Per finalitzar la
trilogia dedicada a la discografia existent de Sènior i el Cor Brutal tant sols em faltava comentar-vos el tercer
disc de la banda, València, Califòrnia,
publicat ara fa aproximadament un any.
En aquest cas, València, Califòrnia és un disc que es podria definir com més d’autor o folk,
doncs és musicalment molt més tranquil i senzill. La guitarra acústica, els teclats
i l’harmònica acompanyen unes lletres que en molts casos segueixen sent
colpidores i dures. Per mi és el disc que llança a Miquel Àngel Landete com un
dels millors lletristes actius en llengua catalana. Té una ploma aguda que sap
acompanyar amb una música tendra històries d’amor i insurrecció.
Aquest disc guanya
en homogeneïtat respecte a Gran, doncs té un fil conductor molt clar. El disc s’obre amb Una bomba de plaer (ix ja de
l’anonimat droga’t i folla i perd el cap per algú que et furte el temps i que
et demostre de que estem fets.. som una bomba de plaer), segueix amb El Somni s’ha acabat (quina sort que la vida cada dia et torne a
perdonar, quina sort que el present ja s’ha acabat) i continua amb una
espectacular Flor de maig, que a mi
em recorda, i molt, a la novel·la de El raïm de la ira, de John Steinbeck.
Podria ser-ne la banda sonora, tal i com va fer en Bruce Springsteen amb The
ghost of Tom Joad. Per mi la millor cançó de l’àlbum. La quarta cançó, la Gran esperança roja, és una contundent
declaració de principis (jo sóc només un
covard però tinc roig a la sang) i també m’agrada molt la cançó Ella Plou (ella plou i el cel segueix blau). Tanca el disc la peça València, Califòrnia, un “mantra” de 11
minuts on es reivindica el paper de la banda, El Cor brutal, amb guitarres elèctriques i
bateria que van guanyant intensitat. La cançó repeteix “allí tots serem germans i no patirem més fam i l’amor s’escamparà com
el vi en un bon dinar” en una València Califòrnia imaginària que de la mà de Sènior i el Cor Brutal tenim més
propera que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada