diumenge, 27 de febrer del 2011

Despropòsits del vehicle elèctric

Des de fa mesos es parla amb insistència del vehicle elèctric i es diuen un parell de barbaritats que m’agradaria comentar.

La primera de les barbaritats que he sentit a dir és que la introducció del vehicle elèctric resoldrà els problemes de congestió de les ciutats. El VE no deixa de ser un cotxe i per tant, els problemes de congestió persistiran. El VE per si sol no solucionarà el problema de la congestió, que només es solucionarà apostant pel transport públic i reduint de forma notable el número de vehicles que circulen pels carrers de les nostres ciutats. Si avui circulen 20.000 vehicles per una via congestionada, aquesta seguirà congestionada si els 20.000 vehicles passen a ser elèctrics. Es reduiran les emissions, però no la congestió.

El segon despropòsit es el que anuncia que la introducció del vehicle elèctric implicarà un estalvi energètic. Mentida. Estalvi vol dir consumir menys i la introducció del vehicle elèctric no potencia una reducció del consum actual d’energia sinó que planteja un canvi d’energia (diversificació energètica). Canvia petroli per energia elèctrica. Per tant, la implantació del VE s’ha de vendre com una manera de diversificació energètica. Però la situació es greu perquè el que plantegen les distribuïdores elèctriques es que la recarrega dels VE es faci de nit, quan la punta de demanda elèctrica es baixa, per tal de que la corba de demanda diària d’energia sigui plana. Això no vol dir estalvi energètic, sinó un augment important del consum energètic nocturn. Volen que consum de nit la mateixa quantitat d’energia que consumim de dia. Qui guanya? Les distribuïdores (Iberdrola, Endesa....). On és l’estalvi energètic? No hi ha estalvi, sinó un augment del consum energètic.

Altres barbaritats que he sentit fan referència a la implantació de sistemes tipus “Bicing” amb vehicles elèctrics, a omplir l’espai públic de punts de recarrega pagats per l’administració pública (aquests només s’haurien d’implantar en estacionament soterrats), a permetre la circulació dels VE per zones de vianants....

En definitiva, que el vehicle elèctric tant sols servirà per reduir les emissions i la contaminació acústica. Dos elements d’un gran trencaclosques que tindrà un èxit ambiental i social capdal si va acompanyat d’altres actuacions encaminades a potenciar el transport públic i a millorar l’espai públic urbà per al vianant i les bicicletes.

dimarts, 22 de febrer del 2011

TV3 i democràcia

Ja ha passat gairebé una setmana des del tancament de TV3 al País Valencià i pensava que amb el pas dels dies podria escriure amb certa fredor sobre els fets, però cada vegada que hi penso (i ho faig sovint) m’escalfo.

Ahir vam anar a la concentració que es va fer a la plaça de la Mare de Déu de València i érem un munt de gent (més de 5.000 persones) indignada i impotent davant l’actitud feixista del senyor Camps.

A València no hi ha democràcia. És així de clar. La majoria absoluta del PP ha provocat que l’actitud de l’equip de govern sigui despòtica. El President no assisteix al Parlament, no dona rodes de premsa amb torn de preguntes obertes, està imputat en el cas Gurtel i manipula els mitjans de comunicació per tal de poder controlar-ho tot. Canal 9 s’assembla al Nodo de l’època franquista i TV3, que era una escletxa de llum per a bona part de la societat però una palla molesta en l’ull d’en Camps, l’han tancat. Després diran que Hugo Chavez és un dictador per tancar mitjans de comunicació. Doncs en Camps actua igual. Actua dictatorialment, modificant lleis per poder controlar i tancar els mitjans de comunicació. Està tant malalt i viu tant esquizofrènicament que l’altre dia va dir públicament que era el candidat polític amb més suport social de tota la història de les democràcies occidentals. Aquesta declaració és de malalt. I no ens mereixem un President així.

Ahir al vespre la gent demanava la dimissió de Camps i una regeneració de la classe política valenciana. Volem viure en una democràcia plena, conscient, amb diàleg, participativa...que no tanqui ni manipuli mitjans de comunicació, que dialogui, que pacti enlloc de que imposi.

Una cosa tan senzilla, tant de sentit comú, sembla avui en dia utòpic al País Valencià.

Les canyes només esdevenen llances quan hom les empunya amb esperit de lluita”. Miquel Martí i Pol

divendres, 18 de febrer del 2011

Ja no es veu TV3 al País Valencià

Declaració pública d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV)
València, divendres, 18 de febrer del 2011
Reunida la Junta Directiva d’Acció Cultural del País Valencià el dijous 17 de febrer del 2011, ha pres la decisió de cessar les emissions de TV3 al País Valencià. Això és provocat per les renovades amenaces de noves multes del govern valencià. La nostra entitat ja ha pagat una primera multa de 126.943,9 euros i ara ha de fer efectives dues multes més que sumen 600.000 euros. La data límit per a fer-ho és el 20 de març, si no volem que s’inicie el procés de constrenyiment i embargament de comptes corrents, ajudes i propietats, com l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Ara, a més, se’ns amenaça amb noves multes que significarien 120.000 euros més cada mes.
Davant aquesta decisió, Acció Cultural considera:
Primer. Aquesta campanya de persecució contra Acció Cultural és obra del Molt Honorable Senyor Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana.Un dels motius fonamentals és utilitzar el tancament de TV3 com a pantalla de les greus acusacions que pesen sobre la seua persona com a encausat en el cas Gurtel.
Segon. Aquesta persecució contra Acció Cultural per part del Sr. Francisco Camps va contra l’esperit de tota la normativa europea.Tots els tractats internacionals garanteixen la llibertat de circulació dels productes àudio-visuals. Així s’evita que les fronteres polítiques i administratives siguen un obstacle per a la promoció de la diversitat lingüística i cultural europea.
Tercer. El Sr. Francico Camps ha modificat arbitràriament i expressament la legislació valenciana per a poder forçar al tancament de TV3.Ha arribat a l’extrem d’impulsar una modificació de llei, amb la nostra entitat com a únic objectiu i destinatari: es tracta de la modificació de la Llei 1/2006 de la Generalitat, del Sector Audiovisual, per la Llei 16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat. Subratllem que encara no han passat dos mesos de la modificació de la llei.
Quart. El Sr. Francisco Camps sap que sí que ha existit la reciprocitat de TV3 i Canal 9Acció Cultural va ser la primera entitat cívica que impulsà la creació de Canal 9. També, des del 1989, va ser la que impulsà l’arribada de Canal 9 a Catalunya. Posteriorment, el govern català va facilitar la recepció de Canal 9 a Catalunya durant dos anys, mentre esperava tancar un acord de reciprocitat amb la Generalitat Valenciana. Aquest acord va ser rebutjat pel Sr. Francisco Camps i es continuà la persecució de TV3.
Cinquè. El Sr. Francisco Camps nega als valencians una televisió en la seua pròpia llengua.Considerem que aquesta discriminació és un atac gravíssim a la llengua i la cultura del País Valencià, contra els interessos del nostre poble.
Per tot això, demanem
Que el Partit Popular substituesca el Sr. Francisco Camps com a candidat a les properes eleccions autonòmiques, perquè entenem que és una persona que no respon als interessos valencians. Només així es podran resoldre els preocupants nivells de degradació de la democràcia que actualment pateix el nostre país i aconseguirem que les institucions valencianes recuperen la seua dignitat.
Tot i això, Acció Cultural no considera tancada la història de TV3 al País Valencià. Primer, perquè el fons del conflicte jurídic resta pendent de resolució al Tribunal Suprem i, posteriorment, si cal a unes altres instàncies europees. Perquè tenim la raó.
Finalment, volem agrair l’esforç i la solidaritat que, tant durant els darrers 26 anys com en aquests moments, han mostrat cap a Acció Cultural del País Valencià els seus socis, centenars de milers de ciutadans dels País Valencià, Catalunya i les illes Balears i tota la societat civil del nostre país, siguen associacions, partits polítics, sindicats, etc. A tots, moltes gràcies.

diumenge, 6 de febrer del 2011

Estrategia de ciutat, estrategia de mobilitat. Seminari Ciutats_011

Aquest mes de febrer l’Institut del Territori està organitzant el seminari Ciutats_011, centrat en la planificació i gestió de la mobilitat a les ciutats. Hi ha hagut dos ponències molt interessants que conviden a la reflexió sobre com estant fent les coses a la ciutat de València. Diuen que les comparacions sempre són odioses, però a vegades cal fer-les per comprendre la magnitud de la tragèdia a la nostra ciutat.
En Ricardo Marques, de la universitat de Sevilla, ens va parlar del cas d’èxit del foment de la bicicleta a Sevilla. En 4 anys han passat de 6.000 usos diaris a gairebé 70.000. En aquests 4 anys, Sevilla ha implantat 120 quilòmetres de carrils bici segregats eliminant carrils de circulació o estacionament, ha posat en funcionament el sistema de lloguer de bicicleta pública “Sebici” i ha aprovat una nova ordenança de circulació. Però es que han anat més enllà. Han convertit en carrers de vianants bona part del centre històric, per l’avinguda de la Constitució, on fa quatre anys circulaven 20.000 vehicles, ara només hi circula el tramvia, els vianants i les bicis. Sevilla té una estratègia de mobilitat i el que és més important, té un projecte clar de ciutat.
Ahir ens van explicar el cas de Donostia. Des de fa anys, l’equip de govern amb Odón Elorza al capdavant, aposta pel que ells anomenen “Estímul i dissuasió”. Estimular entre la població l’ús de modes de transport sostenibles (anar a peu, bicicleta i transport públic) i dissuadir el vehicle privat del centre. De nou, una estratègia de ciutat que obliga a actuar en diferents fronts, no en un de sol. Han reduït carrils de circulació al centre, han implantat una potent xarxa de transport públic d’autobusos amb prioritat semafòrica (mouen 29 milions de passatgers a l’any), han potenciat l’ús de la bicicleta amb una bona xarxa de bidegorris i un sistema de lloguer de bicicleta pública i han portat a terme una potent actuació d’estacionaments dissuasoris i estacionaments per a residents. La senyora Dafauce (regidora de mobilitat de Donostia) va acabar la xerrada dient que el més important de tot per a planificar i gestionar la mobilitat en una ciutat és tenir un pla, un projecte de ciutat que et marqui el camí a seguir.
Després d’aquestes dos xerrades, és necessari i urgent preguntar-se quin pla té la ciutat de València. Quin és el projecte de ciutat? Hi ha algun projecte de ciutat? València no té un Pla de Mobilitat (ni se l’espera). Fa actuacions soltes, descoordinades, a vegades contradictòries unes amb les altres. Implanta una xarxa de carrils bici allà on no molesti als vehicles, sense eliminar estacionament ni carrils de circulació, implanta una zona 30 al Carme quan el que s’hauria de fer es tancar-lo al trànsit, construeix aparcaments soterrats per a residents però com permet l’estacionament en doble fila en superfície aquests es queden buits (qui paga el dèficit?), EMT transporta 90 milions de passatgers a l’any (si funcionés igual de bé que el bus de Donostia hauria de transportar 126 milions), cada anys perd més passatgers, té una velocitat comercial baixa i unes freqüències millorables.
A València li fa falta un Pla de Mobilitat i el que encara és més important, una estratègia de ciutat. S’ha preguntat mai Rita quina és la València que ella vol o s’imagina per al 2020? Jo si, i no anem per bon camí!

dissabte, 5 de febrer del 2011

Europa, tard i malament

Segueixo amb atenció els esdeveniments que s’estan produint a Tunísia, Egipte, Jordània... i tot i que són esperançadors, no deixa de molestar-me l’actitud i el paper hipòcrita de la diplomàcia europea i americana, que va acompanyada d’una falta de rigor periodístic alarmant.. El País porta dies encapçalant les noticies amb el titular: “Ola de cambio en el mundo árabe”.

Fa mig any, Tunísia o Egipte eren països completament estables. Ningú criticava l’acció de govern de Ben Ali ni de Mubarak. Donaven estabilitat a una zona conflictiva del planeta, eren bons aliats occidentals, garantien la Pau amb Israel i ja està. La llibertat d’expressió i la llibertat política i democràtica (ara tant reclamada) eren anhels socials que podien seguir sent reprimits si servia per mantenir l’estabilitat de la zona. I a Europa i als Estats Units ja els estava bé. Eren còmplices d’aquesta situació.

Ara bé, finalment la societat ha esclatat. L’atur i els escàndols de corrupció (i les xarxes socials) han mobilitzat a la societat del magreb per sortir al carrer, cridar ben fort que ja n’hi ha prou i demanar una democratització dels seus governs. Ha hagut de ser la societat civil del magreb la que ha sortit al carrer a demanar llibertat, perquè des de fa anys, Europa i EEUU eren còmplices dels governs dictatorials. Ara, a correcuita, EEUU i algun país europeu (de nou la política comú exterior europea ha estat lamentable) reclamen canvis a Tunísia i a Egipte. De nou, com gairebé sempre al llarg de la història, van tard i malament.

Si ens creguéssim de veritat que Europa i EEUU volen ser els principals garants de la democràcia al món, haurien de criticar igual que critiquen ara l’acció de Mubarak, les polítiques portades a terme pels governs de la Xina o dels Emirats Àrabs. Per què tant sols demanen democràcia a Tunísia o a Egipte? Perquè la revolta ja ha començat i no hi marxa enrere. I per què no demanen el mateix a la Xina? Perquè la Xina ja controla el món i ningú s’atreveix a alçar la veu contra ells. I als Emirats Àrabs? Perquè hi ha diners i grans inversions occidentals i sols faltaria que amb la crisi que patim rebentéssim la bombolla dels emirats àrabs. Com sempre, els diners és el que vertaderament compta i la resta (democràcia, llibertat...) són termes secundaris.

Seria desitjable que els mitjans de comunicació seguissin igual de crítics amb els governs totalitaris àrabs un cop s’aclareixi la situació d’Egipte, Tunísia i Jordània (compte amb Jordània, que el 60% de la població del país són Palestins refugiats).

Demanar democràcia als països pobres (Egipte, Tunisia...) i girar el cap a la situació política dels països rics (Xina, Emirats Àrabs...) només demostra la hipocresia imperant en la democràcia occidental. Esperem que això canviï.