El passat mes de juny vaig entrar per registre a l’Ajuntament de València, una queixa – reclamació – reflexió a partir d’uns cartells que la policia Local havia penjat pels carrers del barri de Patraix, on es podia llegir que quedava prohibit l’estacionament en doble fila el dissabte dia 20 de juny.
L’escrit que vaig entrar per registre preguntava, principalment, si la resta de dies de l’any l’estacionament en doble fila estava permès (tot i que l’ordenança de circulació ho prohibeix). A partir d’aquesta pregunta i coneixent la resposta que hem donaria la policia, els demanava una mica de coherència en la gestió de la mobilitat i una redacció més afortunada de les notes que enganxaven pels carrers.
Aquest mes d’agost m’ha arribat la contestació escrita de la Policia Local, on es poden llegir les següents afirmacions: “La redacción de los avisos no es la más afortunada” o “los medios mecánicos (grúas) son reducidos”.
Està clar, i ningú posarà en dubte, que la capacitat de redacció d’un policia local no és excepcional, però està clar també que el missatge que volien transmetre era que el dissabte en qüestió no es podia estacionar en doble fila. I posen aquest cartell perquè la resta de l’any fan la vista grossa, i la població ho sap.
El que tampoc és de rebut es el dir que no poden eliminar la doble fila perquè no tenen suficients grues. I per últim és espectacular la frase on diuen que com és materialment impossible fer complir la normativa, les situacions fàctiques que s’observen poden portar a entendre que està permès l’estacionament en doble fila.
Us adjunto la resposta de la policia per a que valoreu vosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. No hi ha cap estratègia de gestió de la mobilitat i per tant, campi qui pugui, i quan s’ha d’eliminar la doble fila per algun motiu lúdic – festiu, posen uns cartellets i problema resolt. Lamentable!
dimarts, 24 d’agost del 2010
dimarts, 17 d’agost del 2010
Venezia. Dieci anni dopo
Tant de temps esperant les vacances i quan te’n adones, ja s’han passat!
El setembre de l’any 2.000 vaig marxar cap a Venezia per fer un Erasmus. Ja han passat 10 anys i pel camí han passat moltes coses interessants. Per celebrar l’efemèride, ens hem reunit de nou a la ciutat dels canals una colla d’Ex-erasmus.
Alguns ens hem retrobat amb la ciutat amb més panxa i fills però mantenint les ganes de descobrir una ciutat que té dos cares, la turística i la de la població que intenta sobreviure i fer vida en una ciutat museu.
Venezia viu en una dualitat fràgil. Viu, inevitablement, del turisme. Milers de turistes arriben diàriament a Santa Lucia o a Piazzale Roma per recórrer els principals carrers de la ciutat direcció a Sant Marc o a Rialto. El turista mitjà sol visitar Venezia en un o dos dies, fent la volta per la piazza Sant Marc, visita al palau Ducal, Rialto i volta en gòndola. Poca cosa més. No surt dels itineraris marcats que indiquen els cartells grocs penjats sota els “sottoportegos”.
Pel que fa al Venezià, és un personatge illenc, tancat i poc afable a la primera. Cal temps i algun spritz o vi per poder comunicar-se amb franquesa. Estan cansats de tant turista, però a la vegada viuen d’ells. Els costa trobar l’equilibri i per tant, la forma per sobreviure enmig d’aquesta dualitat es tancar-se en si mateixos i parlar un italià peculiar, el Venexià. És el seu món, la llacuna.
De Venezia podríem estar escrivint pàgines i pàgines, potser per això, hi ha milers de llibres que parlen de la ciutat més diferent del món. Jo crec que cadascú ha de trobar la seva Venezia, lluny de la visió que et pot donar dos dies de visita turística. Venezia s’ha de viure, s’ha de caminar, s’ha d’escoltar, s’ha de beure i menjar, s’ha d’olorar... així a poc a poc, descobrirem una altra Venezia més enllà de Sant Marc, una Venezia amagada, quotidiana, on personatges de barri intenten fer vida normal.
Hi ha una altra Venezia que no és la del glamour, que no va en iots luxosos, ni pren cafès al Florian. És la Venezia dels joves que no poden comprar-se una casa a la seva ciutat perquè és impossible i han de marxar a terraferma, és la Venezia dels drogaaddictes joves que es punxen en algun carreró petit, fosc i amagat, és la Venezia dels avis que no poden creuar els ponts i viuen presoners de la seva ciutat, és la Venezia de l’atur on més enllà del turisme no hi ha feina.
En fi, una ciutat fantàstica i fascinant, diferent, silenciosa, enigmàtica.... ha estat preciós poder tornar a viure 15 dies a la llacuna! Hi tornarem segur!
Per qui vulgui visitar i conèixer Venezia una mica més enllà d’allò típicament turístic, recomano dos llibres guia que estan traduïts al castellà:
Venezia es un pez, de Tiziano Scarpa. Ed. Minúscula, 2007
La Venecia secreta de Corto Maltés. de Guido Fuga i Lele Vianello. Norma Editorial 2010
Etiquetes de comentaris:
Literatura,
Viatges
Subscriure's a:
Missatges (Atom)