dimecres, 25 d’abril del 2012

La matrícula escolar: Línia en valencià o centre educatiu?

Després de 5 anys i mig vivint en aparent normalitat lingüística a València, ha arribat el moment de tastar en pell pròpia l’esquizofrènia que pateix aquest país amb el tema de la llengua. Aquest mes de maig volem inscriure a la Neus a l’escola pública i ens trobem amb el dilema d’haver de decidir entre centre educatiu o educació en català o castellà.
Tenim molt clar que volem matricular a la Neus a l’escola pública i ens agrada el Col•legi Lopez Rosat. És una escola petita, de barri, amb un equip de mestres actiu, amb ganes de fer coses i proper. Ara bé, l’escola té una línia en català i una altra en castellà. Aquí comencen els maldecaps. Tenim clar que la matricularem en primera opció al Lopez Rosat en valencià, però què fem en segona opció? En castellà al Lopez Rosat o en català en un altre centre que no ens agrada tant? Què prioritzar, el centre o la llengua?
Un país bilingüe que visqués amb normalitat la seva riquesa cultural no tindria aquests mals de caps. Un inscriuria el seu fill al centre que li correspongués i si s’apliqués la llibertat de càtedra, possiblement rebria les classes en català (encara que potser algun professor ho fes en castellà, i no passaria res). És el que passava a Catalunya quan jo estudiava. Jo no m’apuntava a cap línia i recordo algunes classes en castellà i moltes d’altres en català. I a la universitat igual.
La solució plantejada a València (línies), a més de no integrar a la totalitat dels estudiants en la llengua del país, té altres problemes derivats de la divisió de l’alumnat en línies. La primera és que els professors, per a poder donar classes a les línies en valencià, han d’acreditar que saben parlar-ho. I no sé què passa, però em consta que més d’un s’ha trobat portant el fill a la línia en valencià i el professor parlar castellà.
I un segon problema (al meu entendre més greu) és que molts pares apunten als seus fills a la línia en valencià, no perquè tinguin interès en que el seu fill conegui i aprengui l’idioma, sinó perquè els grups son més petits (i per tant pensen que l’educació és més personalitzada) i sobretot, perquè hi ha menys immigrants (aquests s’apunten majoritàriament a castellà). És a dir que es converteix en una via per a la segregació social a la vegada que es redueixen les places dels que tenen interès real en que el seu fill sigui educat en valencià.
Igual que diuen que no és bo separar als alumnes entre bons i dolents, crec que tampoc és bo separar als alumnes per línies idiomàtiques. Ara bé, aleshores com defensem o potenciem l’ús de la llengua? Com aconseguir un aprenentatge bilingüe amb garanties tot potenciant la llengua minoritària? Com implantar-ho amb èxit al País Valencià?

dijous, 19 d’abril del 2012

Opcions polítiques per estalviar en medicaments

Jo no n’entenc molt d’economia ni tampoc de com funciona el món farmacèutic, però he estat atent al que han comentat els mitjans de comunicació aquests darrers dies pel que fa a la proposta del govern de fer pagar els medicaments i no hi estic d’acord. Segons el govern, la sanitat pública és molt cara i cal estalviar. Jo no sé si és cara o no, però si que tinc claríssim que aquesta ha de seguir sent pública, gratuïta i de qualitat.
A partir d’aquesta premissa, crec que hi ha fórmules millors per estalviar i sobretot fer que aquest estalvi que vol el govern no recaigui en la societat, sinó en les farmacèutiques. Per simplificar: el govern vol que si avui en dia una caixeta de 40 pastilles ens costa 5 euros, en paguem 5,5 o 6. Volen que paguem més per la mateixa caixa de medicaments. El que crec que s’hauria de potenciar és el consumir tant sols el que necessitem per al nostre tractament. Si el metge em recepta 1 pastilla cada 8 hores durant una setmana, perquè em veig obligat a comprar una caixa de 40 pastilles? Avui en dia estic comprant 19 pastilles que caducaran a l'armari i que pagarem entre el govern i jo. I les farmacèutiques contentes perquè seguiran venent 40 pastilles.
Així doncs, crec que s’hauria de potenciar el consum just de medicaments. D’aquesta manera potenciaríem la cultura del consum responsable (consumir el que necessitem) alhora que traslladaríem el pes de l’estalvi a les farmacèutiques, no a la societat. El govern parla d’estalvi i estalviar com vol el govern implica que la gent gasti més en medicaments (el govern estalvia, la societat gasta més i les farmacèutiques es queden igual). El que crec que s’hauria de fer es que el govern gasti menys, que la societat gasti menys i que les farmacèutiques produeixin tant sols el que necessita la societat.
Així doncs la pregunta és clara: Sobre qui volem fer recaure el pes d’estalviar en sanitat? Jo ho tindria clar. El govern crec que també ho té clar i vol que la societat pagui per a que les farmacèutiques segueixin produint i cobrant més del que necessitem. Com sempre i com ja comença a ser habitual en aquesta llarga crisi econòmica, el govern escull la decisió fàcil, la de perjudicar a la societat per acontentar a les grans empreses.

dimarts, 17 d’abril del 2012

La cacera del rei

Alguna cosa està passant dins de la família dels Borbons quan en poc menys de tres mesos aconsegueixo escriure tres o quatre posts demanat la III República.
Que el senyor Marichalar permeti al seu fill Froilán jugar amb una escopeta per tal de que el nen es rebenti el peu i seguir així fent gran la llegenda Borbònica de fets “tràgics” relacionats amb l’armament (recordeu que el Joan Carles va matar al seu germà gran disparant-li un tret al cap), no és res més que anecdòtic. En el fons em sap greu pel nen, perquè és ell qui perdrà un tros de peu per tenir un pare irresponsable.
Però el tema de la cacera d’elefants del rei és un tema que no ho pot defensar ni el més borbònic de tots. El país està patint una crisi galopant, amb més de 5 milions d’aturats, amb una economia sota el punt de mira de la UE i dels mercats, a punt de ser intervinguda... i el senyor rei se’n va a caçar elefants a Botswana (quina gran propaganda pel país. Algú era capaç de situar Botswana en un mapa?).
Primer que res hi ha un tema d’immoralitat ambiental. Els elefants són una espècie en perill d’extinció. Hi ha una gran pressió internacional per a que els països africans que tenen elefants endureixin la llei per protegir aquesta espècie. Tanzania o Kenia, per exemple, han vist en la protecció de la biodiversitat animal una important font de recursos, impulsada a través del turisme. Ara bé, mentre hi hagi gent disposada a pagar 45.000 euros per caçar una bèstia d’aquestes característiques, sempre hi haurà països que tindran una legislació laxa que permeti aquestes atrocitats. I no és de rebut que en Joan Carles sigui un d’aquests personatges indesitjables que s’aprofita de la legislació d’aquests països per realitzar activitats completament il•legals a la resta del món. Es com si s’enganxés al monarca fumant marihuana a Amsterdam. Si, és legal i té el dret individual de fer-ho, però ell té unes responsabilitats associades al càrrec que l’obliguen a comportar-se d’una manera més adequada.
Si l’acte en si ja és immoral des del punt de vista ambiental, la situació econòmica i social d’Espanya el converteix en repobrable. Em dona igual si el govern estava al corrent o no del viatge del rei. Un personatge d’aquestes característiques deuria actuar en consonància amb el que està passant al país i si li agrada anar de cacera, que se’n vagi a per conills, perdius o senglars. L’acte en si demostra una deixadesa i una irresponsabilitat política total. Sembla com si el rei penses “per als dies que em queden...jo a gaudir”. I amb aquesta actitud, aquest personatge no pot seguir sent rei d’Espanya.
Ara bé, com la llei no contempla la figura de l’abdicació (igual que no contempla les activitats i responsabilitats de l’hereu), el rei seguirà en actiu, fent de les seves, fins que finalment li plantem un pi a la panxa.
Crec que fets com aquests haurien de servir per a que els partits polítics, tots a una, li demanessin explicacions al rei. I ja seria hora de que alguna vegada, al monarca, li toqués donar la cara.