dissabte, 27 de setembre del 2008

Concert d'Extremoduro

Què passa quan un grup que ha marcat amb força a més d’una generació, torna després de sis anys de silenci? Que arrassa i omple el recinte que li dona la gana. Extremoduro han tornat, han enregistrat un disc molt bo (La ley innata) i estan de nou de gira. Ahir, al camp de futbol de Beniparrell (València), vam veure com els Extremoduro han tornat en plena forma. Un escenari immens, un so bo i potent i un joc de llums contundent, acompanyen a la banda i a un Robe que sorprén pel bon estat de forma.
Van començar el concert amb la cançó Deltoya. Una bogeria. Després un parell més de temes vells, vint minuts de La Ley Innata i alguna cançó del Yo minoría absoluta i Canciones prohibidas. Una primera part de concert amb alguns alts i baixos, moltes cançons dels dos darrers treballs i un públic completament entregat. No hi ha res millor per a triomfar que estar-se tancat sis anys a casa i tornar per la porta gran. Sorprenentment, després de la primera hora de concert, van fer una parada de vint minuts per a “recuperar-se i prendre vitamines”. Feia anys que no veia un intermig en un concert de rock. El bajón va ser considerable, però després de la pausa van tornar per a tocar els clàssics de sempre. Lúltima hora va ser molt bona, fácil. Per acabar, Ama, ama y ensancha el alma i un record per a Platero y Tu, amb un solo de guitarra de Iñaki “Uoho”, ex Platero y Tu i ara guitarrista i productor dels renascuts Extremoduro.

diumenge, 21 de setembre del 2008

La Zona 30 com eina per a recuperar l'espai urbà

Aquest any he fet el segon postgrau de planificació i gestió de la mobilitat, a la UPC, i ara n'estic patint les conseqüències. A finals d’octubre he d’entregar la memòria i aquí estic, tancat a casa tots els caps de setmana, escrivint i llegint sobre les Zones 30. Per cert, he descobert a en Colin Buchanan (es veu que és conegut, però jo l’he descobert ara), un anglés que l’any 1963 va publicar un llibre (Traffic in towns) descrivint com de negativament afectaria el cotxe a les nostres ciutats i proposant actuacions de millora com la restricció al trànsit dels centres urbans (ell en deia illes ambientals). Hem estat tant burros, que hem seguit 40 anys potenciant el cotxe quan sabiem clarament el que pasaria. I ara tenim un marró del mil. (Els lobbys de presió automobílistics hi tenen molt a dir). Doncs així estic passant els caps de setmana, entre llibres, internet, articles, ordinador.... és el segon cap de setmana que paso tancat a casa i encara me’n queden cinc més. He fet alguna escapada esporàdica al cine (Che, el argentino i El baño del Papa) i poca cosa més. Ara només penso en que arribi novembre, entregar la memòria i començar a gaudir de nou dels caps de setmana. Paciencia que ja queda poc i la temporada boletaire espera.

PD: La foto adjunta és el plano de la zona 30 implantda a Bourg en Bresse, França

dijous, 18 de setembre del 2008

Setmana per la mobilitat sostenible a València. Una oportunitat perduda

Del 22 al 29 de setembre es celebra arreu d’Europa la setmana per la mobilitat sostenible. L’Ajuntament de València ho celebra perquè seria molt lleig no fer-ho, però veient els actes previstos, millor seria no fer res, que és el que normalment fa amb la planificació de la mobilitat, que dista molt de ser sostenible. “A València el cotxe és el Rei”.
El primer despropòsit plantejat per l’Ajuntament de València és traslladar la setmana de la mobilitat sostenible a un sol dia, i a sobre a un diumenge. Si es vol potenciar un canvi en les pautes de mobilitat quotidianes, com es pot plantejar un dia sense cotxes el diumenge? Això indica que la implicació municipal amb la mobilitat sostenible és nul·la i que tant sols se la plantegen com una mobilitat d’oci, de cap de setmana. Entre setmana, el cotxe! Això si, diumenge regalaran 200.000 bitllets de transport públic. No seria més útil regalar-los entre setmana, per incentivar un canvi modal en els desplaçaments a la feina?
L’acte estrella del diumenge 21 és una volta en bici. Per on? Pel circuit de fórmula 1, que per fer-lo es van carregar el carril bici del port. Una altra declaració de principis. Aneu a la pàgina web de l’ajuntament i llegiu els actes. Una pena.
I com l’ajuntament no és mou, es mouen les associacions. Un grup d’associacions i empreses han organitzat el Bicine 08 (veure post anterior) on la participació pública es limita a Metro València. I el dissabte, València en Bici organitza una bicicletada fins a l’estació del Nord de RENFE, per demanar una major intermodalitat amb el tren. Veure programa d’actes a: www.valenciaenbici.net

dimarts, 16 de setembre del 2008

Rajoy ens ensenya les banyes

Mariano Rajoy no ha pogut aguantar més la moderació de centre que ha d’aparentar, i com sol ser ja clàssic en els partits de dreta (i d’ultradreta), en moments de crisi econòmica el que atreu més vots es donar la culpa al immigrant. A partir d’aquesta premissa infal·lible, el cadàver polític de Rajoy ha dit: “Mientras 180.000 immigrantes cobran el paro en España, 20.000 españoles tienen que ir a vendimiar a França”. Con dos cojones Don Mariano! D’això se’n diu xenofòbia i el que es més greu, és enganyar als ciutadans. Si un immigrant està cobrant l’atur és perquè s’ho ha guanyat. Ha cotitzat i ara, com tothom, té dret a l’atur.
Les paraules de Rajoy són xenofobes, populistes, d’ultradreta i d’una gran irresponsabilitat política. Una persona així no pot ser candidata a la presidència del govern. Trist, molt trist.

dimecres, 10 de setembre del 2008

El misteri de l'amor, de Joan Miquel Oliver

Antònia Font ha estat el grup que, musicalment, m’ha impactat més aquests darrers tres anys. Bones lletres, imaginatives, divertides i crítiques, acompanyades d’una música pop intel·ligent. Ara bé, una cosa és escriure cançons i l’altre escriure una novel·la. No és el mateix i a en Joan Miquel Oliver li surt millor escriure cançons que llibres. Per transportar el seu món galàctic i caòtic de les cançons al llibre (El misteri de l'amor), ha optat per no escriure majúscules, no fer servir punts i apart, barrejar-ho tot, perdre el fil de la història.....és un caos de llibre, que de tant en tant té moments brillants però que acabes per llegir-lo transversalment perque vas del tot perdut. I cansa. Crec que l’editorial Empúries ha publicat El misteri de l'amor, d’en Joan Miquel Oliver, perque és el personatge mediàtic cultural del moment i l’hi ha donat igual l’estil, la forma o la qualitat literària. Una pena, però bé, la pasta és la pasta i jo he picat.
.
El misteri de l'amor, d'en Joan Miquel Oliver. Ed. Empúries. Narrativa

dilluns, 8 de setembre del 2008

Calamaro

El diumenge per la nit l’Espe i jo vam anar a un concert d’Andrés Calamaro a la sala Greenspace de València. La sala estava a petar i abans de que sortissin els músics ja estàvem suant la samarreta. Amb deu minuts de retard, en Calamaro i els sis músics que l’acompanyen, van saltar a l’escenari i van començar a tocar ben fort “El Salmón”. La posada en escena era 100% roquera, bastant diferent al concert de la gira El Regreso. Dalt del escenari, en línia, quatre guitarres i un baix i darrera, un teclat i la bateria. Guitarres contundents per a una passejada sonora a la discografia d’en Calamaro. Van sonar quatre o cinc temes de Los Rodríguez i quatre cançons del darrer treball, la Lengua Popular. Després, els clàssics de sempre, combinant les peces de Rock&Roll (em va faltar Clonezepan y Circo, que hauria de sonar sempre) amb algun tango. Van ser dos hores de concert potent, on al Calamaro i a la banda se’ls veia contents. Crec que després de “El Regreso” i el fiasco del “Palacio de las flores” en Calamaro torna a estar en estat de gràcia i va llençat. Pur Rock&Roll! Que bueno que finalmente viniste!
Per seguir el bloc que escriu el propi Calamaro: http://www.calamaro.com

diumenge, 7 de setembre del 2008

Expo Saragossa 2008 (o la culpa és del Xinesos)

Aquest divendres i dissabte he estat a Saragossa per fer una visita al Ferran i aprofitar per veure l’Expo. Aquesta visita s’hagués hagut de fer al juny o juliol, però per motius de calendari que ara no venen a cuento, ho he retrassat fins al penúltim cap de setmana d’Expo, amb els inconvenients que aixó comporta: tothom ha fet igual i el recinte estava a petar, igual que casa del Ferran, on m’he trobat amb el Fernando, l’Eva, la Rut i unes amigues de l'Eva.... Però molt bé, doncs aquestes trobades al mogollón molen. A més a més el Ferran, que és un crak, ens tenia reservades hores en un munt de pavellons i no hem fet cua enlloc. Hem vist el pavelló d’Espanya, d’Alemania, d’Aragó, i els africans, els espectacles Agua extrema i el Hombre vertiente i el pabellón puente i la Torre del agua. En un sol dia no està malamet oi? En línies generals, el contingut expositiu dels pavellons m’ha agradat. Avui en dia amb pasta i bones intencions, es poden fer exposicions molt bones. L’espectacle Agua extrema l’he trobat una mica catastrofista, tot i que el simulador està molt ben aconseguit. No existeixen catàstrofes naturals. Aquestes han existit sempre i si ara provoquen milers de víctimes mortals, és perque la humanitat s’està assentant en llocs que no són els adequats. També és una mica catastrofista el video introductori del pavelló d’Espanya, però el pitjor de tot és que subliminalment li donen la culpa a la Xina. Si aquest video el veu algún alt polític xinés és munta un pollastre diplomàtic del mil.
I arquitectònicament el recinte està ben aconseguit. La pasarela de vianants sobre l'Ebre és espectacular, la Torre de l'Aigua també és un edifici xulo i l'únic que no m'ha agradat és el Pabellón puente. És un mamotreto de pont per a vianants, que quan acabi l'Expo m'agradarà veure qui s'atreveix a passar per allà una tarda de gener tot sol. Farà por.
Ara a Saragossa li queda el vertader repte. Saber aprofitar el recinte, omplir-lo i utilitzar-lo. Sort!

divendres, 5 de setembre del 2008

L'origen dels dies festius

Fullejant les primeres pàgines de l’agenda (aquelles que cada 1 de gener penses en arrencar perquè mai fas servir) he descobert una cosa que m’ha semblat molt interessant. En una pàgina surten escrits els dies festius d’un munt de països europeus, americans i asiàtics i he vist com en tots, l’origen de les festes nacionals és de caràcter religiós. I en certa manera no ho trobo malament. Nadal, per molt religiós que sigui, és Nadal i està molt bé trobar-se amb tothom. De fet, tenim tant interioritzades les festes que no ens plantegem ni l’origen ni el per què. Simplement fem festa, viatgem, descansem, ens trobem amb la família i els amics i trenquem amb la rutina del dia a dia. Però entre tots els països que hi ha a l’agenda, n’he descobert un que trenca amb aquesta tendència. Els dies festius al Japó no tenen origen religiós. Celebren el dia dels adults, dels nens, dels grans, de la gent, de l’esport, de la cultura, de l’equinocci i de la verdura. No està malament oi? Als països de tradició cristiana, l’origen de la festa també era per un acte social (excepte Nadal i Setmana Santa), però el nom de la festa requeia, i recau encara, en el nom del Sant del dia, no en l’acte o motiu originari de la festa (la verema, la sega de blat, la collita de l’arròs o de les fruites, el solstici d’estiu). Potser en el fons no som tant diferents del japonesos, però la tradició cristiana ens ha maquillat el vertader sentit de la festa.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Els altres determinismes

El pas del temps ha desmuntat el determinisme ambiental clàssic. El clima i l’orografia ja no condicionen les societats (deixant de banda, òbviament, els extrems). Les tuneladores i els aires acondicionats eliminaren el debat sobre el determinisme ambiental. Jo era dels que pensaven que aquest debat estava tancat, que les noves tecnologies havien apropat a les societats i que frases cèlebres com “els andalusos són ganduls perquè passen molta calor” eren ja part del passat. Ara bé, després de viatjar i viure durant els últims cinc o sis anys una tensió territorial per culpa d’un recurs natural com l’aigua, començo a pensar que altres determinismes ens condicionen (o ens poden arribar a condicionar). La manca d’aigua (per culpa d’una nul·la planificació territorial) o la manca d’energia (per culpa d’un consum desmesurat) poden fer aparèixer nous determinismes. Segurament la tecnologia resoldrà i farà desaparèixer els nous determinismes ambientals, però sense ser-ne conscients caurem en un determinisme tecnològic que ens mantindrà entre la vida i la guerra i que probablement generarà nous determinismes ambientals (necessitats de nous recursos naturals). Si no hi ha solució tecnològica, la guerra esdevindrà inevitable. Vivim en una espècie de bucle determinista. El determinisme tecnològic ens haurà de salvar d’un determinisme ambiental fruit d’una mala gestió del territori i d’un consumisme excessiu. El sentit comú seguirem sense fer-lo servir. De nou, es pensa en com mantenir i augmentar el volum de consum sense malmetre el medi ambient. Ens pensem que la tecnologia pot amb tot. I la tecnologia pot amb moltes coses (sort en tenim d’ella), però no pot donar resposta immediata a un creixement sostingut i desmesurat de consum. Les iniciatives que potenciïn una davallada del consum i de la despesa energètica, així com la gestió racional del territori seran les que ens alliberaran d’un determinisme tecnològic massa delicat i perillós. La tecnologia és l’eina, no la solució.