dimarts, 20 de desembre del 2011

Del cordó a la bateria: Augment indiscriminat de l'oferta d'estacionament

Fa uns mesos que al carrer Conca (entre Giorgieta i Baró de Patraix) han modificat la tipologia d’estacionament, passant-lo de cordó a bateria. D’aquesta manera impossibiliten la doble fila a la vegada que guanyen oferta d’estacionament en calçada. I em consta que s’està fent en més carrers de la ciutat. En temps de crisis, aquesta solució no és dolenta. No és la desitjable, però és efectiva.
Si València tingués una estratègia de mobilitat municipal clara, tindria una política d’estacionament que avalaria o prohibiria aquestes accions. A més oferta d’estacionament en calçada més demanda i mentrestant, els aparcaments públics que està concessionant l’Ajuntament segueixen a mig gas. La política actual de l’Ajuntament està consistint, únicament, en augmentar l’oferta de places d’aparcament, ja sigui en calçada o soterrades, quan l’estratègia hauria de consistir en mantenir l’oferta (canviant places en calçada per places soterrades) per tal de traure els cotxes de la via pública i guanyar espai públic per a altres usos (carril bus segregat, voreres més amples, distribució urbana, carrils bicis....). Es a dir, que l’ajuntament no gestiona, simplement augmenta l’oferta despreocupant-se de l’efecte que això produeix en la demanda.
El canvi de la tipologia d’estacionament (passar de cordó a bateria) és a curt plaç efectiu, perquè elimina la doble fila amb un cost d’implantació molt baix (només senyalització horitzontal – pintura). Ara bé, es perd la possibilitat de canviar la secció del carrer per a introduir usos més socials. Es veritat que aquests canvis són més cars (amb imaginació no molt més cars) però una vegada s’ha perdut l’oportunitat, costa molt tornar a fer un canvi. Eliminar la doble fila per introduir un carril bici o un carril bus o ampliar la vorera és legítim doncs estàs eliminant una il•legalitat. Amb l’estacionament en bateria implantat, qui serà el polític que s’atrevirà a eliminar places d’estacionament legals? Sense una estratègia de mobilitat municipal que li recolzi les actuacions, cap polític donarà el pas.
I ja posats a fer el canvi i convertir l’estacionament en cordó a bateria, cal fer-ho bé. L’estacionament en bateria dificultat la visibilitat en les interseccions, tant per als vehicles privats com per als vianants. I es veu que els tècnics municipals això no ho saben, doncs han pintat la bateria més enllà del límit de la vorera, pròpiament damunt de la intersecció (veure foto adjunta).
Plaça en bateria dificultant la visibilitat

Com ja he comentat anteriorment la solució a curt plaç la puc entendre (no compartir), però el que no es pot permetre és que es posi en perill la seguretat viària. Una bona proposta per a solucionar aquesta problemàtica i garantir la visibilitat en les interseccions es pintar places d’estacionament per a motocicletes o implantar aparcabicis en les places més properes a les interseccions. Ara bé, la policia local multaria els vehicles que aparquessin damunt de les places de motos? O faria la vista grossa com fa amb la doble fila?
Vehicles en bateria quan l'estacionament està pintat en cordó
La gestió de la mobilitat (i per tant de l’estacionament) ha d’anar acompanyada del compliment de la legislació vigent. I si està prohibit estacionar en doble fila, cal multar-la, igual que caldrà multar als vehicles que estacionin damunt de les places de motos impedint així la visibilitat i posant en risc la seguretat dels vehicles i vianants. Perquè si la policia no fa complir la llei, s’acaba planificant la ciutat pensant en el comportament il•legal dels conductors, posant en perill la seguretat viària dels ciutadans. A més a més, si la ciutadania sap que la policia no multa, acaba ocupant l’espai a plaer, com succeeix en alguns carrers de la ciutat, on els vehicles ja estacionen en bateria quan l’estacionament està pintat en cordó, ocupant un carril de circulació.
Necessitem urgentment una estratègia de mobilitat municipal, una planificació integrada de les actuacions i que la policia faci complir la llei.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Leviatán, de Paul Auster

L’any 2002 em vaig llegir per primera vegada una novel•la de Paul Auster (Trilogia a Nova York) i no vaig acabar d’entrar-hi, possiblement perquè la vaig llegir en unes condicions que no eren les adequades. Aquesta setmana, i aprofitant les 24 hores d’avió que he fet pel viatge llampec al DF, m’he llegit Leviatán. I m’ha agradat.
Ell llibre comença amb un home que mor manipulant un explosiu. El cos gairebé queda desintegrat i el FBI comença una investigació per identificar el cadàver. En Peter Aaron, que llegeix la noticia al diari, identifica ràpidament al mort, el seu amic Benjamin Sachs, i decideix escriure un llibre per explicar el per què d’aquest final tant tràgic.
Aquest relat li serveix a Auster per diseccionar una sèrie de personatges que viuen a Nova York durant la dècada dels 80 i creuar les seves històries a partir de fets aparentment fortuïts, però que condicionaran i molt les seves vides. Els personatges del llibre, tant els principals com els secundaris, són personatges complexos però alhora propers i reals. Auster escriu una novel•la coral que li serveix per parlar de la psicologia de les persones, de les pors, de les frustracions, dels somnis, de com assimilem el pas dels anys i com ens adaptem a aquest procés. Parlar també, i molt, de l’amistat, del valor que donem als amics i de la importància que aquests tenen en la construcció de les nostres vides.
M’he retrobat amb Paul Auster i m’ha agradat.

Leviatán, de Paul Auster. Ed.Anagrama

dimecres, 14 de desembre del 2011

Música i lletra. Feliu Ventura

Bob Dylan va comentar a algun periodista que no havia sentit cap disc decent en els darrers vint anys. Potser és exagerat, però també he sentit a dir que els discs ja es produeixen per ser sentits en centres comercials o supermercats... com a fils musicals mentre consumim i que principalment s’escolten en aparells digitals que no estan fabricats per a escoltar música (ordinadors, telèfons...). I això es nota en la producció i en el so del disc. I hi estic d’acord. Tots els grups moderns que venen milions de discos sonen igual. Jo confonc a Lady Gaga amb la Britney o la Shakira. Fins i tot el Bruce Springsteen comença a sonar malament (que em perdoni el Boss).
La música ja no es consumeix a casa, amb un bon equip de música. S’està perdent la cultura de posar-se un CD i assentar-se al sofà de casa, relaxar-se i deixar-se endur per la música i la lletra de les diferents cançons del disc. Si, perquè un disc està format per cançons, històries que ens expliquen alguna cosa. I fins i tot s’està acabant amb això. El consum actual (internet, I-Tunes, Spotify...) potencia el consum de cançons individuals oblidant el conjunt, el disc. Vivim tant ràpid, que ja no podem consumir discos i sols ens queda temps per assaborir alguna cançó solta, aïllada. Quan fa que no escolteu un CD sencer, de dalt a baix?
Dins d’aquest panorama desolador, és d’agrair que hi hagi músics que decideixin anar a contracorrent. I un bon exemple de resistència és en Feliu Ventura, que no sols pública un disc amb un so més auster que el seu darrer treball, sinó que vol que ens fixem en les lletres, titulant el disc Música i Lletra. Podríem dir que en Feliu és un transgressor, potser un romàntic, però alguna cosa no funciona en el món de la música quan un bon músic ens ha de recordar que un disc es compon de música i lletres. Això em recorda una conversa amb un company d’Universitat que em deia que el seu avi, productor de vi, abans de morir li va dir: Recorda que el vi prové del raïm. Potser de tant en tant cal que ens recordin d’on vénen les coses, quines són les arrels per a no perdre el nord.
I en Feliu Ventura, en el seu darrer treball, ens regala simplement això, bona música i bones lletres. Música i lletra és un disc més despullat que Alfabets de Futur amb la intenció clara de donar protagonisme a les lletres. I amb això no vull dir que la música perdi pes. L’equip Ventura – Penalba torna a funcionar perfectament, en un equilibri que permet donar protagonisme a la música a la vegada que es pot seguir perfectament les històries de cada una de les 11 cançons que componen aquest nou treball.
Enhorabona Feliu, l'espera ha pagat la pena!

Música i lletra