dilluns, 22 de desembre del 2008

El Reial Decret Llei (Plan E de Zapatero) i la mobilitat a València

El divendres passat dia 19 de desembre, l’ajuntament de València va fer pública la llista de projectes que executarà amb els diners que li corresponen del famós Reial Decret Llei, aprovat pel govern central
Dels aproximadament 143 milions d’euros que li corresponen a la ciutat de València, 10,2 (7,1% del total) estaran destinats a millorar la mobilitat de la ciutat. Les actuacions proposades van encaminades a renovar els carrils bici, els carrils bus i a implantar pannells de informació.
No ho trobo malament, però m’agradaria recalcar que per molts carrils bus que fem, si no gestionem la mobilitat correctament i de manera global, els carrils bus serviran per al mateix que ara, per a gairebé res. A més a més de planificar cal gestionar i això implica acabar amb la indisciplina, restringir l’espai i l’accés amb vehicle privat al centre, potenciar l’ús del transport públic, organitzar l’estacionament.... s’ha de fer molt més que pintar de nou els carrils bus. S’ha de planificar i sobretot, gestionar

dissabte, 20 de desembre del 2008

Josele Santiago

Avui una recomanació musical, Josele Santiago.
Instruccions: Agafeu de la vostra discoteca el CD "Nada" de Los Enemigos, publicat l'any 1998. Si no el teniu us el compreu o us el baixeu de l'emule. Poseu-lo a tot drap i lamenteu-vos de no poder veure aquesta banda en directe. Van plegar el 2002.
Ara bé, la música com el bon vi, amb el temps canvia. Agafa noves sonoritats, madura i es transforma en un projecte nou però amb cert regust a allò que era abans. Josele Santiago, lletrista, compositor i cantant de los Enemigos, està fent carrera en solitari i ja ha publicat tres discs. Sonen més tranquils, menys elèctrics, més acústics i amb un cert regust a jazz. Josele s'ha fet gran i s'ha calmat.
Ara bé, en directe la cosa canvia. Les cançons del nou disc, Loco Encontrao, sonen menys jazístiques i el format s'aproxima més a un concert de Rock. Dos guitarres, un teclat - piano, un baix i una bateria. L'espectacle que ens presenta Josele Santiago cabalga entre els concerts de rock de Los Enemigos i la versió més tranquil·la dels seus discs en solitari.
A mi em va agradar molt, molt més que els discs en solitari i possiblement menys que un concert de Los Enemigos, però com que no he tingut l'oportunitat de veure'ls, em quedaré amb el dubte. De fet, durant el concert, un espontani li va demanar a Josele una cançó de Los Enemigos dient-li que no els havia vist mai. Josele li respongué: Yo tampoco he visto a Camarón!

divendres, 19 de desembre del 2008

The fall

Ahir a la nit vaig anar al cinema a veure The Fall (traduïda aquí com “El sueño de Alexandria”), del director indi Tarsem Singh. La pel·lícula és de l’any 2006 i l’any següent, el 2007, va ser premiada com a millor pel·lícula fantàstica al festival de cinema de Sitges. Així que amb dos anys de retard s’estrena The Fall a casa nostra. Un actor de doblatge està greument ferit en un hospital de Los Angeles i mitjançant un conte, es farà amic d’una nena que també està a l’hospital. A partir del conte que explica l’actor sobre cinc herois que viatgen plegats per venjar-se d’un enemic comú, realitat i ficció s’enllaçaran fins a tal punt que a vegades no saps si el que està passant al conte és realitat o ficció. The Fall és un viatge a la imaginació, a la crueltat de la vida, a les ganes de viure i a l’amistat. I tot això viatjant per desenes de localitzacions repartides arreu del món: Índia, Anglaterra, Bali, Sud Àfrica, Argentina, Xile..... Per passar un bon moment. A mi m’ha recordat a Big Fish, de Tim Burton.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Descobrint arquitectures abandonades de la Guerra Civil

Aquest matí de diumenge hem fet una petita sortida per recuperar la memòria històrica. Hem estat al Grau Vell de Sagunt i a Puçol. Al Grau Vell, un poble marítim al costat del Port de Sagunt, hem visitat els refugis vigia de la guerra civil. En un petit replà a la vora del mar, hi ha cinc o sis petits refugis de formigó, tots abandonats i plens d’herbes i brutícia. És una pena com d’abandonada està aquesta part de costa, encara relativament verge tot i que el paisatge que l’envolta és molt industrial. Al costat dels refugis de la guerra civil hi ha el port íber i romà del Grau Vell, tot ocupat per plantes. Està completament abandonat! Uns metres més enllà trobem el poble de Grau Vell, amb un petit carrer molt mariner i una torre de vigilància perfectament conservada del segle XV. I si continuem més cap al sud, abans d’arribar a Puçol trobem la marjal del Moro, plena d’aus que paren a descansar camí d’Àfrica. Aquesta Marjal està protegida i relativament ben conservda, tot i que amenaçada per tots els costats. És de llibre que s’hauria d’actuar en tota aquesta franja marítima, des del Port de Sagunt a Puçol, reforçant els elements culturals i naturals que en tant poc espai podem trobar: Els refugis de la guerra civil, el port íber i romà, Grau Vell i la seva Torre i la Marjal del Moro. Potenciar un itinerari peatonal o ciclista que unís aquests elements seria relativament econòmic i posaria en valor un patrimoni històric i natural que ara per ara està abandonat. Després d’aquesta visita marítima hem marxat cap a l’interior i entre Puçol, Rafelbunyol i el Puig hem visitat uns nius d’ametralladora que serviren per defensar la València republicana de l’atac franquista. Aquests nius, situats en un petit turó a la vora de la via del tren, també estan abandonats i bruts i si no s’hi actua aviat, desapareixeran menjats pel temps. Dalt del turó hi ha una plaça amb una verge i és un molt bon mirador de la comarca. És un lloc amb un cert manteniment, així que mantenir els nius d'ametralladora, un cop restaurats, no suposaria molta feina més. A més a més, el carril bici que uneix València amb Rafelbunyol i Puçol, passa al costat d’aquest turó i no costaria res senyalar-ho i fer un manteniment mínim dels nius d’ametralladora. Recuperar elements històrics que ajudin a entendre la nostra història recent no és car, és tant sols qüestió de voluntat.

dimecres, 10 de desembre del 2008

Desastre participatiu

Ahir, a les vuit de la tarda, vam ser convocats a la Comissió de Participació Ciutadana d’una ciutat on estem redactant el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible. La idea era que expliquéssim als membres de la comissió què havíem fet fins ara i quins serien els següents passos. Amb mitja hora de retard va començar la sessió i ràpidament es va veure que la cosa es complicaria. No es va votar l’aprovació de l’acta de la sessió anterior, no es va donar còpia als membres de la comissió dels temes a tractar i quan es va entrar en el punt tres (pressupostos participatius) el caos ja era total. Havien de decidir els criteris socioeconómics que definirien el repartiment dels pressupostos pels barris i les dos persones de la comissió encarregades d’explicar-ho es van posar a discutir. L’alcalde demanava votar una resolució i la gent deia que no es podia votar una proposta si no estava escrita. Ningú havia passat la proposta per escrit! La discussió va anar embolicant-ho tot i al final ja s’estava posant en dubte resolucions aprovades en anteriors sessions (el valor del vot individual per barri). L’organització de la sessió per part de l’ajuntament va ser nul·la i això va provocar un fracàs estrepitós de la sessió. A més a més van barrejar la reunió de la comissió de participació amb l’assemblea de particpació i la gent no sabia si era membre de la comissió o de l’assemblea i per tant, a l’hora de votar, la gent no sabia si podia votar o no. A mi em va recordar una escena de la pel·lícula la Vida de Brian...
Finalment, a quarts d’onze i després de que tres o quatre membres de la comissió abandonessin enfadats els seus llocs, es va aconseguir votar alguna cosa i convocar una reunió extraordinària per a la setmana vinent. Acabat aquest punt, l’alcalde va dir que ja n’hi havia prou. La resta de punts (més de la meitat de l'acta del dia) es tractarien en la propera sessió extraordinària, i a nosaltres se’ns va quedar cara de idiotes. Tres hores perdudes! La participació ciutadana no es pot improvisar. Les reunions s’han de preparar i hi ha quatre regles bàsiques de procediment que s’han de complir escrupolosament. Una convocatòria ha d’anar acompanyada del text d’allò que es vulgui aprovar, per a que la gent ho pugui llegir i arribi a la reunió amb les idees estructurades. També és recomanable que s’entregui i s’aprovi l’acta de la sessió anterior i per últim, si s’ha de proposar un debat, és bàsic que la gent que el prepara vagi a una i tingui les idees clares. I si es preveu que la sessió tindrà algun punt llarg, no es pot presentar una convocatòria amb set punts. Tot això, i a la vegada, van deixar de fer els tècnics que van preparar la reunió i per tant, la sessió va ser un absolut desastre. Potser els pressupostos participatius es mereixen una sessió monotemàtica. I el Pla de Mobilitat també. Si no, les coses s’aproven per desgast i la gent es cansa d’aquestes sessions llarguíssimes i farragoses, que sols generen desil·lusió i ganes de quedar-se a casa.

divendres, 5 de desembre del 2008

Ferralla galàctica

Fa unes setmanes, un astronauta volador estava fent un passeig ingràvit per l’espai, al voltant del seu transbordador d’última generació. L’objectiu d’aquesta passejada espacial era arreglar la parabòlica per permetre, als tripulants de l’aeronau, seguir connectats al món terrenal i a la resta de la galàxia. L’astronauta, dins d’un vestit blanc, es dirigia ingràvitament cap a l’antena, portant a la mà una caixa d’eines. Un martell, una clau anglesa, una clau allen del 6 o del 12, un tornavís i una cinta americana, que va bé per a tot. Tot contemplant la galàxia, l’astronauta es va despistar i degut a la falta de gravidesa, no va ser conscient de que deixava anar la caixa d’eines. En càmara lenta, la caixa d’eines vermella i grisa va allunyar-se del transbordador i en qüestió de minuts va posar-se en òrbita al voltant del planeta terra. I així estem aquí a baix, vivint sota un munt de ferralla galàctica que està girant en l’òrbita terrestre. Satèl·lits vells en desús, satèl·lits en funcionament i ara, una caixa d’eines valorada en 200.000 euros. Com s’està tornant de car el món de la ferreteria!
Ja veureu com aviat, el gran temor dels irreductibles gals (Astèrix, Obèlix i companyia) serà una realitat. Se’ns caurà el cel al cap en forma de ferralla galàctica.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Predicant amb l'exemple

Que a València s'aparca en doble fila és sabut per tothom, però que és ilegal també ho sap la gent, tot i que com l'actuació policial contra aquest tipus de ilegalitat és nul·la, la gent aparca allà on vol amb total impunitat.
Ara bé, que la Presidenta de Les Corts, Milagrosa Martínez, aparqui el seu cotxe oficial en el carril bus, ja és passar-se de mare. D'això se'n diu predicar amb l'exemple. Quin respecte vol que tingui la gent per les lleis, si la pròpia Presidenta de les Corts se les salta "a la torera"?
És un clar exemple de que el respecte cap a una mobilitat sostenible no ha arribat als polítics valencians. I si els polítics no prediquen amb l'exemple, com pretenen demanar a la societat que compleixi amb unes lleis que ells es salten?
I encara es preguntaran per què l'autobús urbà perd passatgers any rera any!

dimarts, 2 de desembre del 2008

La premsa és lliure, no hi ha manipulació!

Després de la macromanifestació del passat dissabte 27 de novembre en contra de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania en anglès i de la política educativa del govern valencià, encapçalat pel President Francesc Camps i el conseller d’educació Alejandro Font de Mora, cal denunciar la manipulació feta per Canal 9, la televisió pública valenciana. No pot ser que es manifestin 80.000 persones i que en els informatius de Canal 9 donin més importància a la creació de tres escoles d’ensenyament en anglès. Com és menja això en democràcia? Canal 9 és pitjor que el NODO. Amb la televisió franquista, el NODO era l’element de propaganda del règim i tocava callar perquè es vivia sota una dictadura, però en democràcia, Canal 9 i com a televisió pública que és, ha de donar un servei de qualitat i mirar cap a tots els colors polítics i socials. No pot ser l’eina propagandística del règim del PP. Això no és democràcia! Canal 9 ha perdut tota credibilitat i la gent li està donant l’esquena. Per no veure, la gent no veu ni els partits de futbol.
Prou d'abusos a Canal 9!

diumenge, 30 de novembre del 2008

S'ha acabat la broma!

Feia dies que volia escriure sobre el tema, però no tenia molt clar com enfocar-ho, doncs no volia caure en una espècie de punkjournalism i cagar-me en tot. Avui, després de l’èxit de la manifestació d’ahir, em veig amb ànims de resumir-vos què ha passat amb l’assignatura d’educació per a la ciutadania aquí al País Valencià. El govern central va modificar la llei d’educació hi va crear una assignatura titulada Educació per a la ciutadania, on s’intenta explicar als alumnes com és i com funciona el país on vivim, què és i quina constitució tenim, quines religions hi ha, quins són els drets i deures dels ciutadans…al meu entendre cap disbarat. Ara bé, la dreta, la conferència Episcopal espanyola i altres entitats properes a les idees religioses més ràncies, van veure en aquesta assignatura un atac a la religió, doncs es parla d’abortament, de matrimonis homosexuals…. Barbaritats segons la dreta! L’atac de la conferència episcopal va ser tant fort que van arribar a demanar publicament que els pares fèssin objecció de conciència a l’assignatura. I la dreta, amiga de la conferència episcopal, va veure en l’atac frontal a l’assignatura, una bona manera de desgastar al govern central. Com l’Arquebisbe de València (García Gascó) i el President Camps es porten molt bé (al President valencià se’l coneix com a Beato Camps) xerrant van arribar a una conclusió fantàstica. Com que no ens podem negar a donar l’assignatura, obligarem als professors d’història i filosofia (els que per llei han de donar l’assignatura) a que la donin en anglès. A més a més, direm que d’aquesta manera potenciem els idomes i que els nostres alumnes, des de ben petits, són trilingües. La majoria absoluta ha portat al govern valencià a caure en un error estratègic greu. S’han cregut que poden fer el que els hi dona la gana i han intentat utilizar als professors i alumnes per mantenir una confrontació amb el govern central. I arribats a aquest punt, els professors han dit prou. Una conselleria que permet que durant anys els alumnes estudiin en barracons, una conselleria que és incapaç de garantir un ús mínim del valencià (incomplint la llei d’ús), ara preten potenciar una assignatura que han de donar els professors d’història en anglès. Com es menja aixó? Els professors d’història s’han negat a donar l’assignatura en anglés i la conselleria ha tingut la brillant idea de que a la clase hi hagin dos professors, el d’història i el d’anglès, que traduirà el que diu el d’història. Esperpèntic i insultant, doncs gastar recursos d’aquesta manera amb les necessitats reals que hi ha, és de jutjat de guàrdia. Total, que els professors, sindicats i associacions de pares i mares han sortit al carrer, han fet tancades als instituts i l’assignatura s’està donant en valencià o castellà, tot i les inspeccions i amenaces de la conselleria. Vist el percal que s’estava generant, el conceller Font de Mora va fer un intent de marxa enrera (per guanyar temps) i va dir que aplicaria una moratòria a l’assignatura d’educació per a la ciutadania en anglès fins que es pugin destinar els recursos per a donar-la amb garanties. La Plataforma per l’ensenyament públic (formada per sindicats i associacions de pares i mares) ha dit que no acepta una moratòria i que no pararan de mobilitzar-se fins que que el govern valencià derogui el decret que obliga a donar l’assignatura en qüestió en anglès i potencii de veritat, una educació pública de qualitat. Ahir va haver a València la primera gran manifestació. 45.000 persones segons la policía, 80.000 segons els organitzadors, van sortir al carrer per a dir-li al conseller Font de Mora i al President Camps que “La broma s’ha acabat”. Que els problemes entre el govern valencià i l'espanyol els sol·lucionin ells. Els professors i alumnes no són peons a les seves ordres, no són monedes de canvi i l'ensenyament, encara que no s'ho creguin, és un tema molt seriòs amb el que no es pot jugar.
El conceller Font de Mora, té les hores comptades. Si no s’arriba a cap acord en les dues setmanes següents, el dia 17 de desembre hi ha convocada una vaga general. La batalla no ha acabat, però vist l’èxit de la manifestació d’ahir, el govern valencià haurà de recular. Com? Derogant la llei, fent una remodelació de govern (que toca aviat) i canviant al conseller d’educació (que no tindrà el valor de dimitir), que pagarà els plats bruts.

divendres, 28 de novembre del 2008

Wagner Pa

Durant aquesta tardor i hivern, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, el col·lectiu La Casa Calba està coordinant un cicle de música titulat Notes al peu. I ahir dijous tocava Wagner Pa i òbviament, allà estàvem l’Espe i jo per gaudir d’aquesta música brasilera amb regust a carrer Escudellers. I sabeu qui està acompanyant a en Wagner Pa en aquest nou projecte en solitari? Doncs en Sandro Lustosa i en Cesc Pascual. Us sonen? En Sandro Lustosa és aquella bèstia de percusionista que a principis del 2000 ens feia salta com animals durant els concerts de Macaco. Aquell personatge que durant les gires de El Mono en el ojo del Tigre i Rumbo submarino ens meravellava amb els instruments més exòtics i sonoritats més espectaculars. El mateix. Ara amb més senzillesa (una caixa, un parell de panderetes i algun instrument petit) ens transmet la mateixa màgia. És un crak que omple l’escenari i un fabulós fitxatge per a la proposta musical d’en Wagner Pa. A la guitarra està en Cesc Pasqual. Jo no el coneixia, però remenant per internet he descobert que és un personatge amb quilòmetres a l’esquena i que actualment té en mà el projecte Myriam Swanson&Cesc Pasqual i que antigament era membre de la banda “Nueva amenaza para la paz mundial”, junt amb Carlos Rivolta i Martin Fucks (ex Dusminguet i Macaco respectivament). Un bon guitarrista. Així de ben acompanyada és presenta la nova proposta musical de Wagner Pa, després de dissoldre Brazuca Matraca. Ell canta i toca la flauta travessera, mentre que en Sandro i en Cesc omplen l’escenari amb la percussió i la guitarra. Un plaer de concert, que vam viure en una petita sala amb menys de 30 persones. Una d'elles, en Sargento Garcia, que venia a veure als amics! PD: Si al Google poseu el nom d’aquests músics, trobareu els corresponents Myspace, on podreu escolar el que fan conjuntament (Wagner Pa) i per separat (Sandro Lustosa i Cesc Pasqual). Us adjunto el link del Octubre Centre de Cultura Contemporània, on tenen una agenda cultural potent. wwww.octubre.cat

dimarts, 25 de novembre del 2008

Els camagrocs són una plaga!

Aquest darrer cap de setmana he marxat sol a la muntanya. L’Espe tenia un comiat de soltera d’una amiga i marxaven tot el cap de setmana a una casa rural. La Tere i jo, amb ganes d’estirar les cames, decidirem fer un intent al Mulleres. Vaig llogar el cotxe, vaig fer-me la motxilla i divendres al matí em truca la Tere i em diu que té torticolis. Ho haurem de deixar per a un altre cap de setmana. I jo, què faig amb la motxilla feta i el cotxe llogat? Doncs marxar igualment, però fent un canvi de plans. Enlloc de fer-me sis hores de cotxe fins al Pirineu (el dia abans havia tornat de Múrcia i ja estava una mica fart de cotxe), vaig decidir anar a Ports de Beseit, a casa! Vaig arribar divendres a la nit, una sopa calenta ràpida i a dormir. Dissabte, a les 10 del mati, ja estava caminant amb la motxilla a l’esquena, direcció als tallats del Regatxol, a la Mola, però per culpa de coses que passen a la tardor, no vaig arribar al meu objectiu. Els camagrocs en van ser els culpables. Estaven per tot arreu.... i jo em vaig passar el mati tirat a terra, arrossegant-me entre els boixos i els pins, collint bolets sense parar (camagrocs, fredolics i rovellons). Vaig estar així fins a l’hora de dinar, que vaig parar una estona per fer-me un entrepà i un glop d’aigua, tot contemplant les vistes d’un Port solitari (no em vaig trobar a ningú en tot el dia). Després de dinar, vaig decidir caminar una mica i en una hora i mitja vaig retornar a casa passant per l’antic amagatall del bandoler Panxampla. Com a quarts de sis ja és fosc, vaig passar la tarda llegint a la vora del foc. He consumit, completament enganxat pàgina a pàgina, Annapurna. Primer 8.000, de Maurice Herzog, un clàssic de la literatura de muntanya que recomano de veritat. Per sopar, òbviament, truita de camagrocs i sopa de fredolics. La natura és sàbia i proveeix. Diumenge al matí vaig seguir enganxat a la cacera dels bolets, però aquesta vegada per darrera de casa. Èxit rotund! Els camagrocs són una plaga... Després de dinar (sopa de camagrocs, què us pensaveu!) vaig retornar cap a València amb el portaequipatges ple de bolets, descansat i amb les piles carregades. Què be que va caminar per la muntanya! Quan vaig arribar a casa, vaig dedicar-me a escampar per l’habitació els 3,5 quilos de camagrocs, que si tot va bé, d’aquí a 15 dies els tindré ben secs i llestos per ser cruspits durant tot l’any, acompanyant sopes, carns, pastes.....

dimarts, 18 de novembre del 2008

Múrcia

Aquesta setmana estic a Múrcia, ciutat llunyana i desconeguda per catalans i de sentiments contradictoris per valencians. I us preguntareu: Què faig per Múrcia? Doncs bé, ens han adjudicat la redacció del Pla Director de la Bicicleta de la ciutat (430.000 habitants) i aquí estic, planificant com la bicicleta pot guanyar presència en aquesta ciutat. El resultat final, al juny del 2009! Així que a partir d’ara i fins a l’estiu de l’any vinent estaré, de tant en tant, per Múrcia. I que faig sol per aquestes terres quan no treballo? Doncs passejo i em començo a conèixer la ciutat. Ahir a la nit, per exemple, passejant vaig descobrir la filmoteca i vaig entrar a veure Gomorra, una pel·lícula sobre la Camorra italiana que no està malament, però tampoc és espectacular. El Padrino ha deixat el llistó molt i molt alt! I una recomanació. Si mai aneu cap al sud, cap Andalusia, i passeu per Múrcia amb una mica de temps, pareu a dinar i a passejar pel centre. Deu ser un dels centres urbans tancats al trànsit més grans de la península. Places i terrasses per parar un tren en un casc antic de carrers i carrerons, molt mediterrani (per l’estructura). Podem deixar els perjudicis a l’entrada de la ciutat, que és prou lletja, per poder gaudir del casc antic, que de veritat, m’ha sorprès.
La fotografia correspon a la plaça de la Catedral, amb l'edifici vell de l'Ajuntament i el modern (de l'arquitecte Rafael Moneo). Una estampa prou trencadora que envolta una plaça amb molta vida.

dissabte, 15 de novembre del 2008

Albert Pla i La Diferencia

Que és primer, el disc o l’espectacle? Aquesta és la pregunta que ens podem fer dels darrers treballs i gires d’Albert Pla. L’últim disc d’Albert Pla, La Diferencia, no és molt brillant en el seu conjunt. Individuialment té peces molt bones (Corazón, Fantasma, Hongos…), però li manca aquell fil conductor que doni unitat als disc. De fet, La Diferencia l’escoltes i tens la sensació d’estar escoltant un recopilatori, doncs hi ha peces que ja fa més de cinc anys que sonen en directe i hi ha cançons que sonen a No solo de rumba vive el hombre i unes altres a Veintegenarios. Al disc li falta unitat, però repeteixo, individualment les cançons són bones, amb històries brillants. Per contra, la gira La Diferencia ens permet veure a l’Albert Pla en estat pur. Cada vegada més actor, més joglar, més contacontes i ara una mica menys músic, doncs tot sol dalt de l’escenari perd. La guitarra l’utilitza per agafar-se a alguna cosa i l’absència d’en Diego Cortés és notable. La Gira la Diferencia es per veure’l a ell sol dalt de l’escenari, recitant i explicant les històries del seu últim treball (només dos cançons velles i tres que encara no ha gravat però fa anys que canta). Unes històries que van de la tendresa a la violència canviant tant sols un vers. Del recitar en veu baixa als crits més propers al punk. És un bon espectacle i l’Albert Pla és, avui en dia i al meu entendre, un contacontes espectacular. Només per això, per sentir-lo recitar les seves històries, paga la pena de veure’l.

dimecres, 12 de novembre del 2008

I tanmateix la remor persisteix

Fa cinc anys vaig escriure:
Quan la idea és clara, aigua de riu. Quan la paraula és força, vent de tramuntana. Quan el vers és bell, paisatge de la plana. Quan el poema viu,
Miquel Martí i Pol.
Aquesta setmana fa cinc anys de la mort d’en Miquel Martí i Pol i tanmateix la remor persisteix. La poesia sol ser un gènere literari minoritari, desconegut i poc promogut per editorials i administració, però de tant en tant, algun poeta sobresurt i fa de la senzillesa de paraula, poesia. Aquest és el cas d’en Miquel Martí i Pol, un poeta que ha apropat amb un llenguatge clar i quotidià, la poesia al poble. I el poble, agraït, l’ha llegit i l’ha cantat. Tant sols volia retre un petit homenatge al poeta de Roda de Ter i per fer-ho, res millor que llegir-lo. El llibre Poesia completa, de l’editorial Labutxaca, és un bon llibre de capçalera.

diumenge, 9 de novembre del 2008

l'Avellà

Després d’una setmana amb molta feina i durant la qual ens han robat la bicicleta, L’Espe i jo necessitàvem un cap de setmana de natura, de descans i de desconnexió. El indret escollit ha estat l’Avellà, un balneari situat a cinc quilòmetres de Catí, un poble de l’interior de Castelló conegut pels seus exquisits formatges. L’Avellà és un petit nucli on hi ha un baleneari amb un hotelet, un parell de cases rurals, una ermita i una gran plaça amb una font boníssima. Nosaltres ens hem allotjat en un apartament rural, on ens hem pogut cuinar els esmorzars i algún sopar. Dissabte al matí ens llevàrem a les 9, esmorzàrem un bon café amb llet i ens encaminàrem cap al poble abandonat de Salvassòria, situat dos hores vall endins de l’Avellà. El que va pasar és que al cap d’una hora de caminar, arribàrem a una tanca on un cartell anunciava: “Cuidado, reses bravas”. La tensió es va apoderar de nosaltres i després de quinze minuts caminat entre bous immensos (aquest cap de semana ho he vist clar, els toreros están idiotes), vam donar mitja volta i tornàrem a la seguretat del sender que condueix cap a l’Avellà. Ràpidament albirarem un altre objectiu. Des de la finca dels bous, un antic mur de pedra seca pujava directament cap al cim de la zona. Així que dit i fet. Ràpidament trobàrem un sender que seguint el mur pujava cap al cim, entremig de boscos d’alzines, pedra calcària i algún bolet podrit. Vam passar per una antiga nevera (on recollien la neu de l’hivern per guardar la carn, fer gelats o tallar hemorràgies i que funcionàren fins a principis del SXX) i en poc més d’una hora estàvem al cim de Els Fustés (1.294 metres), una mola allargada rodejada de cingles des d’on veiem tota la vall de Salvassòria (poble abandonat inclòs) per un costat i tota la vall de Catí en l’altre. Des del cim vam buscar una canal per on poder baixar. Després d’unes desgrimpades trobem un sender que en una hora més de caminada ens torna al balneari. A l’apartament ens fem una amanida i unes llesques de pa amb embotit, fem una bona migdiada i…. cap al balneari. Si senyors, m’he fet gran i he anat a un balneari. I què? Per 18€ vam poder gaudir durant dues hores de sauna, jacussi, bany turc, bany escocés i pediluvi. I va estar molt bé! Et poses el banyador, les xancles i acabes arrugat com un avi, doncs et passes tota l’estona sota l’aigua. Per la nit vam anar a sopar al restaurant del balneari. Una bona sopa, una carn a la brassa i de postre, una quallada increíble. I diumenge, després de parar a comprar formatges a Catí, anàrem a Ares del Maestrat. Ares és un poble característic perque té una moleta just darrera de l’església i es veu des de tota la comarca. Davant del poble hi ha la Mola d’Ares, un cim pla de 1.300 metres, al qual nosaltres li hem donat la volta. Del poble hem anat al llevador municipal i d’allà hem pujat cap a l’única nevera de planta rectangular que queda al País Valencià. De la nevera hem seguit pujant una mica fins al cim de la Mola (hem tocat neu!) i d’allà, caminant entre cingles, hem retornat a Ares. Quin bon cap de semana!

dimarts, 4 de novembre del 2008

Boletada 2008

Ni les nevades dels dies anteriors ni l'amenaça de pluja i fred van fer-nos desistir del nostre desig de natura i de cacera de bolets. Així que el divendres pujàrem al cotxe cinc valents i ens encaminarem cap al Port. La mitjanit ens sorprenguè pujant per una carretera amb clapes de neu, però una vegada dins del bosc i davant de casa, només se sentia humitat i fred. No hi havia neu. Una primera recerca amb llanterna no va ser molt esperançadora. Molta humitat i bolets podrits, per l'aigua i el fred. Però pel matí la cosa va canviar. El dia era fred i gris, però no plovia. Abans de fer el café, vam fer una volta pels voltants de casa i ja ens vam prendre el café amb cinc rovellons ben bons i un bon grapat de fredolics. Amb la panxa calenta ens vam llençar al bosc, cistell en mà i amb ganes de no deixar-ne ni un. De rovellons en vam trobar uns quants (ja s'acaben), de fredolics vam omplir un bon cistell i de camagrocs n'agafarem per parar un tren. Vam estar tant engescats que ens sentàrem a taula a dinar a les quatre. Després de fer la sobretaula vam donar una altra volta, però la nit se'ns va tirar al damunt ràpidament. Per la nit, a la vora del foc, netejàrem els rovellons i sopàrem com uns senyors! De primer sopa de fredolics i de segon, truita de camagrocs i carn a la brasa amb rovellons! De postre, mistela i castanyes, per celebrar com cal la castanyada. Diumenge va ploure, així que ens quedàrem per casa jugant al trivial del 1984 (dos alemanies, URSS i el mundial 82 sortit del forn) fins l'hora de dinar. Després de dinar vam netejar la casa, ens repartirem els camagrocs que havien sobrat i ens encaminàrem de nou cap a València, amb l'objectiu més que complert.

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Boris Godunov, de La Fura dels Baus

Quan està justificada la violència? On acaba el dret a la legítima defensa i on comença el terrorisme? La frontera entre defensa i terrorisme és clara? Qui posa els límits? El govern? Un Govern terrorista? Si un govern es defensa, és terrorisme o és violència legítima? Es pot legitimar la violència en algún cas? La democràcia que tenim ens fa lliures? És legítim utilitzar la violència per aconseguir la democràcia? La violència serveix per alguna cosa més que per aconseguir poder? Per imposar unes idees? Totes aquestes reflexions són les que et passen pel cap un cop surts del teatre després d’haver vist la darrera obra de la Fura dels Baus, Boris Goudunov. Els elements que provoquen totes aquestes reflexions són la coronació com a Tsar de Rússia de Boris Godunov (1.598), que per aconseguir el poder va manar assassinar el legítim hereu de 10 anys i l’ocupació del teatre Dubrovka, a Moscou, l’any 2002. A partir de la narració d’aquest dos fets, les reflexions sobre violència, poder i democràcia es succeeixen en un ambient tens, doncs els espectadors estem segrestats per un grup terrorista, que exerceix el seu dret a la legítima defensa. Qui té raó? Qui paga les conseqüències? Com gairebé sempre en la trajectòria de la Fura dels Baus, molt recomanable. I com ja van fer en l’obra Imperium, La Fura segueix analitzant com el poder atrau a les persones, les corromp i acaba generant una violència que sempre paga la societat civil. Podeu saber-ne més i veure properes actuacions a : http://www.borisgodunov.es

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Sargento Garcia

Ahir per la tarda vaig acabar la memòria del màster. Vaig fer el PDF correspnent i li vaig enviar al tutor. Sóc lliure! Un cop acabat, vaig posar-me a remenar per internet l’agenda cultural de València i vaig descobrir que aquella mateixa nit tocava, a la sala El Loco Mateo, el Sargento Garcia. Quin bon plan! Dit i fet. A quarts de nou vam sortir cap al Loco a veure si quedaven entrades. Un cartell anunciava que a les deu de la nit posarien a la venta les entrades que quedaven aixi que per a fer fer temps, vam anar a sopar un parell de tapes i una canya a la Valero i a les deu i quart ja estavem dins de la sala. 15 euros. I concertàs. En Sargento Garcia ha recuperat una banda potent. La darrera vegada que el vam veure tenia una banda reduida a la mínima expresió i s’havia decantat, pel meu gust, massa cap al rap i el ragga. Ara, nou músics (el col·lectiu Iye Ife) l’acompanyen i torna el so de festa que el va fer conegut. Dos vents, baix, guitarra, teclats, acordió, bateria i percussió s’apretaven com podien damunt del petit escenari del Loco. I el públic, a suar, a ballar i a cantar! I el repertori prou variat. Clàssics com “acabar mal”, “amor pa mi”, “Que palique” o “9 vidas” van sonar junt amb els temes de Máscaras, el darrer àlbum. Estem de sort, torna el Sargento Garcia més “fiestero”.
Web de la sala El Loco: www.lococlub.org
Web Sargento Garcia: http://www.sergentgarcia.com/

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Com fer olives partides

Fa deu dies, els pares de l’Espe ens van donar un munt d’olives verdes que havien collit d’una olivera. Per menjar-les, l’Espe i jo les hem fet partides, que és una manera cómoda i sencilla de preparar-les. Us explico com es fa, per si algun dia d’aquest us cauen a les mans un grapat de bones olives verdes. El primer que cal fer és partir les olives. Per fer-ho, cal agafar les olives una a una i amb una pedra, partir-les (no esclafar-les). Donant un petit cop a la oliva ja n’hi ha prou per trencar-la. Després cal posar-les en una galleda amb aigua, per treure l'amargor. Les tindrem així durant una setmana i cada dos dies canviarem l’aigua de la galleda. Al cap d’una setmana posarem les olives en el recipient definitiu (gerres o pots de vidre). Omplirem mig recipient d’aigua i el saturarem de sal. Per saber que està saturat de sal, tirarem un ou i quan suri, ja tindrem l’aigua saturada. Un cop tinguem el recipient amb aigua i sal, anirem afegint olives entre capes de sajolida, llimona, garrofera borda i fulles de llimona. Si no tenim sajolida, podem fer servir pebrella. Deixarem el recipient reposar durant cinc- sis dies i aleshores, ja tindrem les olives preparades per a menjar. Bon profit!

diumenge, 12 d’octubre del 2008

Jornada de recreació històrica a Kelin

Avui hem anat a Caudete de las Fuentes a gaudir d'unes jornades de recreació històrica íberes. Des de fa alguns anys, hi ha grups, col·lectius i universitats que s'estan dedicant a fer aquests tipus de recreacions. Les recreacions històriques són jornades on s'explica, de forma teatral, com vivien els nostres avantpassats. Hi ha grups de reacreació històrica d'època Romana, Grega, Íbera, de la segona guerra mundial, etc. Cal dir que la base de tota recreació històrica és científica. Els murals, les pintures i la literatura serveixen per recrear l'estil de vida, la vestimenta, les activitats quotidianes, la música, la gastronomia, etc. No és Hollywood!
A Caudete hi ha un jaciment ibèric (Kelin) i avui celebraven el seu dia. La visita al jaciment estava guiada pels propis pobladors. Un guerrer íber ens donava la benvinguda al poblat, unes teixidores ens explicaven com feien les teles, un obrer ens mostrava l'art de fer els atobons per a construir les cases i un comerciant ens ensenyava com moldre el gra.
Després, a la casa de cultura, mitjançant uns tallers podíem aprendre a fer monedes, collars o provar la gastronomia íbera (pure de llenties i carn de porc amb mel). Per acabar, un grup de soldats grecs (contemporanis als íbers) ens ensenyaven els seus trucs de guerra.
Aquest matí hem fet un viatge en el temps i hem conegut el jaciment de Kelin d'una manera ben divertida.
Pàgina web del jaciment: www.uv.es/kelin/

dissabte, 11 d’octubre del 2008

En Haider s'ha matat

Avui s’ha matat, en accident de trànsit, en Haider. La ultradreta parla d’assassinat, ja que els resultats obtinguts pel BZO d’en Haider a les eleccions del passat 28 de setembre convertien el partit en peça clau per a formar govern i tornaven a situar a Àustria en el punt de mira de la UE. Tonteries. Estem a la vida real, no en una pel·lícula de James Bond. En Haider s’ha matat, com molta gent cada any, per circular massa ràpid. L’accident ha tingut lloc en una avinguda d'un poble proper a Klagenfurt. Segons un testimoni, el potent VW Phantom d’en Haider ha adelantat un altre vehicle, ha perdut el control i ha xocat. L’accident ha estat mortal. I només cal veure la foto del cotxe sinestrat per saber que en Haider no circulava a 50 quilòmetres hora, velocitat màxima en zona urbana. Cal recordar que en Haider, fa un parell d’anys, demanava augmentar el límit de velocitat a 160 quilòmetres hora. La velocitat mata i no sap diferenciar entre rics, pobres, famosos, polítics, joves, vells, homes o dones. Anem en compte!

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Castell de l'Alfandec

El diumenge pel matí vaig decidir prendre’m el dia lliure i desconnectar una mica de tanta memòria i Màster. El cap a vegades necessita desconnectar per a poder rendir. És com fer un reset, l’apagues i tornes a començar. Així que l’Espe i jo vam fer la motxilla i ens dirigirem cap al poble de Simat de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Vam caminar una hora entre camps de tarongers, des del monestir cistercenc de la Valldigna fins a la vall que s’endinsa cap a la serra del Mondúver. En una d’aquestes primeres estribacions, hi ha les restes del castell àrab de l’Alfandec (també conegut com Marinyen o de la Reina Mora). La pujada va durar aproximadament una hora, caminant entre roques calcàries, pins, garrofers, margallons i figueres de moro. Paisatge mediterrani en estat pur. Una petita portalada ens dóna la benvinguda i dalt del rocam, s’entreveuen les restes d’una segona muralla. Voregem l’esperó rocós per la dreta, tot pujant i buscant l’accés al castell. S’entreveuen fins a tres nivells de muralla construïts damunt de la roca calcària. Avui en dia, la roca, la muralla i les figueres de moro que han crescut a la paret, fan del tot inaccessible el castell. Seguim el sender fins al punt més alt del turó, on la muralla s’obre allà on abans deuria haver-hi una gran portalada. Ja estem a dins! La capella del castell es ben visible. Els nervis són preciosos i l’estructura molt elegant. Al costat, la cisterna i unes escales en mal estat que pugen cap al que queda de la Torre de l’Homenatge, que lluita contra la gravetat. Rodegem la Torre de l’Homenatge per l’est, per un petit sender entre la roca i el precipici. La llegenda diu que la última reina mora que habità el castell, es llançà pel precipici abans de caure presonera dels cristians. Arribem a una petita explanada des d’on s’albira tota la Valldigna: Simat, Benifairó i tots els camps de tarongers. Més enllà, la serra d’Alzira. Ens enfilem roca amunt fins a la Torre de l’Homenatge i al costat d’una segona cisterna, mig plena amb aigua de les darreres pluges, fem un glop d’aigua i ens mengem uns plàtans, tot contemplant la vall. Xerrem amb una parella que també estan visitant el castell i plegats fem el camí de descens. Un cop arribem al pla, la parella s’ofereix a dur-nos en cotxe fins a Simat. Estalviar-se una hora de pista, després d’unes hores de caminar, sempre s’agraeix. Res, que vam aprofitar el matí de diumenge, visitant un bonic castell.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Conciliació de la vida laboral amb la familiar

El dia 16 de setembre (dimarts) vam tenir una reunió de treball amb un tècnic de l’administració per preparar una reunió que teníem convocada pel dilluns 29. El document entregat, una presentació de gairebé 90 pàgines, li va semblar molt bo. Ens va felicitar pel treball fet. Per qüestions d’agenda d’un Director General, la reunió final es va passar del dilluns 29 de setembre al divendres 3 d’octubre. Doncs bé, el dijous 2, a les 19.30 hores apareix el tècnic a l’oficina i ens diu que el Director General ha vist la presentació i li ha semblat excessivament tècnica i que la reduïm a un màxim de 25 pàgines. Els 5 pannells A-1 que teníem fets també els hem de canviar tots. De puta mare! Els senyors han tingut la presentació 16 dies i demanen els canvis a les 19.30 hores del dia abans de la reunió! Òbviament, aquella nit vaig arribar a casa a mitjanit. I jo em pregunto: Com vol l’administració que la societat concili vida familiar i laboral si ella mateixa és la primera en no respectar uns horaris mínims? Anem per mal camí!

dissabte, 27 de setembre del 2008

Concert d'Extremoduro

Què passa quan un grup que ha marcat amb força a més d’una generació, torna després de sis anys de silenci? Que arrassa i omple el recinte que li dona la gana. Extremoduro han tornat, han enregistrat un disc molt bo (La ley innata) i estan de nou de gira. Ahir, al camp de futbol de Beniparrell (València), vam veure com els Extremoduro han tornat en plena forma. Un escenari immens, un so bo i potent i un joc de llums contundent, acompanyen a la banda i a un Robe que sorprén pel bon estat de forma.
Van començar el concert amb la cançó Deltoya. Una bogeria. Després un parell més de temes vells, vint minuts de La Ley Innata i alguna cançó del Yo minoría absoluta i Canciones prohibidas. Una primera part de concert amb alguns alts i baixos, moltes cançons dels dos darrers treballs i un públic completament entregat. No hi ha res millor per a triomfar que estar-se tancat sis anys a casa i tornar per la porta gran. Sorprenentment, després de la primera hora de concert, van fer una parada de vint minuts per a “recuperar-se i prendre vitamines”. Feia anys que no veia un intermig en un concert de rock. El bajón va ser considerable, però després de la pausa van tornar per a tocar els clàssics de sempre. Lúltima hora va ser molt bona, fácil. Per acabar, Ama, ama y ensancha el alma i un record per a Platero y Tu, amb un solo de guitarra de Iñaki “Uoho”, ex Platero y Tu i ara guitarrista i productor dels renascuts Extremoduro.

diumenge, 21 de setembre del 2008

La Zona 30 com eina per a recuperar l'espai urbà

Aquest any he fet el segon postgrau de planificació i gestió de la mobilitat, a la UPC, i ara n'estic patint les conseqüències. A finals d’octubre he d’entregar la memòria i aquí estic, tancat a casa tots els caps de setmana, escrivint i llegint sobre les Zones 30. Per cert, he descobert a en Colin Buchanan (es veu que és conegut, però jo l’he descobert ara), un anglés que l’any 1963 va publicar un llibre (Traffic in towns) descrivint com de negativament afectaria el cotxe a les nostres ciutats i proposant actuacions de millora com la restricció al trànsit dels centres urbans (ell en deia illes ambientals). Hem estat tant burros, que hem seguit 40 anys potenciant el cotxe quan sabiem clarament el que pasaria. I ara tenim un marró del mil. (Els lobbys de presió automobílistics hi tenen molt a dir). Doncs així estic passant els caps de setmana, entre llibres, internet, articles, ordinador.... és el segon cap de setmana que paso tancat a casa i encara me’n queden cinc més. He fet alguna escapada esporàdica al cine (Che, el argentino i El baño del Papa) i poca cosa més. Ara només penso en que arribi novembre, entregar la memòria i començar a gaudir de nou dels caps de setmana. Paciencia que ja queda poc i la temporada boletaire espera.

PD: La foto adjunta és el plano de la zona 30 implantda a Bourg en Bresse, França

dijous, 18 de setembre del 2008

Setmana per la mobilitat sostenible a València. Una oportunitat perduda

Del 22 al 29 de setembre es celebra arreu d’Europa la setmana per la mobilitat sostenible. L’Ajuntament de València ho celebra perquè seria molt lleig no fer-ho, però veient els actes previstos, millor seria no fer res, que és el que normalment fa amb la planificació de la mobilitat, que dista molt de ser sostenible. “A València el cotxe és el Rei”.
El primer despropòsit plantejat per l’Ajuntament de València és traslladar la setmana de la mobilitat sostenible a un sol dia, i a sobre a un diumenge. Si es vol potenciar un canvi en les pautes de mobilitat quotidianes, com es pot plantejar un dia sense cotxes el diumenge? Això indica que la implicació municipal amb la mobilitat sostenible és nul·la i que tant sols se la plantegen com una mobilitat d’oci, de cap de setmana. Entre setmana, el cotxe! Això si, diumenge regalaran 200.000 bitllets de transport públic. No seria més útil regalar-los entre setmana, per incentivar un canvi modal en els desplaçaments a la feina?
L’acte estrella del diumenge 21 és una volta en bici. Per on? Pel circuit de fórmula 1, que per fer-lo es van carregar el carril bici del port. Una altra declaració de principis. Aneu a la pàgina web de l’ajuntament i llegiu els actes. Una pena.
I com l’ajuntament no és mou, es mouen les associacions. Un grup d’associacions i empreses han organitzat el Bicine 08 (veure post anterior) on la participació pública es limita a Metro València. I el dissabte, València en Bici organitza una bicicletada fins a l’estació del Nord de RENFE, per demanar una major intermodalitat amb el tren. Veure programa d’actes a: www.valenciaenbici.net

dimarts, 16 de setembre del 2008

Rajoy ens ensenya les banyes

Mariano Rajoy no ha pogut aguantar més la moderació de centre que ha d’aparentar, i com sol ser ja clàssic en els partits de dreta (i d’ultradreta), en moments de crisi econòmica el que atreu més vots es donar la culpa al immigrant. A partir d’aquesta premissa infal·lible, el cadàver polític de Rajoy ha dit: “Mientras 180.000 immigrantes cobran el paro en España, 20.000 españoles tienen que ir a vendimiar a França”. Con dos cojones Don Mariano! D’això se’n diu xenofòbia i el que es més greu, és enganyar als ciutadans. Si un immigrant està cobrant l’atur és perquè s’ho ha guanyat. Ha cotitzat i ara, com tothom, té dret a l’atur.
Les paraules de Rajoy són xenofobes, populistes, d’ultradreta i d’una gran irresponsabilitat política. Una persona així no pot ser candidata a la presidència del govern. Trist, molt trist.

dimecres, 10 de setembre del 2008

El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver

Antònia Font ha estat el grup que, musicalment, m’ha impactat més aquests darrers tres anys. Bones lletres, imaginatives, divertides i crítiques, acompanyades d’una música pop intel·ligent. Ara bé, una cosa és escriure cançons i l’altre escriure una novel·la. No és el mateix i a en Joan Miquel Oliver li surt millor escriure cançons que llibres. Per transportar el seu món galàctic i caòtic de les cançons al llibre (El misteri de l'amor), ha optat per no escriure majúscules, no fer servir punts i apart, barrejar-ho tot, perdre el fil de la història.....és un caos de llibre, que de tant en tant té moments brillants però que acabes per llegir-lo transversalment perque vas del tot perdut. I cansa. Crec que l’editorial Empúries ha publicat El misteri de l'amor, d’en Joan Miquel Oliver, perque és el personatge mediàtic cultural del moment i l’hi ha donat igual l’estil, la forma o la qualitat literària. Una pena, però bé, la pasta és la pasta i jo he picat.
.
El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Ed. Empúries. Narrativa

dilluns, 8 de setembre del 2008

Calamaro

El diumenge per la nit l’Espe i jo vam anar a un concert d’Andrés Calamaro a la sala Greenspace de València. La sala estava a petar i abans de que sortissin els músics ja estàvem suant la samarreta. Amb deu minuts de retard, en Calamaro i els sis músics que l’acompanyen, van saltar a l’escenari i van començar a tocar ben fort “El Salmón”. La posada en escena era 100% roquera, bastant diferent al concert de la gira El Regreso. Dalt del escenari, en línia, quatre guitarres i un baix i darrera, un teclat i la bateria. Guitarres contundents per a una passejada sonora a la discografia d’en Calamaro. Van sonar quatre o cinc temes de Los Rodríguez i quatre cançons del darrer treball, la Lengua Popular. Després, els clàssics de sempre, combinant les peces de Rock&Roll (em va faltar Clonezepan y Circo, que hauria de sonar sempre) amb algun tango. Van ser dos hores de concert potent, on al Calamaro i a la banda se’ls veia contents. Crec que després de “El Regreso” i el fiasco del “Palacio de las flores” en Calamaro torna a estar en estat de gràcia i va llençat. Pur Rock&Roll! Que bueno que finalmente viniste!
Per seguir el bloc que escriu el propi Calamaro: http://www.calamaro.com

diumenge, 7 de setembre del 2008

Expo Saragossa 2008 (o la culpa és del Xinesos)

Aquest divendres i dissabte he estat a Saragossa per fer una visita al Ferran i aprofitar per veure l’Expo. Aquesta visita s’hagués hagut de fer al juny o juliol, però per motius de calendari que ara no venen a cuento, ho he retrassat fins al penúltim cap de setmana d’Expo, amb els inconvenients que aixó comporta: tothom ha fet igual i el recinte estava a petar, igual que casa del Ferran, on m’he trobat amb el Fernando, l’Eva, la Rut i unes amigues de l'Eva.... Però molt bé, doncs aquestes trobades al mogollón molen. A més a més el Ferran, que és un crak, ens tenia reservades hores en un munt de pavellons i no hem fet cua enlloc. Hem vist el pavelló d’Espanya, d’Alemania, d’Aragó, i els africans, els espectacles Agua extrema i el Hombre vertiente i el pabellón puente i la Torre del agua. En un sol dia no està malamet oi? En línies generals, el contingut expositiu dels pavellons m’ha agradat. Avui en dia amb pasta i bones intencions, es poden fer exposicions molt bones. L’espectacle Agua extrema l’he trobat una mica catastrofista, tot i que el simulador està molt ben aconseguit. No existeixen catàstrofes naturals. Aquestes han existit sempre i si ara provoquen milers de víctimes mortals, és perque la humanitat s’està assentant en llocs que no són els adequats. També és una mica catastrofista el video introductori del pavelló d’Espanya, però el pitjor de tot és que subliminalment li donen la culpa a la Xina. Si aquest video el veu algún alt polític xinés és munta un pollastre diplomàtic del mil.
I arquitectònicament el recinte està ben aconseguit. La pasarela de vianants sobre l'Ebre és espectacular, la Torre de l'Aigua també és un edifici xulo i l'únic que no m'ha agradat és el Pabellón puente. És un mamotreto de pont per a vianants, que quan acabi l'Expo m'agradarà veure qui s'atreveix a passar per allà una tarda de gener tot sol. Farà por.
Ara a Saragossa li queda el vertader repte. Saber aprofitar el recinte, omplir-lo i utilitzar-lo. Sort!

divendres, 5 de setembre del 2008

L'origen dels dies festius

Fullejant les primeres pàgines de l’agenda (aquelles que cada 1 de gener penses en arrencar perquè mai fas servir) he descobert una cosa que m’ha semblat molt interessant. En una pàgina surten escrits els dies festius d’un munt de països europeus, americans i asiàtics i he vist com en tots, l’origen de les festes nacionals és de caràcter religiós. I en certa manera no ho trobo malament. Nadal, per molt religiós que sigui, és Nadal i està molt bé trobar-se amb tothom. De fet, tenim tant interioritzades les festes que no ens plantegem ni l’origen ni el per què. Simplement fem festa, viatgem, descansem, ens trobem amb la família i els amics i trenquem amb la rutina del dia a dia. Però entre tots els països que hi ha a l’agenda, n’he descobert un que trenca amb aquesta tendència. Els dies festius al Japó no tenen origen religiós. Celebren el dia dels adults, dels nens, dels grans, de la gent, de l’esport, de la cultura, de l’equinocci i de la verdura. No està malament oi? Als països de tradició cristiana, l’origen de la festa també era per un acte social (excepte Nadal i Setmana Santa), però el nom de la festa requeia, i recau encara, en el nom del Sant del dia, no en l’acte o motiu originari de la festa (la verema, la sega de blat, la collita de l’arròs o de les fruites, el solstici d’estiu). Potser en el fons no som tant diferents del japonesos, però la tradició cristiana ens ha maquillat el vertader sentit de la festa.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Els altres determinismes

El pas del temps ha desmuntat el determinisme ambiental clàssic. El clima i l’orografia ja no condicionen les societats (deixant de banda, òbviament, els extrems). Les tuneladores i els aires acondicionats eliminaren el debat sobre el determinisme ambiental. Jo era dels que pensaven que aquest debat estava tancat, que les noves tecnologies havien apropat a les societats i que frases cèlebres com “els andalusos són ganduls perquè passen molta calor” eren ja part del passat. Ara bé, després de viatjar i viure durant els últims cinc o sis anys una tensió territorial per culpa d’un recurs natural com l’aigua, començo a pensar que altres determinismes ens condicionen (o ens poden arribar a condicionar). La manca d’aigua (per culpa d’una nul·la planificació territorial) o la manca d’energia (per culpa d’un consum desmesurat) poden fer aparèixer nous determinismes. Segurament la tecnologia resoldrà i farà desaparèixer els nous determinismes ambientals, però sense ser-ne conscients caurem en un determinisme tecnològic que ens mantindrà entre la vida i la guerra i que probablement generarà nous determinismes ambientals (necessitats de nous recursos naturals). Si no hi ha solució tecnològica, la guerra esdevindrà inevitable. Vivim en una espècie de bucle determinista. El determinisme tecnològic ens haurà de salvar d’un determinisme ambiental fruit d’una mala gestió del territori i d’un consumisme excessiu. El sentit comú seguirem sense fer-lo servir. De nou, es pensa en com mantenir i augmentar el volum de consum sense malmetre el medi ambient. Ens pensem que la tecnologia pot amb tot. I la tecnologia pot amb moltes coses (sort en tenim d’ella), però no pot donar resposta immediata a un creixement sostingut i desmesurat de consum. Les iniciatives que potenciïn una davallada del consum i de la despesa energètica, així com la gestió racional del territori seran les que ens alliberaran d’un determinisme tecnològic massa delicat i perillós. La tecnologia és l’eina, no la solució.

diumenge, 31 d’agost del 2008

La Cordillera Blanca. L'altra banda serà la fàcil

Els dos darrers dies per Perú, els vam passar fent una excursió per la Quabrada Llanganuco, enmig dels pics Huascarans, Chopicalqui, Huandoys, Chacras i el Pisco, tots ells d'entre 5.700 i 6.700 metres. El diumenge a les 6 del matí sortírem de Huaraz el Marc Roda, l'Espe i jo. Vam fer una hora de colectivo fins a Yungay i d'allà una hora i quart de taxi fins a Llamacorral, a 3.900 metres. Allà ens vam posar a caminar cap al refugi Perú, situat a 4.700 metres. El Marc en dos hores (perquè casi que ja és un autòcton) i l'Espe i jo en dos i mitja, ens plantàrem al refugi i tinguérem tota la tarda per contemplar un paisatge espectacular. El Chopicalqui il·luminat per un sol ponent i els Huandoys tancant un circ increïble ens digueren bona nit. Per sopar, un bon caldo i pollastre amb patates i a les vuit de la tarda al llit.
A les sis del matí sonà el despertador i després d'un esmorzar digne ens posàrem a caminar. Cal dir que els del refugi foren una mica ràncids, doncs cobraven en dòlars i si pagaves en soles et sortia més car (molt bé pel país).
La volta circular que vam fer ens va portar cap a la laguna 69, passant per un collet de gairebé 5.000 metres. Les vistes foren espectaculars i tot i la dificultat per respirar, vam gaudir de la caminada com a animalets. Després del coll descobreixes, per sorpresa, el Chacraraju, un cim de més de 6.000 metres que espanta. Que maco que és! Del coll vam baixar a la llacuna 69, on ens reberen dos anecs que nadaven tranquil·lament pel llac blau turquesa. Allà vam fer un mos i continuàrem cap al fons de la vall. A les 12, després de cinc hores de caminada i una mica acalorats, arribàrem de nou a la parada de taxis. Tres hores més tard estavem fent-nos uns jugos de maduixa amb llet a Huaraz!
I ja està. Aquestes línies us les escrivim ja des de València, on demà comencem de nou a treballar. Snif!

dissabte, 23 d’agost del 2008

La Rinconada

Ahir a la tarda vam estar gaudint del quart festival de muntanya de Huaraz i d'entre les pel·lícules que més em van sorprendre estava la peruana: La Rinconada. La Rinconda és la ciutat habitada més alta del món. 20.000 persones viuen a 5.400 metres, al altiplano peruano, prop del llac Titikaka. Allà hi ha una mina d'or i les condicions humanes, laborals i ambientals són deplorables, però per a la gent més necessitada representa una última oportunitat. Treballen trenta dies gratis i el dia trenta un treballen per a ells. L'or que trobin aquell dia els servirà per viure el mes següent. Les deixalles s'acumulen als voltants de la ciutat i l'or l'extrauen amb l'ajuda del mercuri, que es barreja amb els rius i amb l'aigua que beuen. Una bomba de rellotgeria per a la salut de la població de la Rinconada i per als pobles d'aigües avall. És un documental molt recomanable que si mai teniu oportunitat de veure'l, feu-ho!
I avui em estat a Chavin de Huántar. La cultura Chavin va existir al Perú cap allà el 1.200 - 800 AC (Íbers a la península) i van arribar a assolir una cultura arquitectònica impressionant. Em visitat el temple religiòs de Chavin de Húantar, amb les seves places, temples i galeries subterrànies. Però el més divertit del dia ha estat la tornada a Huaraz. Quan ha arribat el bus procedent de San Marcos quedaven poques places lliures i unes 10 persones ens hem quedat de peu al passadís del bus. Al cap de gairebé dues hores de trajecte, el noi que cobra els bitllets ens ha dit que la gent que anem de peu ens hem de baixar al poble de Catac. Al bus hi ha hagut una petita revolució i després de queixar-nos, hem aconseguit que ens tornin el 30% del preu del bitllet. A Catac hem agafat un col·lectivo de no més de quinze places on ens hem embotit fins a vint-i-dos persones. En 40 minuts més de viatge ens hem plantat a Huaraz.
I aquesta nit anem a sopar amb la gent de la FEEC, que marxem demà cap a Barcelona i anem a acomiadar-los.
Nosaltres demà passat marxem cap al refugi del Pisco, a tocar el sostre del nostre viatge.

divendres, 22 d’agost del 2008

Cap al nord

Després de deu dies al Cusco deixem aquesta ciutat amb un profund sentiment d'agraiment, no sols als seus pobladors, sinó també als seus carrers que ens han acollit, divertit i cuidat durant la nostra estada. Adeu a Sonia, Darwin, Cristina, Lucho, els gossets, Julia i el Buen Pastor. Adeu a la Ayllu, Fidel i el home de Lima...
Tot i això el meu despertar ha sigut brusc. A les 6:45 ha sonat el despertador i li l'he passat a Xesco tot incorporant-me. En eixe moment he sentit un colp sec al meu cap TOC!!! Xesco m'ha arreat en el mòbil en tot el cap. Perquè? em preguntava jo però la son ha pogut més.
Espe, que és una manipuladora, no ha explicat la veritat. Com ella és un poc "perrita" és incapaç d'apagar el mòbil. Me l'ha passat a mi i quan anava a deixar-lo de nou a la tauleta de nit, ella ha interposat el seu cap amb la intenció de poder fer-se la víctima la resta del dia i fer-me sentir culpable. Però no, resistiré a les seves artimanyes!
Sigui com sigui, tot això va passar el dia 19. Ara ja estem al nord, al cor de la Cordillera Blanca. Huaraz és una ciutat què no té res d'especial, però a la vegada s'ajunta aquí tothom qui vol caminar o escalar els pics de més de 6.000 metres que envolten la ciutat. És un bon punt de trobada. I aqui ens hem trobat amb el Marc Roda, que porta dos anys per amèrica llatina i amb el Marc Beltran, que ha vingut amb el grup de tecnificació de la FEEC. I aquí estem, gaudint del paisatge, veient el 4 festival de muntanya de Huaraz i preparats per visitar Chavin de Huantar i fer la nostra excursió d'alçada.

divendres, 15 d’agost del 2008

Machu Picchu

El viatge més econòmic per anar de Cusco a Aguas calientes, sense perdre dos dies fent combinacions vàries per la selva, és agafar el tren al poble de Ollantaytambo. Tot i això, aquest bitllet de tren val 62 dòlars anar i tornar (40 kilòmetres). Una vergonya! Un cop a Aguas Calientes, pagues un preu elevat per un hostal que no ho val, però com dorms poc, és igual. Al dia següent et lleves a les 4.30 de la matinada i vas al INC a comprar l'entrada per a Machu Picchu. 40 dòlars (20 si tens el carnet d'estudiant). I per anar d'Aguas Calinetes a Machu Picchu, pagues 15 dòlars per al bus. A les 5.30 del matí, quan surt el primer bus, hi havia una cua de més de 500 persones (sense exagerar). Bé, la broma barata de veure Machu Picchu costa com a mínim 120 dòlars per persona (més el que et costi l'hostal d'Aguas Calientes).
Però paga la pena. Machu Picchu és un jaciment preciós. Et fas una idea clara del que era una ciutat Inca de la selva, perque està pràcticament sencera, està molt cuidada i té un entorn increïble. És un jaciment molt fotogènic!
El que més ens va sorprendre van ser les construccions aterrassades al costat del precicipi. "Jean Michael, hazme una terraza en el precipicio! Y con escaleritas!" (Jesús, Jean Michael aquí també va currar de valent).
Dentoles i mocosin s'ho han passat molt bé. Arribar a Machu Picchu és complicat, està tot organitzat per a paquets turístics o Tours Operadors, però un cop aconsegueixes entrar al jaciment, tot el mal humor se't passa. És un indret molt recomanable.
Demà marxem cap a Puno, al llac Titicaca, una ciutat situada a 3.800 metres sobre el nivell del mar. El que deiem, un viatge d'altura!

dimecres, 13 d’agost del 2008

Un bon dia pels voltants de Cusco

Aquest viatge estem menjant molt be: Cebiche, batuts, mates de coca, panqueques, tequeños, arròs chaufa, alpca i elements de pastisseria variats. Ara bé, ahir vam tenir un sopar diferent. l'Espe va demanar un saltado de pollo i per art de màgia li portàren un plat d'espaguetis amb pollastre. Per beure vam demanar un mate i una aigua i ens la van portar de postre. De primer vam demanar una sopa de quinoa i una sopa de verdures (que amb el fred que fa entren la mar de bé), que resultaren ser la mateixa cosa. Tot ixò mentre les tres cambreres entraven i sortien del restaurant amb els plats plens i bruts. On anaven? Si sabem on anava el cuiner, que de tant en tant sortia corrents i tornava amb un bric de llet, una ampolla d'aigua, unes llimones.... Anava a la botiga del costat! (d'això se'n diu just in time aplicat a la restauració).
I avui ha estat un gran dia. Em començat visitant Tambomachay, un jaciment Inca on es poden veure una sèrie de fonts. Entre orda i orda de turistes, hem gaudit del paisatge tranquil·lament. Després, a peu, ens hem dirigit cap a Pukapukara, un jaciment que servia per acollir als viatgers. No és gran cosa, però les vistes són boniques. I després ha vingut el millor del dia. Ens hem dirigit a peu fins al jaciment de Quenqo. El recorregut, de poc menys d'una hora, va per una vall bonica i hem vist gairebé de tot: Porcs, porquets i arqueòlegs treballant en un parell de jaciments que potser d'aqui uns anys seran visitables, doncs l'entorn és preciós. A Quenqo hem dinat uns entrepans que portàvem i hem xerrat amb un limeny que estava de turisme per Cusco i ens ha dit, resumint, que el món li deu molt i de tot al Perú!
I per la tarda, com sempre, migdiadeta, berenar i passejada per la ciutat de Cusco, que és encantadora.
Demà matinem i marxem cap a Machu Pichu. D'aquí un parell o tres de dies us expliquem que tal (de moment us puc dir que molt car).

dimarts, 12 d’agost del 2008

Des de la capital Inca: el Cusco

Hola gent, ja fa tres dies que estem a el Cusco. Després d'un primer dia on el soroche (mal d'altura) va fer acte de prescència, ara ja estem del tot aclimatats. El Cusco està a 3.300 metres d'alçada i les primeres hores costa adaptar-se. Vam fer-nos uns mates de coca, uns batuts, uns iboprufenos i una bona migdiada per a superar-ho. I ja està, com a casa. Bé, com a casa no, perque fa bastant de fred. Al migdia el sol, apreta, però no arriba a fer molta calor i quan cau la nit ( a les 6 de la tarda) el fred es fa intens. Diumenge vam anar a Pisac, un jaciment del Valle Sagrado. Passejàrem pel jaciment (fil musical de flauta quecha non stop) i baixàrem a peu fins al poble actual, on s'estava celebrant el mercat dominical. Vam dinar un cebiche de truita de riu bonísssssssim! I avui hem anat a Sacsahuaman, un jaciment inca situat al costat del Cusco. Hem estat per allà passajent i ens hem fet uns entrepans per a dinar. El jaciment és imponent. Hi ha unes muralles en sig zag que representen les dents d'un puma, amb pedres de més de tres metres d'altura. I per la tarda, com sempre, berenar al bar Ayllu, on ens hem aficionat als batuts i als panqueques (creps). Demà passat marxem cap a Machu Picchu. Tot plegat és una mica com un circ, però bé, és el jaciment més important del país i està muntat així. I nosaltres hi volem anar així que a tragar, a posar bona cara i a gaudir-ho. Ja us explicarem què tal! Una abraçada des de Cusco Espe i Xesco

dissabte, 9 d’agost del 2008

Un dia a Lima

Hola gent, després dun viatge de més de 24 hores i un estres del copón a laeroport de Paris, vam arribar (nosaltres i les maletes) a Lima fets un desastre. Vam posar-nos horitzontals al llit i ens vam desmaiar. Aquest matí, després de dormir gairebé 12 hores i fer-nos un bon esmorzar, hem marxat cap centre de Lima a visitar la plaza de armas, la catedral (on esta soterrat francisco Pizarro) i el convent de Sant Francesc, on uns antropolegs molt ordenats es van dedicar a excavar 30.000 tombes i posar tots els ossos ordenats. Els femurs en un lloc, les tibies en un altre i al final, tots els cranis junts (l,Espe s,ha posat dels nervis). Després de veure morts hem anat a dinar. Ha caigut el primer arros chaufa del viatge! Hem dinat per dos euros per cap, primer segon i beguda! Per baixar el dinar hem anat al parc de la Muralla, al costat de la plaza de armas. Alli, veient-nos la cara de internacionals que tenim, han decidit fitxar-nos per a una pel.lícula que será la sensació de l,any. L-adaptació literaria del llibre City of clowns. Hem fet d,extres, pero tot és comencar. I ara estem a punt de marxar a sopar, al barri de Barranco, on estem allotjats. Demá matinem de nou i viatge cap a Cusco. Una abracada a tots. Espe i Xesco PD: no hi ha accents oberts ni apostrofs, així que no és que escrigui malament, sinó que hi ha el que hi ha.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Cap al Perú

Després de quatre mesos sense parar (que lluny que queda ja Setmana Santa) toca descansar una mica i canviar d’aires. Aquest darrer cap de setmana hem mig començat les vacances amb una jornada lúdico gastronòmica al Marenyet de Cullera. Ens hem currat una paella com Déu mana, migdiada a l’ombra d’una parra i al vespre, bany a la platja. L’excusa de la trobada era que el Sergi ha aprovat les oposicions i ja és professor de secundària de ple dret. Però també vam aprofitar per acomiadar a la Laura i al Ramón, que la setmana vinent se’n van cap a Denver a viure un any. I també vam celebrar que ja estem casi de vacances! Per carregar energies, l’Espe i jo marxem aquest dimecres cap al Perú, a descobrir la zona de Cusco, Machu Pichu, el llac Titicaca i la Cordillera Blanca. Ens deixarem moltes coses per veure però les que veurem, les veurem com cal, a poc a poc i sense preses, fent-nos els mates i batuts que facin falta, xerrant amb qui sigui i descansant on ens vingui de gust. Quan tinguem Internet intentarem escriure quatre línies al bloc, per a que sapigueu per on estem i com ens va aquest viatge d’altura.
Apa, bones vacances a tothom i ens veiem al setembre

diumenge, 27 de juliol del 2008

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Leonard Cohen, from the top of the hills (o l’acte friki de l’estiu)

Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo. L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel. En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne. Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!

dissabte, 19 de juliol del 2008

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"A València, l'ajuntament no para de crear zones de vianants, per tal de poder dir que ha incrementat en X metres quadrats les zones per a vianants durant la present legislatura.
Però són realment zones de vianants? Com en el cas de la creació de la zona 30 al barri del Carme, on tant sols van instal·lar senyalització vertical, amb les zones de vianants fan el mateix. En solars, més o menys arreglats que s'acaben convertint en bosses no regulades d'aparcament, l'ajuntament hi col·loca la senyalització vertical de zona de vianants.
I apa, roda de premsa per a dir que la ciutat està guanyant espai per al vianant.

(La foto del solar és al carrer Guillem de Castro, però si us hi fixeu, per València hi ha un munt de casos com aquest. Una altre tema important a tractar, seria el per què l'ajuntament permet que en el centre, existeixin solars en aquesta situació)

Un dissabte qualsevol

Dissabte al vespre. La tarda cau i amb ella la calor. És el moment de sortir a la terrassa a llegir, a fer-se una cervesa freda i escoltar, molt fort, a en Leonard Cohen. Quan la nit arriba i ja no puc llegir perque la foscor m’ho impedeix, entro de nou a casa. Se m’ha adormit una cama i el disc d’en Leonard Cohen fa una estona que s’ha acabat. Talment com el dissabte. Ja queda un dia menys.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Ens creiem el centre del món

Encara amb la ment posada al festival Pirineos Sur, he llegit una entrevista al director del festival, on es queixa i denuncia la política d'immigració espanyola i europea. La política del festival Pirineos Sur és la de portar grups consolidats als seus països, però poc coneguts a Espanya. En Goran Bregovich o els Amadou&marian, per exemple, van tocar per primera vegada a la península en aquest festival. Què denuncia el festival? Des de fa un parell d’anys, i accentuat aquest any al ser l’eix temàtic les urbs africanes, tenen problemes per aconseguir els visats dels músics. Quan ve a tocar a Espanya el Juanes o qualsevol artista “superventes”, no hi ha problema per aconseguir un visat, però quan l’artista en qüestió és un desconegut a Europa, sorgeixen els recels dels responsables d'immigració. Aquest any, un parell de grups no han pogut tocar a Pirineos Sur perque no han obtingut el visat d’entrada al país. És en aquest punt quan els europeus ens creiem el centre del món i ens pensem que tothom vol deixar la seva terra per venir a viure entre nosaltres. Tots els músics que toquen al Festival Pirineos Sur són coneguts i respectats a les seves terres. Negar un visat a un d’aquests músics alegant perill de no retorn, és una falta de respecte als músics, als països d’origen i a la seva cultura. No som el melic del món. Hi ha molta gent orgullosa de viure a l’Àfrica. L'etnocentrisme temporal que pateixen certs polítics europeus és deplorable i, al meu entendre, demostra una manca de cultura alarmant. En 17 anys de festival, tant sols un músic cubà s’ha quedat a Europa. La resta, han tornat als seus països d’origen, on tenen les seves arrels i el seu públic. És una pena que per culpa d’aquesta política d’immigració, nosaltres estiguem perdent l’ocasió de veure bons músics de fora del circuit comercial, alhora que neguem a aquests, la possibilitat de tocar a Europa. Actuant així, Europa ens està restringint les nostres llibertats culturals i està negant, als músics, un dret que hauria de ser universal: la lliure circulació de les persones.
(I no anem per bon camí. Ahir, el senat espanyol ratificava el Tractat de Lisboa, aquell que Irlanda, en referèndum, ha dit no. Nosaltres vam dir si a una constitució que no ha entrat en vigor i ara, sense consultar-nos, ens enchufen d'amagatotis un tratat que ningú s'ha llegit. El resó als mitjans de comunicació ha estat nul. D'aixó se'n diu actuar amb "traidoria i alevosia". El tractat de Lisboa, la política de immigració, el festival Pirineos Sur.... tot, sense semblar-ho, està lligat. A aquest pas, l'any que ve el Festival portarà per tema "Las músicas de Espanya: de la sardana al flamenco". Artista estrella: La cobla de l'Empordà. Amb tot el respecte!)