dimarts, 20 de desembre del 2011

Del cordó a la bateria: Augment indiscriminat de l'oferta d'estacionament

Fa uns mesos que al carrer Conca (entre Giorgieta i Baró de Patraix) han modificat la tipologia d’estacionament, passant-lo de cordó a bateria. D’aquesta manera impossibiliten la doble fila a la vegada que guanyen oferta d’estacionament en calçada. I em consta que s’està fent en més carrers de la ciutat. En temps de crisis, aquesta solució no és dolenta. No és la desitjable, però és efectiva.
Si València tingués una estratègia de mobilitat municipal clara, tindria una política d’estacionament que avalaria o prohibiria aquestes accions. A més oferta d’estacionament en calçada més demanda i mentrestant, els aparcaments públics que està concessionant l’Ajuntament segueixen a mig gas. La política actual de l’Ajuntament està consistint, únicament, en augmentar l’oferta de places d’aparcament, ja sigui en calçada o soterrades, quan l’estratègia hauria de consistir en mantenir l’oferta (canviant places en calçada per places soterrades) per tal de traure els cotxes de la via pública i guanyar espai públic per a altres usos (carril bus segregat, voreres més amples, distribució urbana, carrils bicis....). Es a dir, que l’ajuntament no gestiona, simplement augmenta l’oferta despreocupant-se de l’efecte que això produeix en la demanda.
El canvi de la tipologia d’estacionament (passar de cordó a bateria) és a curt plaç efectiu, perquè elimina la doble fila amb un cost d’implantació molt baix (només senyalització horitzontal – pintura). Ara bé, es perd la possibilitat de canviar la secció del carrer per a introduir usos més socials. Es veritat que aquests canvis són més cars (amb imaginació no molt més cars) però una vegada s’ha perdut l’oportunitat, costa molt tornar a fer un canvi. Eliminar la doble fila per introduir un carril bici o un carril bus o ampliar la vorera és legítim doncs estàs eliminant una il•legalitat. Amb l’estacionament en bateria implantat, qui serà el polític que s’atrevirà a eliminar places d’estacionament legals? Sense una estratègia de mobilitat municipal que li recolzi les actuacions, cap polític donarà el pas.
I ja posats a fer el canvi i convertir l’estacionament en cordó a bateria, cal fer-ho bé. L’estacionament en bateria dificultat la visibilitat en les interseccions, tant per als vehicles privats com per als vianants. I es veu que els tècnics municipals això no ho saben, doncs han pintat la bateria més enllà del límit de la vorera, pròpiament damunt de la intersecció (veure foto adjunta).
Plaça en bateria dificultant la visibilitat

Com ja he comentat anteriorment la solució a curt plaç la puc entendre (no compartir), però el que no es pot permetre és que es posi en perill la seguretat viària. Una bona proposta per a solucionar aquesta problemàtica i garantir la visibilitat en les interseccions es pintar places d’estacionament per a motocicletes o implantar aparcabicis en les places més properes a les interseccions. Ara bé, la policia local multaria els vehicles que aparquessin damunt de les places de motos? O faria la vista grossa com fa amb la doble fila?
Vehicles en bateria quan l'estacionament està pintat en cordó
La gestió de la mobilitat (i per tant de l’estacionament) ha d’anar acompanyada del compliment de la legislació vigent. I si està prohibit estacionar en doble fila, cal multar-la, igual que caldrà multar als vehicles que estacionin damunt de les places de motos impedint així la visibilitat i posant en risc la seguretat dels vehicles i vianants. Perquè si la policia no fa complir la llei, s’acaba planificant la ciutat pensant en el comportament il•legal dels conductors, posant en perill la seguretat viària dels ciutadans. A més a més, si la ciutadania sap que la policia no multa, acaba ocupant l’espai a plaer, com succeeix en alguns carrers de la ciutat, on els vehicles ja estacionen en bateria quan l’estacionament està pintat en cordó, ocupant un carril de circulació.
Necessitem urgentment una estratègia de mobilitat municipal, una planificació integrada de les actuacions i que la policia faci complir la llei.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Leviatán, de Paul Auster

L’any 2002 em vaig llegir per primera vegada una novel•la de Paul Auster (Trilogia a Nova York) i no vaig acabar d’entrar-hi, possiblement perquè la vaig llegir en unes condicions que no eren les adequades. Aquesta setmana, i aprofitant les 24 hores d’avió que he fet pel viatge llampec al DF, m’he llegit Leviatán. I m’ha agradat.
Ell llibre comença amb un home que mor manipulant un explosiu. El cos gairebé queda desintegrat i el FBI comença una investigació per identificar el cadàver. En Peter Aaron, que llegeix la noticia al diari, identifica ràpidament al mort, el seu amic Benjamin Sachs, i decideix escriure un llibre per explicar el per què d’aquest final tant tràgic.
Aquest relat li serveix a Auster per diseccionar una sèrie de personatges que viuen a Nova York durant la dècada dels 80 i creuar les seves històries a partir de fets aparentment fortuïts, però que condicionaran i molt les seves vides. Els personatges del llibre, tant els principals com els secundaris, són personatges complexos però alhora propers i reals. Auster escriu una novel•la coral que li serveix per parlar de la psicologia de les persones, de les pors, de les frustracions, dels somnis, de com assimilem el pas dels anys i com ens adaptem a aquest procés. Parlar també, i molt, de l’amistat, del valor que donem als amics i de la importància que aquests tenen en la construcció de les nostres vides.
M’he retrobat amb Paul Auster i m’ha agradat.

Leviatán, de Paul Auster. Ed.Anagrama

dimecres, 14 de desembre del 2011

Música i lletra. Feliu Ventura

Bob Dylan va comentar a algun periodista que no havia sentit cap disc decent en els darrers vint anys. Potser és exagerat, però també he sentit a dir que els discs ja es produeixen per ser sentits en centres comercials o supermercats... com a fils musicals mentre consumim i que principalment s’escolten en aparells digitals que no estan fabricats per a escoltar música (ordinadors, telèfons...). I això es nota en la producció i en el so del disc. I hi estic d’acord. Tots els grups moderns que venen milions de discos sonen igual. Jo confonc a Lady Gaga amb la Britney o la Shakira. Fins i tot el Bruce Springsteen comença a sonar malament (que em perdoni el Boss).
La música ja no es consumeix a casa, amb un bon equip de música. S’està perdent la cultura de posar-se un CD i assentar-se al sofà de casa, relaxar-se i deixar-se endur per la música i la lletra de les diferents cançons del disc. Si, perquè un disc està format per cançons, històries que ens expliquen alguna cosa. I fins i tot s’està acabant amb això. El consum actual (internet, I-Tunes, Spotify...) potencia el consum de cançons individuals oblidant el conjunt, el disc. Vivim tant ràpid, que ja no podem consumir discos i sols ens queda temps per assaborir alguna cançó solta, aïllada. Quan fa que no escolteu un CD sencer, de dalt a baix?
Dins d’aquest panorama desolador, és d’agrair que hi hagi músics que decideixin anar a contracorrent. I un bon exemple de resistència és en Feliu Ventura, que no sols pública un disc amb un so més auster que el seu darrer treball, sinó que vol que ens fixem en les lletres, titulant el disc Música i Lletra. Podríem dir que en Feliu és un transgressor, potser un romàntic, però alguna cosa no funciona en el món de la música quan un bon músic ens ha de recordar que un disc es compon de música i lletres. Això em recorda una conversa amb un company d’Universitat que em deia que el seu avi, productor de vi, abans de morir li va dir: Recorda que el vi prové del raïm. Potser de tant en tant cal que ens recordin d’on vénen les coses, quines són les arrels per a no perdre el nord.
I en Feliu Ventura, en el seu darrer treball, ens regala simplement això, bona música i bones lletres. Música i lletra és un disc més despullat que Alfabets de Futur amb la intenció clara de donar protagonisme a les lletres. I amb això no vull dir que la música perdi pes. L’equip Ventura – Penalba torna a funcionar perfectament, en un equilibri que permet donar protagonisme a la música a la vegada que es pot seguir perfectament les històries de cada una de les 11 cançons que componen aquest nou treball.
Enhorabona Feliu, l'espera ha pagat la pena!

Música i lletra

dimecres, 30 de novembre del 2011

L'ordenança de circulació a València

Llegeixo al diari, que la policia local de València està multant als ciclistes que incompleixin l’ordenança de circulació. Es a dir, que a partir d’avui, la policia pot multar a un ciclista per no portar aparells reflectants de nit, per circular per les voreres, per circular pel carril bus (Art.36) o per lligar la bicicleta al mobiliari urbà (Art.40).
Es pot discutir si l’ordenança està ben redactada o no o si serveix per potenciar i fomentar l’ús de la bicicleta. Ara bé, un cop aprovada, és legítim que la policia multi als ciclistes que la incompleixen. Podem estar o no d'acord, però és la llei.
El que jo demano des d’aquestes línies és que la policia faci complir l’ordenança de circulació a tots els usuaris, conductors de cotxes també. Es a dir, que no només multi a ciclistes, sinó que també multi als conductors de cotxes que incompleixen l’ordenança, per exemple circulant a més de 50Km/h. per les vies urbanes, rondes incloses (Art.20), circulant pel carril bus (Art.8), estacionant en doble fila (Art.53), avançant a una bicicleta deixant menys de 1,5 metres (Art. 41), etc.
Si fem complir l’ordenança de circulació (com ha de ser) complim-la tots, no només les bicis. El que no pot ser és que només es demani a una part de la societat complir amb la llei mentre la resta pot fer i desfer amb total impunitat.



Adjunto ordenança de circulació de València i algunes noticies relacionades:

dimarts, 29 de novembre del 2011

La llei electoral

Comença a cansar-me la cançoneta de que cal canviar la llei electoral. I em comença a cansar perquè a aquestes alçades és un fet que demana tothom per raons i objectius ben diferents i crec que la qüestió és tant complicada que no es pot banalitzar.
L’actual llei electoral es basa en circumscripcions, que corresponen amb les províncies i a cada una d’elles li pertoca un número determinat de Diputats. L’article 68 de la constitució espanyola diu que la llei electoral distribuirà el número total de Diputats (un màxim de 400) assignant una representació mínima inicial a cada circumscripció i distribuint els demés en proporció a la població.
Aquest principi és el que garanteix que cada província tingui representació parlamentaria. Si dividíssim els 350 diputats entre els 35 milions d’electors, fent d’Espanya una circumscripció única, obtindré un diputat costaria 100.000 vots. Ceuta, Melilla, Terol o Soria no tindrien representació parlamentaria i províncies com Lleida, Girona o Castelló en veurien disminuïda la seva. En canvi, les quatre províncies més poblades (Barcelona, Madrid, València i Sevilla) coparien el 33% dels diputats del congrés.
Si fem d’Espanya una circumscripció única centrarem l’atenció política en les zones urbanes més poblades i desatendrem les zones rurals i de muntanya. Compte amb la cohesió territorial i la igualtat d’oportunitats. En el cas de Catalunya, el pes de l’àrea metropolitana de Barcelona seria aclaparador. Actualment el 65% dels diputats de Catalunya són escollits a la circumscripció de Barcelona (que ja és). Si féssim d’Espanya una circumscripció única, a Barcelona s’escollirien el 77% dels Diputats que per població li pertocarien a Catalunya. Qui faria campanya a Sort? I a la Seu d’Urgell? I a Tortosa?.
Al País Valencià la situació no seria tant desigual al existir dos àrees metropolitanes importants (València i Alacant), però Castelló perdria un Diputat i l’escletxa entre províncies s’aixamplaria.
Un altre tema important de la llei electoral (i que molesta a UPyD) és que la fórmula existent permet accedir al Parlament amb grup propi a partits polítics nacionalistes, que només tenen representació parlamentaria en algunes províncies. En aquest cas la llei també és clara. Tindrà grup parlamentari propi aquell partit que obtingui un 5% dels vots o un 5% dels vots en totes les circumscripcions on es presenti. Es a dir, que CiU té grup propi perquè té més d’un 5% dels vots a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona i UPyD no el té perquè no ha arribat al 5% dels vots.
La senyora Rosa Diez es queixa de que amb 1 milió de vots no té grup parlamentari propi i que tant sols obté 5 diputats quant li pertocarien, amb circumscripció única, 10 o 11. Bé, d’això se’n diu demagògia, doncs allà on s’ha presentat i li ha anat be, sempre ha estat la quarta força. En altres llocs ni això (8ª força a Catalunya amb només 30.000 vots). I jo em pregunto: Un partit polític que en algunes circumscripcions és la vuitena força, ha de tenir grup parlamentari propi? O es preferible que tingui grup parlamentari propi un partit nacionalista que ha guanyat les eleccions en les seves circumscripcions (CiU, AMAIUR, PNV, CC....) i que representa la voluntat d’aquell territori? Canviar la llei electoral per convertir Espanya en circumscripció única implica canviar el model d’Estat. Passar d’un model plurinacional (on es dona representació als diferents territoris) a un model centralista i unitari. Jo ho tinc clar, però per resoldre això caldria un debat sobre el model d’Estat, que tal i com estan les coses, en Rajoy no encetarà.
A part de la circumscripció única, segurament hi ha altres variants per canviar la llei electoral. Seria òptim que la llei mantingués la representació actual dels partits nacionalistes (AMAIUR, CiU, ERC, Compromís, PNV, CC...) a la vegada que donés més pes als partits minoritaris d’àmbit espanyol (IU, UpYD, EQUO, PACMA). Així aconseguiríem tenir un congrés més plural (que no fragmentat), i més difícil de gestionar per als dos partits majoritaris, raó per la qual seguirem molts anys amb el model electoral que tenim.
Be companys, tant sols pretenia escriure unes reflexions per a que quan sentim que es vol canviar la llei electoral, tinguem clar que la qüestió no és senzilla ni banal, com pretén fer-nos veure algú.
                      

dimarts, 22 de novembre del 2011

President Rajoy. Llobarro o llop amb pell d'ovella?

Ja està. El que semblava inevitable s’ha fet realitat i el llobarro (o el llop amb pell d’ovella, el temps dirà) d’en Mariano Rajoy ja és el President del Govern espanyol.
El PP ha arrasat en les eleccions del passat dia 20 de novembre i governarà amb una majoria absoluta demolidora. 186 diputats front als 110 del PSOE. La tercera força serà CiU amb 16 diputats i la quarta IU amb 11. El PP ha obtingut 10,83 milions de vots mentre que el PSOE n’ha obtingut 6,97. I amb aquestes dades es poden començar a fer les primeres reflexions.
El PP ha obtingut tant sols 552.000 vots més que en les eleccions del 2008. Aquest mig milió de vots li ha permès passar de l’oposició a governar el país amb majoria absoluta. Per què? Principalment perquè el PSOE ha perdut 4.300.000 vots. En Mariano Rajoy és President per demèrits del PSOE i no pas per mèrits propis.
I un tema important. La participació ha estat del 71%, tres punts inferior a la registrada en les eleccions del 2008. Amb aquesta abstenció tenim que el PP governarà amb majoria absoluta (farà i desfarà a plaer) amb tant sols el 31% del suport de la població amb edat de votar. De cada 10 espanyols, tant sols 3 han votat al PP. Compte amb aquesta dada.
Però bé, deixant de banda la guerra dels dos grans, anem a per temes més interessants. Hem trec el barrat davant la lliçó del poble Basc. ETA ha deixat les armes (falta la dissolució de la banda i l’entrega de les armes) i AMAIUR ha tret 7 Diputats (un més que el PNV) aconseguint un suport de més de 330.000 persones (24% de l’electorat d’Euskadi). Simplement espectacular. S’haurà de veure com gestionen el nou mapa polític d’Euskadi tant en Patxi López com en Rajoy. El primer té els dies comptats i al segon li demanem responsabilitat política, perquè ves a saber si li tocarà gestionar la fi d’ETA amb un Lendakari de Batasuna (AMAIUR o BILDU).
A Catalunya CiU ha guanyat unes eleccions generals per primera vegada, aprofitant el daltabaix socialista. El que passa és que les aspiracions sobiranistes surten, al meu entendre, malferides. El PP ha guanyat tres diputats (n’aconsegueix 11) i es consolida com a tercera força. Només un 23% de la població (vots més abstenció) ha votat CiU o ERC. Lluny del panorama basc, on més del 47% ha votat AMAIUR + PNV. A més a més CiU perd la possibilitat de condicionar el govern de Rajoy, així que la feina d’en Duran a Madrid serà del tot inútil. Ara en Mas es farà amic d’ERC i es dedicarà a demanar totes les coses que no hagués demanat si en Rajoy hagués necessitat el suport dels convergents. Catalunya té per davant 4 anys difícils.
Al País Valencià el PP ha obtingut un diputat més tot i perdre 30.000 vots. De nou el daltabaix socialista, que ha perdut 430.000 vots, ha fet bo i guanyador al PP. El més interessant de tot però, és que tant Compromís-Q com Esquerra Unida del País Valencià aconsegueixen representació parlamentaria.
És una llàstima que aquesta legislatura, amb un parlament més plural des del punt de vista dels partits representats (i no fragmentat com diuen els mitjans de comunicació) estigui governat per una majoria absoluta del PP. Compte que venen maldades!


dilluns, 14 de novembre del 2011

L'Urdangarin i la Fundación Nóos. Fent camí cap a la República.


Que content que estic. Dos post en contra de la Monarquia en menys d’un mes! I es que cada vegada són més sapastres aquest de sang blava. Si segueixen així, en breu albirarem la III República.
Dins de les investigacions del cas Palma Arena, la fiscalia ha demanat investigar la Fundación Nóos, presidida pel gendre del rei, l’Iñaki Urdangarin. Es veu que aquesta fundació ha rebut 4 milions d’euros per organitzar esdeveniments ficticis. El govern balear li va pagar 2,3 milions d’euros per organitzar dos congressos esportius que no es van fer mai (any 2005 i 2006) i la Generalitat Valenciana li va pagar 1,7 milions d’euros per organitzar, entre el 2004 i el 2006, el Valencia Summit, que tampoc es va fer mai (i si s’hagués arribat a fer, el preu estava completament fora de mercat).
La meva pregunta és: Per que un tipo que té la vida assegurada, suca la pota d’aquesta manera? L’Urdangarin i la seva dona, la filla del rei, tenen la vida assegurada, però porten un tren de vida (i han de mantenir unes aparences) que els obliga a treballar, i com no en saben, viuen de les influències que els aporta ser familiars directe del rei.  La solució fàcil és muntar una fundació per assessorar a qui vulgui pagar una quantitat fora de mercat per tal de tenir accés al rei. I qui ha picat? El govern Balear i Valencià del PP, que han regalat 4 milions d’euros nostres a l’entorn del rei.
Doncs bé, estic molt content de que la fiscalia hagi obert una investigació a la Fundación Nóos i de que casos com aquests es facin públics. I espero i desitjo que si finalment es demostra que el senyor Urdangarin ha comès un delicte, caigui sobre ell tot el pes de la llei. I m’agradaria també que aquesta llei caigués sobre els familiars directes del rei (l’Elena, per exemple), que també tenen negocis de dubtosa legalitat i la premsa els encobreix per por i per manca de llibertat d’expressió. 
I també hem de demanar responsabilitat política i penal als polítics que han acceptat i pagat aquests contractes sabent que la feina no s’ha fet. No és de rebut que la Generalitat pagui a l'Urdangarin 1,7 milions per no fer res i milers de persones i empreses del País Valencià es quedin sense cobrar la feina feta.
Potser amb casos com aquest i si la premsa finalment perd la por a denunciar les irregularitats comeses per una família reial que ens costa una barbaritat de milions d’euros a l’any, aviat la població es preguntarà si no viuríem millor sent una república.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Les eleccions del 20N 2011


Feia temps que unes eleccions no es presentaven tant descafeïnades com les del proper 20 de novembre. Mariano Rajoy y el PP arrasaran i guanyaran les eleccions al parlament espanyol probablement amb majoria absoluta. De fet, l’única sorpresa que hi pot haver la nit electoral es que el PP no tingui majoria absoluta. Això, per al PSOE i sobretot per a CiU seria una gran victòria.
El PSOE ha presentat un candidat vàlid, més preparat i amb més recursos que en Zapatero, però no té res a fer i ell (i el PSOE) ho sap. En Rubalcaba ha acceptat fer de màrtir i dirigir al socialisme espanyol a través del desert que li tocarà viure els propers anys. És un home que porta més anys que Matussalem ficat en la cúpula dirigent socialista i sap que el seu tren ja ha passat. A més a més té una campanya electoral complicada, doncs està proposant iniciatives interessants però se li retreu dia si dia també que no les hagi aplicat durant aquesta legislatura.
CiU segueix instal·lada en aquesta dualitat extrema, a cavall entre la dreta espanyolista del PP i l’independentisme d’ERC. No és de rebut que CiU esperi a tancar un acord de govern al parlament de Catalunya al resultat que es doni el 20N a Madrid. Si Rajoy no obté majoria absoluta, en Mas farà president a en Rajoy i aquest li facilitarà la feina a Catalunya (parlant català en la intimitat). I ja veureu com ningú parlarà de pacte fiscal. Ara bé, si en Rajoy arrasa el 20N  i no necessita de CiU, en Mas adoptarà el discurs més nacionalista i es farà acompanyar per ERC al Parlament català. Ja tenim una edat i ja ho hem vist anteriorment. És a dir, que a CiU tant se li’n fot els ideals polítics i la independència de Catalunya. Governa mitjançant el xantatge polític al govern espanyol que el necessita. I si no el necessiten es transforma en independentista. No entenc als independentistes que voten a CiU.
A València tampoc passaran grans coses. El PP arrasarà com ja va sent costum i tant sols ens queda la il·lusió per veure si Compromís (que afegeix a Equo a la coalició), manté els bons resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. És a dir, que esperem que com a mínim al País Valencià li surti un granet al cul del PP. I que piqui!
Per cert, on s’han amagat els del 15M? Els estan silenciant mediàticament o no s’han posat d’acord per a fer-se forts durant la campanya? Sigui com sigui, la campanya és avorrida com sempre i encara no he sentit cap proposta relacionada amb la millora de la qualitat democràtica del país. Es veu que això no va ni amb el PSOE ni amb el PP.
I ja està. Rajoy President. Un home que després de perdre dos eleccions es convertirà en president no per mèrits seus sino per demèrits dels altres i sobretot, per una crisis econòmica que ha tombat a tots els governs europeus que han celebrat eleccions del 2009 ençà. Rajoy serà president per avorriment. En les darreres eleccions al parlament espanyol, una de les frases que utilitzava l’equip d’en Rajoy en campanya era “lo bueno està por llegar”.  Doncs això, agafeu-vos fort que venen maldades!

divendres, 4 de novembre del 2011

Grècia, de l'objecció fiscal al referèndum

Fa aproximadament 10 dies vaig llegir que els grecs han decidit no pagar impostos. Després de veure com el govern els ha retallat drets, sous i augmentat la jornada laboral per poder pagar el rescat demanat a Europa per fer front a la crisis financera (originada per una mala gestió dels bancs que segueixen guanyant molts diners), la ciutadania ha dit prou i ha decidit fer objecció fiscal total (no pagar impostos).
Jo sempre he estat favorable als impostos. Jo pago uns impostos per a que l’Estat em doni uns serveis bàsics de qualitat: Sanitat, educació, transport... i el fet de pagar-los em dona el dret a reclamar aquests serveis, que han de ser universals (tant per a rics com per a pobres). Però fa temps que existeixen moviments que defensen l’objecció fiscal com un dret per mostrar-se en contra de les decisions d’un govern. Al S XIX, Thoreau escrivia “Del deure de la desobediència civil” on explicava que es negava a pagar els impostos a un govern esclavista i que promovia la guerra contra Mèxic. Actualment existeix el moviment d’objecció fiscal consistent en no pagar, en la declaració de la Renda, la part proporcional al pressupost destinat al Ministeri de Defensa. Però ara els grecs van un pas més enllà i es neguen a pagar cap tipus d’impost.
Què passa quan l’estat augmenta els impostos per fer front a un rescat? Ha de pagar la societat més impostos per culpa de la mala gestió privada d’un banc o pública d’una caixa? Encara que soni a tòpic és així: No podem privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I per no socialitzar les pèrdues, els grecs han decidit no pagar impostos, el que col•loca al govern grec en una delicada situació.
Què pot fer un govern si 1.000.000 de persones no paguen impostos? Multar-los a tots? Tancar-los a la presó? Crec que és una molt bona mesura (i moralment legitima) per pressionar als governs i que entenguin que la ciutadania no vol carregar amb la responsabilitat d’una mala gestió privada i pública. Si la mesura es perllonga en el temps i la massa social que deixa de pagar impostos augmenta, l’estat col•lapsarà. Què podrà fer l’estat per evitar aquesta deriva? Deixar caure els bancs, no salvar-los i dedicar els diners del rescat en coses més productives. O potser és necessari fer caure un estat per a que aquest pugui reinventar-se políticament i sortir de la crisis per un camí completament nou i innovador.
És en aquest punt quan el Primer Ministre Papandreu ha decidit realitzar un referèndum per preguntar als Grecs si accepten o no el rescat. Un resultat afirmatiu deixaria les coses com estan i garantitzaria que els funcionaris grecs i els pensionistes podrien cobrar els pròxims mesos, doncs arribarien el 8.000 milions de la UE. Un no deixaria als bancs francesos i alemanys sense cobrar, Grècia possiblement hauria de sortir de l’euro i tornar al dracma i s’obriria una nova via (incerta però licita) per a la sortida de Grècia de la crisis. I veient la reacció airada de Sarkozy i Merkel contra la proposta de referèndum, crec que aquesta segona opció guanya partidaris. “Els bancs pagarien la seva imprudència; la imprudència d'haver deixat diners a algú que ja sabien que no es comportava bé. Però com que a curt termini els donava uns interessos molt alts, pensaven: ara els els deixem i del que passi demà ja ens en preocuparem demà passat” (Muriel Casals, Economista UAB).
Podrà Grècia gestionar la crsisi de forma sobirana, o claudicarà a les presions franceses i alemanes? Realitzarà el referèndum o no?


Web Objecció fiscal: http://www.objecciofiscal.org/
http://www.vilaweb.cat/noticia/3945210/20111103/passaria-grecia-sortis-leuro.html

dijous, 27 d’octubre del 2011

La monqruia perd la confiança dels ciutadans

L’any 1997 la confiança que els espanyols tenien per la monarquia mereixia una nota del 6,67, gairebé un notable. Avui, després de fer-se públic l’últim baròmetre del CIS, aquesta nota ha baixat gairebé dos punts, fins al 4,89 (un suspès). Per primera vegada des de que en Juan Carlos es rei, la monarquia no té la confiança dels espanyols. Avui per sopar em faré una cervesa i celebraré que no totes les notícies són dolentes!
Cada vegada la població s’adona que un rei, a part de per a gastar, no serveix per a res. Ha fet alguna declaració o acte per intentar treure’ns de la crisis? Li han retallat el pressupost de 6 milions d’euros que té per gastar sense justificar? Fa alguna cosa de profit per al país? No! No fot ni brot i a poc a poc la gent se'n cansa i més en èpoques magres com les actuals, on tothom s’estreny el cinturó menys la casa reial.
Si la confiança dels espanyols amb el rei segueix baixant cada any (fet que demostraria una maduresa social digna d’un país amb tradició democràtica), d’aquí a ben poc serà molt difícil justificar la despesa anual que suposa mantenir una monarquia. Als 6 milions d’assignació directa cal sumar el manteniment de les propietats públiques on viu, el cost de seguretat (d’ell i de tota la família quan la constitució només parla del rei), els viatges.... Potser aleshores caldrà preguntar-se si volem seguir sent una monarquia o enterrar l’últim reducte franquista que ens queda i esdevenir, finalment, una República.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

L'estratègia del govern global per ofegar Wikileaks

Quan fa aproximadament un any es van filtrar a la premsa els documents de Wikileaks, el món polític, financer, judicial i diplomàtic trontollà. Semblava que les coses havien de canviar, que per fi es feia la llum. Ens pensàvem que aquestes filtracions serien el catalitzador per donar un pas endavant i fer més transparent i creïble la democràcia existent a occident.
Però no. Tant sols ens ha servit per ser conscients (o per fer visible una realitat imaginada) de que hi ha un supermón diplomàtic, financer i polític que funciona al marge de la llei, que no és democràtic i que té molt de poder. És el govern global, aquell que no és votat per cap ciutadà i viu de les interrelacions de poder entre empreses, governs nacionals i jutges. I ens dirigeix a tots sense cap mena de control democràtic.
Quan es van filtrar els documents de Wikileaks, els poders amenaçats van actuar en calent i van acusar a en Julian Assange d’assetjament sexual. Sembla que l’acusació no era molt consistent, però va servir per començar a erosionar la imatge del fundador de Wikileaks. Finalment i ja en fred, per acabar amb wikileaks han utilitzat dos elements que sempre acaben donant la victòria als governs o entitats privades: La gestió del temps i les interelacions de poder. Cada un d’aquests elements, per si sol, és demolidor per a la societat civil, però si a sobre actuen conjuntament, l’atac és converteix en un tsunami.
La gestió del temps sempre afavoreix als poderosos. Els “tempos” els marquen ells, i per tant la societat civil va a remolc. Què provoca això? Que la societat es cansa, es desgasta i acaba abandonant. Passa amb les reclamacions telefòniques, passarà amb el 15M i ha passat amb Wikileaks. El fervor inicial desapareix. La societat civil ha de treballar, pagar una hipoteca, veure el futbol i per tant, el temps que queda per a l’activisme social és redueix a una miserable fracció de temps (i això si encara tenim una mica de consciència social). Als que encara tenen certa consciència social, els queda temps per prestar atenció a un tema, que al desembre va ser Wikileaks i ara és el 15M. Qui se’n recordava de Wikileaks la setmana passada? Deixar passar el temps per a que les coses es refredin, és la millor arma dels governs per destruir un moviment molest. Ells tenen temps. Nosaltres no.
La segona arma letal dels governs per acabar amb moviments socials molestos és aprofitar les interrelacions de poder. En el cas de Wikileaks, l’atac a l’estructura financera de l’associació ha necessitat d'aquestes interrelacions de poder i del "deure de favors" dels elements que formen el govern global. Qui li ha demanat a VISA, MASTERCARD i PAYPAL que no acceptin pagaments a comptes de Wikileaks? Ho han fet per iniciativa pròpia? Que rebran a canvi? Per què han capat a Wikileaks, però no a altres entitats de dubtosa legalitat?
La gestió del temps va provocar que la societat s’anés oblidant de Wikileaks i per tant, les donacions anaven disminuint. Si a més a més eliminen la possibilitat de transferir fons a l’associació, passa el que ha hagut de fer Wikileaks aquesta setmana: Tancar la paradeta. Diuen que tanquen per a poder recaptar fons. És difícil un cop caigut, tornar-se a alçar.
Crec que un moviment social en contra del sistema global triomfarà quan aquest aconsegueixi gestionar el “tempo” dels esdeveniments i poder mantenir així a la societat connectada. Un altre factor favorable a tenir en compte i relacionat amb la gestió del temps és el percentatge d’atur d’un país. Aquesta massa social, cada vegada més important, ara té temps i si s’aconsegueix canalitzar els seus esforços en una direcció única, es converteixen en una força digna de tenir en compte. I això els governs ho saben i per això retallen en tots els camps menys en el militar.


divendres, 21 d’octubre del 2011

ETA declara l’aturada definitiva de l’acció armada. Km. 0 d’un procés llarg

Aquesta setmana s’ha produït una noticia històrica. ETA ha declarat, en un comunicat, l’aturada definitiva de l’acció armada. Després de mig segle d’atemptats i més de 800 assassinats, arriba l’hora de la raó i la paraula. A partir d’ara la responsabilitat de totes les parts per conduir aquest procés a bon port és màxima.
Aquest anunci no neix de la nit al dia. Bildu s’ha pogut presentar, amb més entrebancs dels desitjables, a les eleccions municipals. La resposta ciutadana cap a la proposta política de Bildu ha estat tant aclaparadora, que ETA ha hagut d’acceptar que la societat basca està cansada de les armes i que la via política té el suport necessari per defensar i aconseguir l’objectiu comú: la independència d’Euskadi. Si la via política està prohibida, només et queda la lluita armada, però ara que la via política s’ha obert (i amb èxit), les armes perden tot el sentit.
Però el camí serà llarg. La via política està oberta però cal tancar ferides, cedir i perdonar. ETA demanarà l’apropament dels presos i possiblement l’excarceració dels presos sense penes per assassinats. Jo ho veig raonable, però caldrà gestionar-ho i explicar-ho bé. Les associacions de víctimes hi diran la seva. Cal escoltar-les i fer-les partícips del procés, però des d’una perspectiva constructiva.
Per gestionar tot aquest procés els dos principals partits polítics espanyols tindran un paper i una responsabilitat històrica cabdal, que haurà d’estar per damunt de qualsevol interès partidista. Per començar, jo arribaria a un pacte per no parlar del tema durant la campanya de les eleccions del 20N. La fulla de ruta ha d’estar clara i consensuada per tots de tal manera que els possibles canvis de govern no trenquin el camí encetat aquesta setmana.
Per últim, ETA ha de seguir donant passos. Un d’important ha de ser l’entrega de les armes i l’anunci de la dissolució de la banda.
Aquest procés, que s’està generant des de fa mesos però que s’ha fet públic aquesta setmana serà llarg (anys). Cal ser pacients. Hi haurà alts i baixos però si actuem amb responsabilitat i sense intentar aprofitar l’ocasió de manera partidista, arribarem a l’escenari desitjat durant tant de temps. Un Euskadi sense terrorisme.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Henry D. Thoreau. L'home que va viure deliberadament

Potser a pocs us sona el nom de Henry D. Thoreau, però gairebé segur que tots haureu escoltat o llegit textos seus, alguns convertits en cèlebres com el que recita Robin Williams a la pel•lícula El Club dels poetes morts: “Fui a los bosques porque quería vivir con un propósito; para hacer frente sólo a los hechos esenciales de la vida, por ver si era capaz de aprender lo que aquélla tuviera por enseñar, y por no descubrir, cuando llegase mi hora, que no había siquiera vivido”.
En Thoreau va ser un personatge nascut a Concord (Massachussets, EEUU) l’any 1817 i se l’associa amb el moviment polític, literari i filosòfic trascendentalista. Va ser un gran defensor de l’abolició de l’esclavatge als EEUU, un precursor del naturalisme i el mentor de Ghandi pel que fa a la resistència i a la desobediència civil (diuen que Ghandi sempre portava el llibre de Thoreau “Del deure de la desobediència civil” sota el braç).
I tot això va fer Thoreau perquè ell no era res. No era mestre, no era filòsof, no era biòleg però alhora era totes aquestes coses i moltes més: fabricant de llapis, agrimensor, conservador de camins rurals, escriptor, excursionista..... En Thoreau va estudiar a Harvard, però després de sortir de la Universitat va descobrir que havia aprés ben poques coses: “Si yo quisiera que un muchacho supiera algo de arte y ciencia no seguiría el proceder común, que consiste en enviarlo con un profesor, donde todo se profesa y practica menos el arte de vivir; donde el mundo es inspeccionado con un telescopio o con un microscopio y nunca con visión natural y se estudia química sin saber cómo se hace el pan”.
Thoreau va voler practicar una vida senzilla i demostrar que amb ben poques coses es podia tirar endavant d’una manera digna. Volia viure cada moment deliberadament. En aquest sentit criticava el deute que tenien els seus veïns amb els bancs, la qual cosa els impedia ser lliures i els empenyia a una vida d’esforços per a pagar, no per a viure. Llegint els textos de Thoreau un se n’adona que no hem avançat gaire. Moltes de les critiques que s’estan fent actualment al mode de vida que portem a occident (vivim de prestat per poder aparentar un nivell de vida que no podem pagar amb el nostre treball), ja les criticava Thoreau a finals del SXIX. Portem 150 anys entrebancant-nos amb la mateixa pedra.
Jo us recomano la lectura dels textos de Thoreau per a que reflexioneu sobre si la vida que porteu és la que voleu, per a que cada decisió que prengueu sigui deliberada i conscient, per a que aprecieu les petites coses, els boscos i potser per a frenar una mica, per viure menys ràpid i més feliços amb menys.
Alguns llibres recomanables:


Walden y Del deber de la desobediencia civil (els dos llibres en un sol volum). H.D.Thoreau. Editorial Juventud. Barcelona. 2010.
Thoreau. Biografía esencial. Antonio Casado da Rocha. Ed. Acuarela Libros. Madrid 2004. Us la podeu descarregar en el següent enllaç: http://www.ehu.es/ias-research/doc/2005_ca_thoreau.pdf
H.D.Thoreau. Textos escollits. A cura d’Antonio Casado da Rocha. Ed Tres i Quatre. Valencia. 2009.

dimecres, 14 de setembre del 2011

La doble fila a la ciutat de València

Crec que amb el tema de la doble fila ja començo a ser cansí, però també crec que en la insistència està la clau del triomf. No per repetitiu i per tant quotidià, un acte com estacionar en doble fila deixa de ser perjudicial per a la societat.
De fet, moltes vegades penso que prefereixo la doble fila que l’estacionament incontrolat damunt de les voreres o en els passos de vianants i que al cap i a la fi, la doble fila només perjudica al propi cotxe que circula per la calçada. És la seva lluita podríem pensar. Però no, la doble fila té efectes bastant negatius en l’esquema de mobilitat d’una ciutat. Només per citar-ne alguns podríem dir que afecta a la velocitat comercial del transport públic, dificulta la visibilitat dels vianants alhora de creuar el carrer (amb el risc que això comporta) i demostra clarament un mal repartiment de l’espai urbà. Si existeix la doble fila permanent, vol dir que la calçada del carrer està sobredimensionada i que l’espai existent per a permetre la doble fila podria dedicar-se als vianants (ampliant voreres), a les bicicletes (carrils bici) o en últim cas, a augmentar l’oferta d’estacionament regulat (estacionament en bateria).
Així doncs, hem de fer el possible per evitar la doble fila i sobretot quan aquesta impedeix altres usos urbans de la calçada. L’altre dia anava en bici pel carrer Salabert, on l’ajuntament ha pintat un ciclocarrer en doble sentit de circulació i un dels sentits estava totalment inhabilitat per la doble fila. Si l’ajuntament pinta un ciclocarrer ha de fer el possible per a que aquest funcioni i per tant ha de començar a eliminar la doble fila, que en definitiva no significa res més que fer complir la legalitat vigent.

Lecciones de vértigo, de Josele Santiago

Una de les millors sorpreses musicals de l’any ha estat la publicació del quart disc d’estudi del madrileny Josele Santiago. El rock no ha mort!
Lecciones de vértigo està format per 13 peces ben escrites, amb bones melodies, guitarres potents i la veu personal de Josele Santiago. No cal res més per fer bona música, però n’hi ha pocs que sàpiguen fer-ho bé. A vegades allò senzill és molt complicat, però en Josele Santiago l’encerta de ple.
Al meu entendre, dos factors defineixen l’atmosfera de Lecciones de vértigo: El primer es que a Josele li agrada (i escolta) més la música dels anys 50 que la que és fa actualment. El segon es que ha recuperat la Fender Telecaster dels primers anys de Los Enemigos. Amb aquestes dades us podeu fer una bona idea del so del disc: Rock clàssic, pausat però alhora enèrgic.
Feu-vos amb el disc i escolteu-lo tranquil•lament però amb el volum alt, al cotxe conduint per una petita carretera comarcal un vespre fosc o a la terrassa un capvespre fent una cervesa i gaudint dels primers vents frescos de tardor.
Sort que de veritat, el rock no ha mort!



divendres, 9 de setembre del 2011

Crisi i sistema, un article de Manuel Castells

És una pena que articles com el de Manuel Castells publicat a La Vanguardia el passat 30 de juliol és publiquin a l’estiu, quan la població està més pendent del temps que farà que no pas d’una crisi econòmica que a poc a poc ens va engolint a tots. Però potser per aquest motiu publiquen les coses quan les publiquen. En Castells carrega en aquest article contra les institucions financeres i els governs, però també contra els mitjans de comunicació. I no és qüestió de tirar-se pedres sobre el taulat, deu pensar el director de La Vanguardia, el Comte de Godó.
Però Internet i les xarxes socials fan circular allò que potser alguns pretenen amagar (i d’això en Manuel Castells en sap un cabàs) i encara que amb certa lentitud, els articles que ajuden a entendre el que està passant des d’un punt de vista no oficial, acaben arribant i la població es carrega d’arguments per indignar-se cada vegada més. Quan es trencarà la corda que estem tensant? S’acabarà trencant o el “sistema” trobarà la fórmula per destensar-la i adormir-nos de nou?
L’article en qüestió (crisis y sistema) parteix de la base de que la crisi no és crisi per al sistema, ja que el capital financer sempre surt guanyant, imposant la vertadera crisi a persones i governs. La crisi no és una patologia del sistema sinó el resultat d’aquest capitalisme. A partir d’aquestes reflexions inicials, l’article explica la crisis del deute i com amb aquest sistema hem arribat a trobar normal que els bancs només hagin de disposar d’un 3% del capital que deuen per ser considerats solvents. El 97% restant del capital circula, es dilueix, es converteix en deute, s’assegura, vola, s’esfuma sense cap tipus de regulació nacional o internacional. Però no hi ha risc, perquè en cas de pèrdues, els governs sempre paguen perquè no poden permetre que un sistema tant gran s’enfonsi. I afegeix una reflexió interessantíssima: A aquesta situació hem arribat degut al model consumista que busca sentit a la vida comprant-la de prestat. I aquí entren en joc les hipoteques i el somnis imposats de milions de persones de viure per damunt de les seves possibilitats. I així vam entrar en una espiral especulativa, de compra i assegurança del deute que ho va engolir tot i quan el monstre va rebentar, els governs van haver de pagar. I per a pagar a les institucions financeres van haver de deixar d’invertir en infraestructures, educació, sanitat.... per salvar al monstre, han matat al poble, que l’han deixat amb una taxa d’atur superior al 20% (i pujant) i amb un estat del benestar pitjor del que tenia (crisi política). I amb tot això no només han salvat al monstre, sinó que aquest està registrant uns guanys espectaculars.
I així s’ha trencat el vincle entre ciutadania i governants, generant una situació delicada i tensa. El poble ha vist que els governs defensen abans a les institucions financeres, tot i actuar de manera negligent, que al poble que els ha escollit. Pot ser que l’única manera de que la corda no es trenqui (amb conseqüències violentes imprevisibles) sigui que els polítics i els governs es rebel•lin contra els vertaders causants del mal, les institucions financeres i s’alineïn amb la societat civil, la única que de moment està pagant les conseqüències d’un sistema massa desregulat, poc transparent i cada vegada menys democràtic.




dijous, 1 de setembre del 2011

Riña de Gatos. Madrid 1936, d'Eduardo Mendoza

Vagi per davant que cada vegada que l’Eduardo Mendoza pública un llibre intento llegir-lo, doncs és un dels escriptors en llengua castellana que més segueixo. Llibres com La ciudad de los prodigios, El laberinto de las aceitunas, Sin noticies de Gurb o El asombroso viaje de Pomponio Flato són magnífiques novel•les que alhora serveixen per entendre l’univers literari d’en Mendoza, que pot anar de la novel•la de ficció històrica a la més desternillant història d’extraterrestres.
En aquest cas, Riña de gatos. Madrid 1936, s’engloba dins de les novel•les de ficció històrica. A partir de la situació política i social que es vivia a Madrid l’any 1936, l’Eduardo Mendoza traça una historia on personatges reals es barregen amb personatges ficticis per descriure una rocambolesca historia d’espionatge, amors impossibles i intrigues polítiques. La taxació d’un quadre per part d’un historiador de l’art anglès és el punt d’unió i fil conductor de tot plegat. Entorn a Anthony Whitelands gira una història que a mesura que passes les pàgines és va complicant i els fils entrellaçant.
Tot comença amb la necessitat del marqués de la Igualada de vendre un quadre per poder emigrar a l’estranger davant l’imminent revolta que patirà Espanya. El Sr. Whitelands és l’encarregat de viatjar a Madrid per valorar el quadre. Feina fàcil. Però la cosa és complica quan personatges com Primo de Rivera (cap de la Falange) o el General Francisco Franco vistent el palauet del marqués per tramar, cadascú a la seva manera, la caiguda de la segona República. Sense voler-ho, el senyor Whitelands es veurà envoltat enmig d’una trama de conspiracions polítiques per fer caure el govern, es creuarà amb l’espionatge rus (no volen a Espanya un nou Mussolini o Hitler) amb l’anglès (no volen una Espanya comunista) i amb el cos de seguretat de la República.
Riña de Gatos. Madrid 1936 és un llibre entretingut, escrit pensant en construir un Best Seller o qui sap si sabent ja que seria el guanyador del Planeta 2010. A vegades li manca l’espontaneïtat que desprenen altres novel•les de Mendoza però no és un mal llibre. És llegeix bé i ràpid, enganxa, té ritme i moments divertits. Si el classifiquem com a Best Seller és molt millor que, per exemple, “El Celler” de Noah Gordon però bastant més fluix que “La Ciudad de los prodigios”, llibre amb el qual algú ha intentat comparar aquesta darrera obra de Mendoza. Per a seguidors d’en Mendoza i/o per a amants de la novel•la històrica.

Riña de Gatos. Madrid 1936. Eduardo Mendoza (2010). Editorial Planeta. Barcelona

divendres, 26 d’agost del 2011

Limitar el dèficit: La solució fàcil

Aquests darrers dies d’estiu només és parla de la modificació de la constitució espanyola després de 30 anys d’immobilisme. Moltes vegades s’ha encès el debat de modificar la constitució del 78, sobre tot per posar al dia la monarquia (eliminar la supremacia masculina per accedir a la corona) o per convertir el Senat en un vertader òrgan territorial. Però l’obligació de votar en referèndum aquestes modificacions constitucionals (cosa que provoca pànic als polítics) i les diferències de postura entre els dos partits polítics principals, han provocat que seguim amb una carta magna del tot desfasada (sabeu que la paraula Europa, Parlament Europeu o constitució Europea no surt a la constitució?)
Ara bé, ha hagut d’aparèixer una crisi econòmica greu i un toc d’atenció d’Alemanya per a que el PSOE i el PP, en qüestió de dies, es posin d’acord en modificar la constitució i no sabem ben bé per què, sense necessitat de referèndum. L’objectiu del PSOE i el PP és fixar, a la constitució, un límit de dèficit autonòmic. No tinc arguments suficients per postular-me a favor o en contra de la mesura, però crec que ve a demostrar que fins i tot els propis polítics no se’n fien de la classe dirigent. Si tinguéssim uns polítics responsables, que anteposessin el bé comú dels ciutadans que representen al bé partidista (propi o del partit), modificacions com aquesta no farien falta. Els governs autonòmics haurien de ser prou responsables per a saber fins on poden endeutar-se, però com l’actual crisi ens ha demostrat que no és així, "papa" govern central (i Alemanya), ens ha donat un toc d’atenció i ara ens controlarà el que gastem. Ens està ben guanyat!
Un altre debat es saber si aquesta és la millor manera de controlar el dèficit autonòmic. Jo crec que no. Penso que és la solució més fàcil per als dos partits polítics principals i la que menys implicació té per als polítics que avui en dia estan a primera fila. Sempre he pensat que la millor manera de controlar el dèficit (sigui autonòmic o municipal) és comparar el pressupost aprovat amb la liquidació anual. Veure quina conselleria ha gastat més del que tenia pressupostat, veure d’on ha tret aquests diners de més i demanar les responsabilitats corresponents (polítiques o judicials).
A més a més, hi ha milers de petits canvis en la gestió del dia a dia que ajudarien a controlar la despesa pública. El que passa és que aquests impliquen directament als polítics actuals i a la seva manera de fer, i això és el que no volen conviar. És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar el número d’assessors a sou públic d’un President de la Diputació (El Sr. Fabra tenia 33 assessors a la Diputació de Castelló). És més rimbombant modificar la constitució que no pas jutjar al polític que gasti més del que té pressupostat. És més rimbombant modificar la Constitució que no pas jutjar al polític que fa una infraestructura sense estudi de viabilitat (varies línies d’AVE, Aeroport d’Alguaire, Castelló, ...). És més rimbombant modificar la constitució que no pas limitar per llei els sous dels alcaldes i regidors municipals...
Crec que per a sortir de la crisi i posar una mica d’ordre al sostre de dèficit autonòmic no feia falta modificar la constitució. Hi ha accions més terrenals que crec que ajudarien molt més a l’objectiu d’ajustar el dèficit. I la constitució canviem-la per a coses importants (senat, l’encaix d’Espanya dins d’Europa i per a convertir-nos, algun dia, en República). I votem-ho sempre en referèndum!

dimecres, 17 d’agost del 2011

El Papa, l'Estat i els grans esdeveniments

Aquesta setmana s’està parlant molt de la visita de B-16 (com l’anomena Maruja Torres) a Madrid. Hi ha ferotges detractors i acèrrims defensors de la visita papal amb motiu de les trobades mundials de la joventut. I com quan es parla de futbol, sembla que la cosa surt de mare i els argumentaris d’uns i altres, flaquegen per tot arreu.
Jo que sóc pragmàtic i agnòstic m’agrada analitzar la situació amb una mica de fredor i preguntar-me el per què de tant de rebombori. I crec que el motiu de tot plegat és la falta de transparència, d’uns i altres, pel que fa al cost de la visita. En un principi es va dir que la visita li costaria a l’arca pública 50 milions d’euros, ara diuen que res, que tot ho paguen les empreses patrocinadores. La resposta del senyor Rouco Varela a la pregunta del cost públic de la visita de B-16 tampoc va ajudar. Va respondre que els joves s’han pagat el viatge i que dormen per terra en cases d’acollida. Si molt bé, perfecte, però qui paga els equips de so, els urinaris, les hores extra de la policia, ambulàncies, seguretat privada, protecció civil...
Al final et diuen que la visita generarà tants diners a la ciutat de Madrid que compensa la despesa pública. Es a dir, que porten a B-16 com qui contracta als Rollings, als U2 o organitza un campionat de F1. Ara bé, cap universitat ha estat capaç de comptabilitzar de manera creïble els beneficis que aporta un gran esdeveniment a una ciutat. És un manà que no es pot valorar. A mi tant se’m en dona que portin al Papa o als Rollings , tot i que prefereixo sentir a ses satàniques majestats que a sa santedad, però el que vull saber és que li costa a l’arca pública tant de “festejo”.
Tot seria molt més fàcil si l’administració (govern central, govern autònom i ajuntament de Madrid) i la conferència episcopal fossin transparents. Què costa dir què paga cadascú? És aquesta falta de transparència el que genera combustible per a la discussió i provoca que els arguments d’uns i altres no se sostinguin per enlloc.
Un altre tema important de discussió és el paper d’un estat laic davant la visita d’un papa. B-16 a més a més de cap de l’església catòlica és cap d’un Estat (el Vaticà) i per tant, per protocol, el President d’Espanya ha de rebre’l. Però seria suficient amb una reunió d’un parell d’hores a la Moncloa i la resta dels dies, deixar que B-16 es dediqués als seus afers. Però vista la col•laboració de l’Estat amb la conferència episcopal, cal preguntar-se fins a quin punt l’administració d’un estat laic ha de col•laborar en les activitats de l’església catòlica. Jo crec que aquí és on es barreja de manera inadequada Estat i església. Un Estat laic hauria de separar més clarament les relacions amb l’església. Deixar fer però sense implicar-se en l’organització. O deixar ben clar quins criteris utilitza l’estat per decidir si s’implica o no en un gran esdeveniment. Per què facilita la visita de B-16 i no la trobada a Madrid de tots els indignats de la península?
Així que tota la polèmica s’acabaria amb transparència (qui paga què) i claredat de criteris (què subvenciona l’Estat). El problema es que el tema s’ha polititzat i mentre les administracions del PP es bolquen amb la visita, el PSOE no sap quina cara posar. I quan un tema es polititza, la raó per a una discussió serena ja no hi té cabuda. I l’església tant contenta!

divendres, 5 d’agost del 2011

Vacances

Després de dos mesos bastants intensos de treball a Mèxic i tres viatges intercontinentals ha arribat l’hora d’aturar-se una mica i ser amo i senyor del meu temps.
Jo sempre he dit que el millor de les vacances és el fet de poder decidir per mi mateix que faig amb el meu temps. No tenir horaris i poder decidir sobre la marxa i en funció del meu estat d’ànim, o del que estigui vivint en cada moment, el que vull fer.
El dissabte arribo a València, diumenge faré un parell de rentadores i dilluns marxem tota la família cap al Parc Natural del Alto Tajo, a Guadalajara. Hem llogat una casa rural a Orea, on ens dedicarem bàsicament a estar junts i a recuperar les hores que no hem passat plegats aquest darrers mesos. La Neus ens despertarà abans de les 8, esmorzarem tranquil•lament, passejarem i descobrirem les muntanyes i rierols del Parc Natural, visitarem poblets petits i gaudirem de la gastronomia de la zona. Què més es pot demanar a unes vacances?

http://www.parquenaturalaltotajo.es/

dijous, 4 d’agost del 2011

Benicàssim, festivals d'estiu i l'ús de la llengua

Benicàssim s’ha convertit en un municipi associat als festivals d’estiu, fins al punt que si busqueu al Google Benicàssim, la primera entrada que us surt és la del Festival Internacional de Benicàssim (FIB).
Ara bé, si analitzem la relació d’aquests mega esdeveniments musicals amb l’entorn geogràfic on es duen a terme, veiem que aquesta és inexistent. El FIB es fa a Benicàssim com es podria fer a Màlaga, Cadis o a Nàpols. La decisió de fer-ho a Benicàssim respon senzillament a un tema infraestructural i econòmic.
I aquesta nul•la relació dels festivals internacionals amb l’entorn geogràfic és especialment greu en l’ús de la llengua. El FIB, per exemple, només té la pàgina web en castellà i anglès i aquest any aplaudíem que després d’aproximadament 20 edicions, tocava el primer grup que cantava en català. Els Antònia Font.
Aquest agost és celebra a Benicàssim, per segona vegada, la 18 edició del Rototom Sunsplash (abans es feia a un poblet d’Itàlia i els van fer fora per fumar massa marihuana). Els rastafaris deuen ser una mica més sensibles a la realitat de l’espai geogràfic on estan o com a mínim més respectuosos amb els assistents del festival, doncs la pàgina web està en 6 idiomes. En català no. Ara bé, remenant el programa del festival he trobat una cosa que m’ha alegrat i que em confirma que els rastafaris em cauen bastant millor que els popies anglosaxons del FIB. El divendres dia 19 agost, el programa del Lion Stage (el segon escenari) porta per títol Artistes valencians contra el racisme i de 20.00 a 4.00 hores tocaran artistes de la terra com Aspenkat, Benimaklet Klub Ska o KiSap.
Una bona manera de fer lligams entre els organitzadors del festival i la cultura musical valenciana. Actituds com aquestes trobo que són d’agrair. En Camps hagués dit que el FIB aporta milions d’euros a la Comunitat. Jo dic que el Rototom dóna l’oportunitat, a artistes valencians, de tocar en un festival internacional.

diumenge, 31 de juliol del 2011

De dioses y hombres

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquelles pel•lícules que conviden a la reflexió. De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), del director francès Xavier Beauvois narra la història real de 8 monjos que van ser segrestats i assassinats a Algèria l’any 1995. Però en el fons la pel•lícula no tracta d’això. El fet real, el segrest, és l’excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, els fanatismes i l’amor.
L’inici de la cinta ens mostra la normal relació entre els monjos cristians i els habitants musulmans del poble algerià. Els monjos es dediquen a cultivar la terra, a fabricar mel que després venen en el mercat i a donar servei sanitari. Per als habitants del poble, els monjos són un referent, i no només per l’ajut sanitari, sinó perquè han format part del poble des de fa anys i els consideren uns veïns més. I cadascú amb la seva religió, el que no suposa cap problema de convivència.
Però els problemes arriben al poble quan un grup terrorista algerià assassina a uns treballadors europeus. A partir d’aquest moment, els monjos se senten amenaçats i el govern algerià els ofereix protecció militar. Ells la rebutgen dient que això alteraria la relació amb el poble i que l’església és un lloc de Pau on les armes no hi tenen cabuda. Més tard, el mateix govern els convida a marxar, a tornar-se’n a Europa i també rebutgen l’oferiment. A partir d’aquest moment la tensió augmenta. Els habitants del poble pateixen per tot el que està passant i volen que els monjos es quedin i els monjos reflexionen sobre que és el que han de fer. Quin és el seu paper? És en aquest punt de la pel•lícula quan es plantegen les reflexions més interessants. Per què sorgeix aquest fanatisme religiós? És religiós o la religió és l’excusa? Quin és principal motiu que impulsa a uns joves a empènyer les armes contra els europeus? Quina part de culpa té Europa? Què va fer malament Europa durant el postcolonialisme? Per què sempre generalitzem i parlem de terrorisme islàmic? Per què no pensem mai amb els habitants dels pobles del magreb que també volen viure en pau i rebutgen el terrorisme?
Totes aquestes reflexions et van passant pel cap mentre veus com els monjos, a poc a poc, decideixen quedar-se al poble, un poble que de sobte viu militaritzat, el que provoca, tant als monjos com als habitants, tanta o més por que la presència dels terroristes.
Després succeeix el que ja sabem. El segrest i l’assassinat.

dijous, 28 de juliol del 2011

Telefónica practica la rapinya

Aquest migdia estava a l’oficina capficat amb les meves coses, preparant una reunió de consorci i donant-li forma a la xarxa de carreteres de Mèxic quan de sobte ha sonat la melodia de Mundian to back ke que tinc al mòbil. He despenjat i era una operadora de telefónica. Primer que res he pensat que anava a oferir-me algun tipus de producte per a que les trucades de Mèxic a Europa em sortissin més barates o potser m’anava a fer una enquesta de satisfacció o qualsevol cosa similar.
Doncs no, ha estat molt més violent. La dona m’ha preguntat si estava a Mèxic a la qual cosa he respost que òbviament, com ella ja deuria saber al veure la llista de les meves trucades. Posteriorment m’ha dit que la meva despesa teléfonica estava sent, aquest mes, molt superior a la meva mitjana de consum i que per tant em demanava un avanç de 200 euros. He flipat. Li he respòs que de cap manera li anava a autoritzar un avançament. Li he dit amb un to de veu enfadat que fa més de 7 anys que tinc el rebut del mòbil domiciliat i que quan arribi el moment de facturar (d’aquí a tres dies senyors, que estem a dia 27 de juliol), que es cobrin el que correspongui, però que de cap manera anava jo a avançar diners a Telefónica.
Jo crec que la dona no s’esperava la meva resposta o potser no se l’esperava amb un to tant enèrgic. Sigui com sigui, la dona, amb un to ja menys convincent m’ha dit que si no autoritzava l’avançament de 200 euros podien tallar-me la línia. Aquí si que ja he flipat. Li he repetit que porto 7 anys amb Telefónica, que sempre he pagat religiosament, que quan he estat a Itàlia o Perú també he tingut factures altes i mai m'havien demanat avançaments i que si ara dubtaven de la meva solvència per una factura de 200 euros i em tallaven la línia, em canviava de companyia. El meu to de veu ha passat d’enfadat a emprenyat i la dona no ha insistit més.
Després en fred he pensat ¿Què potser tenen problemes econòmics? És molt cutre que telefònica em truqui demanant-me que li avanci 200 euros. Quina imatge estan donant com a empresa? Pot ser que amb la crisi econòmica estiguin acumulant milers d’impagats? El 2010 Telefonica va tenir uns beneficis de 10.000 milions d’euros, un 30% més que l’any 2009, així que justos de pasta no van. Tot i això, han aprovat un ERE per acomiadar a 2.000 persones a tot l’estat. S’ha de fer caixa com sigui! Doncs si, com ells creguin, però no a costa meva. Quina vergonya i quina imatge d’empresa més deplorable i rapinyaire!

diumenge, 24 de juliol del 2011

Recuperem les biblioteques

Aquest migdia, sense voler-ho, he acabat dins de la biblioteca Nacional Vasconcellos remenant i llegint llibres antics sobre planificació del transport. I la sensació ha estat magnífica.
Devia fer aproximadament quatre anys que no posava els peus a una biblioteca (si, ho reconec) i recuperar la sensació de passejar entre milers d’estanteries plenes de llibres, buscant-ne un que em crides l’atenció, remenant i olorant (si, les biblioteques fan olor a paper vell) ha estat magnífic.
Després de rebuscar una bona estona he escollit dos llibres (Las incógnitas del tráfico urbano, de Ceccareli – 1968 i Manual de transporte urbano, de J. Dickey – 1977) i m’he assegut en una de les cadires que hi havia al voltant d’una gran taula. Acompanyat pel silenci regnant a la sala, he obert el llibre de Ceccareli i m’he posat a fullejar-lo, primer l’índex i després aquells capítols que més em cridaven l’atenció.
M’encanta llegir al 2011 llibres sobre la planificació urbana del transport escrits a finals dels 60. Es començava a posar en crisi el paper de l’automòbil, però sense saber ben bé quines havien de ser les solucions (expandir la ciutat, tallar carrers, potenciar el transport públic, fer més autopistes, la solució havia de ser tecnològica o urbanística?...). El debat, els anàlisis i les solucions plantejades són d’allò més interessants, a vegades en consonància amb el que estem fent avui en dia però d’altres vegades del tot equivocades. Per a mi el més interessant d’aquests llibres és el debat que van generar i la llavor que van plantar, que avui, més de 40 anys després, encara estem regant. Al meu entendre aquests debats de finals dels 60 (informe Buchanan) marquen l’inici de la fi de l’hegemonia del vehicle privat. I ens està costant Déu i ajuda (més de 40 anys) canviar el xip.
Embotit dins de la història de la planificació del transport m’he passat gairebé dues hores. Al sortir de la biblioteca he reflexionat sobre la pèrdua de l’hàbit d’anar a les biblioteques. Sembla ser que Internet i la wikipedia han acabat amb elles. Internet és una bona eina, però són tantes les fonts d’informació que ens solem quedar amb dades superficials i a vegades sense contrastar. Agafar un llibre i explorar-lo durant un matí és més enriquidor. Proveu-ho, recupereu les biblioteques! I no només es tracta d’anar a la biblioteca per a cercar fonts d’informació, sinó de recuperar les sensacions que es perceben en una biblioteca, el fet de remenar llibres, tocar-los, fullejar-los, olorar-los, sentir el silenci de la lectura.


Las incógnitas del tráfico urbano (1968). Ceccarelli et al. Ed. Gustavo Gili
Manual del transporte urbano (1977). J. Dickey. Instituto de estudios de administración local
El Tráfico en las ciudades (1963, edició castellana 1973). Buchanan C. Ed. Tecnos