dimecres, 28 de novembre del 2007

Iraq, un fracàs d'occident

M’estic llegint un llibre de la Gema Martín Muñoz (professora de sociologia del món Àrab a la Universitat Autònoma de Madrid) titulat “Iraq, un fracaso de occidente” i m’està agradant molt. El principi del llibre és una mica complicat, doncs en molt poques pàgines intenta fer un repàs de la història contemporània d’orient mitjà, explicant la divisió entre Sunites i Shiites, la problemàtica de la població Kurda (una nació sense estat a cavall de Turquia, Siria i Iraq) i diferenciant molt clarament el sentiment d’Arabicitat del sentiment religiós musulmà (que no radicalisme). Un cop situats, ens relata la pujada al poder del Partit Baaz en plena guerra freda i com aquest, aprofitant-se d’un món bipolar, ataca Iran amb el vist i plau (i suport) de tota la comunitat internacional. Després de vuit anys de guerra, i amb el mur de Berlín a terra, Iraq envaeix Kuwait pensant-se que rebria el mateix suport que durant la guerra d’Iran. Però l’equilibri de forces mundials ha canviat i ara no cal ajudar a l’Iraq. La URSS es desfà i Estat Units busca guanyar influència en un territori ric i dividit. Atacant l’Iraq s’assegura importants aliances i vendes amb Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, Bahirem, Jordània, Turquia, Síria i com no, Israel. No fan caure Sadam perquè prefereixen que segueixi governant un Sunita que donar el poder als Shiites, molt propers al règim d’Iran (la revolució de Jomeini encara està fresca). I així han anat passant els anys, i tant Europa com EEUU han utilitzat la força per als seus propis interessos. Han venut al món que buscaven repartir democràcia i llibertat, quan el que aconseguien era enriquir-se a costa de la població civil dels països àrabs, que els tocava el rebre ara si ara no, depenent dels interessos occidentals. Avui ets habitant d’un país amic, demà seràs part de l’eix del mal. L’última gran comèdia ha estat l’execució de Sadam Hussein. A Sadam se’l ha executat al declarar-lo, un tribunal iraquià, culpable de la matança de Kurds a Halabja l’any 1988 (en plena guerra amb Iran). Tots els presos de les darreres guerres des de 11M han anat a parar a Guantánamo. Per què en Sadam no ha anat cap a Cuba i han deixat que el jutgessin els propis iraquians? Doncs perquè les armes químiques utilitzades per aniquilar la població Kurda de Halabja van ser venudes pels Estats Units, quan aquest armava l’Iraq per lluitar contra l’Iran i el Kurds. Hagués estat impossible jutjar-lo per aquest motiu en territori americà. Com sempre, els governs fan i desfan i qui la paga és la població civil.

dimarts, 27 de novembre del 2007

A València el Cotxe és el rei

València és una bonica ciutat mediterrània on el vehicle privat ha ocupat tot l’espai urbà. La irrupció del vehicle privat com a principal mode de transport durant els anys 60, junt amb la simbologia que se li va donar (i encara es dona) al fet de tenir cotxe propi (status social i llibertat) va abocar a les ciutats a planificar l’espai urbà pensant només en el vehicle privat, oblidant completament que les ciutats, en el fons, són l’espai de trobada social de les persones, l’espai on es realitzen les interrelacions personals i comercials. I aquest espai d’interrelació és el carrer, actualment ocupat al 80% pels cotxes. Hem encaixonat l’espai vital de les ciutats, la raó de ser de les mateixes, a un ridícul 20% que no garanteix la possibilitat de crear barri i fer ciutat.
Els carrers s’han convertit en l’espai dels cotxes i hem expulsat les persones cap als centres comercials i l’interior de les cases, potenciant un individualisme que ens ha fet perdre identitat i potencialitat. Si l’ésser humà és un ser sociable, l’espai on viu no ha de potenciar aquestes relacions socials? Recuperar l’espai perdut pel vianant durant aquestes darreres quatre dècades ha de ser l’objectiu final de totes les polítiques públiques que es realitzin en l’àmbit urbà. La recuperació dels carrers pels vianants significarà potenciar la ciutat, els barris, l’economia local, la seguretat i el medi ambient. Al cap i a la fi, implica retornar al veritable significat de ciutat com a lloc de trobada de persones, perdent individualisme i guanyant col·lectivitat.
Aquest canvi de paradigma de la mobilitat urbana no ha de ser entès com un canvi radical i utòpic, sinó com un canvi perfectament realitzable a curt i mitjà termini. No hem d’eliminar el vehicle privat ni estigmatitzar-ne l’ús, sinó donar-li l’espai que veritablement volem i educar-nos en un ús racional del cotxe. El vehicle privat no ha de condicionar la ciutat, sinó que la ciutat ha de delimitar l’ús de cada un dels modes de transport en funció de la seva importància i objectius de mobilitat sostenible. L’espai urbà és finit i en ell han de conviure diversos modes de transport (vianant, bicicleta, bus, tramvia, moto i cotxe). Ordenar els carrers per aconseguir un espai urbà sostenible on el vianant i el transport públic siguin els protagonistes, ha de ser l’objectiu dels nostres planificadors i polítics.
A València el cotxe és el rei. Estaciona on vol i circula per on vol. No hi ha una planificació de la mobilitat sostenible ni s’intueixen canvis a curt termini. Mentrestant, el vianant camina per voreres estretes i comparteix espai amb el vehicle privat en inferioritat de condicions. El transport públic, en especial el bus, circula al ritme del cotxe, que amb total impunitat circula i estaciona al carril bus. I la bicicleta? En una ciutat plana com València, on la bicicleta podria tenir un paper destacat com a mode de transport quotidià, l’ús d’aquesta és completament residual degut a les males condicions i a la falta de seguretat.
València és una ciutat amb un potencial excepcional. Té barris amb identitat pròpia (el Carme, el Cabanyal, Benimaclet, etc) que cal potenciar com a principal actiu de la ciutat. Els barris amb vida han de ser el motor de la ciutat i el principal aparador de la ciutat a l’estranger. Aconseguir una mobilitat sostenible on el vianant sigui el protagonista de València, ha de ser un dels passos imprescindibles per assolir aquesta fita.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Los Suaves

Ahir vaig anar a un concert de Los Suaves. Tremendu. Al grup d'Ourense el vaig coneixer ara farà 12 anys i tot i que no l'he seguit fidelment, sempre que he pogut he intentat anar a veure’l, doncs és pur Rock and Roll: Dos guitarres, un baix, una bateria i un cantant que omple l’escenari, en Yosi. Amb clàssics com Malas Noticias, Si pudiera, Dolores se llamaba Lola, Dulce castigo o Palabras para Julia, Los Suaves fan un concert de dos hores potent i fàcil (toquen tots els clàssics). Després de 25 anys de carrera i un públic fidel (la mitjana d’edat de la sala estava per damunt dels 35) anar a un concert de Los Suaves és garantia de bon Rock and Roll, guitarres contundents i lletres ben escrites que parlen de perdedors. I com no, un públic entregat que canta més que el propi Yosi, que com els grans clàssics del Rock and Roll, acaba tirant-se al públic.

dijous, 15 de novembre del 2007

5th International Rail Forum

Aquesta setmana s’ha celebrat a València el 5th Internacional Rail Forum, una Fira – Congrés que engloba tot el que té a veure amb el transport per ferrocarril. Després d’assistir a alguna de les xerrades i visitar la Fira, m’ha quedat un regust agredolç del que he vist. El costat negatiu va venir del Congrés. Vaig assistir a les jornades titulades Política Ferroviària Europea i tant el representant de la Unió Europea com el Director General de Transports del Govern espanyol, van ser molt poc crítics amb els trens d’Alta Velocitat. Tots dos es van dedicar a lloar les bondats d’aquest sistema ferroviari, sense fer cap tipus d’autocrítica.
El costat positiu va venir dels estants de la Fira, on es copsava un gran interès per els transports urbans. La majoria d’empreses privades mostraven en els seus estants elements de gestió i material mòbil de metro, tramvies o trens – tram. Mentre l’administració Europea i Espanyola encara intenten vendre’ns els trens d’Alta Velocitat, les empreses privades estan apostant fortament pel transport urbà i sobretot pel tramvia.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya mostrava en el seu estant tots els projectes de tramvia i tren tram previstos ( PITC 2006 -20026), sense anomenar en cap moment el Tren d’Alta Velocitat (pels problemes actuals i perquè el AVE no és competència seva i els Trens Tram si que ho seran). Igualment, la Generalitat Valenciana mostrava en el seu estant el recentment inaugurat tramvia d’Alacant. De tot el que he vist, trec la conclusió de que el Govern central seguirà pagant AVE i que les Generalitats (i demés governs autonòmics) seran els responsables de construir aquells ferrocarrils que realment demana la població. El Govern de País Valencià ja ha engegat el tramvia d’Alacant, d’aquí a dos mesos inaugura el TVR de Castelló i a València ha inaugurat una línia de Metro i una de tramvia. A Catalunya, les principals aglomeracions urbanes fora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (Camp de Tarragona, Lleida i Girona) no tenen cap tipus d’infrastructura ferroviària que articuli aquests territoris. A veure si tot el que hi ha pintat en el PITC (de ferrocarril, no de carretera) comença a fer-se realitat ben aviat. Paciència companys!

divendres, 9 de novembre del 2007

L'opi del poble

Aquesta setmana he consumit l’opi del poble. Em van convidar a veure el partit de futbol València – Rosenborg, de la Champions League al camp del Mestalla.
Anar al futbol és com un ritual iniciàtic. Es surt puntual de la feina (encara que a les set truqui algú demanant urgentment un document per ja!) i et dirigeixes cap als bars propers del camp per fer-te l’entrepà i les cerveses de rigor (jo una mitjana, els noruecs litres). Amb la panxa plena i el temps just, et proposes entrar al camp. Els carrers que envolten el Mestalla estan plens de gent i cotxes en segona, tercera fila i dins dels parcs i jardins. Amb total impunitat. Escandalitzat pel tema de l’estacionament, enfilo les escales que em condueixen al meu seient. Quan arribo, sona el fil musical de la Champions: The Chaaaaampioooooons...... Comença el partit i jo enceto el paquet de pipes. El València ha de guanyar per no quedar eliminat de la competició i l’ambient dins del club està enrarit. Diumenge van fer fora l’entrenador Quique Sánchez Flores i avui s’estrena Ronald Koeman, l’heroi de Wembley. El Rosenborg, un equip mediocre, guanya el partit per 0 – 2, i l’esbroncada del públic és estrepitosa. Molts dels espectadors, enfadats, abandonen el camp al principi de la segona part. Quan l’àrbitre xiula el final del partit, crits cap a la llotja i insults al president. Què divertit és el futbol. Sincerament, el més divertit de tot, ha estat sentir els insults de la gent, els crits, els comentaris sobre la disposició tàctica (tothom és entrenador), doncs el partit no ha donat per a molt. Hi ha gent amb molta gràcia. El millor insult de tota la nit, l’ha proferit un home gran, que s’ha passat tot el partit cridant als noruecs: Fiordos!!!!! Increïble, però el futbol és així, pur opi.

dimarts, 6 de novembre del 2007

David ha guanyat a Goliat

A continuació us redacto l’últim episodi del culebrón Timofónica. Finalment us puc informar que Telefònica ens ha tornat els 600 euros que indegudament ens va cobrar el mes de juliol passat. Després de posar tres reclamacions (Telefónica, Atenció al Consumidor i Junta Arbitral de Consum), el que ha fet efecte ha estat la insistència telefònica. Després de trucar a reclamacions mil vegades i aconseguir que finalment ens passessin amb una assessora, aquesta ens va dir que estudiaria el cas. Un cop estudiat el cas, ens va dir que teníem raó i que ens tornarien els diners. Però recuperar els diners no va ser tant fàcil. En la factura d’octubre, ens deien que ens havien de tornar 600 euros, però els diners no estaven ingressats al nostre compte. Vam tornar a trucar i van tenir la cara dura de dir-nos que els 600 euros ens els anirien descomptant de les factures mensuals. Ens estaven dient que els acabàvem de donar un préstec a dos anys a interès zero. Novament ens vam queixar i vam reclamar que ens ingressessin la totalitat dels diners directament al compte. Al cap d’una setmana, teníem l’ingrés fet i la victòria guanyada. A costat tres mesos, però hem guanyat. David ha guanyat a Goliat. Reflexionant sobre tot el que ha passat, trec la conclusió de que si ens sentim estafats cal reclamar. Ens costarà mesos i intentaran vèncer-nos per desgast, però si aguantem i utilitzem els elements que la legalitat ens ofereix, tenim les de guanyar. Reclameu sempre, per poc que sigui, doncs teniu el dret de fer-ho!

divendres, 2 de novembre del 2007

El Mercat Central de València

Aquest pont de Novembre han vingut a visitar-me a València els meus pares. Com som una família que ens agrada caminar, ens hem posat sabates còmodes i ens hem dedicat a voltar pel centre de València, amunt i avall, recorrent totes les places, carrers i carrerons. Quan un viu en una ciutat, sap dels llocs bonics, però potser quan realment valorem aquests indrets és quan ve gent de visita i ens toca fer de guia turístic de la nostra ciutat. Ja fa vuit mesos que visc a València i com sé que molts de vosaltres no la coneixeu, he decidit iniciar un petit recull d’indrets remarcables d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Avui us presento el Mercat Central de València, un edifici modernista dels arquitectes Francisco Guardia Vidal i Alejandro Soler i March, deixebles de Domènech i Montaner. El Mercat va començar a construir-se l’any 1.914 i es considerat avui en dia com un dels mercats més bonics d’Europa i jo diria que un dels més concorreguts. Els dissabtes al matí, un munt de gent que viu lluny del mercat agafa el carro i se’n va a omplir-lo a les parades del Mercat Central. Veure’l per fora val la pena per gaudir de l’arquitectura de l’edifici, però visitar-lo per dins, a part de contemplar les cúpules de ferro, és viure el bullici de la gent que compra. Vista obligada si algun dia veniu a València.