divendres, 30 de maig del 2008

Els he vist

Van de negre. En cotxe. S'aturen enmig del carril bus i ho veuen tot. Ells comencen a ser els nostres ulls, tant a la feina com a casa. La nostra vida és impensable sense la seva existència. Com ens ho feiem abans? L'any 1949 (en plena guerra freda) s'editava 1984. Comença a ser un tòpic relacionar-ho tot amb la novel·la d'Orwell, però ell va predir que en un futur no molt llunyà, algú, un Gran Germà, ens vigilaria. Doncs només s'ha equivocat de 15 anys i la realitat, de nou, ha superat la ficció. No només hi ha UN Gran Germà que ho vigila tot, sinó que n'hi ha MOLTS (Governs, Organismes Internaionals, Bancs, grans empreses privades...) i molts més interessats en accedir a aquest poder a qualsevol preu (empreses sobretot). I per a disimular i fer-ho més "democràtic" han inventat el Google Earth, una eina que ens permet des de casa o des de la feina, excercir de Gran Germà. Ens han deixat un joguet i ens sentim poderosos. Però tant sols és un joguet. La màquina de veritat la tenen ells i no ens deixaran jugar mai a tots. La guerra de veritat serà entre els poderosos Grans Germans. Això si, nosaltres ho podrem veure en temps real des del nostre joguet.

dimecres, 21 de maig del 2008

L'home maleta

Aquest cony de temps em posa malalt. Ara fa fred, ara fa calor i sempre inversament al temps que fa, ara agafo l’abric, ara agafo la jaqueta. El resultat d’aquesta combinació errònia de temps i moda fa que ara sui, ara em peli de fred. Sembla senzill però el número de combinacions possibles és alta i per tant, la probabilitat d’encertar i no constipar-se és baixa. Si això li afegim que el temps es canviant segons l’hora del dia i que normalment a l’armari tenim més d’un abric (hivern, primavera, estiu, entretemps....), les possibles combinacions tendeixen cap a l’infinit i per tant, passo fred al matí i suo al migdia. No l’encerto mai. Una bona solució seria sortir de casa amb una gran maleta. Sortiria amb l’abric posat i dalt del bus me’l canviaria per una jaqueta d’estiu. Un cop a la plaça de l’Ajuntament, guardaria la jaqueta d’estiu i em posaria una caçadora de pana. A l’oficina ho guardaria tot a la maleta i treballaria tant sols amb la camisa. Si plogués, tindria a mà el Gore-text i si fes vent, el wind-stopped. A més a més, anar a treballar amb una gran maleta em serviria per a guardar l’entrepà de l’esmorzar, el termo amb el cafè amb llet, el tuperware amb el dinar....També m’hi cabria el llibre que sempre porto al damunt, i el diari, i la camera de fotos....seria l’home maleta.

dimarts, 20 de maig del 2008

Tornen

Divendres va venir a València la Tere, i quatre amigues més, per veure el primer concert de la Gira “La Lengua Popular” de l’Andrés Calamaro. Fracàs absolut, doncs va ploure i van suspendre el concert. Així que el cap de setmana l’hem passat per casa descansant, veient caure la pluja, dormint, menjant, xerrant i remenant a internet futurs concerts. La més gran de les troballes ha estat el retorn d’Extremoduro. Feu una visita a la seva pàgina web (http://www.extremoduro.com/), no te desperdici. Us adjunto algunes de les perles que es poden llegir. Pures declaracions de principis:
¿El disco? Cuando esté terminado, saldrá. Que las prisas no son buenas.
Aunque no nos guste la palabra "oficial", es la mejor manera que hemos encontrado de deciros que éstos y sólo éstos, son los discos que ha hecho el grupo. Los demás discos vendidos como Extremoduro son una puta mierda, con canciones que ya están en otros discos, portadas que no hemos hecho, pruebas previas a nuestras grabaciones, etc. Estos discos, que no reconocemos como nuestros, son una muestra del lado oscuro de la industria discográfica.
Res, que Extremoduro torna a la carretera i a la càrrega. Haurem d’anar a veure’ls, no?

dimecres, 14 de maig del 2008

Ciutats invisibles

Aquestes darreres dues setmanes he visitat dos ciutats conegudes però poc viscudes. I faig la diferència perquè Terol i Múrcia a tots ens sonen, però les coneixem? Són ciutats invisibles. Terol era un petit nucli urbà situat damunt d’un turó envoltat de barrancs. Va créixer sense cap tipus d’ordre i ara és una ciutat que s’estén entre turons i barrancs. És una ciutat incòmoda, amb pendents grans i escales i carrers que pugen i baixen sense cap tipus d’ordre. I com hi ha desnivells tant forts, tot i ser una ciutat petita i compacta, el cotxe és el rei. Tant sols l’antic centre urbà dalt del turó (tot per a vianants) s’ha adaptat als temps moderns. La resta de la ciutat segueix reclamant allò de “Teruel existe” per veure si cau alguna subvenció espectacular que pugui posar una mica d’ordre a aquesta ciutat caòtica. De moment, els diners que han arribat de fora no han estat ben utilitzats. Fa poc més d’un mes van inaugurar la ronda de barris, una nova autovia que en teoria ha de treure el trànsit de pas de Terol, que és inexistent perquè ja funciona la autovia València – Saragossa, que passa pel costat de la ciutat. Un desastre digne de veure. Us ho recomano. L’altre ciutat invisible que he visitat és Múrcia. Com qui no vol la cosa, la capital murciana ha crescut fins arribar a ser la setena ciutat més poblada d’Espanya (430.000 habitants). De nou, el creixement desmesurat d’aquestes darreres dècades ha destrossat el territori. Múrcia és un caos, una ciutat lletja que no convida a entrar-hi. Autopistes i autovies esquarteren els voltants de la ciutat, grans centres comercials envolten els accessos i milers d’urbanitzacions difuminen els límits de la ciutat. Però un cop superada aquesta teranyina, un centre històric molt ben conservat i perfectament peatonalitzat ens dona la benvinguda. De nou trobem una ciutat lletja amb un centre bonic. Arreglem els centres alhora que seguim destrossant els extraradis. Perfecte! “Pa per avui, fam per demà”.

dilluns, 5 de maig del 2008

Berlín

Aquest pont de l’u del maig l’hem passat en família a Berlín. D’aquesta ciutat se’n podrien dir moltes coses, algunes de maques i altres de lletges, però en línies generals Berlín és una ciutat que m’ha sorprés molt gratament. De les poques coses que hem pogut veure amb dos dies i mig em quedo amb la sensació de que Berlín és una ciutat que respira, que tot i viure 3,5 milions de persones, la ciutat no és asfixiant. Està plena de voreres amples, pocs cotxes, moltes bicis, molts parcs... és una ciutat agradable per passejer-la i suposo que també per viure-la. El transport públic funciona perfectament i tot i patir les vagues de l’u de maig, la freqüència de pas del metro en dia festiu era de 8 minuts. Avui quan hem arribat a l’aeroport del Prat, hem esperat 30 minuts a que sortis un tren cap a Sants. I passejant per Berlín he sigut conscient de la quantitat de llum que tenen les nostres ciutats. A València o Barcelona tenim una contaminació lumínica brutal! Potser que ens ho plantegem no? Res, que m’ha agradat molt aquest primer contacte amb Berlín. Hem vist un Kreuzberg combatiu i festiu un u de maig (no havia vist mai tants escenaris funcionant a la vegada, un vertader festival urbà), hem passejat per Scheunenvertel en plena bienal d’art, hem gaudit de Prenzlauer i ens hem fet les fotos típiques “yo he estado en Berlín” a la porta de Brandenburg, al Reichstag, a Alexanderplatz i en diferents trams de l’antic mur de Berlín.