dimecres, 16 de setembre del 2015

27S. No és normal

El proper 27 de setembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i encara que alguns ens vulguin fer pensar que són unes eleccions autonòmiques qualsevols, no és pas així. Només llegint els titulars dels diaris (tots), escoltant la bilis que brolla per la boca dels tertulians (en totes les cadenes) i posant l’orella en les tertúlies de cafè, un s’adona que les eleccions del proper 27S no són normals. I el que passarà a partir del 28S, sigui el que sigui, tampoc serà normal.

Com tampoc és normal que a Catalunya, en tant sols 5 anys, s’hagin celebrat tres eleccions al parlament. Tampoc és normal que ERC, que es defineix com un partit d’esquerres, s’ajunti en una llista unitària amb la Convergència d’en Mas que, a poc a poc, s’ha anat immolant. Dels 62 parlamentaris del 2010 va passar als 50 al 2012 i ves a saber quins resultats trauria ara si no camuflés el seu desgavell sota el paraigua de “junts pel sí”. Tampoc és normal que ERC, un partit que anava cap amunt, li faci d’aquesta manera el joc a Convergència. Un error estratègic descomunal, per molta pressió que hagin tingut per part de l’ANC i Òmnium Cultural. Tampoc és normal que el cap de llista de Junts pel sí no sigui el que opti a presidir la Generalitat. Més protecció a cost zero per a en Mas. Si guanya serà President, si perd, la culpa serà d’en Romeva. Tampoc és normal la deixadesa política del PP a Catalunya. No és normal que a dos mesos d’unes eleccions la senyora Camacho abandoni el vaixell, com tampoc és normal que l’únic candidat que trobin per a la Generalitat sigui el xenòfob de l’Albiol.  Després ploraran pels catastròfics resultats que trauran. Qui no treballa no cull. Tampoc és normal que els que no han deixat comptar vots fent una consulta ara demanin comptar-los fent unes eleccions parlamentàries. Tampoc és normal que el PSC – PSOE defensi sempre aferrissadament el federalisme quan està a l’oposició i que després, quan governa, s’oblidi del tema. Hi ho fet tantes vegades que ja ningú se’ls creu, ni a ells ni a la possibilitat de construir un estat federal. I si no, pregunteu-li a en Maragall. Tampoc és molt normal que el pobre Joan Herrera o la Camats defensin el dret a decidir mentre comparteixen tarima amb un Pablo Iglesias que cridant demana que els catalans votin per a quedar-se dins d’Espanya. Així, “Catalunya si que es pot” quedar ben esquizofrènica. De Ciutadans no en parlo perquè aquests, de veritat, no són normals i em generen pànic. Els resultats que trauran gràcies a la no normalitat del PP tampoc seran normals. Els d’Unió tampoc són normals perquè es pensen que encara són la burgesia catalana del XIX i que per tant poden anar a Madrid (dormint al Palace) a demanar. En fi, una espècie en extinció. I dins d’un món tant poc normal, sobta trobar-se amb una colla de gent normal com tu, que mantenint un discurs senzill i clar trauran uns resultats que a Madrid no trobaran normals. Caminen lents perquè van lluny.

dijous, 10 de setembre del 2015

Estiu 2015. Una volta a Catalunya

Aquest estiu, gairebé sense voler, hem donat la volta a Catalunya. A mitjans d’agost enfilàrem l’AP-7 fins a l’Ampolla i ens endinsàrem cap als Pirineus per l’eix de l’Ebre. Parada tècnica a la piscina pública de Garcia (bon bany i bons entrepans) per continuar després serpentejant per la C-12 i C-13 cap a Balaguer, Camarassa, travessar el Montsec, passar per Tremp, la Pobla de Segur i endinsar-nos finalment a la VallFosca fins al càmping de la Torre de Capdella.
A la Vall Fosca hi vam passar una setmana i els dies es van succeir tranquil·lament passejant pels pobles, descobrint Dòlmens o pujant fins al refugi de Colomina. Aquesta vessant del Parc Nacional d’Aigüestortes era desconeguda per a mi i ha estat tot una troballa. La Vall Fosca es diu així per les poques hores de llum que hi té a l’hivern. És una vall profunda, relativament estreta on la vida s’ha desenvolupat principalment en alçada. Les desenes de pobles que hi ha (Antist, Envall, Mont-ros, Poblellà...) es troben situats en alçada, allà on les pendents de la vall es suavitzen abans d’arribar a les carenes o cims que sobrepassen els 2.000 metres. Allà hi havia terres per conrear, pastures per a la ramaderia i una mica més de radiació solar. Al fons de la vall, abans de que arribés l’interès per controlar el curs natural dels rius i dels estanys per crear energia elèctrica, hi havia ben poca cosa. Avui en dia la història d’aquesta Catalunya industrial i elèctrica, pionera al país, es ben visible al llarg de la vall (Capdella o Molinos) o al límit del Parc nacional: La presa del pantà de Sallente, el Telefèric que puja fins a l’Estany Gento i les edificacions dels enginyers avui reconvertides en restaurants o refugis de muntanya en són bones mostres.
De la Vall Fosca vam saltar cap a Senyús, el nostre petit refugi ideològic d’adolescència tardana, allò on creiem que podia començar un món millor. Quan vam descobrir-lo a l’inici del mil·lenni era un poble abandonat preciós, penjat en un rocam de la vall de Cabó. Ara segueix sent un indret preciós però ja no és només el nostre refugi: Hi ha tres cases arreglades. Això si, aquesta vegada hi em anat amb la Neus i l’Aniol i no sé si a Senyús hi hem fet un món millor, però ensenyant-lo als petits em dóna la sensació d’estar posant un petit granet de sorra per aconseguir-ho. Per arribar a Senyús des de La Pobla de Segur ens vam encomanar a un mapa 1:50.000 de l’ICC i vam creuar per pistes forestals la serra del Boumort. Quin indret tant majestuós i solitari! Quin indret per descobrir i caminar.... potser un altre estiu... A Senyús vam caminar pels voltants del poble, vam enfilar-nos a les tres casetes que hi ha al coll on comença el sender aeri que connecta amb Montellà i vam recollir unes mores immenses i dolces mentre un voltor ens mirava passiu des de la biga d’una casa en runes. La nit la vam passar compartint silenci amb el poble, arrecerats dins de la tenda de campanya.
De Senyús vam salta ràpidament a la Cerdanya, passant per la Seu d’Urgell a carregar el cotxe de provisions. El següent objectiu va ser Prats de Cadí, un indret idíl·lic més alpí que pirinenc. Vam pernoctar pels voltants del poble d’Estana i cap a les 9 del matí enfilàvem l’agradable sender que ens conduiria fins als prats. És un recorregut d’uns 50 minuts, que a pas de nens vam fer en un parell d’hores. A quarts de dotze estàvem gaudint solitàriament dels prats verds i de les vistes impressionants de la paret nord de la serra del Cadí. Vam jeure per l’herba, vam fer fotos, vam jugar amb un parell de cabanes que hi havia pel prat i vam fer temps per esperar als amics que estaven de camí. Vam fer una bona trobada d’alçada! Vam dinar, vam fer el burro pels prats i quan van arribar les vaques, a les cinc de la tarda, vam haver de tirar cap a Estana.
Després d’una parada tècnica a Sant Cugat per sopar amb els germans i fer una escapada al Tibidabo (quines vistes de Barcelona!!!) vam posar rumb a Palafrugell, la terra del senyor Pla. Després de 10 dies de muntanya dos dies de platja acompanyats per bons amics ens venien molt de gust. A Palafrugell vam fer la segona trobada de l’estiu!! El primer dia vam acostar-nos amb el cotxe fins al castell de Cap Roig i d’allà vam caminar uns 30 minuts fins a la platja de Cap de Planes. Aigües fredes en platges de granit, poca gent per ser agost, bona companyia... què més es pot demanar a un dia de platja? Per la nit vam fer un soparot amb sardines a la brasa i una sèpia amb tinta espectacular i l’endemà, amb més tranquil·litat, vam passar el matí remullant el cul i jugant amb un caiac per la platja del Golfet. Tot un espectacle per als més petits!

Per acabar la nostra ruta i tancar el cercle ens vam encaminar cap al sud, cap a casa, fent una darrera parada a Ports de Beseit, per veure als avis, per caminar, per gaudir de la nostra muntanya. Van ser tres dies tranquils, de jugar amb els petits, d’excursions pel voltant de casa i d’escapar-se un matí a descobrir la font del llamp. Quants racons encara per descobrir!!

A l'estany Tort - Vall Fosca
Roca de la Senyora (1.457m) a Aguiró - Vall Fosca
Senyús
La colla de l'espardenya a Prats de Cadí
L'Aniol a la cala de Cap de Planes
Caminant pels Plans de Mandúria, camí de la Font del Llamp