Carena entre l'Orella d'Ase i el Cavall Bernat, a la Murta

La Murta (i la Casella), de nou, mai defrauda. L’any passat vaig fer l’arestaque connecta l’Ouet amb l’Orella d’Ase i la Creu del Cardenal i em van faltar forces per seguir fins el Cavall Bernat (estava mig insolat un 24 de desembre) així que, aquesta vegada, volia tastar la canal que em quedava pendent i que ens permet pujar al Cavall Bernat des del pas de Sant Sofí.

Vaig començar a caminar a les 8 del matí de l’aparcament de la Murta i em vaig dirigir pel sender botànic que surt darrera de la caseta forestal cap al pas del Pobre. Aquest sender de bon matí és fosc, tranquil i silenciós. Tant sols s’escolta l’aleteig d’algun ocell que s’espanta al sentir els meus passos i fuig volant d’entre els matolls. Durant 45 minuts es recorre l’obaga de la Vall de la Murta i finalment s’arriba al pas del Pobre, el coll que antigament connectava la vall de la Murta amb la de la Casella.

El monestir de la Murta pujant cap al pas del Pobre

Des del pas del Pobre segueixo les marques del PR (grogues i blanques) que em pujaran cap a un petit altiplà al costat del pic de les Gralles. Quan arribo aquí, deixo el PR que em duria cap a la Creu del Cardenal i agafo un petit sender marcat amb un puny blau que surt cap a la dreta. Aquest sender puja fins a un petit turó des d’on es gaudeix d’una vista privilegiada de tota la carena que connecta l’Ouet amb l’Orella d’Ase, la Creu del Cardenal i el Cavall Bernat. Seguint els punts blaus recorro la carena que separa la vall de la Murta de la Casella. Paso per davant d’una fita gegant feta amb centenars de pedres, per damunt d’un profund avenc (compte) i finalment enfilo el sender que en forta pujada em durà al cim de la primera Orella d’Ase (548m., poc més d’una hora des de l’aparcament).

Panoràmica des del cim de l'Orella d'Ase

Les vistes aquí son impressionants. Darrera meu la vall de la Murta, la Casella i al fons un munt de pobles de la Ribera Alta, i davant, la Ribera Baixa, els arrossars de l’Albufera, de Cullera a Sueca, la mar mediterrània.... i un precipici de vertigen. Faig algunes fotos, esmorzo una mandarina i desfaig els meus passos per baixar del cim, fins trobar un sender que cap a la dreta em durà, seguint la carena, fins a la Creu del Cardenal (528m.) Aquí em trobo les primeres persones del dia. Un grup d’amics que ha pujat fins a la Creu per fer-se un vi de Nadal i un corredor.

Ara comença, per a mi, la novetat del dia. Baixo de la Creu del Cardenal cap al pas de Sant Sofi i enlloc de girar a l’esquerra cap al Monestir de la Murta o de girar a la dreta per fer la circular al Cavall Bernat, segueixo recte i en pujada cap a la paret de l’esperó. El sender vira lleugerament cap a l’esquerra i després d’una petita grimpada, es fa estret i aeri fins a la base de la canal. Aquesta puja fort i sovint he de fer servir les mans, però al anar prou encaixonat no hi ha sensació de perill. Em fa més por els crits que sento de la gent que hi ha al cim del Cavall Bernat que la pujada de la pròpia canal. En pocs minuts arribo al coll del Cavall Bernat. Com segueixo sentit molta gent al cim (no el veig des del coll), decideixo enfilar-me al cim de l’Esperó. És un grimpada senzilla fins a una plataforma des d’on, per darrera (costat mar), s’accedeix fàcilment al cim (534m.). Estic sol i gaudeixo d’unes vistes espectaculars. Veure el mar des d’una talaia de més de 500 metres sempre és bonic. M’assec en una pedra i contemplo el paisatge. Espero una bona estona fins que el cim del Cavall Bernat es quedi una mica més solitari. Hi ha un bon grup de gent amb barrets de pare Noel que han carregat fins al cim un cérvol de peluix enorme i fan un xivarri escandalós.

Panoràmica des de l'Esperó, amb la Creu i l'Orella a l'esquerra i el Cavall Bernat a la dreta

Carena entre l'Orella d'Ase i el Cavall Bernat

Desgrimpo l’Esperó fins al coll i pujo el tram de carena que em queda fins al cim del Cavall Bernat (568m.). Al cim queda un grup de 5-6 persones fent-se un entrepà. Ens felicitem el Nadal i segueixo el sender clar que en suau pendent baixa del Cavall Bernat cap al nord oest. El sender baixa suaument fins a un punt on la pendent es fa pronunciada i sempre que em trobo encreuaments, cap a l’esquera. Així, arribo finalment a la pista forestal, on la gent gran de la contrada aprofita per caminar en bona companyia i millor paisatge. Recorro la pista forestal cap a l’esquerra, cap al Monestir de la Murta. Baixó pel sender de la Font i de l’ermita i finalment arribo al Monestir de la Murta, un indret preciós. Del monestir, tant sols hem queda recorre la pista fins a l’aparcament.

Monestir de la Murta

Temps total: Tres hores i mitja. 10 Km. 650 m. de desnivell positiu

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/murta-pas-del-pobre-orella-dase-creu-del-cardenal-espolo-cavall-bernat-murta-156411641

Caminant el canó del Túria, de Chulilla a Gestalgar

 

Chulilla a l'esquerra i Gestalgar a la dreta, connectats pel Túria

Aquest dissabte de pont de la Puríssima hem matinat una mica i ens hem endinsat cap a la comarca dels Serrans per recórrer el canó que forma el riu Túria entre Chulilla i Gestalgar. La idea és fer el PR-CV-290 que connecta Chulilla amb Gestalgar, fent una volta circular de 15 quilòmetres. L’anada la farem per dalt, per Cherales, mentre que la tornada la farem pel sender que recórrer el canó del Túria.

Hem aparcat el cotxe a l’antic balneari de Chulilla, tancat l’any 2013 suposo que arran del brutal incendi que va afectar tota la zona l’any 2012. Comencem recorrent la pista que circula per darrera del balneari i que ens durà fins a un antic mas abandonat. Allà, un sender en lleugera baixada ens portarà fins a un antic canal d’aigua ara abandonat. Al llarg de tot el recorregut, tant d’anada com de tornada, hem vist mostres d’infraestructures hidràuliques, algunes en ús i d’altres abandonades, que mostren l’aprofitament humà del Túria al llarg dels anys. Seria interessant posar en valor totes aquestes infraestructures, consolidar les que estan abandonades i explicar, en alguns punts, que és tot aquest paisatge antròpic que ens envolta i acompanya al llarg del sender.  

Seguim caminat per la canal, que en alguns trams està en molt mal estat i, per tant, a vegades caminem per la vora i altres per dins, fins que unes marques grogues ens fan pujar a la pista forestal que ens durà a la Foia de Cherales. Aquí, una vegada deixem enrere l’aparcament de cotxes que hi ha, seguirem el sender que recórrer tot el sector d’escalada de Cherales, una magnífica paret encarada al sud que és una delícia per al dies d’hivern.

Caminant per la canal abandonada, entre el Balneari i Cherales

Ens enfilem al coll de Cherales i comencem una suau baixada per un sender clar, encara que amb poques marques del PR. El camí no té pèrdua, serpenteja passant de la solana a l’obaga cada vegada que creua un corriol. La vegetació és mediterrània, romaní, arítjol, argelagues, bruc i algun pi blanc que comença a créixer després de les flames de fa més de deu anys. Excursió per fer a l’hivern, per evitar dies de molt de sol.

Només hi ha un encreuament on ens podem equivocar. Arribem a un petit coll i veiem un sender que baixa cap al Túria i un altre que puja. Hem d’agafar aquest segon, cap a la dreta. Puja una mica però ràpidament gira cap a l’esquerra i segueix suau cap al darrer coll. Aquí, el sender baixa fort cap a Gestalgar però paga la pena, abans de baixar, acostar-se al cim de la Penya Maria, un mirador espectacular sobre el canó del Túria. Des d’allà dalt s’albira Chullilla, ben blanca, i Gestalgar, a tocar. I aigua, molta aigua allà baix, al riu. Després de les fotos de rigor, retornem al coll i en pocs minuts baixem fins a l’àrea recreativa de Penya Maria, on en unes taules de fusta fem una bona parada per a dinar.

Cim del Penya Maria, amb el canó del Túria als nostres peus i Chulilla al fons

No arribem a Gestalgar i des de l’àrea recreativa, a l’ombra de l’impressionant Penya Maria, ens endinsem al canó del Túria. Passem per l’antiga presa i en pocs metres el sender agafa una mica d’alçada, suposo que per garantir el pas en èpoques de crescuda del riu. Tot el sender transcorre en alçada, prou per damunt de la llera del llit, sota unes parets altíssimes. A vegades el sender és complica una mica i trobem unes cadenes per sentir-nos més segurs, tot i que no estan en les millors condicions de manteniment. És més segur anar a poc a poc i mirar bé on posem el peu. El sender puja i baixa per fer drecera allà on el riu fa un meandre i quan transcorre paral·lel a ell és quan s’estreta el sender. Així, i després de passar per dalt de dues grans basses amagades entre canyars, arribem a un canal en ús. Caminem per la vora procurant no caure a l’aigua i en pocs minuts el creuem a través d’un pontet que hi ha a l’alçada d’una presa d’Iberdrola. Aquí acaba el sender i ara tant sols ens queda recórrer una pista fins a la carretera que ens durà de nou al Balneari. Hi havia un pont de fusta que, a l’alçada del balneari, et permetia connectar amb la pista, però una riuada se’l va endur i no l’han reconstruït. Ens toca caminar una mica més i creuar el riu pel pont de la carretera.

Sender aeri pel canó del riu Túria

Magnífica excursió per descobriu com el riu Túra s'ha obert pas entre Chulilla i Gestalgar. A millorar, la senyalització i el manteniment de l'itinerari. I seria fantàstic desenvolupar un projecte per explicar com, al llarg dels anys, les societats han aprofitat el Túria i la seva aigua. 

Temps total: 6 hores.

Wikiloc. No és meu, però bàsicament hem seguit aquest itinerari

Stay Homas. Sala Repvblicca. 24 novembre 2023

 

Stay Homas a la sala Repvblicca. 24/11/23

Durant el confinament, després de sopar, miraven alguna pel·lícula però abans sempre entràvem al Youtube per veure si els Stay Homas havien penjat alguna cançó nova. En Ray, el Guillem i el Klaus, des de la terrassa del seu pis de Barcelona, ens van alegrar els vespres d’aquella primavera fosca i trista amb cançons vitals i alegres.

El confinament es va acabar i els Stay Homas van aprofitar l’èxit mundial obtingut per publicar l’EP Desconfination (2020) i l’àlbum Agua (2020). Després de rodar per festivals i contagiar el seu bon rotllo arreu, l’any 2022 publiquen l’EP Here to play i aquest 2023 fan un salt endavant amb el seu segon treball, Homas (2023).

L’1 de juliol de 2022, els Stay Homas van tocar als Jardins de Vivers de València compartint cartell amb Suu i Maluks. Jo no hi vaig poder anar perquè tenia Covid, però l’Espe i la Neus hi van anar i van tornar encantades. Hi havia ganes de concerts, de trobar-se, de cantar i ballar!

El passat divendres, tancant ja aquest 2023, els Stay Homas es van deixar caure per València per tercer cop, aquesta vegada a la sala Repvblicca. Jo, que hi anava més que res per acompanyar a la Neus, m’ho vaig passar pipa. En una hora i mitja van transitar pel rock, pel pop, pel reguetón, tot barrejat amb un bon rotllo i un ambient de festa que ràpidament es va contagiar a totes les persones que omplíem la sala.

I em va sorprendre, després de tres anys damunt dels escenaris, com de contents i agraïts se’ls veu. Van donar les gràcies moltes vegades, se’ls veia riure, fer gestos còmplices entre ells... crec que ens van contagiar la seva alegria i les seves ganes de compartir una música que els haurà costat suor i qui sap si alguna llàgrima compondre.

El concert va començar amb La Nòria, del darrer disc, i tot i que van fer alguna mirada nostàlgica a la terrassa amb les cançons Stay Homa, Bright side i Volveré a empezar, el gruix del set list de la nit es va centrar en Homas, del qual van tocar gairebé totes les cançons. I la gent se les sabia totes, les van cantar, cridar i ballar... donava igual que fos La platja, Quiero más o Let it out o No vull baixar. 90 minuts de festa i molt bon rotllo. Ens veiem de nou al 2024. València us estima!

Stay Homas firmant-nos el disc després el concert

Què farem amb el ferrocarril de mitja i llarga distància quan carregar una bateria per fer 400 Kms costi 2 euros?

 

Twit de Xavier Cugat

Sempre s’ha dit que les principals variables que impacten en l’elecció modal son el cost i el temps del desplaçament. N’hi ha d’altres però hi ha cert consens en que, les principals, son aquestes dues. De fet, la fórmula bàsica del cost generalitzat del transport és la suma dels costos monetaris més els costos no-monetaris (valor del temps) d’un desplaçament.

Amb aquesta fórmula és veu clarament com, per exemple, l’existència d’un peatge impacta molt directament en el cost generalitzat del desplaçament i, per tant, equilibra l’avantatge que pot tenir el cotxe respecte del tren en quant a temps de desplaçament.

Posem d’exemple el desplaçament València – Barcelona (anada i tornada). Un bitllet d’Euromed (tarifa bàsica) agafat amb una mica de temps té un cost aproximat de 80€ anada i tornada. Son 3 hores de viatge. Estimant un cost horari de 25€/h, el cost generalitzat d’aquest viatge en tren és de 230 euros.

Quan hi havia peatge, el cost generalitzat d’aquest viatge en cotxe pujava a 333 euros, estimant 88 euros de benzina, 70 euros de peatge i 3,5 hores de viatge per trajecte. Així, quan teníem peatges, el trajecte en cotxe era un 45% més car que el tren (inclús més si tinguéssim en compte tots els costos monetaris que implica tenir un cotxe: manteniment, assegurança, impostos o amortització). Per tant, si anaves sol o inclús dues persones, solies viatjar en tren.

Des de que no hi ha peatge a l’AP-7, el cost generalitzat d’aquest desplaçament en cotxe ha baixat fins al 263€, pràcticament igual que el cost del desplaçament en tren. Per motius de comoditat, si es viatja sol el tren encara es competitiu, però ja no ho és si es viatja amb parella o família (2 o més persones).

Així, les polítiques actuals de mobilitat de treure peatges o fomentar l’estacionament gratuït dins de les grans ciutats, només fan que abaratir el cost del desplaçament en cotxe i, per tant, dificultar l’elecció de viatjar en tren.

I ara ve la grossa. L’altre dia, en Xavier Cugat va dir que al preu que estava l’electricitat, ja es podia carregar una bateria per fer 400 quilòmetres per menys de 2 euros. Es a dir, 0,005 €/km quan el cost d’un cotxe de combustió està al voltant dels 0,13€/km (25 vegades més car). Per al cas que ens ocupa, provocarà que viatjar de València a Barcelona sigui un 22% més barat fer-ho en cotxe que en tren. Quina repercussió tindrà en l’elecció modal del corredor mediterrani? Quins instruments tenim a l’abast per equilibrar això?

Taula amb el cost generalitzat de cada tipus de desplaçament

Aquesta baixada del cost generalitzat dels desplaçaments en cotxe per decisió política s’ha intentat contrarestar abaixant els preus del transport públic, sense millorar-ne el servei. Una carrera de baixada de preus (estacionament gratuït, eliminar peatges, gratuïtat del transport públic) només ens porta al desastre. Perquè els costos d’operació i manteniment de les infraestructures del transport son les que son, i baixant el preu només fem que augmentar el dèficit d’explotació. No és gratuït, ho acabem pagant tots.

Com explicaven molt be J. Galindo, JM. Santos, N. Collado a ¿Logró lasubvención al transporte público metropolitano sacar coches de las ciudades?, la gratuïtat del transport no ha fet disminuir els cotxes, de la mateixa manera que tampoc la subvenció que es va fer en l’època post-covid als combustibles es va repartir equitativament entre els diferents nivells de renta (article)

Baixar-ho tot no transvasa viatgers del cotxe al tren. Cal una política clara que faciliti un augment del repartiment modal en tren i, per aconseguir-ho, cal que el cotxe pagui les externalitats que genera. Algunes idees molt bàsiques:

• Millorar els serveis ferroviaris. No serveix de res un sistema barat si aquest no dona resposta a les necessitats de la població

• Qui contamina paga. Cal que els cotxes paguin peatges en trajectes interurbans i paguin per estacionar en la ciutat. I a mig termini, lligar aquest pagament amb un peatge urbà. La tecnologia actual ens permet aplicar tarifes tenint en compte multitud de factors, com el tipus de vehicle, el pes o la renta.

Luna, al festival Perfect days de la Rambleta.

 

Luna, a la Rambleta de València. 26 d'octubre 2023

L’any 2003, l’Albert Pla i la Judit Farrés estrenaven l’espectacle “Cançons d’amor i Droga” basat en el poemari pòstum de Pepe Sales i dos anys més tard s’editava el disc corresponent. Quan el vaig escoltar, em va cridar l’atenció el darrer tall, “Moro, moro”, basat en la cançó “Superfereaky memories” inclosa a l’àlbum The Days of Our Nights (1999), del grup novaiorquès Luna. Jo no els coneixia, així que vaig començar a escoltar-los i, tot i que no han estat una banda de referència per a mi, si que han sonant sovint a casa.

Elegants, amb bones guitarres i melodies i encapçalats per la veu tenor, sovint lacònica, d’en Dean Wareham, els Luna han aconseguit crear un so que els caracteritza. L’any 1992 s’estrenen amb l’àlbum Lunapark i fins l’any 2005, que se separen, graben un total de sis àlbums més d’estudi, entre els que destaca Penthouse (1995), considerat per la revista Rolling Stones com un dels treballs essencials per entendre la música dels anys 90.

L’any 1993, abans de publicar el seu segon llarga durada (Bewitched, 1994), en Dean Wareham va rebre una trucada a casa seva. La conversa la podem imaginar més o menys així:

- Hola, Dean Wareham? soc en Lou Reed

- Si, clar, i jo l’Elvis

- Si, si, de veritat, soc en Lou Reed

- .....

- Escolta, m’ha agradat molt Lunapark, i m’agradaria fer-te una proposta

- .....

- Aquest any ens reunim de nou els The Velvet Underground i farem una sèrie de concerts per Europa. Els Luna voldríeu obrir per a nosaltres aquesta gira?

- Ostres, m’ho estàs demanant de debò?

- Sí, em faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu.

Així, els Luna, van fer de teloners de la Velvet i, des d’aleshores, estan estretament lligats a la mítica banda de Nova York dels qui, a més a més, han versionat un bon grapat de cançons. Aquesta setmana, la Rambleta ha commemorat els deu anys de la mort d’en Lou Reed i els trenta de la separació definitiva de la Velvet Underground amb un festival anomenat “Perfect days” que ha comptat amb xerrades, exposicions i concerts, entre ells, el dels Luna. La guinda perfecta per a un homentage a la velvet i al Lou Reed.

Els Luna, en actiu després de reunir-se de nou l’any 2017 amb la mateixa formació que van tenir entre 1999 i 2005 (Dean Wareham, Britta Phillips, Lee Wall y Sean Eden) es presentaven a una Rambleta gairebé plena amb l’anunci d’un set list especial per a l’ocasió.  I així va ser, el concert de 90 minuts llargs que van donar va estar ple de referències a la Velvet i al Lou Reed. Van obrir amb Ocean i van seguir amb Lonesome Cowboy Bill i Femme fatale, totes tres de la Velvet, per seguir amb Ride into the sun, New sensation i Satellite of Love del Lou Reed. Em segueix sorprenent sempre com, amb un parell de guitarres, un baix i una bateria es pot crear una atmosfera tant màgica. Les melodies dels Luna, amb llargs trams instrumentals, reflectien la complexitat d’allò que es fa de manera senzilla. Els 4 novaiorquesos, estàtics i poc comunicatius entre ells, executaven elegantment el seu paper. Només importava la música, l‘ambient i l’atmosfera. Després d’aquest inici d’homenatge a la Velvet i al Lou Reed, van encarar la defensa del seu treball, si es que a aquestes alçades encara tenen que reivindicar quelcom. Especialment contundent va ser el tram on van tocar, d’una seguida, Bewitched, Superfreaky Memories, Lost in the Space i Moon Palace. Per a tancar la nit, van dir que farien la cançó d’un One hit wonder anomenat Lou Reed. Van cantar el Walk on the wild side. Després de l’ovació corresponent, els bisos van ser per a I'm Sticking with you, de la Velvet, i 23 minuts in Brussels, del seu Penthouse.

Nit elegant i nostàlgica, a parts iguals, a la Rambleta.

Setlist de Luna a la Rambleta. 26 d'octubre 2023

Diàleg i sociabilitat, les grans renuncies col·lectives

Als EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).

Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar enrere.

Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor. Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.

Renuncia al diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama, 2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant. Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no volem) dialogar.

Renuncia a la sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits. L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes, grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable democràticament.

Renuncia a la política com instrument per millorar les condicions de vida de les societats. La renuncia al diàleg i la renuncia a la sociabilitat a afectat directament a la política, a la qual hem renunciat com a element bàsic per construir un món millor. Ara, fins i tot, alabem certs règims d’èxit econòmic que estan lluny de ser democràtics. On ha quedat la democràcia? On ha quedat el poder del poble, el poble organitzat? Sense un poble organitzat no hi ha democràcia i sense organitzacions polítiques arrelades a la societat, tampoc. El llibre, “Cómomueren las democracias” dels politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Ariel, 2018) ho explica molt clar. Hi ha dos factors importants que hem de preservar per garantir les democràcies: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements no funcionen, les democràcies trontollen. La tolerància mútua té molt a veure amb el diàleg, ser capaç de generar un clima de diàleg amb el que no pensa com tu. I si renunciem al diàleg estem renunciant a la tolerància mútua, i per tant, estem debilitat el nostre sistema democràtic. Per contra, la contenció institucional té relació amb la sociabilitat. Una societat forta i un partit polític fort, serà capaç de posar barreres a aquells elements que distorsionin o posin en perill la democràcia

The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré. 

Les Zones de Baixes Emissions (ZBE), una oportunitat perduda

 

De les 149 Zones de Baixes Emissions (ZBE) que deurien estar en funcionament a Espanya (ciutats de més de 50.000 habitants), tant sols 9 son una realitat a finals de setembre del 2023. La resta, o han començat els tràmits per implantar-la o dormen el somni dels justos. El Govern diu que estan en joc 1.500 milions d’euros de Fons Europeus.

Segons el Real Decret que regula les ZBE, l’objectiu d’aquestes és contribuir a millorar la qualitat de l'aire i mitigar el canvi climàtic, tot resultant en una millora de la salut de la ciutadania i la qualitat de vida urbana, impulsant una mobilitat més sostenible. Així, mentre obliguem a les ciutats de més 50.000 habitants a implantar ZBE per millorar la qualitat de l’aire, el Govern central sol·licita a Europa no implantar el pagament per ús de les infraestructures viàries (peatges) i els 27 claudiquen davant dels lobbys de la industria automotriu i rebaixen les exigències de reducció d'emissions dels vehicles, amb l’impacte negatiu que això té en la salut de les persones. En què quedem? Amb aquest escenari, les ZBE son un bon instrument per millorar la qualitat de l’aire? Reduiran de manera significativa el trànsit? O son una eina més per incentivar la industria automotriu, potent a Espanya? Crec, sincerament, que tal i com estan plantejades al RD eren una bona eina per a millorar les nostres ciutats, però la lectura parcial o esbiaixada que s’ha fet d’elles les ha convertit en una altra cosa, una cosa que a la industria automotriu ja li va bé.

En condicions normals, no podran accedir a una ZBE els vehicles sense etiqueta ambiental de la DGT (el debat sobre les etiquetes, que també és de traca, el deixem per a un altre dia). Tindran etiqueta els turismes i furgonetes lleugeres de gasolina matriculades des de l'1 de gener de 2001 i dièsel a partir de 2006. Es a dir, que no tindran etiqueta i per tant no podran entrar a les ZBE aquells vehicles dièsel de més de 17 anys i gasolina de més de 22. I això, quants son? Segons dades de la DGT, les ZBE afectaran al 29% del parc de vehicles dièsel i al 11% del de gasolina.

Aterrant aquests números a València, i a partir dels desplaçaments que es fan diàriament en cotxe entrant i sortint de València (759.068 desplaçaments, 379.534 vehicles), podem dir que la ZBE afectarà a 51.300 vehicles dièsel i 22.650 de gasolina. Aquests 73.950 vehicles son els potencials cotxes que la industria espera vendre gràcies a la implantació de la ZBE a València. La ciutat de València va adjudicar la ZBE (només la part tecnològica de càmeres) per 10,8 milions d’euros. Pràcticament 150 euros per cotxe. A nivell Estatal, els 1.500 milions d’euros destinats a les ZBE equivalen a 290€ per vehicle sense etiqueta. Però recordem que l’objectiu, segons el RD, és millorar la qualitat de l’aire. Seguim pensant que aquests 1.500 milions d’euros milloraran significativament la qualitat de l’aire? Jo, que estic últimament una mica pessimista, crec sense cap mena de dubte que aquest dineral no millorarà la qualitat de l’aire de les nostres ciutats. Hem errat el tir. L’objectiu és lloable, però el camí triat per assolir-lo, del tot equivocat. Oi que us venen al cap milers d’actuacions més efectives que una ZBE per millorar la qualitat de l’aire a les nostres ciutats amb un xec de 1.500 milions?

Per acabar, un breu repàs al RD que regula la ZBE. Ja hem dit que l’objectiu és millorar la qualitat de l’aire, però com proposa aconseguir-ho? A partir de les restriccions d’accés i circulació i de la regulació de l’estacionament. Per què, aleshores, només parlem de restricció d’accessos a les ZBE? Hauríem d’entendre una ZBE com una àrea complexa on es restringeix l’accés als vehicles més eficients, i a més a més, on al seu interior existeixin carrers o illes amb restricció de circulació (zones de vianants). I on, evidentment, l’estacionament en superfície està regulat en tota la seva extensió. Així, segons el RD, les ZBE poden ser una bona eina per millorar la qualitat de l’aire si les entenem de forma global, cosa que no està passant en la majoria dels casos. A València, per exemple, hi haurà una ZBE en funcionament però es podrà seguir estacionament de forma gratuïta en superfície en la gran majoria dels barris de la ciutat. No és això un sense sentit?

Davant de totes aquestes contradiccions i d’inversions milionàries per intentar millorar la qualitat de l’aire amb propostes que fan aigua, cal recordar que l’instrument més potent que té l’administració local per reduir l’ús del cotxe és la gestió del voral, el disseny urbà a favor del vianant. Només cal voluntat política i posar els diners on toca, allà on s’aconsegueixin millores transformadores.  

El cim del Bèrnia

 

El Benicadell, el Montcabrer, l’Aitana, el Montgó, el Puigcamapana, el Penyagolosa.... i el Bèrnia. Així en fred i sense pensar molt, si em demanessin quin son els cim més emblemàtics del País Valencià possiblement, els primers que diria, serien aquests. I el Bèrnia no l’havia fet mai i en tenia ganes així que, aquest dissabte, hem matinat i ens hem encaminat cap a la Marina.

Frontera natural entre les comarques de la Marina Baixa i la Marina Alta, el Bèrnia s’alça 1.128 metres sobre el nivell del mar, com una muralla calcària perpendicular a la mediterrània. Com el cim es troba a tant sols 4,5 Km de la platja de la Solsida d’Altea, us podeu fer una idea de com de majestuós es veu des de la costa, i com d’aèries són les vistes des del cim (si no fa boira).

Sortim de València a les 7 del matí, i a les 8:30 aparquem a les Cases de Bèrnia, un petit llogarret que hi ha als peus de la cara nord de la serra (accedim des de Benissa, per la CV-749). Ens preparem i a les 8:45 ja estem de camí cap al Forat del Bèrnia. Es comença caminant per una pista, fins a la font de Bèrnia, on agafem un sender que s’enfila cap a la paret de calcària que tenim al davant, sempre en diagonal. El sender és molt entretingut i fins i tot hi ha algun tram on cal utilitzar les mans per seguir amunt. En 45 minuts arribem al Forat del Bèrnia, un pas natural que travessa la serra de nord a sud. Costa d’entendre una formació geològica d’aquestes característiques, però els sistemes kàrstics tenen aquestes coses, aquests regals. A la gatzoneta (o com a cadascú li sigui més fàcil), travessem el forat ventós i passem a la cara sud de la serra. Davant nostre s’hauria d’obrir un paisatge immens, la mediterrània, però la boira no ens deixa entreveure gran cosa. De tant en tant veiem Altea, la serra Gelada i intuïm la mar, confosa en un continuo de grisos amb la boira que ho embolcalla tot. Tot i això fa un dia magnífic per caminar. No fa calor i, de moment, no ens hem trobat amb ningú.

Sender a la cara nord del Bèrnia, entre la Font i el Forat

Boca nord del forat del Bèrnia

Seguim el sender cap a l’oest, caminant sota les majúscules parets de roca calcària que cauen verticalment des de la cresta de la serra de Bèrnia. Sense guanyar ni perdre alça (lleuger puja i baixa) arribem al Fort de Bèrnia, construït l’any 1.562 sota la direcció de l'enginyer italià Juan Bautista Antonelli per ordre del rei Felip II, per controlar i vigilar als moriscs. Ara en runes (està declarat BIC), és un bon lloc per parar a esmorzar abans de començar la pujada cap al cim. Ens fem un entrepà, un glop d’aigua i un didalet de ratafia l’Hòstia. Ja ho tenim tot per tirar amunt i superar els gairebé 300 metres que ens queden de desnivell fins al cim.

Sender a la cara sud, entre el Forat i el Fort

Des del Fort, un sender s’enfila recte amunt cap a la paret de calcari. En pocs minuts ens plantem a la base de la paret i el sender gira cap a l’esquerra. A la paret veiem uns senyals vermells que ens indiquen el camí. Els seguim i canviem de vessant. Veiem ja, enfront nostre, l’inici de la carena que haurem de recórrer per arribar al cim. Ens hi apropem i, seguint les marques, ens enfilem. Al principi, hi ha un pas (l’únic) una mica exposat i, per evitar ensurts, han posat una cadena per a que, qui no estigui molt habituat a les alçades, pugui progressar còmodament. Després, l’itinerari ens porta protegits per una escletxa fins arribar a la part alta de la carena. Ara, tant sols ens queda caminar per un terreny còmode fins al vèrtex geodèsic del cim del Bèrnia. Les vistes que tenim al cim no són espectaculars perquè la boira segueix present, però de tant en tant s’obre alguna clariana i gaudim de la panoràmica. Explorem l’antiga torre de Bèrnia, una construcció defensiva construïda el S. XIII, fem un glop (d’aigua), piquem uns fruits secs i, després de les fotos de rigor, desfem el camí fins al Fort.

Carena abans del cim

Pas amb cadenes pujant al Bèrnia. Al fons, el Fort

Un cop al Fort, seguim la nostra volta circular a la serra de Bèrnia dirigint-nos cap al coll de l’Orenga, ben proper al Fort. Al coll, el sender vira cap al nord i en suau baixada ens portarà al coll de Xaló, on seguirem les marques del PR-CV 7 fins arribar, de nou, a les cases de Bèrnia. Després d’una caminada de quatre hores i mitja, ens hem guanyat el dinar. Parem al bar Trinquet de Benissa on ens fem un bon dinar i de postres, un “cremaet”, com manen les tradicions. A les sis de la tarda estem de nou a València i a les 20:00 estic al 16 Tonelades per gaudir del concert d’en Josele Santiago. Però això ja és una altra història...

València, adéu a les superilles

Superilla de la Petxina, que es mantindrà. Font: Levante-EMV

María José Català, l’alcaldessa de València pel Partit Popular, ha dit que les superilles s’han acabat, que València no en construirà cap més, tot i que ha confirmat que l’existent a la Petxina, la mantindrà.

La justificació utilitzada per l’alcaldessa de València per posar fi de l’expansió de les superilles ha estat “Me parecen plazas pintadas en el suelo. Nunca me han parecido una buena opción. Prefiero una plaza bien hecha, atractiva, con un proyecto bonito”. L’alcaldessa parla d’urbanisme tàctic quan s’està referint a la superilla i aquesta és quelcom més que pintades al terra. Una superilla és molt més que una plaça:  “La superilla és una solució integral a molts problemes de les grans ciutats: canvi climàtic, mobilitat sostenible, manca d’espai verd, equitat en l’habitabilitat urbana i la necessitat de compartir l’espai públic. La superilla incorpora múltiples variables en un escenari concret: és un ecosistema complex format per moltes peces que han d’encaixar entre sí per fer rodar l’engranatge de la transformació de l’espai públic cap a una ciutat més sostenible” (Superilla Barcelona, 2015-2023, Ajuntament de Barcelona – Barcelona Regional). I sí, les superilles també es poden implantar a través d’actuacions d’urbanisme tàctic, però si s’entenen bé, tenen una dimensió molt més gran. L’urbanisme tàctic, en canvi, és un procés de transformació urbana senzilla que permet transformar l’ús d’un espai públic amb elements temporals i de forma econòmica.

L’alcaldessa ha dit que s’acaben les superilles, però s’acaba també l’urbanisme tàctic? A que es referia concretament? Dient no a les superilles està dient, per extensió, no a cap tipus d’actuació d’urbanisme tàctic? Com farà front al canvi climàtic o als problemes de qualitat de l'aire? Jo crec que ha finiquitat les superilles (sense entendre-les) perquè les ha confós amb una senzilla actuació d’urbanisme tàctic. I com hem vist no és el mateix.

Entenc que políticament hagi d’enviar missatges de canvi, de fer les coses diferents i que, en aquest cas, la víctima propícia son les superilles. Però això vol dir que renunciarà a l’urbanisme tàctic com a eina per recuperar espai urbà? Hi ha milers d’actuacions, sobretot petites (actuacions d’acupuntura urbana) que es poden realitzar mitjançant l’urbanisme tàctic. Estic pensant en millores dels entorns escolars i sanitaris, en creació de micro espais públics, parklets, etc. Les possibilitats son immenses. Si aquestes dues darreres legislatures s’ha utilitzat l’urbanisme tàctic des d’una perspectiva ambiciosa (a vegades també lluny de l’objectiu propi d’un procés d’aquestes característiques), potser ara és el moment d’utilitzar-lo a escala de carrer. Retornar a l’origen participatiu de l’urbanisme tàctic. Als micro espais. A les escoles i centres de salut. Tornar al prova error. Potser és el moment de retornar a reclamar, des de les associacions, aquestes petites millores als nostres carrers.

Sembla però, que l’alcaldessa Català vol anar directament al projecte final, com s’ha fet sempre. Res de pintura. Directament projecte i obra. És del tot legítim però, les limitacions pressupostaries difícilment li permetran recuperar tant espai per als vianants com s’ha fet aquestes darreres dues legislatures. Per posar en context: L’actuació d’urbanisme tàctic de la plaça de l’Ajuntament va costar 300.000€. El projecte guanyador per a la reforma definitiva contempla una inversió propera al 9 milions d’euros. Jo també vull veure els projectes definitius, però l’urbanisme tàctic ens permet anar fent camí una mica més ràpid.

Per cert, al juny d’aquest 2023, l’Ajuntament de València va adjudicar el “Pla de recuperació de l'espai públic en els districtes d’Extramurs i l’Eixample” per un import de 75.020 euros (+ IVA) i que segons el plec tenia, com a objectiu, identificar espais per implantar superilles en aquests dos districtes. Com enfocarà el nou equip el desenvolupament d’aquest Pla després de les declaracions d’avui de l’alcaldessa Català?

El nou regidor de mobilitat, JesúsCarbonell, ha dit que el vianant serà el protagonista de la mobilitat a la ciutat. Donarem un marge prudencial de temps per veure com ho enfoquen, però de moment, ja se sap que sense més superilles i, possiblement, sense actuacions d’urbanisme tàctic. Veurem, al final de la legislatura, quantes places o espais urbans s’han recuperat.

D’Oix a Sadernes, per Talaixà i Sant Aniol d’Aguja

 

Aquestes vacances d’estiu les hem passat a l’Alta Garrotxa, un petit tresor encara feréstec a mig camí entre els Pirineus i la Costa Brava. Hem muntat el campament base al càmping la Soleia d’Oix i, des d’allà i al llarg de dues setmanes, hem visitat Girona, Olot, Vic, Sant Joan de les Abadesses, Santa Pau, Castellfollit de la Roca, Beget, hem anat un dia a la platja, hem gaudit d’una nit de Circ a Besalú, de la Fageda d’en Jordà, que ens ha encisat i dels volcans que ens han transportat a temps pretèrits. Però, sobretot, hem caminat els senders solitaris de l’Alta Garrotxa. Alzines, pins i roures per protegir-nos de la calor i desenes d’esglésies romàniques, masos i despoblats que ens han parlat d’un territori amb una llarga història.

De totes les excursions que hem fet, i n’hem fet unes quantes, la que més em va agradar va ser la travessa d’Oix a Sadernes, passant per Talaixà i Sant Aniol d’Aguja. Una excursió d’un dia apta per fer amb família si no es vol fer amb presses, que ens permet descobrir un tram de la vall d’Hortmoier, el coll de Talaixà i tota la riera de Sant Aniol. Una meravella.

El Ferran i el Pas dels Liberals, des de la pista de la vall d'Hortmoier

Vam sortir d’Oix amb cotxe i vam remuntar la Vall d’Hortmoier fins una mica abans del pont Trencat, allà on surt el trencall cap a Santa Maria d’Escales. A les vuit aparcàvem el cotxe i començàvem a caminar, seguint la pista forestal direcció a Sant Miquel d’Hortmoier. La pista s’enfila a poc a poc fins a l’estret que es forma amb l’inici de la cresta del Ferran. Davant nostre veiem el Grau d'Escales o “Pas dels Liberals”, d’es don van ser llançats al buit uns liberals detinguts pels carlistes a finals del S. XIX. La pista davalla suaument, canvia el paisatge, ara més ombrívol i en pocs minuts arribem a la Palanca del Samsó.  Deixem aquí la vall d’Hortmoier, que si la continuéssim, en poc més de 30 minuts arribaríem a l’església de Sant Miquel i als prats on hi ha els Roures del rei o d’Hortmoier. Ho deixem per un altre dia. Ara toca enfilar-se cap a Talaixà. Creuem el riu i seguim el GR-11, que serpentejant entre alzines, roures i després pins, ens duu a Talaixà. La pujada és constant, tenim ombra i el sender és clar tot i que de tant en tant apareix la indicació de La Menera (departament francès) enlloc de Talaixà i ens crea alguna confusió, però el Ferran és un magnífic punt de referència per seguir amunt i arribar al coll.  

Pujant cap a Talaixà

Sant Martí de Talaixà

La darrera vegada que vam estar a Talaixà (2008, crec) el refugi estava mig abandonat. Ara està arreglat, així com l’església de Sant Martí, que han refet el sostre per a evitar un esfondrament. En asseiem sota els xiprers del costat de l’església, fem un mos i un bon glop d’aigua mentre gaudim d’aquest coll idíl·lic. De Talaixà comencem a baixar cap a la riera de Sant Aniol. Ens dirigim a la Quera, des d’on seguirem fins a Sant Aniol a través del pas de la Núvia. El despoblat de la Quera ens agrada molt. El caminem, traiem el nas a les cases i església abandonades i comentem com de dura deuria ser la vida allà dalt. Romanticismes, els justos.

Ara, enfilem cap al pas de la Núvia. Comença a fer calor i el sender té algun tram sense ombra. Sense perdre alçada, voregem la muntanya fins a trobar el Pas de la Núvia, un tram de sender estret on a la dreta tens el buit (i al fons veus les gorgues blaves de la riera de Sant Aniol) i a l’esquerra una paret de roca calcària on han fixat un passamà per si teniu vertigen. Gaudim de les vistes i passem, tots quatre, sense cap problema. Un cop passat aquest tram, el sender baixa fins a Sant Aniol d’Aguja. Ens refresquem a la font (i “bategem” al nostre Aniol), omplim cantimplores i donem una ullada al refugi, que l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja està recuperant (i ja deu faltar ben poc per acabar). Després, ens acostem a l’església de Sant Aniol i comencem la baixada cap a Sadernes.

El Salt de la Núvia

La font de Sant Aniol d'Aguja

Fins ara ens hem trobat amb un petit grup d’escoltes que baixava de Talaixà cap a Beget i amb una noia que pujava de Sant Aniol cap a Talaixà. Ningú més. Tot el matí pràcticament sols. Ara, de Sant Aniol a Sadernes, el sender és ple de gent. Els gorgs i la possibilitat de refrescar-se al riu és un atractiu immens per als dies càlids d’agost. Per controlar i limitar l’accés a la riera de Sant Aniol, l’aparcament de Sadernes està regulat i cal reserva plaça prèviament a la web del Consorci de l’Alta Garrotxa.

Poc després de Sant Aniol trobem el nostre raconet i fem un primer bany. L’Aigua freda és sanadora després d’unes hores de caminada. Seguim baixant i al cap de trenta minuts parem a dinar en un gorg gran, on hi ha un grup de gent banyant-se. Descansem a l’ombra, fem un entrepà i, novament, ens remullem al riu. La Neus nada amunt i avall com una fada d’aigua i l’Aniol, tot i que no li agrada molt l’aigua freda, també acaba capbussant-s’hi. A les quatre, ens posem de nou en marxa cap a Sadernes. El sender és llarg i ens anem creuant amb grups de gent que pugen cap a Sant Aniol o que s’estan banyant en algun gorg de la riera. Com fa calor, parem a remullar les gorres i el cap en un gorg, i no sé ben be com, l’Aniol hi cau de cap i aconsegueix, en una bassa de poc més de dos pams, mullar-se de cap a peus.

Riera de Sant Aniol

Al final, deixem el sender i a través d’una pista forestal arribem al pont de Valentí. Fins aquí hem caminat sota l’ombra del bosc, però a partir d’ara i fins a Sadernes (30 minuts encara), el sol que ens cau al damunt és de justícia. És la part més pesada del dia, però contents, arribem a les sis de la tarda a Sadernes. Com l’excursió que hem fet no és circular, hem contactat amb el Joan (taxista de Montagut) que ens porta de nou cap a Oix, on fem un bany a la piscina, una bona dutxa i un més que merescut sopar al restaurant del càmping.

PD. Una altra caminada bonica ha estat la volta que hem fet d’Oix fins a Santa Maria d’Escales i d’allà, pel pas dels Liberals, fins a Sant Miquel d’Hortmoier. La tornada a Oix, per la pista.

La via ferrata de la font del Chorrico

La font del Chorrico és un racó bonic i amagat que es va salvar pels pèls quan es va construir la nova presa de Tous. De fet, quan el nivell de l’aigua de la presa és alt, aquesta no arriba a la font per ben poc. Per arribar-hi cal aparcar el cotxe a l’antic poble de Tous, al costat de la presa, i caminar poc més de 20-25 minuts. Es comença vorejant la presa, resseguint traces de sender sempre guanyant alçada a poc a poc, i anant a buscar la primera vall que s’endinsa cap a l’interior, deixant darrera nostre la presa. El sender que recorre aquesta vall segueix el traçat d’unes antigues canonades, que portaven l’aigua de la font del Chorrico cap al poble de Tous. Avui en dia estan en desús i trencades, però de tant en tant encara es veuen els tubs de fang que ens recorden que, aquest indret, no fa tant estava viu de gent. Ara el paisatge és inhòspit. La línia del límit d’aigua marca clarament dos espais. El que queda per sobre de l’aigua, de muntanya mediterrània, de pins i algunes cabres hispàniques que passegen tranquil·lament. El que queda per sota de la línia d’aigua, i quan aquesta està molt per baix, desert. Pedra, fang, terra d’un to gris cremat. Sense verd. Així, caminat per un sender delicat i antic que separa dos mons, arriben a la font del Chorrico, un petit paradís enmig de l’àrid paisatge mediterrani. 

La font es molt bonica, doncs l’ullal està una mica enlairat i la quantitat d’aigua que brolla genera una cascada que acaba en una petita bassa. Aquí l’aigua corre ràpida i al costat s’acumula en una segona bassa on fa anys es podia prendre el bany. No és molt gran, però és un bon racó per anar a berenar, gaudir de la cascada, fer un mos a l’ombra de la figuera i passar l’estona remullant els peus.

Aquest racó prou desconegut, s’ha donat a conèixer una mica més a partir de l’any 2011 quan es va instal·lar, ben al costat, la via ferrata Font del Chorrico.  És una via curta (60 metres aprox.), molt ben equipada i ideal per a iniciar-se (K1). Així que aquest dissabte hem matinat i la Neus i l’Aniol han fet la seva primera ferrata.

Un cop al Chorrico, la ferrata es veu a la paret que queda a l’esquerra. De la font, en menys de cinc minuts ens plantem a l’inicia de la via. Primer la faig amb la Neus i després la torno a fer amb l’Aniol. No tinc tres dissipadors, així que prefereixo fer-la dos vegades que posar-me en risc a mi o als meus fills. La diferència entre fer una ferrata amb cintes o amb dispador rau en el factor de caiguda. Aquest link ho explica clarament.

Mentre l’Aniol es queda amb l’Espe a la font, la Neus i jo ens equipem (arnes, dissipador i casc) i comencem a pujar. Es una ferrata molt directa i molt ben equipada. No hi ha cap tipus de dificultat més enllà del vertigen que es pugui tenir, doncs la via es vertical i amb bones vistes al Chorrico i a la presa de Tous. Un petit flanqueig a esquerra a l’inici i abans d’arribar a dalt un passamà petit a dreta i ja està. La resta, escales verticals ben posades, seguides i sense sostres.

La baixada cal buscar-la be. Hi ha una opció de rapelar el barranc sec que ens deixarà a la mateixa font del Chorrico i una altra de seguir un camí parcialment equipat que ens deixarà molt a prop d’on hem començat la via. Busquem aquesta segona opció i sense problemes arribem al peu de la via. Hem fet la volta en poc més de 40 minuts. Ara, mentre la Neus es refresca a la font, l’Aniol s’equipa i s’estrena en una via ferrata.