dissabte, 30 d’agost del 2014

“Madrid. L’adveniment de la República” d’en Josep Pla i el procés català

Com ja us vaig comentar l’estiu passat, m’he reconciliat amb en Josep Pla, i aquest darrer mes d’agost m’he llegit “Madrid. L’adveniment de la República”. El llibre narra, a mode de diari, els primers mesos de la segona República. Les reflexions d’en Pla, sempre àcides i intel·ligents, fan del llibre un document històric molt interessant per conèixer què passava a Madrid durant aquella època. Les trobades d’en Pla amb polítics (Macià i Lerroux, entre d’altres), intel·lectuals i empresaris li permeten reflexionar sobre la societat madrilenya (la capital dels terratinents andalusos i extremenys) i la política nacional des de l’òptica característica del de Palafrugell.

Després de llegir-me el llibre he pensat molt en el paper dels cronistes. Ara, tenim tanta informació en temps real que les noticies duren un parell de dies i després s’esvaeixen com si res. A les redaccions dels diaris ja no hi ha escriptors i, malauradament per a la professió periodística, hi abunden els becaris. Aquestes reflexions m’han portat a pensar en el moment social i polític que està vivint Catalunya, i com d’interessant seria que hi hagués algun periodista que escrigués un llibre de reflexions sobre tot el procés, però no un llibre polític, sino un llibre sobre els canvis que el procés està tenint en la societat, en els empresaris i en els propis protagonistes polítics. Una reflexió distant, freda però irònica, on es pogués copsar els canvis a partir dels “barrets de fong” o la gastronomia. Estic demanant un cronista del procés, un Josep Pla o un Joan Fuster del segle XXI.

dimecres, 27 d’agost del 2014

Menorca....

Vacances a Menorca… descans, platges de sorra blanca al sud i pissarra negra al nord, aigües clares, paisatges de pedra seca àrids i durs, talaiots i navetes, formatges, cerveses, peix fresc, Ciutadella encantadora, bona companyia (la millor)… i el Like a Rolling Stone d’en Dylan sonant al cotxe mentre recorrem a poc a poc les carreteres de l’illa.

PD: M’he comprat la guia del Camí de cavalls. El proper viatge a Menorca serà per recórrer l’illa a peu durant 10 dies.

Cala Macarelleta
Catedral de Ciutadella
Punta Nati
Jaciment arqueològic de Talatí de Dalt

dijous, 14 d’agost del 2014

La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà

De les conseqüències de la crisi econòmica se n’ha parlat molt, sobretot d’aquelles que afecten directament a les esferes familiars i quotidianes. Però s’ha reflexionat sobre les conseqüències que a mig i llarg termini provocarà en esferes com les de la planificació urbana? La ciutat construïda: Del pla urbanístic al procés ciutadà, obre una línia de debat i reflexió entorn a aquest interrogant, a la vegada que mostra casos pràctics (i reals) de com fer ciutat dins d’aquest nou paradigma cultural.
El punt de partida del llibre, escrit per en David Estal, Ramon Marrades i Chema Segovia, és ben clar: Els Plans Generals d’Ordenació Urbana han perdut tota vigència doncs plantegen un creixement urbà que, donada la situació econòmica actual, no són més que una quimera. El desfasament temporal entre els plans i la seva execució efectiva s’eternitza fins a fer-los obsolets, és hora de buscar respostes àgils i ràpides a les necessitats de les nostres ciutats (pàg. 13).
Les respostes a les necessitats urbanes, econòmiques i socials que reclamen les ciutats en l’era postcrisi econòmica no les trobem en l’escala del PGOU sino en una escala de barri. La ciutat necessita accions concretes que dinamitzin el teixit associatiu, empresarial i social de l’entorn on es localitza l’actuació. Per això la necessitat de passar del pla al procés, de la teòrica d’un pla a la pràctica de la participació.
La Ciutat construïda s’estructura a través de tres blocs molt clarament diferenciats. El primer (La ciutat sota els nostres peus) explica com econòmica i socialment la ciutat mediterrània ha tingut una major resiliència a la crisi econòmica degut a la seva estructura urbana, que ha facilitat i potenciat els punts de trobada i la formació d’una xarxa de relacions socials que ha sigut bàsica per a superar (o sobreviure) la crisi econòmica. Els factors urbans i les dinàmiques ciutadanes espontànies influeixen en la resiliència de les urbs (pàg. 35). El capítol acaba llistant vuit tendències per a una València productiva.
El segon capítol (Del pla urbanístic al procés ciutadà) comença amb el desenvolupament teòric que demostra que els plans urbanístics estan en crisi (la disciplina urbanística no contempla els valors afegits derivats d’un ecosistema habitat, habitable, actiu o vital. Pàg. 45). Els tres factors que fan que els Plans urbanístics siguin paper mullat en l’actual context social i econòmic són: L’abandonament de la ciutat, que decreix enlloc de créixer com deien els plans, la falta d’adaptabilitat de l’ordenació urbanística que no respon a les necessitats reals de la ciutadania i el canvi de paradigma cultural. Un cop demostrat que el pla urbanístic no dona resposta a les necessitats actuals, què ens queda? El procés ciutadà, urbà i comunitari com a base del desenvolupament local. (Cal que ens preguntem per la necessitat de generar fórmules que a mitjà termini permeten l’aprofitament dels recursos comunitaris infrautilitzats potenciant aquestes pràctiques contextualitzades i participatives. Pàg. 51). Per últim, cal garantir que les actuacions que sorgeixen d’aquests procés ciutadà tinguin un ús (com  a eina de participació ciutadana), un disseny (com un servei no com una imposició) i una gestió que garanteixi la sostenibilitat de la ciutat.
Per últim, La ciutat construïda acaba amb un capítol anomenat Bases i aplicacions, que no és res més que un catàleg de processos urbans realitzats sota aquest nou paradigma de procés ciutadà, urbà i comunitari, el que vol dir que el què exposa el llibre no tant sols és teoria, sinó que hi ha un rerefons pràctic que ho converteix en una realitat palpable. És una porta a l’optimisme, una finestra per veure que hi ha altres maneres de fer ciutat. Es mostren els processos de “Parc-Park, oasi compartit al Carme” com a mostra de implicació ciutadana, el “Camping de dalt” com aprofitament immediat d’un espai infrautilitzat a la ciutat de València, la “Estratègia comboi” com a procés d’innovació social a Xàbia i Burjassot, el “Play-Time” com un experiment sobre les situacions quotidianes de conflicte i convivència a l’hora de ser partícips de l’entorn al casc antic de Villena i “el procés d’activació del centre històric de Calp”, com una millora de la identitat urbana.
Un llibre molt recomanable per a tota persona interessada en els processos participatius de fer ciutat, sigui quina sigui la seva disciplina.


La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà. Fundació Nexe. Col. Demos núm. 6. Juny 2014.
Podeu descarregar-vos el llibre del següent enllaç de la Fundació Nexe: 

divendres, 8 d’agost del 2014

Parklets de poble

Fa poc us parlava dels “Parklets” com a eines per aconseguir espai públic urbà a costa de l’espai d’estacionament per a vehicles. Aquesta fórmula, que està sent utilitzada en grans ciutats (São Paulo, Mèxic, San Francisco...) i reivindicada en moltes altres (València, per exemple), sembla que sorgeixi d’un gran laboratori d’idees de disseny urbà. Doncs bé, res més lluny de la realitat. El concepte de parklet s’ha de vestir de disseny i d’idea futurista a les grans ciutats perquè la pressió del vehicle privat és tant gran, que eliminar una plaça d’estacionament a vegades sembla una feina de titans, un David contra Goliat.
Ara bé, en molts pobles del nostre país, on la pressió del vehicle privat no és tant exagerada i els urbanistes han fet les mateixes voreres de metre i mig, les solucions cauen pel seu propi pes sense tant de rebombori i disseny. Si passegem amb ulls atents pels nostres pobles, veurem com l’antiga tradició de treure la cadira al carrer al capvespre per a xerrar a la fresca, no tant sols no s’ha perdut, sinó que molts bars l’estan aplicant amb més o menys gràcia estètica.
Des de la delimitació de l’espai a partir de tres tanques metàl·liques a l’estructura coberta. Les idees són variades i tot depèn del pressupost de cada bar i de la gràcia del propietari. Sigui com sigui, el fet és que la terrassa no cap a la vorera i aleshores, el propietari del bar ha decidit col·locar-la allà on estacionen els cotxes. Suposo que ho ha fet amb el vist-i-plau municipal, però el que és segur es que ho ha fet sense rebombori ni queixes veïnals, amb tota la naturalitat del món. De fet, si expliquéssim a aquests propietaris que estan fent una cosa que a les grans ciutats del món es considera revolucionaria, no s’ho creurien.
Crec que si apliquéssim aquesta política a les grans ciutats ens enduríem una bona sorpresa, doncs estic convençut que les queixes serien mínimes i podríem visualitzar com la gent prefereix espais de trobada (encara que en aquest cas siguin d’ús privat pels bars) que espais per a estacionar els cotxes. El que passa a les grans ciutats és que el cotxe viu sobreprotegit i al polític, tot el que sigui tocar-lo li produeix urticària. A vegades, les ciutats haurien d’aprendre dels pobles!
Parklet bàsic a l'avinguda Ramón i Cajal d'Alberic. Unes tanques són sufucient.


Parklet una mica més elaborat. Gespa artificial i celosia. Av. Ramón i Cajal d'Alberic

Parklet estil "Chill out" a la Glorieta d'Alberic
Parklet amb tanca verda, gespa artificial i parasol. Glorieta d'Alberic
 Parklet cobert amb esructura metàl·lica. Av. Ramón i Cajal d'Alberic


















dilluns, 4 d’agost del 2014

Oportunitats perdudes: El carril bici de Sant Josep de Calassanç

Obres al carrer de Sant Josep de Calassanç. Estiu 2014
L’estiu, aprofitant que la ciutat està mig adormida o estirada als pobles de platja, és el moment idoni per fer aquelles petites obres de manteniment que la ciutat necessita. Ara bé, també és el moment idoni per corroborar la poca coordinació entre les diferents àrees de l’ajuntament i per comptar les innumerables oportunitats perdudes.
A finals de juny van començar les obres de millora del serveis que circulen sota la vorera del carrer Sant Josep de Calassanç, entre la plaça Bisbe Amigo i l’avinguda Pérez Galdós. Es va tallar la vorera i es va eliminar l’estacionament per permetre la circulació de vianants, protegits per unes tanques d’obra.
Ara que s’eliminava momentàniament l’estacionament del costat esquerra del carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat el moment perfecte per, una vegada acabades les obres de la vorera, implantar el carril bici previst en el pla de mobilitat que connecta el del carrer Conca (que acaba a la plaça Bisbe Amigo venint del centre) amb el de l’Avinguda del Cid i el carrer Mestre Bellver, a través d’aquest tram de Sant Josep de Calassanç.
Junt amb les obres que s’han fet al carrer Sant Josep de Calassanç, hagués estat molt senzill i econòmic implantar aquest petit tram de carril bici, que permetria una connexió directa i segura des de l’avinguda del Cid i rodalies al centre de la ciutat.
Tot plegat demostra una manca de coordinació entre departaments i una nul·la voluntat d’implantar un pla de mobilitat que permetria construir una ciutat una mica més amable.
Una oportunitat perduda (una més)