dimecres, 26 de març del 2008

Bono. Un pas enrera

És el que té el PSOE, que d'un partit format per federacions de partits te'n surt una de cara i una altra de canto. En Zapatero va começar la legislatura passada deixant clar que entenia i acceptava la diversitat de nacions que formaven Espanya. Potser no ho va dir així de clar, però com encara ningú s'ha posat d'acord en definir quin és el model d'Estat que tenim (federal, autonòmic, nacions de nacions.... alguns ho voldrien centralitzat....), les seves paraules indicaven que tenia clara la formació plurinacional de l'Estat. Ara bé, durant els primers quatre anys de govern, aquesta concepció d'Estat es va anar esvaint i es va tendir cap a un "deixar fer". Va fer desaparèixer del mapa polític els extrems (Ibarra - Bono - Maragall) i es va acomodar. La solució va ser eliminar el debat polític sobre l'organització territorial de l'Estat i centrar-ho en l'aprovació d'Estatuts en relacions bilaterals Govern central - Govern autonòmic. Aquella famosa foto de presidents de comunitats autònomes va quedar en paper mullat. De la mateixa manera, el debat sobre la reforma del Senat per a convertir-lo en una vertadera cambra de representació territorial no es va plantejar, com tampoc no es va treballar la possibilitat de poder parlar qualsevol de les tres llengües oficials (català Gallec i Euskera) al Congrés i al Senat (cosa que si que es permet al parlament Europeu amb les llengües oficials).
La responsabilitat de permetre l'ús del català al Congrés depèn del president de la cambra. Per a aquesta legislatura el PSOE proposa com a President del Congrés a José Bono. Un dels extrems (nacionalista central) que Zapatero va fer desaparèixer la primera legislatura. Per què el recupera? Tant alt és el preu a pagar per a ser President del Govern? Tantes pressions internes hi han? Els polítics que pleguen, no saben buscar-se la vida d'una altra manera?
Si Bono acaba sent President del Congrés, oblidem-nos durant quatre anys, de reobrir el debat sobre l'organització territorial d'Espanya i sobretot, de poder parlar català, gallec o euskera al congrés. És un pas enrera, un mal començament!

dilluns, 24 de març del 2008

Un aniversari especial

S’acaben les vacances de Setmana Santa i les d’aquest any han estat especialment bones. El divendres dia 14 l’Espe em va muntar una festa d’aniversari sorpresa. Quan vaig arribar a Alberic em vaig trobar amb tota la colla d’amics de València i ... de Sant Cugat! Si senyors, com uns campions vam fer de nou una retrobada mundial i ens vam ajuntar 25 persones a la Ribera Alta. Dissabte vam fer una visita a la ciutat del Túria en Falles i diumenge vam marxar a fer-nos una paella a l’Albufera. Un cap de setmana complet! Moltes gràcies a totes i tots. Així fa goig fer anys!
Dilluns, encara amb l’emoció del cap de setmana al cos, vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a la Terra Alta, amb la intenció de fer tres etapes de la Ruta de la Pau, un PR que recòrrer els espais més emblemàtics de la Batalla de l’Ebre. Dimarts vam creuar la serra de Cavalls des de Gandesa, visitant el poble de Corbera d’Ebre i dimecres vam anar de Gandesa a Prat de Comte, per la serra de Pàndols i el santuari de la Fontcalda. Dijous vam retornar cap a Gandesa passant per Bot. Entre caminada i caminada vam visitar dos cellers modernistes construits per Cèsar Martinell, el de Gandesa i el de Pinell de Brai. Excursionisme, història, arquitectura, paisatge, gastronomia i bon vi. Tot plegat en una comarca que cal conèixer! Una forta abraçada a tots!

dijous, 13 de març del 2008

Catarroda

El passat dimarts al matí vaig estar a Catarroja (un municipi de 25.000 habitants de l’Horta Sud) per conèixer el model de gestió del sistema de lloguer de bicis Catarroda. El sistema consta de quatre punts de lloguer de bicis (estació de Renfe, Església, escola i Ajuntament) i compta amb 100 bicicletes de les quals, de moment, tant sols estan en circulació una trentena. La idea és ampliar en breu el número de punts de lloguer i extendre el sistema per tota la ciutat. Per ser usuari del Catarroda cal donar-se d’alta a l’Ajuntament (no es pot fer per Internet) i deixar una fiança de 30 euros. Amb la targeta d’usuari es pot agafar i tornar la bicicleta en qualsevol dels quatre punts i fer-ne un ús gratuït durant una hora. (www.catarroda.es) Cada vegada més, les ciutats estant implantant sistemes de lloguer públic de bicicletes, doncs un percentatge molt elevat dels desplaçaments que fem diàriament tenen un temps de recorregut curt, òptim per fer-ho en bicicleta. Ciutats com Barcelona, Burgos, Gasteiz, Pamplona, Sevilla... estant implantant amb èxit aquests sistemes de transport públic. I a València quan? Diuen que aviat, però caldrà veure com. El lloguer de bicis per si sol no farà disminuir la circulació de cotxes per la ciutat, doncs el canvi modal cap a la bici de lloguer es dona entre els usuaris del transport públic o els que van a peu, però si que legitima actuacions urbanes per protegir la bicicleta, tals com la creació de zones trenta o carrils bicis en les vies que conformen la xarxa bàsica de la ciutat. Tot plegat, quan es generalitzin els lloguers públics de bicicletes i es modifiquin les seccions dels carrers, farà que el trànsit disminueixi i les ciutats siguin una mica més humanes.

dilluns, 10 de març del 2008

Ràpides reflexions post electorals

Ahir es van celebrar eleccions generals al Parlament espanyol. Amb 169 escons, el guanyador va ser el PSOE i la segona força el PP, amb 153 escons. Tots dos partits han obtingut cinc escons més que l’any 2004. Qui s’ha enfonsat? ERC ha perdut cinc escons i ha passat de 8 a 3, perdent fins i tot el grup parlamentari propi. Esquerra Unida i Iniciativa ha passat de 5 escons a 2 i també ha perdut el grup parlamentari propi. CiU ha guanyat un escó tot i perdre 60.000 vots i el PNV ha perdut un escó i 120.000 vots. D’aquesta manera, tal i com anunciava Gaspar Llamazares en el seu discurs de dimissió, la política espanyola s’ha bipolaritzat en excés. Hem entrat en un període de fort bipartidisme que pel be de la pluralitat política s’ha d’acabar. Qui pot estar més content d’aquest resultat és el PSOE, que podrà governar amb més facilitat que la passada legislatura, tot i que li costarà trobar acords, doncs CiU demanarà contrapartides a Catalunya i el tripartit català no cedirà. Jo crec que governarà en minoria buscant acords puntuals amb diverses forces, incloent les del grup mixt, que aquest any estarà ple de cares conegudes. El PP, tot i pujar cinc escons, ha pagat caríssima la seva estratègia d’atacar a Catalunya. Aquestes eleccions ha quedat clar que qui vulgui governar a Espanya ha de treure uns bons resultats a Catalunya. I el PP a Catalunya no aixeca el cap. El PSC ha tret 25 escons i el PP 7. La diferència és abismal. En el comput global, el PSOE guanya al PP en 16 escons i només a Catalunya, la diferència ha estat de 18. En els graners del PP, la diferencia entre el partit de dretes i el PSOE és de com a màxim 5 escons, no 18. (Madrid 18 -15 i València 19 – 14). Amb aquest ràpid anàlisi, el PP ha de canviar de líders i de discurs. Un discurs anti català li garanteix victòries fora de Catalunya, però no amb el marge suficient per contrarestar la debacle que pateix al principat. Que s’ho facin mirar! Pel demés els resultats no m’estan malament. Em sap greu la baixada d’EUiA i IC, m’agrada que el PSOE no governi amb majoria absoluta (cap majoria absoluta és bona) i m’encanta que el PP es pensi que no han perdut. Potser així segueixen amb la seva línia dura i es passen anys sense tornar al poder. I ERC, per què s’ha enfonsat? I CiU, com es que no acaba d’enfonsar-se tot i perdre vots en cada una de les eleccions que passen? Tindrem dies per reflexionar i veure com reaccionen el partits, per exemple el PP (quan dimitirà Rajoy?)

divendres, 7 de març del 2008

The Cure

Si el cap de setmana passat la festa va ser a Saragossa, aquest dimecres va ser a València. L’empresa musical MTV va organitzar a la capital del Túria el Winter Festival, un concert gratuït al recinte del Palau de les Arts i les Ciències. El cap de cartell van ser els britànics The Cure i com a teloners estaven els americans From first to last (no em van agradar gens i per sort només van tocar 30 minuts) i els finlandesos HIM (que no van estar malament). Però el plat fort va venir amb els The Cure. Dos hores de concert fàcil, on un Robert Smith bastant fondón (s’ha engreixat considerablement) i pintat com sempre, va cantar tots els clàssics de la banda. Van sonar A Forest, Boys don’t cry, Friday im in love, never enougth, lullabily, picturs of you, close to me... i més. Va ser un concertàs davant de 30.000 persones. Què bons que són! Evidentment hagués estat més emocionant veure els The Cure en un recinte més reduït, però tal i com estan els preus dels concerts (The Police 70 euros, Radiohead 75 euros.....) s’agraeix un concert gratuït d’una banda com aquesta.

dijous, 6 de març del 2008

Cap de setmana a Saragossa

El cap de setmana passat vam pujar cap a terres “mañiques” a estirar-li les orelles al Ferran i de pas, conèixer la ciutat i les obres de la Expo. El xaval va néixer el dia 29 de febrer així que cada quatre anys la munta grossa. Ell i un amic (també del dia 29) van llogar un local (Cavern) i van muntar una festa de disfresses on, a part de la representació catalana i valenciana, hi havia mitja Expo. La temàtica de la nit era la música i allà, entre cubata i cubata, ens vam trobar amb en Bob Marley, els Abba, un micro, uns iPods, en Lenny Kravitz, la Janis Joplin, en Fito, un Otis Reding blanc, un capità Croàcia i amb els Gigatrón. Festival guitar air inclòs i moment estel·lar dels Gigatron amb la col·laboració del capità Croàcia. L’endemà, amb son i cansats, passejada per Saragossa i dinar amb els pares, que per casualitat, estaven també per Saragossa. Per la nit, de canyes i tapes pel barri del Tubo i a dormir-la. Diumenge al matí vam anar cap a la Expo. Ens vam posar el peto i el casc d’obra i vam anar a inspeccionar les obres. Els pavellons Ebro, el pavelló Puente, el telefèric, la Torre del Agua.... i a 100 dies de la inauguració no hi ha res acabat i queda molt per fer. Els directors d’obra deuen estar a punt de rebentar dels nervis! És el que hi ha, sempre passa el mateix. Be companys, que va ser un molt bon cap de setmana, de retrobada, de dormir tots al menjador, de sopar plegats, de fer-nos canyes.... happy people!

dilluns, 3 de març del 2008

Kafka dalt del bus número 11

Agafo el bus número 11 a la plaça de l’Ajuntament i m’encamino cap a Patraix tot llegint el Baró Rampant, d’Italo Calvino. La gent puja i baixa, comenta la vaga de l’endemà, algú dorm, molts fan cara de cansats, algú està completament aïllat del món escoltant música i alguns llegim.
Tot funciona com sempre, amb normalitat, fins que arribem al carrer Beato Nicolas Factor amb Humanista Mariner. En aquest punt, un cotxe estacionat en doble fila (com molts al llarg del carrer) impedeix que el bus pugui continuar. El conductor es posa a fer sonar el claxon i a poc a poc, tots els cotxes que s’afegeixen a la cua fan el mateix. En dos o tres minuts el carrer es converteix en una olla de claxons sonant sense parar.
El propietari del cotxe mal estacionat no apareix així que als cinc minuts d’espera, el conductor del bus obre les portes al mig del carrer (ho té prohibit). La gent que baixa, per solidaritat amb el conductor, es dedica a moure els cotxes en doble fila per a que el bus pugui passar. És una situació Kafkiana. Els usuaris del transport públic hem d’empènyer els cotxes estacionats en doble fila per a que el bus pugui circular!Quan desapareixerà la doble fila dels carrers de València? Quan modificaran les seccions dels carrers, ampliant voreres i evitant així la possibilitat d’estacionar en doble fila? Quan tindrà el transport públic la preferència que es mereix? Quan arribarà el bus a tenir una velocitat comercial competitiva? (ara està per sota dels 10 Km/hora). Quan els usuaris direm prou? Quan s’acabarà l’hegemonia del cotxe?

Vantage Point plagia a Víctor Santos

En Víctor Santos, un conegut dibuixant de còmics valencià (ha rebut guardons al saló del còmic de Barcelona i Madrid), ha vist com els responsables gràfics de “En el punto de mira” (Vantage point) li plagiaven un dibuix seu per fer el cartell de la pel·lícula. Pot ser casualitat, però vist el dibuix d’en Víctor Santos i el cartell de la pel·lícula jo crec que és un plagi pur i dur. Us adjunto els dos dibuixos i vosaltres mateixos. Ara la pregunta a fer seria: Com un noi de 30 anys pot reclamar els seus drets davant de la potent indústria cinematogràfica? Fem córrer la veu! www.victorsantoscomics.blogspot.com