volta, de la penombra d’un dels llits baixos d’una llitera, una veu femenina va cridar:-Silence! I just arrived today from America and I need to restPrimer es va fer el silenci a l’Squat, perquè ningú s’havia adonat que hi havia una persona dormint i ens vam emportant un gran ensurt al sentir el crit de súplica, però pocs minuts després, la festa va tornar al lloc on l’havíem deixat i ens vam tornar a oblidar de la noia americana. Allò era l’Squat i si volies descansar, haver escollit una altra habitació o un altre alberg. La noia americana no va tornar a obrir la boca. Va donar la batalla per perduda i al cap de poc menys de 30 minuts s’alçava del llit en silenci, agafava la motxilla i després de pronunciar un imperceptible “Thank you” marxava de l’habitació i no la vam tornar a veure mai més. Havia estat aplicada la llei de l’Squat. La nostra activitat diürna per Londres va consistir, principalment, en passejar i visitar monuments i museus. Vam caminar pels voltants de Buckinham Palace i vam riure una estona veient el canvi de guàrdia. Deu ser un càstig per als soldats fer el pallasso d’aquella manera. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres i vam passejar per la riba del Thamessis fins a la Tate Modern Art. Quin tros de museu! Passejàvem per les sales intentant endevinar els títols dels quadres. Cadascú s’inventava un nom i després ens acostàvem al petit cartellet i guanyava qui més s’hi acostava. La sala d’en Kandisky va ser la més divertida, doncs els nostres títols no s’acostaven, ni de bon tros, al que l’artista rus volia expressar. Després era molt interessant comparar la nostra interpretació del quadre amb la que ens venia a la ment una vegada conegut el títol vertader. També vam entrar al British, però la visita va ser molt més pragmàtica. Ens vam dirigir directament a veure les peces robades més famoses, és a dir, la part d’Egipte i la part del Partenó i les Cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes. Si el British no s’hagués fet famós per les peces que té robades i que els diferents països reclamen infructuosament tindria, segurament, la meitat de visitants. Com a mínim tenen la decència de no cobrar entrada. És gratuït. Aquell matí passejant per la riba del Thamessis vam veure el recent inaugurat i ràpidament clausurat Millennium Bridge, la flamant passarel·la de vianants del molt venerat arquitecte Norman Foster. L’Amparo ens va explicar que estava tancat perquè la gent tenia la sensació de que el pont es movia quan hi caminaven per damunt. Es veu que oscil·lava de tal manera que la gent ho percebia i es marejava. Tot un calculista el senyor Foster! La segona nit a Londres, després de sortir a fer-nos unes pintes al pub vam encaminar-nos cap a la riba del Thamessis. Quan vam ser conscients d’on érem, crec que tots cinc teníem prou clar el que anàvem a fer. Be, tots cinc no. No crec que l’Amparo s’imaginés el que anàvem a fer, però el Ferra, l’Oriol i jo ho teníem ben clar sense haver dit una sola paraula. D’això se’n diu complicitat. En moments com aquests és quan ets conscient de que la gent que t’està envoltant són amics. El catalitzador, la guspira que fa fer saltar pels aires el silenci còmplice va ser una pregunta retòrica de l’Oriol: -Què xavals, creuem el pont o què?
En aquella època una pregunta així no era una pregunta. Era un repte. Recordo algunes vegades caminat pel Pirineu, preguntes de l’estil: -Baixem corrents o què? I ja ens teniu a tots els nois, tal com galls dins d’un galliner, corrent cap avall com si el món s’acabés aquella mateixa tarda, despenyant-nos mil metres muntanya avall en pocs minuts. Aquella nit, abans de que l’Oriol acabés d’enunciar la pregunta, el Ferran i jo ja estàvem enfilant-nos a la tanca per saltar damunt de la passarel·la. El Marc tampoc s’ho va pensar gaire i l’Amparo, després de dubtar un parell de segons i mirar a banda i banda, va acceptar la mà del Ferran per enfilar-se a la tanca i saltar àgilment a l’altre costat. Era negra nit i només les llums dels edificis il·luminaven la riba. A mesura que caminàvem per la passarel·la, l’ambient era més fosc i el silenci més profund. Anàvem tots cinc caminant a poc a poc, abraçats intentant percebre l’oscil·lació del pont. Després d’un inici palpitant, el batec del cor s’anava normalitzant. Era com si l’acte il·legal fora saltar la tanca, no passejar-se per la passarel·la. Ens vam anar relaxant i vam començar a gaudir de la passejada i del paisatge. Quan vam arribar al capdamunt de la passarel·la, ens vam apropar a la barana i ens vam quedar en silenci mirant les llums, la foscor de l’aigua i les barques que hi navegaven. Seguíem abraçats gaudint d’aquest gran moment de complicitat. Pel Thamessis no paraven de passar barques, algunes amb grans festes a bord. Sentíem la música i veiem a la gent ballar. El silenci es va trencar quan l’Oriol es va posar a cridar a unes noies que ballaven damunt la coberta d’una barca. Aquestes van alçar el cap i en veure’ns damunt del pont ens van tornar la salutació. A partir d’aleshores ens vam posar a saludar a tot aquell que passés per sota nostre, fent un xivarri escandalós enmig de la negror del Thamessis. Era qüestió de temps que passés, però nosaltres ni ens ho havíem plantejat. Al cap d’uns minuts de salutacions, va passar una barca petita i fosca per sota nostre. També els vam cridar per saludar: -Hello, good night!!! De sobte la barca va encendre unes llums blaves i vermelles i una sirena va trencar el silenci. Era la policia, que ràpidament dirigia la barca cap a la riba. Instintivament els cinc ens vam posar a corre com a desesperats cap a la riba oposada. Vam corre com si ens anés la vida. No miràvem enrere, només teníem fixada la mirada a la tanca que ens separa de Queen Victoria Street. La vam saltar amb una agilitat sorprenent i quan vam ser al carrer, vam seguir corrents. Haguéssim pogut corre fins a l’alberg, però de sobte vam sentir a l’Amparo cridar: -Al bus!!! Ens vam aturar, vam mirar enrere i vam veure que no hi havia bobis a la vista i esbufegant vam entrar a l’autobús que ens va allunyar de l’escena del crim. Quan vam recuperar l’alè, asseguts a la planta baixa de l’autobús, ens vam mirar en silenci i vam somriure. Vam tornar a l’Squat amb ganes d’explicar les nostres aventures al companys, però l’ambient que hi vam trobar va ser decebedor. L’Alberg estava ben mort, així que ens vam cuinar un sopar lleuger i vam fer una mica de tertúlia a la cuina tot fent-nos unes cerveses. Després vam pujar a l’habitació i vam caure rendits, després d’un dia ple d’activitat. No sé quanta estona vam aconseguir dormir, però a mitja nit, l’Squat tornava a bullir. Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser una noia asseguda en una cadira al llindar de la porta que li estaven tallant els cabells. L’Squat també era la perruqueria de l’alberg i què millor que tallar-se els cabells de matinada! Segurament havia lluna plena o nova o jo que collons sé, però segur que l’alineació astral deia que aquell era el moment idoni per tallar-se els cabells. Ens vam despertar del tot i ens vam afegir a la tertúlia, que com cada nit, va anar pujant de to a mesura que l’habitació s’anava omplint de gent, beguda i fum. El dia següent el vam dedicar a passejar Candem i el seu arxiconegut mercat. Hi havia gent per tot arreu. El dia acompanyava, feia bon temps i això convidava a passejar tranquil·lament pels carrerons del barri. Vam entrar a la botiga de Cyberdog i vaig pensar que mai en la vida tindria els pebrots necessaris per posar-me una samarreta dos talles més petita i amb piles i llums incorporades. Aquell tipus de roba estava a anys llum del que jo estava acostumat a veure al carrer Santa Maria del meu poble. Em sentia com en Peter Camenzind, construint la meva pròpia identitat entre dos contextos completament oposats. Londres era així, intens, modern, vivencial i vibrant. I per fi va arribar el divendres i amb ell el gran dia.  Jo no havia anat mai a una rave i l’únic que en sabia era que eren festes que s’organitzaven en llocs abandonats i per tant, prohibits. Bé, doncs no era una novetat per a mi. Un 31 de desembre, després de no aconseguir llogar un local per a muntar la festa de cap d’any, vam ocupar un antic hotel abandonat a Valldoreix (La Reserva), on en les seves bones èpoques s’hi va allotjar fins i tot el FC. Barcelona. Vam connectar-nos a la llum pública a través d’una farola del carrer, van tocar en directe els Black Coffe i vam aconseguir reunir prop de 400 persones, que van ballar com mai damunt de la moqueta roja de La Reserva. La policia va fer acte de presència, va saludar i veient el merder que hi havia, va decidir marxar tal i com havia vingut. Era cap d’any. La festa va acabar quan les faroles del carrer es van apagar per anunciar que el primer dia de l’any ja havia arribat. Així doncs, jo m’imaginava la rave com la festa que havíem fet al meu poble per cap d’any. A l’hora de sopar vam anar a una hamburgueseria i quan les campanades van anunciar l’hora establerta, el Joan va treure un paperet de la butxaca i des d’una cabina vermella va marcar el número assenyalat. Un contestador automàtic li va donar una direcció i va penjar. Era tot tant surrealista que tots, un a un, vam entrar i trucar al número de telèfon per sentir al contestador anunciar-nos el lloc on es celebraria la rave. Ens vam fer una cervesa en algun pub del barri i cap allà les 11 vam decidir encaminar-nos cap a la festa. Per arribar-hi vam pujar a un dels molts taxis il·legals que funcionaven per Londres, vam pactar un preu per arribar a les afores de la ciutat i ens vam encaminar cap a la gran festa. El taxi va parar al costat d’un gran mur de totxos vermells. En un extrem del carrer es veia una petita porta de ferro pintada de verd militar. Era minúscula comparada amb l’alçada del mur. Vam acostar-nos a la porta i vam picar amb el puny sobre el fred metall. La porta es va obrir i un noi ens va fer passar. Vam pagar i aleshores es va obrir davant nostre un pati gran tot abandonat. Era de terra, però pels racons hi havia males herbes que s’enfilaven pel costat de les màquines abandonades. A l’extrem oposat del pati hi havia una gran nau industrial d’on venia un soroll tronador. La sala era immensa i fosca. A la part esquerra hi havia una tarima amb els dj i unes torres d’altaveus altíssimes que escopien un soroll terrible, repetitiu i industrial. Ens vam acostumar i ens capbussarem enmig de la gent. Allò era espectacular. En cap festa, en cap concert, en cap festival he vist gent tant estranya com la que vaig veure aquella nit. El primer que ens va sorprendre veure va ser un noi abraçat als altaveus. Estava fortament agafat a la torre i movia cul i cames. O era sord o s’hi quedaria ben aviat, però això no sembla importar-li gaire, perquè gràcies a les pastilles que devia portar al damunt, va aconseguir passar-se tota la nit així. No es va moure d’allà en hores. La gent ballava en petits grups i molts escoltaven individualment la música. Les drogues col·loquen a la gent en una altra dimensió i en molts casos això s’ha de viure i percebre individualment. Vam trobar-nos ballant al costat d’un noi alt, vestit amb uns pantalons i una jaqueta feta amb paper de plata. Em sembla que també portava un cas platejat. Tenia els peus ancorats a terra, el tronc rígid i tant sols movia els braços per fer anar uns “nuntxacos”. Espectacular. Aquest tampoc es va moure en tota la nit. 12 hores plantat movent tant sols els braços i l’arma blanca. Ballant, xerrant, observant a la gent i bevent alguna cervesa vam passar la nit. Una gran nit. Quan el sol estava a punt de sortir vam decidir plegar. Vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portés cap al Hyde Park, a prop de l’alberg. Com sabíem que la rave s’allargaria fins a la matinada i a l’endemà volíem agafar de nou la carretera per seguir cap al nostre objectiu final, vam decidir deixar l’alberg el dia abans. Vam pensar que la gespa del Hyde Park sería un bon lloc per descansar. La sorpresa va ser gran quan vam veure que el parc tancava per la nit. Però, be, res que no es pugui solucionar escalant una mica. Vam acomodar-nos en un racó de gespa tova protegit per uns matolls i vam dormir algunes hores fins que la llum de l’agost i el xivarri de la canalla jugant pel parc ens va despertar. Vam anar a esmorzar a l’alberg per acomiadar-nos del Joan, de l’Amparo i de la colla i ja que estàvem allà vam aprofitar per dutxar-nos. Vam carregar les motxilles al Civic i a primera hora de la tarda sortíem de Londres camí de Oxford.