dimecres, 28 d’agost del 2013

Una llàgrima pels sirians

L’any 2006 vam estar de vacances recorrent Síria. Vaig endur-me un molt bon record de les seves ciutats (de la suggerent Damasc a la fortificada Alep), paisatges i gents. Des d’aleshores, veig amb frustració i molta pena totes les noticies que m’arriben de l’orient mitjà.
Que Bashar al-Asad és un dictador i amb ell al capdavant Síria mai serà un país lliure crec que hi estem tots d’acord. Fa dos anys, amb l’empenta de les primaveres àrabs d’Egipte, Tunísia i Líbia, el poble sirià es va revoltar per demanar la implantació d’una democràcia i la dimissió del dictador al-Asad. Occident, que va respondre ràpidament i amb entusiasme a les revoltes d’Egipte, Tunísia i Líbia, va callar davant la primavera síria, que a poc a poc s’ha convertit en un hivern gris i fred.
Per què occident ha actuat diferent a Síria? Jo crec que per tres motius principals. El primer és que Síria ostenta un pes moral i cultural dins d’orient mitjà molt important. Síria és una peça bàsica d’un trencaclosques que és manté en precari equilibri. Iran i Síria són dos peces, en principi, intocables. Un atac aliat podria fer trontollar tot el tauler i convertir-se en la xispa que encén la metxa per fer esclatar un gran polvorí (amb el centre d’atenció a Israel).
El segon motiu per no haver actuat a Síria en favor dels rebels, i vist el que ha passat a Tunísia o Egipte, és la incògnita del futur. Què és millor per als interessos occidentals, el dictador al-Asad o un govern legítimament escollit, però que pot estar encapçalat per Hezbolà?
Un tercer motiu ha estat el ferm suport de Rússia (i Xina) al govern de Bashar al-Asad, que ha fet impossible qualsevol resolució seriosa a les Nacions Unides.
I mentre Europa i EEUU dubtaven què era millor per als seus interessos, la població Síria ha patit ja dos anys de guerra civil, amb més de 100.000 morts, dels quals 40.000 són civils. Una taca més per a la diplomàcia europea... i ja en són moltes.

Ara un atac químic ha causat 400 morts (segons metges Sense Fronteres). Una barbaritat. I sembla ser que ara sí, EEUU, Anglaterra i França han decidit, com gairebé sempre, actuar al marge de qualsevol resolució de les Nacions Unides i atacar Síria. Després de dos anys de guerra civil, crec que no hi ha una bona solució per al conflicte. L’únic que em pregunto és: Per què han tardat tant? Són més importants aquests 400 morts que els 100.000 que ja han caigut? Quants morts més costarà aquest atac? La raça humana és menys humana del que ens pensem, doncs ens vanagloriem de tenir coneixement i acabem solucionant els conflictes pitjor que els animals, amb guerres.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Lectures d'estiu (no de vacances)

Generalment l’estiu és un bon moment per atacar aquella llarga llista de llibres que tenim pendents de llegir durant tot l’any i que la frenètica activitat diària no ens permet. En el meu cas, els mesos de juliol i agost solen ser literàriament productius no per les hores de tumbona i sol sinó per les hores de tren i avió. Així que aprofito aquesta finestra per compartir amb vosaltres algunes lectures que m’han semblat interessants:
La primera recomanació va lligada a un retrobament o més exactament a una redempció. A l’institut algun professor forassenyat ens va donar de lectura obligada Carrer estret, de Josep Pla (i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda). Evidentment, amb 15 o 16 anys, vaig fer el que vaig poder amb el llibre i vaig col·locar en la llista d’autors per oblidar al reputadíssim senyor Pla. 20 anys més tard, he tingut l’oportunitat de redimir-me amb l’escriptor de Palafrugell tot llegint una tria del Quadern Gris. Descripcions acurades i precises de paisatges i moments històrics, escrites a través d’una prosa viva i col·loquial en forma de dietari.
La segona lectura que us vull recomanar és el petit llibre de Serge Latouche, En defensa del decreixement. Després d’haver de respondre milers de vegades a preguntes repetides sobre la inviabilitat d’un sistema basat en el decreixement, l’economista francès respon, en forma de llibre, a aquestes preguntes. Són unes bones reflexions al voltant de la necessitat de canviar de model econòmic i fer-ho a través del decreixement.
Per acabar, recomanar-vos el llibre de l’Albert Sánchez Pinyol, Victus. Suposo que del llibre més venut del darrer Sant Jordi se n’ha parlat i escrit molt, així que tant sols us diré que enganxa i que ens explica, a través d’una història novel·lada i molt ben documentada, la Guerra de successió espanyola, tot desfent els mites i exaltant a la població.