dilluns, 24 d’agost del 2020

El Carlit per les Bulloses

Els cims de la Cerdanya van ser els primers pics del Pirineu que vam pujar quan vam començar a fer muntanya. Teníem 15 o 16 anys i la línia de tren Barcelona – Puigcerdà (més alguna connexió amb autocar) ens permetia apropar-nos fàcilment als cims del Pirineu català: El Puig de la Canal Baridana, el Comabona, el Pedraforca, el Puigmal (i tota l’olla de Núria), el Puigpedrós, el Pic de la Carabassa, el Tossa Plana, el Taga... La línia de Tren Barcelona – Puigcerdà ha estat, sense cap mena de dubte, l’eina bàsica per que milers de joves comencéssim a fer muntanya. Els dissabtes, ben d’hora, omplíem les andanes de l’estació amb les nostres motxilles ben plenes: Sacs de dormir, màrfegues, fogonets, menjar.... un cop d’alt del tren seiem on i com podíem i tres hores més tard, una vegada superat el túnel del Caragol entre Planoles i Toses, arribàvem a la Cerdanya, on ens esperava un cap de setmana d’allò més interessant.

Hi ha dos cims emblemàtics a França que ens quedaven lluny de l’abast del tren. El Canigó, el colós més oriental del Pirineu i el Carlit, amagat sobre els estanys de les Bulloses. El Trenet Groc de la SNCF ens permetia, principalment, saltar de Núria a França (per les Gorgues de Carançà o cap a Eyne) i connectar de nou amb la línia de Renfe de Puigcerdà a Barcelona a Latour-de-Carol. Poc més es podia fer en un cap de setmana al Pirineu francès sense disposar de cotxe. Al Canigó hi vam pujar ja fa uns anys. El Carlit, després d’un intent hivernal, se m’havia resistit fins aquest estiu. Aquest mes d’agost he passat amb la família i amics uns dies al camping de Pla de Barrés (Mont-Louis) als peus de les Bulloses, i no he pogut resistir la temptació de treure’m una espineta de joventut.

A l’estiu, la carretera d’accés a les Bulloses està tancada de 7:00 a 19:00 hores, així que si es vol pujar a caminar pels estanys és necessari agafar el servei d’autocar que connecta el Pla de Barres amb les Bulloses (5 euros). A mi que m’agrada matinar, vaig pujar amb el meu cotxe cap a les Bulloses a les cinc del matí. La idea era fer cim d’hora per poder, després, trobar-me amb la família als estanys per passar el dia. A les 5:45 vaig posar-me a caminar. Encara era negra nit i realment avançar és feia difícil. El primer tram es un sender clar amb moltes pedres i arrels, i el frontal no ajudava molt. Realment, recomano començar amb una mica de llum. Abans d’arribar a l’estany de Viver van aparèixer les primeres llums i a partir d’aleshores la caminada es va fer agradable. A l’estany de Dugues vaig començar a veure despuntar el sol i després del pontet de fusta, quan els primers raigs de sol ja il·luminaven l’herba del voltant del sender, uns isards em donàvem el bon dia.

Aquest primer tram és molt agradable de caminar. Es puja suaument entre boscos, prats alpins i llacs, i en poc més d’una hora tant sols es pugen 350 metres. Passem dels 2.000 metres de la presa de les Bulloses als 2.350 de l’estany de Sobirans. Un cop deixem enrere l’estany de Sobirans s’acaben els prats alpins i comencen els blocs de pedra. A partir d’aleshores la traça s’enfila fort fins als 2.921 m. del cim del Carlit.  L’itinerari de pujada, ben visible des de l’estany de Dugues, està molt marcat. A més a més de les senyals grogues que marquen el camí, la traça és més que evident. És realment complicat perdre’s si la visibilitat és bona. Un cop a l’estany Gelat, la traça busca la carena que ens durà a la base del cim, a la cara Est del Carlit. Un cop a la base del cim, l’ascensió es posa interessant. Des del llac de Dugues veus la traça fins a la base del cim, però després es perd en una paret que sembla difícil de caminar. Només la canal, ben visible entre el Carlit i el petit Carlit, sembla que sigui mitjanament caminable. Ara bé, quan arribes a la base, la traça segueix igual d’evident. Les senyals grogues ens marquen perfectament per on hem d’anar i tot i que ara hem de fer servir de tant en tant les mans i el terreny és prou més vertical, es va guanyant alçada sense massa dificultat.

A les 8:30 del mati feia cim (2 hores 45 minuts des de les Bulloses). Des de dalt el paisatge és immens. A més a més dels llacs que he anat deixant enrere mentre pujava, es veu el massís del Canigó, tots els cims de l’entorn de Núria, el Cadí... i cap a occident un mar de cims que no se distingir. Fa fred i vent. Al cim em trobo amb 4 persones que ben arrecerades rossegen algun fruit sec i contemplen el paisatge. Busco un lloc còmode al terra, protegit del vent, i trec les meves ametlles i una pera. Al cap de vint minuts arriba un runner, que quan toca la creu crida ben fort: Yesssss, 1 hora 31 minuts!! Després d’una hora al cim, camino la carena fins al cim Nord del Carlit (2.915m.), on hi ha un gran vivac preparat per a qui vulgui una nit d’estrelles freda i memorable. Des d’aquí veig el sender que puja des del llac de Lanoux i déu-n’hi-do com deu picar!

Abans de les 10 començo a baixar tranquil·lament. Mentre baixo, em dec creuar amb més de 50 persones que pugen cap al Carlit, alguns amb calçats poc adequats, altres amb gossos (em pregunten si el gos podrà pujar) i més d’un amb uns motxillots de ruta impressionats. M’encanta matinar i gaudir del cim en relativa pau. Cap a les 11 em reuneixo amb la família i els amics a l’estany de Viver i comencem una agradable jornada de passeig pels llacs de les Bulloses.





dilluns, 3 d’agost del 2020

Descens del barranc de la Vallfiguera


Aquest cap de setmana, l’Ori i jo, hem fet el descens del barranc de la Vallfiguera, al Parc Natural dels Ports. La Vallfiguera és per a nosaltres un barranc ben conegut, doncs és el que passa per davant de casa i el que vèiem, des de petits, quan anàvem a berenar a Punta Puces i jugàvem a fer eco amb les grans parets del barranc. És, per tant, un barranc familiar, proper, però mai ens havíem decidit a travessar les seves entranyes. Alguna vegada, passejant pel GR, havíem arribat a les Gúbies de la Vallfiguera i ens havíem endinsat uns metres per l’estret, però poca cosa més. Terra incògnita, no apta per a excursionistes.

No va ser fins l’any 1987 que es va fer, per primera vegada, el descens complet del barranc de la Vallfiguera. Jo tenia 10 anys i corria amb bicicleta pels voltants del Mascar quan un grup espeleòlegs de Tortosa descendia, per primera vegada, aquests tram de barranc, abrupte i salvatge (18 ràpels d’entre 5 i 18 metres). Em fascina pensar que fa poc més de 30 anys encara quedaven indrets, al costat de casa, sense trepitjar. Aquest cap de setmana el meu pare ens comentava que un matí d’estiu, cap allà els anys 70, un amic i ell van decidir endinsar-se al barranc caminant, proveïts tant sols d’una ampolla d’aigua. Una matinal. Van poder avançar ben poc. Impossible. No hi havia camí. No hi havia bibliografia, no havia ressenyes, no hi havia mapes, no podien preguntar a ningú, seguia sent una terra incògnita de les que avui en dia en deuen quedar ben poques a casa nostra. Barrancs i coves han estat l’últim reducte per descobrir als Ports, un parc natural salvatge, càrstic, ple de barrancs... i encara prou solitari.

Aquests passat dissabte, 1 d’agost, el meu germà i jo, proveïts amb tot tipus d’informació, com per exemple el llibre “Els 50 millors barrancs pel massís del Port” d’en Carles Martinez”, hem decidit fer aquest barranc que, en certa manera, forma part de la família. Entrar a les entranyes de la Vallfiguera i travessar-les. Vam matinar i a les 7:30 estaven a l’inici del barranc, sota les cases de Fabra. La nostra idea era fer els dos primers trams i quan el GR creua el barranc, valorar les nostres forces i decidir si deixar-ho allà o continuar fins al final. En dues hores vam arribar al punt on havíem de decidir què fer. Estàvem animats i ens veiem amb força. Sortiríem del barranc per les gúbies de la Vallfiguera!!

El barranc és exigent, amb un munt de ràpels prou continus. Quan no hi ha ràpels, ressalts, blocs i pedres. No pares de saltar de pedra en pedra. A vegades, trams una mica oberts et permeten veure les parets de ben amunt: Punta Puces, el rocam de la Font del Llamp, les parets del Ximenot... quan no arribes a veure les parts més altes del barranc és perquè estàs ben encaixonat entre parets verticals, calcàries, enfeinat en mirar el fons del barranc per on desapareix la corda del ràpel que acabes de muntar.

Les instal·lacions del barranc estan en fantàstiques condicions. Tots els ràpels estan ben equipats, amb material prou nou, inclús amb alguns passamans. Dels passamans, com son de corda, no cal fiar-se’n molt, però fan el seu paper. Tant sols hi ha un ràpel on l’anella està col·locada en un punt prou inaccessible, que t’obliga a penjar-te del passamans per poder muntar el descens. L’Ori, que és un home de recursos, va muntar un passamans segur, es va assegurar, es va penjar com un pernil del buit i va muntar el ràpel. Pel voltant hi ha algun arbre que també ha servit per baixar i evitar penjar-te d’aquesta anella aèria. La resta dels ràpels sense problemes, ben instal·lats i equipats.

L’altre punt clau del barranc és la marmita trampa, a la qual caus després d’un llarg ràpel. Per sortir d’ella has d’escalar per una escletxa d’uns 6 – 8 metres d’alt. No està equipada per escalar-la (no hi ha xapes), però nosaltres ens vam trobar 2 cordes penjades. Està graduada com una petita escalada de quart, però al haver d’escalar encaixonat per una escletxa, la cosa té la seva gràcia. Tècnica de bavaresa. Un peu a cada paret, i entre les cames, el buit. De nou, l’Ori es va assegurar al cordino que hi havia instal·lat (amb un maxart) i va anar pujant. Quan va ser d’alt, va muntar la reunió i em va llençar la corda per a que pugés de segon. Tan sols hi ha dos passos, un primer que fa una mica de panxa i la qüestió es tirar una mica cap enfora i la sortida de l’escletxa, que has d’obrir-te per girar a l’esquerra. Superada la marmita trampa s’acaben els problemes, i tant sols ens queda gaudir dels darrers trams de barranc.


Vam sortir del barranc a les 12:30. Ens va costar 5 hores i no tenim la sensació d’haver anat lents. Vam anar amb dues cordes de 50 m. Quan un rapelava, l’altre muntava el següent ràpel. Vam trobar el barranc sec. Crec que vam anar prou àgils, així que si el voleu fer, compteu amb un mínim de 4-5 hores.

El problema del dia va venir després del barranc. Després de 5 hores de tensió i concentració, al sortir del barranc vam tenir la sensació de que l’activitat s’havia acabat. Mentida. Ens quedava tornar al cotxe. Dos hores de suplici caminant sota un sol de justícia.

Nota: Per fer el barranc cal demanar el permís corresponent al Parc.Ho podeu fer a través d'aquest link.