Estic completament a favor de la pujada del SMI. L’any 2019 era de 735
euros i ara, 6 anys després arriba ja als 1.185 euros. I qui no estigui a favor
que intenti viure, avui en dia, amb 1.200 euros. Segueix sent pràcticament
impossible. I compte, perquè al Regne Unit, el 14% de les persones sense llar
treballen a jornada completa. L’escenari que albirem és aquest? Treballar 8
hores i haver de dormir al carrer?
També estic a favor de la reducció de la jornada laboral. Fa dècades que
estem estancats en la jornada laboral de 40 hores i, a més a més, i en Joan
Sanchis ho explica molt be al seu “Quatre dies, treballar menys per viure en un món millor” les millores de la productivitat d’aquestes darreres dècades han
servit tant sols per augmentar les rendes del capital i no pas per a millorar
les condicions retributives de les persones treballadores (o a reduir les hores
de treball).
Així doncs, sí a la pujada del SMI i sí a la redistribució més horitzontal
de les millores de la productivitat. Ara bé, com ho paguem això? Sembla que tot
ha de recaure en l’empresa privada. Ha de ser així? Quin paper tenen els altres
actors? I aquí és on volia arribar.
Una línia de treball que les administracions públiques podrien implantar
demà mateix per deixar de precaritzar el món laboral seria acabar amb les
baixes econòmiques dels concursos públics. Si un funcionari públic ha valorat que un servei
val 100, com pot l’administració acceptar l’execució d’aquest treball per 60?
Les baixes econòmiques del 35%, 40% o més son cada vegada més comuns en els concursos
públics i, tot i que la llei de contractes del servei públic alerta sobre les
baixes temeràries o desproporcionades, aquestes s’acaben justificant i
acceptant per part de l’administració. Només compta adjudicar a la baixa. La
qualitat del servei, la dedicació, el compliment del propi contracte... tot
queda en un segon pla. I així, és molt difícil que les empreses puguin pujar
sous o, simplement, contractar a més professionals.
Així, les baixes econòmiques dels concursos públics és un meló que
l’administració ha d’obrir.
El camí a seguir és aquest però, o rema tothom, o la barca no avança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada