divendres, 31 d’agost del 2012

Tardor calenta


S’acaba l’estiu i comença un curs apassionant, tant des del punt de vista personal com social. Serà un curs intens i ple de canvis.
Políticament tindrem dos eleccions interessants, unes a Euskadi i les altres a Galicia, que serviran, entre altres coses, per a prendre el pols a les mesures que està portant a terme el govern de Rajoy. A Euskadi tot indica que la suma de nacionalistes (PNV) i independentistes (Bildu) superarà de llarg la majoria absoluta. Sols queda saber qui guanyarà i si seran capaços de assentar-se, dialogar i formar govern. L’altre opció, al meu parar políticament perjudicial per al PNV, seria pactar amb el PSE. Estarem atents!
L’altre focus d’atenció aquesta tardor serà la resposta ciutadana a la crisi econòmica, a les retallades i a l’augment dels impostos i tarifes. Un cop acabat l’estiu, l’Eurocopa, les canyes i les olives a la platja sembla ser que tothom pensa de nou en la crisi. Els polítics tornen a parlar, la prima torna a pujar i sembla que tot torna a estar al límit de la catàstrofe. Sincerament crec que si estiguéssim com de vacances tot l’any, acabaríem amb la crisi.
Serà una tardor de manifestacions. La societat (no molt convençuda) sortirà al carrer a protestar. El govern veurà legitimes les manifestacions, les tolerarà, no donarà ordres als antiavalots de carregar (ja li va sortir malament la jugada amb els estudiants del Lluis Vives) i seguirà a la seva, retalla que retalla. Aquest equilibri es mantindrà fins que la societat rebenti. Hi deu haver una línia que si es sobrepassa, es trenca la Pau social. Al país tenim gairebé 2 milions de famílies sense ingressos, el que vol dir que devem estar molt a prop de creuar aquesta línia límit. El govern ho sap i per això manté els 400 euros. Deu pensar que la Pau es mantindrà mentre la gent tingui garantida la panxa plena. I potser en part té raó. Estem en un país que viu endormiscat, que viu i veu passivament com ens retallen uns drets que van costar molt d’aconseguir i que mai més recuperarem. 
Enlloc d’acostar-nos als nostres veïns nord-europeus ens estem acostant molt a una model de país iberoamericà: Grans diferencies socials, serveis privats per a rics i voluntariat i caritat per als pobres. I aquest model ens converteix en país pobre on no queda garantida la igualtat d’oportunitats. I no sols és culpa dels polítics, és culpa nostra per restar indiferents a la tragèdia. 
Bé amics i amigues, bon inici de curs i endavant les atxes!

dilluns, 27 d’agost del 2012

Les tarifes d’estacionament: Una eina de gestió de la mobilitat

Un dels principals objectius de la planificació (i posterior gestió) de la mobilitat a les ciutats és reduir l’ús del vehicle privat i en la mesura del possible, treure’l de la superfície per tal d’aprofitar l’espai públic per a altres usos més socials (ampliar voreres, espai per a la càrrega i descarrega, ús per a residents, etc....).
Per aconseguir-ho, una política que s’està duent a terme en moltes ciutats és el de gestionar les tarifes d’estacionament en superfície i soterrades de manera coordinada, per tal d’incentivar l’estacionament en aparcaments soterrats. D’aquesta manera s’evita el trànsit d’agitació (aquell generat per la recerca d’una plaça d’estacionament en superfície) i es redueix la demanda de places en superfície.
A Barcelona, per exemple, fa anys que funciona la zona verda per a residents en tota la ciutat. Amb aquesta gestió de l’estacionament l’ajuntament de Barcelona facilita l’estacionament en superfície per als residents i dissuadeix de fer-ho als no residents. El cost d’estacionar en superfície a un no resident és de 3 €/h.
De manera coordinada amb la política de l’Àrea verda i les seves tarifes, BSM gestiona els estacionaments soterrats. La política tarifaria ha de dissuadir la circulació en cotxe per la ciutat, però qui decideixi fer-ho ha de tenir clar que li serà més econòmic (i sobretot fàcil i ràpid) estacionar en un aparcament soterrat que en superfície. Amb aquesta premissa, la tarifa horària dels estacionaments gestionats per BSM és de 2,89€/h, lleugerament més econòmica que la existent per a no residents en Àrea verda. És a dir, que estacionant en un aparcament soterrat es guanya temps, el vehicle està més segur i resulta una mica més econòmic que estacionar en superfície.
Aquesta política de tarifes d’estacionament està clarament enfocada a dissuadir-nos de l’ús del vehicle privat a la ciutat, però dirigeix cap als estacionaments soterrats a aquells conductors que finalment en vulguin fer ús. Al meu entendre és una bona política.
Què passa a València? La capital del Túria va implantar la zona taronja per a residents farà un parell d’anys, però no està coordinada amb els estacionaments soterrats existents a la ciutat. D’aquesta manera segueix sent més econòmic estacionar en superfície que fer-ho en un aparcament soterrat, el que no ajuda a eliminar el trànsit d’agitació ni a eliminar cotxes de la superfície.
La tarifa de la zona taronja per a no residents és de 2€/h, mentre que la tarifa horària d’un estacionament soterrat al centre (Parterre o Sant Vicent) és de gairebé 3€/h. Amb aquesta falta de planificació coordinada de les tarifes d’estacionament, els aparcaments soterrats estan mig buits i els carrers plens (doble fila inclòs).


Una mostra més de la manca de planificació i gestió de la mobilitat a la ciutat de València.

dijous, 23 d’agost del 2012

L'Aneto per Corones


Aquest més de d’agost he estat 10 dies a la Vall de Benasc, passejant en família i gaudint de la muntanya i les nits fresques. I també vaig fer una escapada a l’Aneto.
La via de pujada que més m’agrada de l’Aneto (de les dues normals) és la que puja per Corones. Aquesta via, a part d’estar menys freqüentada que la que puja pel refugi de la Renclusa, crec que és més variada paisatgísticament i per tant se’m fa més agradable. Un altre punt a favor d’aquesta ruta és que si no es vol fer l’Aneto d’una tirada et permet fer nit bastant més amunt que la via de la Renclusa. Des de Pescadores es pot pujar per la tarda tranquil•lament fins als llacs de Corones (2.30 – 3 hores) i allà es pot vivaquejar a 2.700 metres. L’endemà ens queden només 700 metres per fer el cim i afrontar tota la baixada (1.400 metres). Si pugem per la Renclusa, el refugi està a 2.100 metres, el que implica fer un desnivell de 1.300 metres de pujada i uns altres 1.400 de baixada. Una pallissa considerable si no estem en plena forma.
Així que després de passar el dia amb l’Espe i la Neus per Pescadores, a les 4 de la tarda van arribar amb el bus “tot terreny” la meva germana i els seus amics. Poc després de les 4 començàvem la pujada cap als llacs de Corones. La pujada forta i constant ens fa anar lents però sense parar gaire. Fem una parada al ibonet de Corones i seguim la pujada fins al primer llac de Corones (2:30h). Allà fem una bona parada i després seguim una mica més fins al llac del mig de Corones. Allà hi ha un munt de llocs per fer vivac. En busquem un que estigui mitjanament arrecerat i amb capacitat per a 6 persones i ens instal•lem. Cap allà les 8 del vespre el fred comença a ser intens. Quan el sol deixa d’il•luminar-nos directament la temperatura cau de manera important. Ens fiquem als nostres sacs, sopem i a les nou del vespre ja estem més allà que aquí.
Pujar a l’Aneto per Corones també m’agrada pel vivac que solem fer. El paisatge que ens envolta és magnífic. Estem dormint a la riba d’un llac preciós, abraçats per la cresta de Cregüenya a l’esquerra, la de Llosàs a la dreta i enfront de l’Aneto, gros i negre quan cau la nit. Quan el cel s’enfosqueix, el cel s’il•lumina amb milers d’estrelles i aquella nit, després de 3 hores de profund descans, ens despertà una lluna plena impressionant que sortia pel darrera de Llosàs. Quanta llum a 2.700 metres!

Després d’una nit bastant fresca però descansats, a les 6.30 del matí comencem la pujada cap a l’Aneto. Rodegem el llac del mig deixant el tercer llac a la dreta i pugem per una clara morrena cap al coll de Corones. Em sobta molt la poca neu que hi ha a prop del coll. Recordo l’última vegada que vaig fer l’Aneto (farà 4 o 5 anys), que la baixada des del coll la vam fer pràcticament patinant damunt la neu, ara inexistent. I la primera vegada que vaig fer l’Aneto, l’any 1997 el vam creuant el coll de Llosàs que uneix la vall homònima amb la vall de Corones. Amb la poca neu que hi ha ara, crec que aquest pas és impracticable sense material per muntar-hi un ràpel. 
Un cop al coll de Corones ens posem els grampons, agafem el piolet (jo vaig portar dos bastons) i ens afegim a la ruta normal de la Renclusa per fer els darrers 200 metres de pujada fins al cim. La glacera de l’Aneto es troba en un estat lamentable. Allò no era una glacera, era un munt de gel trencat, negre que regalimava per tot arreu. Si fins aleshores sempre havia pensat que era imprudent però ben possible pujar a l’Aneto sense grampons, amb l’estat actual de la glacera crec que sense grampons no es pot pujar. 
Sigui com sigui vam fer marxa i vam arribar al peu del coll que separa l’Aneto de la Punta Oliveres Arenas. Allà ens vam treure els grampons i per un pedreguer important arribem a l’avantcim de l’Aneto. Només ens queda creuar el pas de Mahoma (al meu entendre massa mitificat.... però és cert que és d’aquest passos fàcils però compte en no caure) i ja som al cim de l’Aneto (3.404 metres). Hem tardat 3 hores 15 des del llac de Corones. 
Encara no son les 10 del matí i gaudim d’un cim solitari. La majoria de gent puja per la Renclusa i encara trigaran en arribar al cim. Una altra avantatge de pujar per Corones. Fem les fotos de rigor, mengem una mica, ens hidratem i gaudim del paisatge.... es veu un horitzó immens i comencem a identificar muntanyes: els Posets, el Perdiguero, el Vignemale, els Bessiberris, el Mulleres, el Punta Alta, el Turbón... i fins i tot el congost de Montrebei! 
Després d’una mitja hora llarga al cim comencem la baixada. Com la glacera està bastant malament la creuem només fins al peu de la Punta Oliveres Arenas i d’allà, per pedres, arribem al coll de Corones. La baixada es fa llarga, comença a fer molta calor i el sol pica de valent. Cansats però contents arribem a Pescadores poc després de les 3 de la tarda. A les 4 agafem el bus i a quarts de sis estem fent-nos la merescuda cervesa en una terrassa de Benasc!

dimecres, 22 d’agost del 2012

El enredo de la bolsa y la vida, d'Eduardo Mendoza


Una de les millors receptes per aconseguir desconnectar durant l’estiu és llegir-se una bona novel•la satírica, una d’aquelles que ens enganxi a la tumbona i ens faci riure una bona estona. I això, entre altres coses, he fet aquests 15 dies de vacances.
De nou una hilarant historia del mestre Eduardo Mendoza, que recupera com a protagonista al seu detectiu preferit. L’última novel•la publicada per Mendoza, Riña de Gatos (premiada amb el Planeta), em va semblar pretensiosa. La historia era bona, però es notava certa rigidesa i falta de frescor. Amb El enredo de la bolsa y la vida en Mendoza recupera llibertat i espontaneïtat.
Ambientada a la Barcelona actual durant un mes d’agost, el nostre detectiu es veu obligat a investigar la desaparició d’un vell amic seu, en Rómulo el Guapo, que pel que sembla s’ha ajuntat amb el terrorista internacional Ali Aarón Pilila, que pretén cometre un atemptat a la ciutat comtal.
Per descobrir i salvar al seu amic Rómulo el Guapo, el detectiu, que viu regentant una perruqueria per a dones sense clientela, recluta a una sèrie de personatges d’allò més estrambòtics: l’adolescent Quesito, el timador Pollo Margan, l’africà albí Juli que treballa fent d’estàtua vivent a Les Rambles, una acordionista de carrer comunista anomenada La Moski, el repartidor de pizzes Manhelik i el propietari del restaurant “Se vende perro”, el senyor Armengol, entre d’altres.
Aquest comando, destinat al fracàs més absolut, es creua amb els personatges que completen la novel•la: el swami, la família Siau que regenta un basar xino al costat de la perruqueria, l’explosiva Lavinia Torrada, dona de Rómulo el Guapo, la subinspectora de policia Victoria Arrozales, Emilia, la mare de Quesito i la cancellera alemanya Angela Merkel.
Aquest còctel de personatges es passeja per una Barcelona deserta, sufocada per la calor de l’estiu, les tempestes de finals d’agost i una crisi econòmica que escanya als personatges i es respira al llarg de tota la novel•la.
Amb aquesta ambientació i aquest grup singular de personatges, en Mendoza narra una història divertida de final inesperat, incert i en certa manera inacabat, però molt molt divertit. Esplèndid i brillant és el paper secundari de la senyora Merkel en un final de novel•la ràpid, emocionant i ple de disbarats i plans fracassats.
Celebro la tornada del Mendoza més espontani i humorístic, el Mendoza de “Sin Noticias de Gurb” o “El asombroso viaje de pomponio Flato”.

El enredo de la bolsa y la vida (2012). Eduardo Mendoza. Ed. Seix Barral