diumenge, 23 de febrer del 2014

El consultor internacional

El Consultor, després de prendre un cafè sol, es descarrega les targetes d’embarcament del vol d’aquesta tarda al passbook del seu smartphone. Deu minuts més tard té la maleta de mà preparada. Truca a Teletaxi i demana una unitat. S’acomiada de la seva muller i es dirigeix cap a l’aeroport amb la quotidianitat de qui va a comprar el pa a la fleca del costat. Després d’aguantar les maleïdes cues del control de policia s’encamina, amb el temps just, cap a la porta d’embarcament corresponent. La targeta Or que posseeix li permet sol·licitar un up-grade, que demana amb educació a l’hostessa de darrera el mostrador. Com té al compte desenes de milers de punts, milles, avios o com collons li vulguin dir, l’hostessa li diu que pot asseure’s en un comodíssim sofà-llit que hi ha damunt de la cabina del pilot, des d’on podrà gaudir de la fabulosa nit estrellada de l’Atlàntic sud. Moment màgic, breu i de nou xoc brutal contra la realitat. Bussines va pler.
12 hores després, el Consultor es desmaia damunt d’un llit, d’un hotel, d’un país llunyà, més cansat que amb ganes de sopar. S’adorm. A les 5 del matí sona el telèfon mòbil, que es va deixar encès i amb l’opció de “no molestar” desactivada. Algú encara no s’ha assabentat que no tot el món viu en el mateix fus horari. Ja no pot tornar a adormir-se. El sol comença a filtrar-se per la finestra de l’habitació i il·lumina la paret de l’hotel del davant. El Consultor, després de donar algunes voltes pel llit, abandona el somni de poder adormir-se de nou. Dutxa ràpida, quatre notes per preparar la reunió del matí i esmorzar al restaurant de l’hotel. Un buffet que als ulls del turista playero sembla fantàstic, però que al Consultor se li fa pesat i repetitiu, igual en tots els hotels del món.
La reunió és llarga, a vegades amb converses banals que no porten enlloc, però el Consultor aconsegueix avançar. Tothom fa el seu paper a la perfecció. El client, el soci local i el consultor internacional. Quin equip més potent! La reunió finalitza a les 13 en punt (hora de dinar). Encaixades, somriures i ens veiem el proper mes. La globalització funciona a la perfecció, de nord a sud però també de sud a nord. No ens enganyem, ja no hi ha coneixements que transferir, ells són tant bons com nosaltres, pensa el consultor. L’únic que volen que els transferim són els dòlars del BID i el peatge a pagar som nosaltres, els consultors internacionals. Tots treballem, tots cobrem i tots contents.

El consultor dina en un buffet tipo Rodizio no apte per a malalts de gota. Tarda calorosa i avorrida treballant en el hotel. Passeig nocturn i sopar en algun restaurant amb terrassa enfocada cap al mar, per veure si alguna brisa s’equivoca i refresca l’ambient. El consultor sopa sol. L’única companyia que té és una cervesa ben fresca i si està de sort i el restaurant té wi-fi, el seu smartphone. Passeig de tornada a l’hotel i zapping infinit a la televisió de l’habitació. Dona igual que tingui 5 o 1.000 canals. Després de donar dos voltes a tots els canals, el consultor tanca la tele i es posa a escoltar música estirat en el seu llit king size. Està enamorat dels seus auriculars Sennheiser, que aconsegueixen aïllar-lo d’aquest racó de món on es troba. Moment de pau abans de caure adormit. Demà vol de tornada a casa.

divendres, 21 de febrer del 2014

Sobredimensionament del viari urbà

Vehicles estacionats en cordó en un dels carrils de circulació de Tres Forques
L’estiu passat, l’avinguda Tres Forques va estar en obres durant un parell de mesos ben bons. Normalment les obres que impliquen talls de carrers importants o reducció de la secció, com va ser el cas, es fan en època estival per tal de que l’impacte en el trànsit sigui mínim, ja que a l’agost el volum de trànsit disminueix considerablement.
Ara bé, l’obra a Tres Forques es va allargar i no es va concloure fins a finals de setembre. El bo del cas és que es va tallar un carril per sentit entre Giorgieta i el carrer Chiva i, per art de màgia, els veïns van utilitzar la resta del tram fins al carrer d’Aiora per estacionar (veure fotografia). L’avinguda, a finals de setembre, va funcionar perfectament amb dos carrils per sentit.
Quines conclusions podem extreure d’aquesta experiència? La primera i més important, és que l’avinguda Tres Forques està sobredimensionada. Li sobra un carril de circulació per sentit, es a dir, que funcionaria sense problemes amb una secció de 2+2. A partir d’aquí, la segona pregunta que ens hem de fer és: quin ús li podem donar als carrils que sobren? Els veïns van optar per la solució fàcil d’ocupar l’espai per estacionar. Per a mi, aquesta seria una bona solució si anés lligada a la reducció d’oferta d’estacionament en altres indrets del barri, amb l’objectiu de guanyar espai per a altres usos més socials (places, voreres...). Però hi ha possibilitats més enriquidores. Per què no implantar una plataforma reservada per a l’autobús de la EMT?  Per què no implantar un carril bici que enllaci l’eix ciclista del carrer Conca amb el polígon industrial Vara de Quart? Voreres més amples?
És acceptat per gairebé tothom que la ciutat de València està sobredimensionada a favor del vehicle privat. El regidor de torn sempre diu que a València no hi ha congestió i l’existència de la doble fila també confirma el sobredimensionament del viari. Ja és hora de que la ciutat de València comenci a repartir l’espai urbà d’una manera més equitativa i pensar quin ús li podem donar a l’espai viari que li sobra al vehicle privat.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Intemperie, de Jesús Carrasco

Un nen fuig d’un poble sense nom de l’altiplà castellà. És època de sequeres i vagar per l’altiplà és dur, molt dur. La història tampoc té data, però podria ser la primera meitat del S.XX, en plena postguerra. Vagant per camps de blat segats fa mesos i per terres en guaret, patint insolacions un dia si l’altre també, el nen es troba amb un vell pastor de cabres, que com ell, també fuig. La parella protagonista comença aleshores una fugida endavant amb l’objectiu de sobreviure al medi hostil i a l’agutzil del poble que els va seguint el rastre.

El llibre traça perfectament la relació humana de dos personatges que al principi és tracten amb fredor, però la necessitat de treballar en equip acaba per teixir una relació íntima i estreta, encara que sempre amb les paraules justes. Els dies de fugida i les vivències al costat del pastor són per al nen una escola de maduresa a marxes forçades. En pocs dies el nen perd la poca innocència que li queda i s’enfronta a la més crua de les brutalitats humanes, per deixar enrere una infantesa que no ha pogut viure ni gaudir.

Escrit amb un vocabulari ric i a vegades complex (sóc home de ciutat i el vocabulari de l’altiplà castellà relacionat amb el camp i les cabres se m’escapa), en Jesús Carrasco (Badajoz 1972) escriu un llibre directe, de frases curtes i contundents. L’estil de la prosa de l’escriptor extremeny ajuda a descriure la situació crítica dels dos personatges, que moltes vegades s’entenen més amb els silencis que no pas amb els diàlegs. La descripció dura de l’ambient que envolta als protagonistes s’entrellaça amb la crueltat de la història d’una forma natural, creant una atmosfera del tot coherent. Una novel·la sòbria, dura i contundent.

Inremperie de Jesús Carrasco

Ed. Seix Barral. Barcelona, 2013

divendres, 7 de febrer del 2014

La transparència de la casa reial. Una operació de maquillatge

Que la casa del rei anunci que a partir d’ara dona a conèixer el sou que tindrà la reina Sofia (131.739 euros) i la princesa Letizia (102.464 euros), per a mi no és una novetat ni molt menys un gest de transparència. Les veritables opacitats de la família reial segueixen intocables i ben amagades i el que és pitjor, sembla ser que amb aquests petits retocs de maquillatge la gent està satisfeta.
El pressupost oficial de la casa del rei per aquest 2014 es de 7.77 milions d’euros. El article 65 de la Constitució espanyola diu molt clarament que “El Rey recibe de los Presupuestos del Estado una cantidad global para el sostenimiento de su Familia y Casa, y distribuye libremente la misma”. Per tant, com el Rei distribueixi aquests 7,7 milions d’euros no ens ha de preocupar i per tant que em digui que a la reina li dona 130.000 o 200.000 euros m’és igual. Jo el que vull saber, i segueixen sense explicar-nos clarament, és en que es gasten aquests 7,7 milions. La liquidació del pressupost que publica la casa del rei és senzilla i no aclareix, per exemple, per què hi ha una desviació de 135.000 en inversions o per què el 68% de la partida de personal correspon a incentius al rendiment.
A més a més de la publicació detallada de la liquidació del pressupost, hauria de ser obligatori que el rei rendís comptes amb el tribunal de comptes. Totes les administracions públiques són auditades pel Tribunal de comptes, que té la funció d’exercir el control extern de l’activitat econòmica i financera del sector públic. Per tant jo em pregunto: per què els comptes de la casa del rei (pressupost públic) no passen pel Tribunal de comptes? (S’excusen en que la constitució diu que el rei distribueix lliurement i que per tant no té que rendir comptes).
A més a més de voler saber en què es gasta la casa del rei els 7,7 milions d’euros, també crec que és necessari saber quants milions rep la casa del rei d’altres ministeris. El ministeri de defensa, el ministeri d’Interior, Patrimoni, dediquen anualment un pressupost a la casa del rei que és desconegut. És un forat negre que sovint els partits d’esquerra o nacionalistes han demanat al Congrés de fer públic i la resposta sempre ha estat evasiva: És impossible de quantificar! Per tant, no podem dir que el rei li costa als espanyols 7,7 milions. Al S.XXI seguim sense poder saber realment quant ens costa ser una monarquia.
Per últim i de la mateixa manera que cada vegada més polítics ho fan (encara que no ens creiem el que publiquen alguns), el rei i els diferents membres de la casa reial haurien de fer públic el seu patrimoni. Diversos mitjans (sempre estrangers) situen la fortuna del rei al voltant dels 1.800 milions d’euros, una fortuna que no es pot fer amb un pressupost de 7,7 milions d’euros anuals. Per tant, crec que tenim el dret de conèixer el patrimoni de la família reial per saber si juguen net o no.

Així que aquests anuncis de transparència no són res més que un maquillatge per poder seguir amagant el que realment la societat necessita saber en un estat democràtic del S.XXI. 

dilluns, 3 de febrer del 2014

València Califòrnia, de Sènior i el Cor Brutal

Per finalitzar la trilogia dedicada a la discografia existent de Sènior i el Cor Brutal tant sols em faltava comentar-vos el tercer disc de la banda, València, Califòrnia, publicat ara fa aproximadament un any.
En aquest cas, València, Califòrnia és un disc  que es podria definir com més d’autor o folk, doncs és musicalment molt més tranquil i senzill. La guitarra acústica, els teclats i l’harmònica acompanyen unes lletres que en molts casos segueixen sent colpidores i dures. Per mi és el disc que llança a Miquel Àngel Landete com un dels millors lletristes actius en llengua catalana. Té una ploma aguda que sap acompanyar amb una música tendra històries d’amor i insurrecció.
Aquest disc guanya en homogeneïtat respecte a Gran, doncs té un fil conductor molt clar. El disc s’obre amb Una bomba de plaer (ix ja de l’anonimat droga’t i folla i perd el cap per algú que et furte el temps i que et demostre de que estem fets.. som una bomba de plaer), segueix amb El Somni s’ha acabat (quina sort que la vida cada dia et torne a perdonar, quina sort que el present ja s’ha acabat) i continua amb una espectacular Flor de maig, que a mi em recorda, i molt, a la novel·la de El raïm de la ira, de John Steinbeck. Podria ser-ne la banda sonora, tal i com va fer en Bruce Springsteen amb The ghost of Tom Joad. Per mi la millor cançó de l’àlbum. La quarta cançó, la Gran esperança roja, és una contundent declaració de principis (jo sóc només un covard però tinc roig a la sang) i també m’agrada molt la cançó Ella Plou (ella plou i el cel segueix blau). Tanca el disc la peça València, Califòrnia, un “mantra” de 11 minuts on es reivindica el paper de la banda, El Cor brutal, amb guitarres elèctriques i bateria que van guanyant intensitat. La cançó repeteix “allí tots serem germans i no patirem més fam i l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar” en una València Califòrnia imaginària que de la mà de Sènior i el Cor Brutal tenim més propera que mai.
Vosaltres, amb la vostra música, feu que en aquest racó de món es pugui viure més dignament i ens ajudeu a nosaltres, els covards, a sobreviure deliberadament.