dilluns, 16 de juliol del 2012

Una recomanació literària: Camins al sud


Imagineu-vos que sou professors d’una llengua minoritària i que el govern del vostre país la deprecia. Imagineu-vos ara, que us envien a ensenyar aquesta llengua a un institut del sud del país, allà on la llengua pròpia es vista com un element folklòric i ningú la parla. Imagineu-vos que sou uns grans defensors de la llengua i del seu ús quotidià i que heu de marxar un any a donar classes al sud, allà on ningú la parla ni ningú té cap interès en aprendre-la.
Aquesta situació, que podria ben semblar fictícia, és la que descriu en Sergi Durbà al seu llibre “Camins al sud”. Però no és fictícia. És la situació a la que cada any s’han d’enfrontar desenes de professors de català quan la Conselleria d’educació els envia als instituts del sud, a tocar de Múrcia.
Camins al sud és el dietari que va escriure en Sergi Durbà per explicar la seva experiència durant dos llargs anys al sud. El dietari descriu les seves relacions (i reflexions) amb els col•legues de professió, amb l’equip directiu del institut, amb els estudiants i amb els personatges autòctons dels municipis per on transcorre la història, principalment els llogaters de les cases. Una relació que no és fàcil perquè ningú entén la necessitat d’estudiar una llengua que no s’utilitza i que per tant no és valorada ni respectada. I tampoc facilita la feina el que la Conselleria tingui una cosa que s’anomena “Exempció del valencià”. Aquesta norma permet que un percentatge elevat d’estudiants estiguin exempts de cursar l’assignatura de valencià, però no d’absentar-se de l’aula, el que provoca la situació kafkiana de que el professor hagi de donar classe amb 10 o 15 alumnes jugant a les cartes. Com diu l’autor, un dret a la intolerància.
Si ja de per si la situació és difícil, l’entorn social on transcorre el dietari també és per donar de menjar a part. Le comarques frontereres amb Múrcia són un territori sense identitat (que em perdonin els pocs que lluiten aferrissadament perquè això no sigui així), amb un fracàs escolar brutal i amb uns índex d’immigració elevats. Per acabar-ho d’adobar, tot passa en  un institut que no és institut. És un solar on la conselleria hi ha plantat uns barracons. Hi ha un moment que el professor pregunta als alumnes de què treballen els seus pares. Un respon: ¿Camello és un trabajo? Un bon exemple de la fauna autòctona del sud.
Els ingredients lingüístics, socials, culturals i personals es barregen amb humor a Camins del sud. És un llibre amè i divertit que descriu la tragèdia que viu aquest país. Una gran tragèdia que en Sergi Durbà ha patit i ha sabut descriure amb bona ploma.

Us adjunto la crònica que vaig escriure després de fer una visita al Sergi, allà al sud:

Camins del sud. Sergi Durbà (2012). Ed. Germania

dissabte, 14 de juliol del 2012

Santa Maria, Brasil


Després d’un viatge llarguíssim de 23 hores, el dimecres a mitjanit entrava en cotxe a la ciutat de Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). Em donava la benvinguda una ciutat dormida i freda (5 graus).
Santa Maria és una ciutat mitjana de 270.000 mils habitants situada a l’interior, a 4 hores de cotxe de la capital de l’Estat, Porto Alegre. És una ciutat que s’ha anat fent gran gràcies a dos “gremis” completament contraposats: Els militars i els estudiants universitaris. Hi ha un parell de bases militars i dos universitats amb aproximadament un total de 15.000 estudiants. Aquests són els dos motors econòmics de Santa Maria, una ciutat tranquil•la.
Passejant pels carrers costeruts de Santa Maria, dona la sensació d’estar en una ciutat petita. Mai diries que té gairebé 300.000 habitants. És una ciutat extensa, de cases baixes (3-4 plantes) encara que de tant en tant s’aixeca algun edifici alt, talment com si fos un bolet. Al centre la presència d’edificis alts és més notòria, encara que es segueixen barrejant amb algunes cases baixes, velles i moltes d'abandonades. 
A Santa Maria no hi ha centre històric, hi ha centre, a seques. El centre és una plaça, l’ajuntament i un carrer de vianants ple de botigues. No hi ha edificis històrics ni cap monument amb solera. És el centre perquè està al bell mig del municipi, hi ha l’ajuntament i les botigues. Si algú decidís canviar l’ajuntament de lloc, construir una nova plaça i vianantitzar algun dels carrers que l’envolten, amb el temps brollarien les botigues i el centre canviaria cap aquest nou emplaçament. 
La ciutat és va fundar l’any 1797. Per tant podríem dir que Santa Maria és una ciutat jove, amb poc més de 200 anys. Aquest és el motiu principal pel qual la ciutat no disposa d’un centre històric (tal i com el percebem a Europa) i també la raó per la qual el plànol de la ciutat està inacabat. No és una ciutat madura, ni consolidada. Hi ha tres zones urbanes que configuren la fisonomia actual de Santa Maria i falta cosir els espais existents entre aquestes zones, que estan tacats de cases disperses però sense formar ciutat. És la imatge d’una ciutat inacabada, que es consolida per les perifèries i es transforma en les zones més cèntriques, guanyant alçada i reivindicant-se com una ciutat de ple dret del Brasil del S.XXI.
Al ser una ciutat mitjana, sense àrea metropolitana ni ciutats importants al voltant (Santa Cruz do Sol, 115.000 habitants, està a 140Km) Santa Maria té una autocontenció altíssima. Tots els habitants de la ciutat treballen o estudien a la mateixa ciutat. Aquesta alta autocontenció combinada amb la mida mitjana de la ciutat fa que al migdia tothom se’n vagi a casa a dinar, i per tant restaurants els justos. Ara bé, gana tampoc ne ’m passat. A Brasil són típiques les churrasqueries, uns restaurants on els primers plats són a base de buffet lliure de verdures, pastes, etc i mentre dones compte d’això, van passant per la taula un cambrer darrera l’altre amb trossos grans de carn que et van tallant allà mateix. Podries estar menjant carn fins a rebentar. Després de dos dinars de churrasqueria vaig decidir sopar un peix, per intentar rebaixar una mica la dieta carnívora i va ser un fracàs. No es pot menjar peix en territori Gaucho i a 350 kilómetres del mar. Demà atacaré de nou la carn!

dimarts, 10 de juliol del 2012

El Govern espanyol potencia el frau fiscal


El ministre Montoro justifica la propera pujada de l’IVA (del 18 al 20%) per un augment del frau en aquest impost. És a dir, que segons el ministre hi ha molta gent que no paga l’IVA i per tant, l’apuja per a que els que si que paguem ens fem càrrec del que deixen de pagar els defraudadors.
I aquesta estratègia no és nova. Es veu que aquest govern està més per ajudar als defraudadors que als treballadors honestos o aquells sense possibilitats (o coneixements) de defraudar. En aquesta línia, fa alguns dies va entrar en vigor la llei d’amnistia fiscal. Aquesta llei permet blanquejar diners negres sense haver de donar cap tipus d’explicació de la seva procedència. Tan sols s’ha de pagar un 10% del capital a blanquejar, quan en condicions normals s’hauria de pagar més d’un 20%. És a dir que de nou, el govern facilitat les activitats il•lícites. Vist això, crec que enlloc de pagar cada mes un 26% d’impostos de la meva nòmina (retencions), li demanaré a l’administrativa de l’empresa que em pagui la nòmina en brut i en metàl•lic i a final d’any blanquejaré els ingressos pagant tant sols un 10%. Hauré aconseguit guanyar un 16% més sense cometre cap delicte.
Crec que hi ha mil maneres de justificar la pujada de l’IVA, però el Ministre ha escollit la pitjor de totes. La feina del govern és lluitar contra el frau fiscal, no potenciar-lo. S’ha de lluitar contra els evasors d’impostos per tal de recaptar el que toca i que no paguin justos per pecadors. Un ministre no pot dir que puja un impost perquè hi ha gent que no el paga i que per tant cal compensar. S’ha de penalitzar i perseguir al defraudador, no al contribuent honest. És responsabilitat del Govern recaptar el que toca i si no ho aconsegueix o no lluita contra el frau, no ha de ser responsabilitat de la societat pagar la diferència. Amb aquesta actitud, la proposta del govern legitima a tots els ciutadans honestos a no pagar l’IVA.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Retallar surt car. Els incendis de València


No volia parlar sobre els incendis forestals que aquesta setmana han arrasat 50.000 hectàrees al País Valencià. No volia parlar-ne perquè la terra encara fumeja i moltes vegades convé reflexionar amb la ment freda. Però tot s’ha descontrolat tant que no he pogut mossegar-me la llengua.
Els incendis forestals no responen a la matemàtica exacta. Mai sabrem si amb més mitjans s’hagués pogut evitar la catàstrofe, encara que tot indica que probablement si que s’hagués pogut minimitzar. Això mai ho sabrem i les càbales que es puguin fer només serviran per a especular. És un discurs en el qual no vull entrar. El que si que tinc molt clar és que el que la Generalitat s’ha estalviat per un lloc (retallades en prevenció i mitjans contra incendis) ens ho haurem de gastar, multiplicat per ves a saber quin factor, per un altre (per poder fer front a les destrosses provocades pel foc, indemnitzacions, ajudes....).
La reflexió d’aquestes línies vull que giri entorn a una frase que amb el pas dels mesos es va demostrant que és ben certa: retallar surt car.
La curta visó d’alguns polítics valencians no els permet veure més enllà de l’acció imminent. Un jugador mediocre d’escacs mou la peça pensant en quin serà el següent moviment de l’adversari i per tant tenir ja en ment quin serà el seu segon moviment. Quan millor és el jugador d’escacs, més moviments pot intuir. D’això se’n diu estratègia, una qualitat que manca de manera descomunal en la nostra classe política.
Aquesta manca d’estratègia (visió política) provoca, entre altres coses, que quan es plantegen retallar mai analitzin les conseqüències (socials i econòmiques) futures d’aquests actes. Això provoca que a vegades es retallin 60 milions d’euros i que uns mesos més tard se’n hagin de gastar 120 per resoldre el "desaguisat" provocat. Això és el que comporta no tenir una estratègia de país ni una visó política una mica més enllà del que estàs fent avui.
Els incendis d’aquesta setmana són un exemple meridià del que estic dient, però n’hi ha més. Les retallades en transport públic, sanitat i educació són també bons exemples de com retallar pot acabar sortint molt car, encara que el retorn negatiu no es faci visible en forma de flames i sigui per tant, mediàticament més mediocre. Però d’aquí uns anys, quan siguem conscients de que ens hem carregat l’ensenyament públic, la sanitat universal o els índex de mortalitat per accidents tornin a pujar (per no parlar de l'augement de les emisions, que no interessa a ningú), potser ens en recordarem de les retallades de principis del 10. I ja serà tard i molt car recuperar el terreny perdut.