dissabte, 26 d’abril del 2008

Abril, Sant Jordi i el 25

Aquesta setmana ha estat culturalment activa. El dimecres vam celebrar Sant Jordi en la intimitat. Aquí a València no es celebra la diada de Sant Jordi de forma multitudinària, però com es el dia Internacional del llibre, la gran majoria de llibreries posen paradetes al carrer, així que a la meva manera vaig celebrar Sant Jordi. Vaig voltar i remenar llibres com cada any i també vaig comprar les roses que ara donen color al menjador de casa. I abans de sopar, l’entrega dels llibres. Quina emoció! Entre l’Espe i jo ens vam regalar: El misteri de l’amor, d’en Joan Miquel Oliver, Viaje a Oriente, d’en Herman Hesse, La noia dels seus somnis, de Donna Leon, El asombroso viaje de Pomponio Flato, d’Eduardo Mendoza i Poesia completa d’en Miquel Martí i Pol. Visca Sant Jordi allà on siguem! I avui dissabte marxem a Alacant, on enguany es celebra la diada del 25 d’abril, que commemora la derrota d’Almansa, de ja fa 301 anys. Aquest any, enlloc de manifestar-nos pels carrers de València ho farem per Alacant, per protestar contra el tancament de les emissions de TV3 en aquella província. Han passat 300 anys, però la llibertat d’expressió seguiex sent un bé en perill d’extinció. I per la nit, concert de Mugroman, la Gossa Sorda, Betagarri, la Troba Kung Fú i Antònia Font. Concertàs!

dimecres, 16 d’abril del 2008

Repressió olímpica

La moralitat i ètica budista es recolza en els principis de no ocasionar dany (ahimsa) i la moderació (el camí del mig). Si donem per fet que tot budista (sobretot si és monjo) intentarà seguir aquests principis, costa d’entendre les acusacions dels govern xinès de que els monjos budistes van realitzar accions violentes durant les manifestacions de fa unes setmanes al Tibet. De la policia, me’n fio poc, així que quan vaig llegir als diaris que els monjos van tenir un comportament violent i que per això la policia va respondre amb molta duresa i contundència, assassinat a un número indeterminat de manifestants, no em vaig acabar de creure la versió oficial. Aquesta setmana, m’han enviat una fotografia on es veu a la policia xinesa carregant vestits de monjos budistes. La foto ens fa pensar que policies vestits de budistes van rebentar la manifestació per permetre a la policia actuar amb total impunitat. Aquesta fotografia m’ha recordat les manifestacions contra la cimera Europea de Barcelona l’any 2001. En aquella manifestació, es van fotografiar a policies nacionals vestits de carrer i amb estelades que els tapaven la cara, trencant aparadors. Se’ls va descobrir quan, després de la manifestació, entraven tots contents a les furgonetes de policia sense treure’s l’estelada del coll. Un error que, al cap i a la fi, la gran majoria de societat va obviar (o ens van fer obviar). Potser la Xina actua igual. Abans de les olimpíades de Barcelona 92 la repressió contra els moviments socials (sobretot independentistes i ocupes) va ser brutal, fins i tot amb detencions que ara, 15 anys després, el tribunal superior de justícia ha declarat il·legals. Pot ser que dins del moviment olímpic s’exportin les tècniques de repressió social? Està clar que a la Xina han de canviar moltes coses, però i el Comitè Olímpic? Ha de quedar net? Quin paper hi juga? Unes olimpíades generen una morterada de milions i és un bon regal per a un país que, com la Xina, s’està obrint a les bondats del capitalisme. Per què doncs aquesta doble moral? Per què algun president (Sarkosi o Brown) ha dit que no anirà a la inauguració olímpica perquè el govern xinès vulnera els drets humans i en canvi facilita tot tipus de comerç amb Xina? Hi ha una doble moral que fa pudor. O tot ho res. Igual que ara es denuncia a la Xina, cal denunciar el comportament del Comitè Olímpic Internacional i d’alguns dels polítics que tenim. No es pot donar la ma dreta i amagar l’esquerra. I mentrestant, com sempre, les minories son les que reben. En aquest cas, molts dels habitants del Tibet (territori envaït per Xina l’any 1950).

dilluns, 14 d’abril del 2008

La banda nos visita

Diumenge al vespre vam anar al cinema a veure una pel·lícula molt interessant i que us vull recomanar. Vam veure “La banda nos visita” de l’israelià Eran Kolirin. La peli narra la història d’una banda de músics de l’exèrcit Egipci que se’n va a Israel a tocar a un centre cultural àrab. Quan arriben a l’aeroport de Tel Aviv no els espera ningú i decideixen arribar al poble de l’actuació per si sols. I es perden. Van a parar a una ciutat israeliana desolada, enmig del desert, on es troben amb uns personatges que els acullen de la millor manera que poden. D’aquesta situació naixen històries tendres de personatges solitaris i tristos, però amb moltes ganes d’estimar. Al llarg de la pel·lícula es despullen uns personatges d’allò més humans. La condició humana no entén de fronteres i els sentiments són universals. L’amor, l’amistat, la solitud.....els éssers humans som més semblants dels que ens pensem. Els àrabs i els israelins també. I aixó queda molt ben reflexat a La banda nos visita. http://www.thebandsvisit.com

dijous, 10 d’abril del 2008

Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer

L’abril de 1992 en Chris McCandless, que portava dos anys viatjant sol per l’Oest americà, s’endinsà pels boscos d’Alaska amb la intenció de viure com un caça – recol·lector. A la motxilla tant sols hi portava un sac de dormir, cinc quilos d’arròs, una escopeta i llibres de Thoreau, Tolstoi i Paul Shepard entre d’altres. L’aventura li sortí malament i morí de fam i intoxicat l’agost d’aquell mateix any, després de sobreviure quatre mesos tot sol al bosc. La conclusió fàcil de l’aventura podria ser que el noi era un guillat, un antisocial que no en tenia ni idea d’on es ficava i que va morí per subestimar la força de la natura. El típic urbanita que es pensa que la vida al bosc és fàcil i idíl·lica. En Jon Krakauer, periodista i alpinista, descriu l’aventura amb certa complicitat. Admet els errors greus que al cap i a la fi li costaren la vida a en Chris, però nega que fos un antisocial. Ens descriu a en Chris com un noi amb ganes de canviar el món, crític i intel·ligent, i amb una forta necessitat de contacte amb la natura. De fet, l’únic que diferencia a en Chris de molts personatges cèlebres que avui en dia tothom reconeix, és que ell va tenir la mala sort de morir en l’intent. Com hagués tractat la història a en Reinold Messner si s’hagués matat en el primer intent en solitari d’escalar una muntanya de més de 8.000 metres? Potser, el problema que hi ha, és que una història només és fa pública i es mitifica quan el final és tràgic. Sigui com sigui, us recomano la lectura de "Cap a terres salvatges" (Into the wild) per la descripció dels paisatges i per descobrir la personalitat d’un noi que va ser valent i coherent amb el que pensava fins als extrems.
(Símbol Editors ha publicat Cap a terres salvatges en català i l'any 2007, Sean Penn va dirigir la películ·la del mateix títol)

divendres, 4 d’abril del 2008

La construcció cau i deixa al descobert un esquelet social analfabet

La construcció està patint una recessió important i mes a mes augmenta el número de parats en aquest sector. On podem recol·locar aquests treballadors? Enlloc, perquè la gran majoria no tenen estudis. Un estudi recent fet a la ciutat d’Alacant (una de les meques de la construcció aquesta darrera dècada), posa de manifest que el 35% dels habitants majors d’edat (gairebé 115.000 persones) no tenen ni la EGB ni la ESO. Durant el boom de la construcció van ser molts els joves que, atrets per un sou que als 16 anys sembla important, deixaven els estudis i es posaven a treballar de paletes. Els anys han anat passant i alguns d’aquells joves ja no son tant joves, i segueixen sense tenir estudis. Ara que la construcció comença a fallar, tota aquesta gent es veu abocada a l’atur. On poden buscar feina? No tenen la ESO, no tenen cap formació professional feta i només saben posar totxos. L’únic sector que els podria acollir és la indústria, però és difícil recol·locar-los a tots perquè som un país amb poca indústria de grans cadenes de muntatge. La indústria que tenim està molt mecanitzada i els llocs de treball que es necessiten estan molt especialitzats i ja coberts. La construcció cau i ens està deixant al descobert un esquelet social d’analfabets. S’acosta un problema greu que generarà tensions i brots de racisme. D’entre la gent que es quedarà a l’atur, els més ben preparats (com a mínim a Alacant i estic segur que arreu) són els immigrants i per tant són els que, potencialment, tenen més possibilitats de trobar una altra feina. Per a la ultradreta, aquest fet serà un bon argument per demanar l’expulsió de tot aquell nouvingut. Per a la resta, ens queda la feina d’acabar amb els pitjors números de fracàs escolar d’Europa i buscar la fórmula per a reciclar a tot aquell aturat que provingui de la construcció. I com tot procés, aquest també s’assembla a un peix que es mossega la cua. Si a Alacant no hi ha mà d’obra qualificada, quina empresa s’hi voldrà instal·lar? Qualsevol empresa que necessiti llicenciats o titulats especialitzats en alguna branca de la formació professional no s’instal·larà a Alacant perquè li costarà trobar personal qualificat. D’aquesta manera, els alacantins amb estudis marxen a treballar a fora i molts dels llocs de treball qualificats existents a la província, estan coberts per gent de fora que, a la que pot, marxa (com tots els professors de secundària que donen classes a Alacant). Millorar el sistema educatiu a Alacant ha de ser el primer pas.

dimecres, 2 d’abril del 2008

No als transvasaments

La afirmació “ens fa falta aigua” ha d’anar acompanyada sempre d’una pregunta: Per a què? A partir d’aquesta pregunta, el debat de fons no ha de ser la política de l’aigua (que jo entenc com un instrument que dona servei), sinó la planificació territorial. Durant la darrera dècada, les terres de l’Ebre han liderat un moviment contra el transvasament de l’Ebre a València i Múrcia. La mobilització social va tenir tanta força, que tots els partits polítics catalans (excepte el PP) i el PSOE van acabar per fer seu el missatge antitransvasament. I s’estava en contra del transvasament de l’Ebre per motius ecològics i econòmics, no d’insolidaritat, com algun polític valencià i murcià insinuava. El desenvolupament desmesurat de l’urbanisme de costa no justificava un transvasament. I ara què? Després d’anys defensant una postura que negava el transvasament de l’Ebre, com pot ara el govern català demanar un transvasament del Segre cap a Barcelona? Per què cap a un territori no i cap a un altre si? Aquesta postura demostra que l’actitud envers la negativa de transvasar aigua de l’Ebre no era ecològica, sinó electoralista, per recollir un bon grapat de vots. La postura actual del govern català dona ales als polítics valencians i murcians que defensaven el transvasament de l’Ebre i que deien que els catalans el negaven per insolidaris. M'agradaria creure que la majoria de catalans no volíem el transvasament per una raó ecològica. Cada territori hauria de planificar el seu desenvolupament tenint en compte les reserves d’aigua pròpies. No podem planificar un territori pensant que quan ens quedem sense aigua, ja la farem arribar d’on sigui (Ebre, Segre o Roïna.....). Si Catalunya tira endavant el transvasament del Segre i el Ministeri de Medi ambient accepta, quin argument li quedarà a la Generalitat (i als catalans en general) per seguir negant el transvasament de l’Ebre a cap a València? Se’ns caurà la cara de vergonya! Cal una reflexió profunda i conjunta sobre la planificació territorial i les necessitats hídriques adjuntes, així com una política de l’aigua que sigui sostenible i que tingui en compte les necessitats reals de les persones. No a cap transvasament!