dilluns, 28 de gener de 2013

Amour, de Michael Haneke


La setmana passada vaig anar a veure Amour, la darrera pel•lícula del director austríac Michael Haneke, i vaig sortir del cinema colpit. La cinta és d’una senzillesa sublim, les imatges, els silencis, les mirades (en primer pla) i fins i tot el simbolisme d’algunes escenes, com la del colom per exemple, omplen una pel•lícula de poques paraules. 
Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (els dos personatges centrals de la pel•lícula) omplen cada una de les escenes de la pel•lícula, rodada íntegrament a l’interior del pis on viuen. No hi ha efectes especials, no hi ha exteriors, no hi ha paisatges... hi ha primers plans, mirades i silencis que ho diuen tot. I de fons, molt de tant en tant, una banda sonora subtil: un piano amb peces de Schubert, Beethoven i Bach.
Amour ens explica els últims dies d’una parella d’octogenaris que ha arribat al zenit de la seva vida estimant-se de debò. Anne, una professora de piano, té una complicació en una operació de caròtida i queda parcialment paralitzada. A partir d’aquí, el film explica els esforços de la parella per tirar endavant i afrontar una malaltia que cada dia va apagant una mica més la vida d’Anne. El film convida a la reflexió sobre la vellesa, la malaltia i la mort, però també un ens regala un homenatge a l’amor i a la vida en parella.
Amour descriu amb una bellesa colpidora els últims dies d’una llarga i plena vida en parella. És dur, cruel, trist però alhora preciós.