Possiblement, ara per ara, l’escriptor valencià més reeixit, sense cap mena
de dubte i m’atreviria a dir que fins i tot amb cert consens entre lectors i
professionals, és en Martí Domínguez. M’acabo de llegir la seva
darrera novel·la, “Ingrata pàtria” (Proa, 2025) on narra les darreres hores del
metge, professor i rector de la universitat de València Juan Bautista Peset
Aleixandre, abans de ser afusellat pel règim franquista el maig del 1941 al
cementeri Paterna.
Tot i que en cap moment de la novel·la s’anomena al professor pel seu nom,
tot sabem qui és el personatge central del llibre. Aquest “anonimat” voluntari
per part d’en Martí Domínguez l’entenc com un homenatge als milers d’afusellats
pel règim franquista, molts anònims, però també molts intel·lectuals, polítics
i escriptors que van ser assassinats perquè “els seus mèrits es van convertir
en culpes[1]”.
Al no tenir nom el personatge central del llibre, la història, els fets,
transcendeixen i es fan universals. Sabem que son les darreres hores d’en Juan
Bautista Peset, però podrien ser les de Salvador Vila, Leopoldo Alas Argüelles o
Julián Besteiro, entre molts i molts d’altres. Més de
140.000 afusellats després del 39.
Un tret que caracteritza la literatura d’en Martí Domínguez i que em té
especialment enganxat és la construcció de personatges que estan lluny de ser
blanc o negre. Ni herois ni antiherois. Personatges que transiten pels matisos
del gris, personatges que dubten, que no decideixen i es deixen portar per les
circumstàncies, sense tenir la valentia per ser herois o malvats. Be, com la
gran majoria de les persones que habitem el món, persones normals amb els
nostres dubtes i les nostres incongruències. I a mi, aquests personatges que
omplen la literatura d’en Martí Domínguez, em fascinen.
A “La sega” (Proa, 2015), tenim els masovers que viuen atemorits pels maquis i per la guàrdia civil i que han de callar per sobreviure, per donar de menjar a la família. A “L’esperit del temps” (Proa, 2019) tenim al protagonista, un científic que es dedica a estudiar la puresa genètica i la conducta de les espècies animals i que, l’envit nazi, l’arrossega a fer barbaritats. I aquí, a “Ingrata pàtria”, tenim el metge militar que ha de certificar l’assassinat del professor al camp de tir. Ha de certificar la mort del seu mestre. Son tres llibres magnífics, durs, molt durs, on es barreja amb mestria la barbàrie i l’amistat, l’odi i l’amor, l’enveja i l’admiració... i enmig de tot això, els dubtes, el no voler o poder significar-se, la necessitat de sobreviure, la resistència silenciosa dels pobres, perquè, diguem-ho clar, els pobres no poden ser ni herois ni antiherois.
[1] Pero si así las leyes
atropellas, si para ti los méritos han sido culpes; adiós, ingrata patria mía
(Leandro Fernández de Moratín)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada