dilluns, 31 de març del 2014

Millorar el disseny urbà per evitar atropellaments

La setmana passada a València hi va haver un nou atropellament mortal, un fet que a la capital del Túria es repeteix massa sovint. 
L’Ajuntament de València pensa molt poc amb el vianant, el principal actor de la mobilitat a la ciutat. No té voreres en condicions en molts punts de la ciutat, no hi ha continuïtat en els itineraris de vianants ni es gestionen els semàfors pensant amb ell. I el que és més perillós, en les interseccions no és té en compte un factor tant important com és la necessitat de visibilitat.
En ciutats on el vianant ocupa el centre d’atenció en tots els projectes de planificació urbana, la visibilitat és un factor molt present. És necessari que el vianant tingui visibilitat i el cotxe sigui visible per tal d’evitar atropellaments. Això, que pot semblar complicat de resoldre, és molt senzill de solucionar. 
I com s’aconsegueix això? Una opció és ampliar la vorera, creant el que s’anomena “orelles”. Aquestes orelles permeten que el punt d’entrada al pas de vianants estigui a l’alçada del darrer vehicle estacionat, permetent una bona visibilitat. Aquesta és una actuació relativament barata però requereix d’obra.
Intersecció sense orelles i amb orelles
Hi ha solucions Low Cost imaginatives, de fàcil implantació i d’eficàcia contrastada. Una de molt utilitzada en algunes ciutats és la de reservar per a motocicletes la plaça d’estacionament existent abans del pas de vianants, millorant-se així la visibilitat. Aquesta mesura, a més de millorar la seguretat del vianant millora l’oferta d’estacionament per a motos, el que permet que aquestes deixin d’estacionar damunt de la vorera. Aquest espai d’estacionament per a motos també pot ser compartit amb les bicicletes, tal i com fan en algunes ciutats.

Estacionament de motos i bicicletes al xamfrà d'una intersecció. Bilbao
A València hi ha encara moltes interseccions sense visibilitat. I no només això, sino que la dèria per augmentar l’oferta d’estacionament en calçada ha portat a l’Ajuntament a pintar-ne de realment perilloses. La millora d’aquests punts faria augmentar la seguretat dels vianants, milloraria el disseny urbà del carrer i permetria una gestió adequada de l’estacionament per a bicicletes i motos. I tot això a baix preu. 

Plaça d'estacionament en bateria abans d'un pas de vianants. València
Estacionament en bateria en un costat i de motos a l'altre. València
Potser ara que ens ha passat l’època de les grans inversions, seria el moment de practicar allò que en Jaime Lerner anomenava “acupuntura urbana”, petites actuacions, de ràpida implantació i baix cost però amb un impacte positiu enorme.

dijous, 27 de març del 2014

Dones d'aigua, hòmens de fang, de Toni Cucarella

A continuació m’agradaria ressenyar-vos la novel·la Dones d’aigua, hòmens de fang, de Toni Cucarella, que es llegeix d’una tirada durant una bona tarda de primavera o estiu.
Just després d’acabar la Guerra Civil espanyola, el pare d’Aurora ha d’amagar-se per no ser un dels centenars de Republicans que cada dia cauen enfront del pelotó d’afusellament. Ja ho deia la seva dona: després de la guerra no vindrà la Pau, vindrà la repressió!
La família (la mare i la filla Aurora) viu atemorida en una casa de Xàtiva, mentre el falangista Miserachs irromp amb total impunitat i cada vegada amb major freqüència a la casa familiar. L’objectiu del falangista és doble. Per un costat capturar al pare per afusellar-lo i per l’altra, assetjar a la mare (antiga minyona de casa dels seus pares) i també a la jove Aurora.
El dia a dia es fa irrespirable i insuportable. “Quan l’horror inunda la vida, quan la por es respira i ompli l’ànima, una manera de sobreviure, però també de plantar cara a la realitat, és traslladar-la a un univers màgic. Precisament, el món llegendari popular inspira aquesta història que despulla la crueltat inhumana dels vencedors i la indefensió, però també la resistència sobrehumana, dels vençuts”. (Bromera)
Un fet inevitable desencadena el desenllaç de la història....la tensió puja de to.... i s’instaura al país una dictadura de 36 anys on s’imposa la repressió i el silenci.


Toni Cucarella. Dones d’aigua hòmens de fang. Ed. Bromera (2013).

dilluns, 10 de març del 2014

Ucraïna: La llengua com a element identitari

L’espurna que va encetar la primera guerra mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Un mes més tard Àustria atacava Sèrbia i començava la primera gran guerra. La segona guerra mundial va començar quan, l’u de setembre del 1939, l’Alemanya nazi de Hitler envaeix Polònia.
Ara, 75 anys més tard, Rússia amaga amb envair Crimea, una península que al llarg de la història ha ballat entre Ucraïna i l’antiga URSS. El conflicte bèl·lic que ha viscut Kiev aquests darrers mesos entre partidaris de la Unió Europea i partidaris de Rússia ha acabat amb l’ex-president Yanuckovic exiliat a Moscou i els pro-Europeus governant el país.
El que més m’ha sobtat de les decisions preses pel nou govern pro-europeu ha estat l’eliminació de la cooficialitat del rus com a llengua oficial d’Ucraïna, una decisió, al meu parer, del tot errònia. Actualment, al sud i est del país, el rus és la llengua dominant i 15 milions d’ucraïnesos el tenen com a llengua materna (35% de la població). L’idioma està estretament lligat a la identitat d’un poble i si un govern prohibeix l’idioma d’una part important de la població, aquesta comença a construir-se una nova identitat, en aquest cas sota l’abric de Rússia.
El nou govern d’Ucraïna ha confós la invasió Russa (o les ingerències Russes) amb la identitat en construcció del seu propi país. En el supòsit de que el conflicte vagi a més, de quina part estaran els ucraïnesos de parla russa? Del seu país que els ha prohibit la seva pròpia llengua o dels russos que els garanteixen identitat lingüística? Com un poble o nació pot pertànyer a un Estat que nega la seva realitat lingüística?

Vistos els passos que s’han donat, o el govern d’Ucraïna reconeix la diversitat nacional del seu país, es retracta i construeix un Estat federal on l’ucraïnès i el rus convisquin amb cooficialitat (com a Bèlgica el francès i el flamenc o com a Catalunya el català i castellà) o el futur del país, en el millor dels casos, és partir-se en dos.

dilluns, 3 de març del 2014

Horaris del futbol i gestió de la mobilitat

C. Mísser Mascó amb Dr. Rodríguez Fornos un dia de partit a Mestalla
És per tots conegut i acceptat que, quan hi ha partit a Mestalla, el districte del Pla del Real es converteix en un gran i caòtic estacionament. Tota superfície és bona per a estacionar: doble i tercera fila, dins del bulevard de l’avinguda Blasco Ibáñez, damunt de les voreres i passos de vianants… Hi ha molts factors que han acabat definint aquesta barra lliure durant els dies de partit, però n’hi ha dos que crec que són realment remarcables:
El primer i de fàcil explicació és la deixadesa de funcions per part de l’ajuntament de València en fer complir la llei. L’ordenança de circulació de la ciutat de València diu explícitament on no és pot aparcar (article 58) i per tant, si els dies de partit la policia local no actua és perquè té ordres de no fer-ho. D’això se’n podria dir prevaricació. I el pitjor de tot és que els afeccionats es creuen amb el dret de poder estacionar allà on sigui possible. Fa poc un afeccionat Granota em deia que a ells l’Ajuntament els te mania perquè de tant en tant els multa per estacionar a la ronda nord. És el que té no fer complir la llei.
El segon cas i més complex, té a veure amb les televisions. El futbol actual, el de contractes milionaris i impagaments a la seguretat social i a hisenda, està estretament lligat als dictàmens del share televisiu. Audiovisual Sport dictamina a quina hora es jugarà cada un dels partits de la lliga, sense pensar en les conseqüències que això pot tenir en la mobilitat d’una ciutat. No és el mateix jugar a les cinc de la tarda, amb serveis de transport públic funcionant, que jugar a les 9 o 10 de la nit. Aquests partits nocturns són un problema per a la gestió de la mobilitat d’una ciutat, doncs quan acaben, normalment no hi ha transport públic. Què fa aleshores l’afeccionat? Desplaçar-se, irremediablement, en vehicle privat.
Sóc del parer que els ajuntaments haurien d’obligar als equips de futbol a pagar el transport públic nocturn quan el partit finalitza després de l’horari habitual del sistema. I els clubs haurien de repercutir el cost a les televisions. Quan les televisions fan els seus comptes, haurien de tenir present les “externalitats” socials que provoquen. No pot ser que els privats moguin milions per jugar a hores intempestives i el cost l’acabi assumint l’administració pública.