diumenge, 5 de febrer de 2023

Renaturalitzar la ciutat, l’estratègia total

Diferència de temperatura segons tipus de superfície. Font: Arte+

A les nostres ciutats hi falta verd. Estem acostumats al paisatge dur i moltes vegades no som conscients de com és de necessari un espai verd al nostre voltant. Fa uns quants anys, durant el mes de juliol, vaig matricular als meus fills a una escola d’estiu que feien al riu. Recordo caminar pels carrers de Joan Llorenç suant la gota gorda, arribar a l’antiga llera del Túria i ser conscient del canvi tèrmic. Vaig deixar, en qüestió de segons, carrers plens d’asfalt i em vaig endinsar en l’oasi que és el riu. No sé quants graus menys registra de normal el riu respecte als carrers adjacents però la diferència és ben notable.

Les ciutats, tal i com les hem construït, generen el que es coneix com illes de calor. Això és l’increment de la temperatura al centre de les àrees urbanes en contrast amb la perifèria (espais urbans o rurals circumdants). Les causes d’aquesta anomalia tèrmica són la calor antròpica, la manca d’humitat (pel fort escorriment d’aigües que hi ha pel clavegueram) i el mur que fan les edificacions. En les illes de calor la temperatura pot arribar a ser 15°C superior a la registrada en l’entorn rural més immediat.

Però la necessitat de renaturalitzar la ciutat va molt més enllà de combatre les illes de calor. El centre d’atenció de les polítiques públiques han de ser les persones i l’urbanisme ha de garantir ciutats on els seus habitants disposin d’oportunitats per a desenvolupar-se social i personalment en un entorn saludable. I tot apunta a que no ho estem aconseguint: Obesitat, diabetis i malalties coronàries són ara les principals causes de mortalitat, el canvi climàtic impactarà especialment en entorns urbans i vuit de cada deu europeus vivim en entorns contaminats. Sembla que les ciutats no són el que haurien de ser.

En aquest escenari de clara necessitat de transformar els entorns urbans per fer-los més saludables, la renaturalització de la ciutat sorgeix com l’estratègia més econòmica per aconseguir-ho. Segons Eloi Juvillà a “Renaturalització de la ciutat” “El canvi, es entendre que la planificació del verd urbà de la ciutat va més enllà del disseny dels parcs i jardins urbans, i que estem planificat una infraestructura que aporta valors ecològics, ambientals, paisatgístics i de salut i que ha d’incloure els espais agrícoles i forestals urbans, marges de rius i espais de transició que fins ara no valoràvem com a elements urbans”.

En aquesta mateixa línia de treball, l’OMS va publicar l’any 2017 el document “Urban green spaces: a brief for action” on indicava com integrar els espais verds en la ciutat i per què calia fer-ho. Els espais verds ofereixen enfocaments innovadors per augmentar la qualitat dels entorns urbans, augmentar la resiliència local i promoure estils de vida sostenibles, millorant tant la salut com el benestar dels residents urbans. Amb aquest enfocament, la renaturalització de la ciutat genera:

  • Que els residents d’àmbits urbans tinguin accés a espais verds;
  • Que la biodiversitat urbana es mantingui i es protegeixi.
  • Que es redueixin els riscs ambientals com la pol·lució o la contaminació acústica.
  • Que es mitiguin els efectes climàtics extrems
  • Que es millori la qualitat de vida urbana
  • Que la salut i el benestar dels residents es millori.

Així, la disponibilitat d’espais verds és tant necessària per a la millora de la salut de les persones que una de les fites de l’objectiu 11 dels ODS (aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles) és, per a 2030, proporcionar accés universal a zones verdes i espais públics segurs, inclusius i accessibles, en particular per a les dones i els infants, les persones grans i les persones amb discapacitat (fita 11.7).

Les empreses del sector del paisatge de França, han posat números a les millores que suposa la renaturalització de les ciutats. Un augment del 10% dels espais verds fa que la gent es senti 5 anys més jove i es redueixi la despesa sanitària relacionada amb la hipertensió arterial i l’asma. A més a més, viure a prop d’espais verds redueix la prevalença de malalties com mal d’esquena, ansietat, depressions, asma, vessaments cerebrals o migranyes. També s’ha demostrat que viure a prop d’espais verds incrementa per tres les possibilitats de fer activitats físiques, el que impacta positivament en la salut de les persones, de la mateixa manera que els espais verds milloren la qualitat de l’aire.

Així doncs, per fer ciutats i barris més saludables i per garantir la salut de qui els habita, necessitem renaturalitzar la ciutat. Però encara podem anar més enllà i trobar altres motius per apropar la natura als nostres barris. A Europa, on podem considerar que les necessitats bàsiques les tenim més o menys cobertes (aigua, alimentació, habitatge, democràcia i seguretat), cada vegada valorem més la qualitat de l’espai públic i l’oferta de parcs i jardins. Segons Richard Florida (Las ciudades creativas, 2008), ciutats verdes i caminables atrauen cada vegada més talent i fan que la població s’hi senti identificada i hi visqui més feliç. Des d’una altra perspectiva, la ciutat que habitem impacta de manera clara en el nostre comportament. Ciutats amables generen efectes positius en la nostra manera de ser i un dels elements que més impacta en el nostre comportament es tindre, a prop, espais verds. (Charles Montgomery, Happy city ,2013). En Jeff Speck, al seu magnífic Walkable city, també apunta en aquesta direcció.

Així, necessitem apropar la natura als nostres barris, renaturalitzar les nostres ciutats per millorar-ne la qualitat de l’aire, però també per crear espais urbans on ens sentim més a gust i més feliços, on puguem desenvolupar-nos social i personalment d’una manera més activa i saludable. En aquesta línia, a València necessitem preservar l’Horta, entenent-la com l’ecotò que és, un espai de transició entre l’àmbit urbà i l’àmbit agrícola productiu. També renaturalitzar el nou llit del riu Túria (s’està treballant ja en aquest projecte) i crear corredors verds urbans i, per què no, blaus, recuperant les antigues sèquies que travessaven la ciutat. La capitalitat verda Europea 2024 ha de ser un compromís ferm de la ciutat per caminar en aquest sentit. Som-hi!!

Text extret i adaptat de: Mobilitat urbana i qualitat de l’aire a l’àrea metropolitanade València. Francesc Arechavala. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 91-92, desembre 2021, p. 33-74.


Impactes positius de la renaturalització de la ciutat. Font: Les entreprises du paysage

dijous, 26 de gener de 2023

De vianants a ciutadans: Un camí per recuperar la vitalitat urbana als nostres barris

 

Fa uns dies, una de les persones sàvies de València en matèria d’urbanisme i mobilitat em deia que havíem assumit, dòcilment, passar de ciutadans a vianants. L’ús generalitzat del cotxe ens ha domesticat i encaixonat a la vorera i allà on abans hi havia ciutadans, ara hi ha vianants. Així que, ara, hem de revertir aquesta situació per recuperar de nou la condició plena de ciutadans.

Aquest procés de recuperació de la condició de ciutadans no l’aconseguirem només ampliant voreres i fent places. És un procés més complex on el disseny urbà tant sols és una petita part d’un tot. Possiblement, el concepte que millor resumeix l’horitzó que busquem és el de vitalitat urbana. Recuperar l’ús del carrer més enllà del concepte de vianant, ja que aquest no deixa de definir-nos com un ent en moviment que transita per una vorera, per un espai delimitat. La vitalitat urbana la podem entendre, com diu en Màrius Navazo, com “allò que ens agrada fer a les persones en aquest invent que ens hem donat per viure col·lectivament (ciutats i pobles) per a satisfer les nostres necessitats i desitjos de criança, sociabilitat, oci, protesta, etcètera.”

Col·lectivament. Aquest és el mot que crec que ha de definir la vitalitat urbana. Ara, el carrer, està ocupat en un 80% pels cotxes. S’ha encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un miserable 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre diversitat i oportunitats. Cal trencar amb la tendència a l’individualisme i recuperar tot allò que es pot fer col·lectivament fora de l’esfera del treball, apropiant-se de l’espai públic.

I per això, les actuacions no sols han de ser urbanes. No n’hi ha prou en ampliar voreres i fer places. Cal convidar a les associacions a apropiar-se del carrer. Cal incentivar que, de nou, la ciutadania abandoni l’individualisme i s’associï de forma activa i presencial a allò que més li agradi: un club de lectura, un centre excursionista, l’associació de veïns del barri, un col·lectiu de gent gran... i que s’apropiïn de l’espai públic com a tauler de joc. I que l’administració ho facilite. Moltes vegades no és qüestió de fer més coses sinó, simplement, de deixar fer, d’eliminar barreres burocràtiques que dificulten l’ús de l’espai públic per part d’associacions i col·lectius. Això també és treballar per la vitalitat urbana dels nostres barris.

Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? No haurien de ser les ciutat i els seus espais públics llocs d’interrelació? La vitalitat urbana implica retornar al veritable significat de ciutat (poble o barri) com a lloc de trobada. Les ciutats han tingut èxit perquè han permès a la gent trobar-se, coincidir, conviure, enamorar-se, enfadar-se, transgredir, iniciar projectes plegats. Aquesta ciutat activa, diversa, plural, heterogènia és la que hem de recuperar. És el dret a la ciutat que ja reclama Lefebvre a final dels anys 60. Com gairebé sempre, no reivindiquem res nou, tant sols recuperar allò que hem perdut.


Article de Màrius Navazo:  La deificación del silencio en las calles (que mata)  

Lefebvre. Henri. El derecho a la ciudad. Ed. Capitán Swing. Madrid. 2017. (Le droit à ville, 1968)

dimecres, 18 de gener de 2023

La muntanya sagrada, de Jason Webster

M’agrada que la primera entrada al bloc d’aquest any que comencem naixi de la lectura de “La montaña sagrada” de Jason Webster, una meravella de llibre que ens connecta no només amb el món rural, sinó amb la necessitat de viure més a poc a poc i en relació amb la natura que ens envolta.

“La Montaña sagrada” explica les vivències de l’autor i la seva dona al llarg del primer any al mas que compren al peu del Penyagolosa, a l’interior de Castelló. Durant dotze mesos, no sols arreglen el mas, sinó que reconstrueixen els marges, planten arbres, cultiven un hort, aprenen de la flora i fauna que els envolta i, sobretot, fan lligams amb la gent del poble i masos veïns. El llibre m’ha agradat especialment perquè no idealitza la vida al camp. És una descripció poètica, a vegades còmica i ingènua, d’una parella que simplement decideix abandonar la ciutat de València i començar una nova aventura als peus del gegant de pedra. I aquest canvi, li serveix a l’autor per parlar de les dificultats que es troben al mas, per parlar de les tradicions i les llegendes de l’interior de Castelló, per parlar de la gent amb la que fan camí... per parlar amb un ritme pausat, tranquil i amb consciència plena del que els envolta. 

I potser aquesta reflexió ens l’hauríem de fer els que vivim a la ciutat. No per plantejar-nos marxar al camp, sinó per intentar viure a la ciutat amb un altre ritme, amb una altra consciència. Evitar anar corrents d’un lloc a un altre i buscar moments per gaudir d’una plaça, d’una lectura, de la família i dels amics. Temps per gaudir d’un mateix, per pensar, per imaginar, per avorrir-se.. temps per ser conscients de qui som i de com volem ser. Temps per ser.

Per últim i si us ha agradat la Montaña Sagrada, deixeu-me fer-vos un parell de recomanacions: “El Cant de les granotes”, de Sergi Durbà i el clàssic “Walden” de Henry David Thoreau.

Bon any de lectures!

La montaña sagrada (2009). Jason Webster. Ed: Los libros del lince (l’original en anglès: Sacred sierra. A Year on a Spanish Mountain. Ed. Vintage)