dimecres, 25 de juliol del 2018

Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti


Les vuit muntanyes, de l’escriptor italià Paolo Cognetti, és, entre moltes altres coses, un homenatge a l’amistat entre dos nois en principi ben diferents però que en realitat tenen tantes coses en comú que fonamenten una relació d’amistat preciosa al llarg de 30 anys, fent-se costat en els moments difícils que travessa cada un d’ells al llarg  de la vida.
En Pierto és un noi introvertit que viu a Milà. A partir dels 11 anys comença a estiuejar a Grana, un petit poble dels Alps on els seus pares, amants de la muntanya, hi lloguen una petita casa. Allà coneix en Bruno, un noi del poble que pastura les vaques del seu oncle. Aquesta relació entre el noi de ciutat i el noi de poble va arrelant a poc a poc, estiu rere estiu, jugant primer pel rierol i les bordes abandonades del poble i després pels prats i cims més alts.
Aquesta història d’amistat, relativament senzilla, enganxa perquè està molt ben trenada. Al voltant d’en Pierto i en Bruno hi ha una sèrie de personatges que, tots ells, amaguen silencis i contradiccions i que a la seva vegada moldegen el caràcter i les vides d’en Pietro i en Bruno. El pare d’en Pietro és un químic que treballa en una gran indústria de Milà. Odia la ciutat, li costa relacionar-se amb la gent i només se sent lliure a la muntanya. No té el do de la comunicació i ben aviat, quan en Pietro es fa gran, perd contacte amb el fill. En canvi la mare, és el pal de paller sentimental de la família. S’estima el pare (i ell a ella) i connecta amb el fill, amb el que sempre manté contacte. Infermera de professió, viu preocupada pel benestant de la gent del seu voltant, siguin familiars o no. Pel costat de Bruno, la seva mare és una dona tancada de muntanya. No parla amb ningú i va de casa a l’hort i de l’horta a casa. El seu pare és un paleta rude, que no té cap tipus de comunicació amb ell. Per això el noi prefereix pasturar les vaques dels oncles que treballar de paleta amb el pare, encara que acaba alternat les dues feines, una a l’hivern i l’altra a l’estiu.
Amb les circumstàncies que envolten cada família, l’únic lloc de pau i tranquil·litat que troben uns i altres (sobretot la família d’en Pietro i el propi Bruno), és dalt de les muntanyes, envoltats de solitud però també de l’amistat més forta. I a poc a poc es van fent grans. En Bruno marxa a viure a Torí, mentre en Bruno roman a Grana, però es segueixen veient cada estiu... i la vida a vegades va bé i regala moments de felicitat, però d’altres venen maldades i és aquí on l’amistat es converteix en un pilar fonamental.
Les vuit muntanyes és un llibre que parla de l’amistat, però també de moltes altres coses, de fer-se gran, dels somnis, de les expectatives complides i dels fracassos, de les relacions paternofilials, dels silencis, de la solitud, de l’amor... Un llibre aparentment senzill però carregat de simbolisme, tendresa, cruesa... L’únic però és que quan acaba un no sap si el que ha llegit és una gran homenatge a l’amistat o un relat cru de la vida que passa. Potser són les dues coses, com la vida mateixa, feta de bons moments i d’altres de pitjors que es passen millor amb bons amics.
Lectura més que recomanable.

Les vuit muntanyes (2018), de Paolo Cognetti. Traducció al català de Xavier Valls i Guinovart. Navona Editorial.  
Publicat originàriament per Giulio Einaudi Editore. Le otto montagne (2016)

dijous, 19 de juliol del 2018

Pearl Jam al Palau Sant Jordi. 10 de juliol 2018


Val a dir que el grunge mai m’ha atrapat del tot, però als que ens va enganxar la dècada dels 90 amb vint anyets, els Nirvana i els Pearl Jam els hem cantat, cridat i saltat en més d’alguna gran nit.
Jo he escoltat més als Pearl Jam que als Nirvana i potser la culpa la té en Neil Young. Aquests darrers anys l’he escoltat molt i el seu contundent Ragged Glory (1990) ha estat un dels discs que més m’he posat. Poc després de la seva publicació debutaven els Pearl Jam amb el Ten (1991) i el 1995 el canadenc deixava momentàniament els seus Crazy Horses per fer la gira del Mirror ball amb els Pearl Jam. Tot encaixa i el rock flueix. De Neil Young a Pearl Jam hi ha un pas. Un pas petit que és complementa.
I és veritat, el millor moment per veure als Pearl Jam hagués estat als 90 però com no ho vaig fer, la setmana passada em vaig deixar caure pel Sant Jordi de Barcelona per gaudir d’una de les grans bandes de rock que encara segueix dempeus i brillant. I amb ofici.
La gent tenia ganes de Pearl Jam ja que l’última visita dels de Seattle a la ciutat comtal va ser fa 11 anys. Les entrades per al concert, que es van posar a la venda al desembre, van volar a les poques hores. Sold out sonat tot i que la banda no treu disc nou d’estudi des de l’any 2013 (Lightning Bolt).
Així doncs, amb un Palau Sant Jordi ple a vesar d’incondicionals quarentons, els Pearl Jam ho tenien tot de cara per arrasar. I així va ser. Concert sublim. Gairebé tres hores de concert que van donar per a molt i molts clàssics, gairebé tots. El concert és podria definir com a fàcil, ja que van sonar tots els himnes (Jeremy, Even flow, Alive, Do the evolution, Once, Daughter, Corduroy...) però com 3 hores van donar per a 30 temes, hi va haver moments per a redescobrir temes menys coneguts i per escoltar, amb banda, un parell de temes de l’Eddie Vedder en solitari, com el Setting Forth, de la magnífica banda sonora de la pel·lícula Into the wild.
Val a dir que per primer cop no estàvem a pista. Com les entrades van volar en hores tant sols vam aconseguir lloc asseguts en el tercer pis del Sant Jordi. Tot i que la visibilitat va ser bona (i el so perfecte, com gairebé sempre al Sant Jordi), no vaig acabar d’entrar en el concert. Assegut, ets més un observador (o oient) que un fan. És veritat que és més còmode, però en un concert de rock mola compartir suor, bots i deixar-se anar una mica per perdre la veu per unes hores. El concert dels Pearl Jam s’ho mereixia. Grans!

Crónica del concert a Mondosonoro