dimecres, 26 de gener de 2022

Per què hem tardat tant a parlar de qualitat de l'aire?

EEUU. Anys 60. Font: Documental “Citizen Jane”, del director Matt Tyrnauer

Quan els efectes de la contaminació atmosfèrica impacten en l’entorn més proper del focus emissor (microescala), podem parlar de qualitat de l’aire. Un bon exemple són els gasos que emeten els vehicles en una ciutat o en l’entorn d’una escola. Aquestes emissions tenen un impacte directe en l’aire que respiren les persones que caminen per aquesta ciutat o en els infants que juguen al patí de l’escola.

La qualitat de l’aire en general, i la de les ciutats en particular, es degrada si la concentració de determinats contaminants atmosfèrics supera els valors límits establerts per les diferents administracions o organismes mundials, com per exemple l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Respirar aquest aire insà perjudica la salut dels ciutadans. Fa anys que sabem que la contaminació atmosfèrica perjudica la qualitat de l’aire de les nostres ciutats, però no ha estat fins fa ben poc que el debat ha entrat en escena. I ho ha fet, en posar-se de manifest que una mala qualitat de l’aire perjudica la salut de les persones. Com és possible que aquest debat hagi tardat tant en encetar-se si estàvem assabentats des de fa anys?

L’any 1952 es va registrar allò que es coneix com la “Gran boira” de Londres (The Great Smog). Una onada de fred va provocar que a principi de desembre la combustió de carbó per escalfar les cases augmentés de forma considerable. Els londinencs estaven acostumats a la boira, però aquell dia 5 de desembre es va arribar a extrems mai vistos fins aleshores. Un periodista escrivia:

Aquestes boires espesses, casi sòlides, que es mengen els autobusos, que apaguen el soroll, que obliguen als cinemes a anunciar al públic que la visibilitat de la pantalla no passa de la quarta filera, que obliguen a suspendre una representació de la Traviata per laringitis sobtada del tenor i de les dues sopranos i perquè les coristes no arriben a veure la batuta del director, que entren també dins de les cases i dels pulmons, que embruten mobles i ennegreixen la roba i la saliva, que s’enganxen als vidres, a les cortines i als quadres, és l’assot dels cardíacs, dels asmàtics i dels que tenen els bronquis en la misèria i moren”.

S’estima que la “Gran Boira” de final de l’any 1952 va provocar entre 4.000 i 12.000 morts en poc menys de 4 dies. La conseqüència d’aquest tràgic episodi va ser la publicació, l’any 1956, de la llei d’Aire net (Clean Air Act, 1956). La llei restringia la crema de carbó en àrees urbanes i establia subvencions per substituir els sistemes convencionals de calefacció cap a sistemes més moderns de gas, petroli o electricitat. També fomentava zones lliures de fum dins de les ciutats.

L’any 1963, set anys després de la publicació de la Clean Air Act, es publicà l’influent Traffic in Towns, conegut com Informe Buchanan. Aquest estudi, encarregat pel Ministeri de transport anglès, analitzava l’impacte que tindria a llarg termini l’augment del trànsit en les àrees urbanes. A part de diagnosticar que el trànsit seria un problema per a les ciutats angleses, ja demanava la implantació d’àrees ambientals. Els motius semblen més extrets d’un text actual que no pas d’un de principi dels anys 60 del segle passat:

La penetració dels vehicles a motor en totes les àrees urbanes està generant problemes d’accidents, ansietat, intimidació per part dels vehicles grans i ràpids, completament fora d’escala, soroll, fum, vibracions, brutícia i intrusió a gran escala”.

Així doncs, la relació entre emissions i qualitat de l’aire fa pràcticament 70 anys que la tenim clara, però el debat no ha entrat a escena fins que hem estat capaços de demostrar científicament que aquesta mala qualitat de l’aire afecta negativament a la salut de les persones i que degut a l’abast del problema, podem estar parlant d’un problema de salut pública.


dijous, 13 de gener de 2022

Excursió al cim del Marturi

L’excursió al cim del Marturi (Parc Natural dels Ports) li tinc una estima especial. No sé ben be per què, però cada vegada que hi anem (i hi anem cada any!!) m’ho passo bé. De petit, recordo tant sols la grimpada final però, només per això, pagava la pena l’excursió. Després, un mes d’agost de ja fa un grapat d’anys, hi vam pujar tota la colla una nit de lluna plena i l’experiència va ser impressionant. Ho hauríem de repetir! Les darreres vegades que hi he pujat ha estat el 31 de desembre. Una magnífica excursió per acabar l’any caminant i gaudir d’unes vistes infinites a través d’un país petit. 
Deixem el cotxe a l’àrea recreativa de Cova Avellanes i enfilem el sender que surt darrera de la font. Comença pujant fort però en 30 minuts arribem als bassis del Marturi, on podrem fer un bon glop d’aigua freda. Els bassis estan a l’obaga i a l’hivern és fàcil, si matineu, trobar l’entorn glaçat o encara cobert per la gebrada de la nit. Com fa fred i fa poc que caminem, seguim pujant en busca dels primers rajos de sol. El sender continua suau cap a l’esquerra, pujant i baixant sense guanyar molta alçada (cap a la dreta aniríem al pas de l’Emborronat, entre el Marturi i Serrassoles). De tant en tant, el bosc s’obre una mica i podem veure la vall del Mascar, amb la Mola enfront. Quina catifa de verd més gran!! Al cap d’una estona el sender s’enfila cap a la dreta i en pocs minuts ens porta al coll de Caguitos. Aquest coll, igual que el de Pallers, és especialment bonic perquè vas pujant per la cara nord, enmig de boscos de pins rojos, negres i boixos, i de sobte saltes a la cara sud, més pelada i seca, i davant teu s’obren unes vistes esplèndides sobre la serra del Montsià i la mar mediterrània, que a l’hivern llueix especialment blava. 
Al coll el sol comença a escalfar-nos la cara i com portem gairebé una hora caminant, és un bon lloc per parar a fer un mos. Des del coll de Caguitos es veu a la dreta (oest) el cim del Marturi. El tenim a tocar. Un esperó de roca calcària s’eleva elegant al llarg de la carena. Des del coll anem a buscar una canal que es veu prou evident sota l’esperó del cim. A l’Hivern, un arbre despullat a l’inici de la grimpada ens serveix de referència. El camí està una mica perdut i ens toca anar buscant la millor alternativa entre un mar de boixos. Amb una mica de paciència i alguna esgarrapada arribem a la base de l’esperó. Passat l’arbre i gairebé quan la canal per la que hem pujat arribar al seu punt més alt (ja pràcticament a la cara nord del Marturi), ens enfilem a l’esquerra per la roca calcària. El primer pas és el més complicat i una vegada superat ens deixa en una petita terrassa, on girarem a la dreta i passarem entremig de dues roques que ens porten a la base del cim. Una vegada superat aquest pas senzill, tant sols ens queda una grimpada curta i fàcil fins al cim del Marturi (1.343 metres). 
A l’hivern, quan fa fred i no hi ha la típica calitja d’estiu, les vistes són infinites. Es veu perfectament la serra del Montsià i la d’Irta, el Delta de l’Ebre i Peníscola i cap al sud, s’arriba a veure el Desert de les Palmes i el Bartolo, ja a tocar de la ciutat de Castelló. Cap a l’oest es veu perfectament el Gegant de Pedra, el Penyagolosa i cap al nord, més enllà de la Mola, les Rasses del Maraco i al fons, lluny però clars, els Pirineus nevats. I després, tota la carena fins al cim de Caro (1.447 m.). Ens estem pràcticament una hora al cim. Fem fotos, piquem alguns ganyips, gaudim del sol d’hivern, arreglem la fita del cim i finalment decidim començar la baixada. 
Per tornar a Cova Avellanes tenim dues opcions. La més curta és tornar al coll de Caguitos passant pel Teix del Marturi. La segona és travessar tot el Marturi fins al pas de l’Emborronat i des d’allà, o bé agafar el sender que ens durà de nou als bassis del Marturi o bé seguir l’itinerari senyalitzat pel Parc fins a la pista de Beseit, des d’on podrem arribar també a l’àrea recreativa de Cava Avellanes. Nosaltres fem l’opció curta i des del cim ens dirigim cap al sud sud-oest, a buscar una canal ampla i evident que ens baixarà de la plataforma que és el Marturi. A l’inici de la canal veureu alguna fita i el sender. Un cop trobem el sender de pedres, aquest baixa ràpid i quan entrem al bosc, ens toparem amb dos teixos majestuosos, declarats arbres monumentals. Entre els quatre vam intentar abraçar el més gran i ens faltaven braços!! Seguim baixant i als pocs metres el sender gira cap a l’esquerra, per recórrer la base calcària del Marturi fins al coll de Caguitos, on desfem el camí que hem fet abans fins arribar de nou a Cova Avellanes. 
Excursió realitzada el 31 de desembre de 2021
Coll de Caguitos

Grimpant per arribar al cim

Cim del Marturi

El cim del Marturi, amb Caro i el Pirineu nevat al fons

Buscant la canal cap als Teixos

El Teix del Marturi