dimecres, 29 de setembre del 2010

La Vaga General i el paper dels sindicats al S.XXI

Aquests dies previs a la Vaga General he pogut copsar, entre els companys de feina, un ferotge rebuig als sindicats. Vist des de l’empresa privada, els sindicats tenen la guerra perduda.

Quan el país funcionava, principalment, gràcies a les grans factories i al treball del funcionariat, els sindicats eren ben visibles i feien una feina d’interlocució important. Però els anys han anat passant i l’estructura productiva del país ha canviat. El sector secundari ha perdut pes i els serveis s’han convertit en la primera font de treball dels espanyols. I en les empreses de serveis, les relacions treballador empresari es fan cara a cara, sense interlocutors sindicals, per a bé i per a mal.

D’aquesta manera, cada vegada és menys la població a la qual els sindicats ajuden o assessoren i per tant, cada vegada hi ha més població que no entén les seves funcions.

A tot això s’ha de sumar la cultura imperant, aquella que potencia, per damunt de tot, l’èxit individual per damunt del col·lectiu. Hem construït una cultura individualista que no entén que un grup de persones lluitin i defensin els interessos dels treballadors. Si jo tinc èxit individual, ningú m’ha d’ajudar i aconseguiré un sou millor negociant individualment amb el meu cap. Aquesta és la clau del rebuig sindical en les empreses privades.

Ara bé, crec que si els sindicats es renovessin i s’interessessin per la situació dels treballadors de les empreses privades (serveis en general), per tal de poder arribar a un percentatge de treballadors més gran, ens podrien ajudar en temes que van més enllà del sou. Horaris laborals, jornades partides, conciliació laboral.... son temes que van deslligats del sou i que crec que a l’empresa privada s’han de millorar. En aquest sentit Espanya està a la cua del món, molt lluny del que passa a França o Alemanya per exemple.

I per acabar, sols dir que el dret a la vaga és un dret constitucional que tenim tots. He sentit a dir “Jo sóc lliure per anar a treballar i per tant, no entenc que el transport públic no funcioni”. Doncs bé, jo responc: “Els treballadors del transport públic també són lliures de decidir si volen anar a treballar o no i si volen fer Vaga, és un dret constitucional que tenen i per tant cal respectar-lo”.

diumenge, 26 de setembre del 2010

El somni d'Àfrica

Atret per la literatura de viatges o per un interès purament geogràfic, o pot ser per ambdues coses combinades, les històries dels descobridors del cor d’Àfrica durant la segona meitat del segle XIX em fascinen. Els relats d’Speke, Burton, Stanley o Livingstone em transporten a una època on encara existien espais en blanc dins dels mapes continentals, tal i com deia Conrad. I a mitjans del XIX, el cor d’Àfrica era un gran espai en blanc, un caramel dolç per a les principals potencies europees. I entre elles, la que va creure més en fer realitat els mites cartografiats per Ptolomeu, va ser Anglaterra.

La Royal Geographical Society finançava grans expedicions al cor d’Àfrica amb un objectiu purament científic, encara que ningú amagava que obrir rutes cap al cor d’Àfrica significava ser el primer en obrir les portes al comerç. Amb aquest objectiu, Anglaterra es va llençar a descobrir per als occidentals un cor d’Àfrica ple de mites. Els llacs Victoria i les fonts del Nil eren els objectius més perseguits. Burton i Speke van liderar les primeres expedicions i poc després van protagonitzar una de les discussions més sonades del S XIX. Del primer diuen que escrivia molt bé i que tenia una retòrica perfecta. Del segon, que era un vertader explorador, que sempre volia veure que hi havia darrera del turó que tenia al davant. Dibuixava molt bé, però escrivia malament i no tenia bons dots d’oratòria. El 1859 Speke va descobrir les Fonts del Nil i tres anys més tard, quan va arribar al Caire, va enviar un curt telegrama a la Real Geographical Society “Nile source was traced”.

Burton havia perdut la cursa. La glòria i la història serien per a Speke. O no. Burton va posar en dubte la descoberta de Speke i va utilitzar la seva oratòria per a crear dubtes dins de la Real Greaographical society. Es va posar data per a celebrar un debat on Speke i Burton defensarien les seves teories. Speke va patir un accident de caça a Anglaterra i no va poder defensar la seva descoberta. Moria sense gaudir el gust de la victòria, sense els honors que es mereixia el descobridor de les Fonts del Nil. 16 anys més tard, Stanley circumnavegava el llac Victoria i confirmava la descoberta d’Speke.

Durant aquesta època (finals del S XIX) Stanley i Livinsgstone van seguir els passos de Speke i Burton, anant més enllà, descobrint nous llacs, les muntanyes de la Lluna, obrint noves rutes comercials... Stanley, un periodista d’origen galés nacionalitzat americà, va caure per primera vegada a l’Àfrica per casualitat. No hi havia noticies de Livinsgtones des de feia dos anys i li van encomanar la tasca de trobar-lo. Després de la ja cèlebre “Doctor Livingstone suposo”, l’Stanley va quedar enganxat d’Àfrica i aquell primer viatge en van seguir uns quants més.

Així acabaven els mites d’Àfrica i s’omplia de noms l’espai buit del plànol africà. Després vingueren èpoques més fosques, on l’esperit científic va desaparèixer per complet i va donar pas a un interès comercial ferotge. El comerç d’esclaus primer i després la colonització dels territoris africans, amb dos guerres mundials pel mig, ens ha deixat l’Àfrica que coneixem.

Tinc ganes de conèixer Àfrica i rebuscar entre els paisatges allò que em recordi a les grans exploracions de Speke i Stanley. Alhora sóc conscient de que Àfrica ja no és això. Mike Davis en el seu llibre Planeta de ciutats misèria ens ho deixa ben clar. El mite, el somni d’Àfrica, ja no existeix més enllà de la literatura. Potser aquest és el paper de la literatura, mantenir mites i somnis.

El sueño de Àfrica, Javier Reverte, 1998. Alianza Editorial

Diario del descubrimiento de las Fuentes del Nilo. John Hanning Speke.2003. Relecturas Viajes. Espasa Calpe

dijous, 9 de setembre del 2010

28N

Un cop coneguda la data de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, podem començar a fer càbales sobre el que creiem que pot passar després del 28 de novembre. I sincerament crec que no passarà res espectacular. Les coses estan prou clares. Si ERC i CiU sumen, Mas serà el nou president de Catalunya. Apartat en Carod Rovira de la primera línia política i ideològica d’ERC, en Puigcercós aposta per tornar a fer president a un líder de dretes. La sentència del TC contra l’Estatut li permet explicar a l’electorat d’ERC (que es declarà d’esquerres per formar el primer Tripartit) que cal apostar fort per l’independentisme i no entrar a debatre sobre si som de dretes o d’esquerres. Ara bé, jo em pregunto: És un bon company de viatge CiU, que declara obertament que no vol la independència de Catalunya? De nou, el discurs d’ERC colisionarà amb l’ideari polític del partit amb el qual, si poden, formaran govern.

El que està per veure es si CiU i ERC (que segons les enquestes patirà una devallada important) sumaran els suficients diputats per formar govern. Si no sumen, la cosa pot començar a ser divertida. Entraran aleshores en escena Reagrupament i Solidaritat, els dos partits independentistes que s’estrenen en les eleccions catalanes, liderats per Carretero (antic Conseller d’ERC) i Joan Laporta. Jo crec que no hi ha massa electoral suficient per a donar entrada al parlament a un partit nacionalista (CiU) i tres independentistes (ERC, Reagrupament i Solidaritat). Algú es quedarà fora o els dos grans perdran bastant. Amb aquest escenari, el paper de Reagrupament i Solidaritat pot ser clau si ERC i CiU no sumen. I seria divertit, perque passaríem d’un tripartit a un altre. Tan queixar-se en Mas del tripartit d’en Montilla i potser ell haurà de fer un Tripartit amb en Carretero o en Laporta. I acceptarà Puigcercós un tripartit amb en Carretero? Potser si, perquè ja no està en Carod.

Pel que fa al PSC, en Montilla serà President si treu majoria absoluta o suma amb ICV, ambdues coses poc probables. Ell diu que necessita 67 diputats per governar sol, el que escenifica la soledat del PSC i les poques probabilitats de formar govern.
Ciutadans desapareixerà del mapa tant si es presenta UPD com si no ho fa i el PP es mantindrà o caurà encara més i per tant seguirà sent un partit residual a Catalunya. Com a anècdota divertida, avui he llegit que Unió Valenciana, el partit blavero del desaparegut Lizondo, es presentarà a les eleccions catalanes per defensar els drets dels valencians. Tremendu!!
Així doncs, no cal tant rebombori per aquestes eleccions. Les coses estan prou clares i tant sols cal esperar a veure si CiU i ERC sumen. Si no sumen, les setmanes posteriors als 28N encara poden ser una mica interessants.
I el que segueix sent patètic són les declaracions dels polítics en campanya. Segueixo pensant que el nivell polític és, en general, baix i que ens prenen o es pensen que som idiotes. Potser dedico algun post a “declaracions en campanya”. Això si que pot ser divertit!

divendres, 3 de setembre del 2010

La pitjor sanitat pública del país

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública ha publicat aquesta setmana el seu informe anual sobre l’estat de la sanitat pública a les diferents comunitats autònomes d’Espanya. I el País Valencià, per cinquè any consecutiu, té el discutible honor de ser la comunitat autònoma amb la pitjor sanitat pública.

L’informe recopila cada any una sèrie de variables relacionades amb la sanitat, les puntua i crea una llista on ordena de millor a pitjor les diferents CCAA. Algunes de les variables que l’estudi té en compte són: despesa sanitària per càpita, llits per càpita, nº d’equips per 1.000 habitants, treballadors sanitaris per cada 1.000 habitants, despesa farmacèutica, augment de la despesa farmacèutica, percentatge de despesa en genèrics, valoració ciutadana, llistes d’espera i privatització dels serveis sanitaris, entre d’altres.

Després de puntuar totes aquestes variables, el País Valencià treu una nota de 26 punts, quant la màxima és de 78. Navarra, amb la millor sanitat pública segons l’estudi, obté un 56 (Catalunya un 42, situant-se en la posició 12 de 17 CCAA).

I no és un fet puntual que el País Valencià estigui a la cua en matèria de sanitat pública. És un fet crònic. Aquest informe es publica anualment des de l’any 2004 i en totes les edicions, excepte la del 2006, el país estava a la cua.

Així doncs, en les darreres legislatures, el govern no ha fet res per millorar la sanitat pública. Segueix amb el model de privatització d’hospitals (La Ribera, Manises...) i construint un mega hospital (La Nova Fe) que no sé sap quan es posarà en funcionament perquè no hi ha diners per a equipar-lo ni infrastructures per a desplaçar al personal.

El país Valencià està a la cua en sanitat pública i també liderem el rànquing de fracàs escolar. Es veu que tot allò que va lligat a donar un servei públic a la societat per part de l’administració, no importa al govern del President Camps i Consellers Cervera i Font de Mora. Això és política i estratègia ideològica, tinguem-ho clar. No és deixadesa. I ja comencem a recollir els fruits!

Podeu llegir l’informe a la web de La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública

http://www.nodo50.org/fadsp/

dimecres, 1 de setembre del 2010

Tot recordant Estellés

El 4 de setembre del 1924 naixia a Burjassot Vicent Andrés Estellés. Aquest dissabte, nombrosos municipis del País Valencià li retran un homenatge en el que hagués estat el seu 86 aniversari.

Com les institucions del país sembla que obliden a tots els intel·lectuals que escriuen i escrivien en català, és la societat civil la que s’ha organitzat per a festejar i homenatjar a Estellés. Alginet, Burjassot, Benimodo, Manuel, Benicarló, Vinaròs, Elx, Guardamar, Benimaclet, Otos, Benaguasil, l’Alcudia, Montserrat, Vilamarxant i Alboraia celebraran un dinar o sopar popular mentre es reciten poemes de l’autor.

Crec que és una bona manera d’homenatjar a Estellés, amb un acte popular que apropa la poesia a la població, ja que recitals de poesia al carrer se’n fan ben pocs. I tot ben acompanyat amb menjars i begudes de la terra. Què més podem demanar-li a un final d’estiu?