dilluns, 10 de març de 2014

Ucraïna: La llengua com a element identitari

L’espurna que va encetar la primera guerra mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914 a Sarajevo (Bòsnia), de l'hereu al tron dels Habsburg, Francesc Ferran d'Àustria. Un mes més tard Àustria atacava Sèrbia i començava la primera gran guerra. La segona guerra mundial va començar quan, l’u de setembre del 1939, l’Alemanya nazi de Hitler envaeix Polònia.
Ara, 75 anys més tard, Rússia amaga amb envair Crimea, una península que al llarg de la història ha ballat entre Ucraïna i l’antiga URSS. El conflicte bèl·lic que ha viscut Kiev aquests darrers mesos entre partidaris de la Unió Europea i partidaris de Rússia ha acabat amb l’ex-president Yanuckovic exiliat a Moscou i els pro-Europeus governant el país.
El que més m’ha sobtat de les decisions preses pel nou govern pro-europeu ha estat l’eliminació de la cooficialitat del rus com a llengua oficial d’Ucraïna, una decisió, al meu parer, del tot errònia. Actualment, al sud i est del país, el rus és la llengua dominant i 15 milions d’ucraïnesos el tenen com a llengua materna (35% de la població). L’idioma està estretament lligat a la identitat d’un poble i si un govern prohibeix l’idioma d’una part important de la població, aquesta comença a construir-se una nova identitat, en aquest cas sota l’abric de Rússia.
El nou govern d’Ucraïna ha confós la invasió Russa (o les ingerències Russes) amb la identitat en construcció del seu propi país. En el supòsit de que el conflicte vagi a més, de quina part estaran els ucraïnesos de parla russa? Del seu país que els ha prohibit la seva pròpia llengua o dels russos que els garanteixen identitat lingüística? Com un poble o nació pot pertànyer a un Estat que nega la seva realitat lingüística?

Vistos els passos que s’han donat, o el govern d’Ucraïna reconeix la diversitat nacional del seu país, es retracta i construeix un Estat federal on l’ucraïnès i el rus convisquin amb cooficialitat (com a Bèlgica el francès i el flamenc o com a Catalunya el català i castellà) o el futur del país, en el millor dels casos, és partir-se en dos.