Ciutat de lladres

A continuació us recomano una lectura per aquest estiu, un llibre escrit amb enginy, gràcia i crec que bastant ben documentat. El llibre en qüestió es titula Ciutat de lladres i ha estat escrit per David Benioff. L’escenari del llibre és la ciutat de Leningrad durant el setge nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos homes són detinguts, un per desertar de l’exèrcit i un altre per robar a un soldat alemany mort. En aquests casos, la pena és la mort, però aquest dos personatges se’ls encomana una missió. Si se’n surten salvaran la vida, sinó moriran. Tenen quatre dies per a complir l’objectiu. La filla d’un general rus es casa el divendres i vol un pastís de noces. Per a fer el pastís falten ous i a la ciutat de Leningrad, durant l’hivern i sota un setge ferotge alemany, el menjar és escàs. La gent és mor de gana i el racionament consisteix en una espècie de pa dur. Trobar una dotzena d’ous sembla una missió impossible. Però es el camí per a salvar la vida. Ciutat de lladres. Editat per Columna edicions (2008) Ciudad de ladrones. Editat per Seix Barral (2009)

El Bono Bus Plus: El ciutadà paga la manca d'estratègia de mobilitat

La ciutat de València es caracteritza per no tenir una estratègia de mobilitat clara. Construeix quilòmetres de viari (rondes) igual que de metro o tramvia, simplement amb l’objectiu d’ampliar oferta però sense un objectiu clar de modificar el repartiment modal actual a la ciutat.

Aquesta manca d’estratègia de mobilitat ha provocat que la EMT de València perdi 10 milions de viatgers en 2 anys. Per molt que els tècnics de la EMT s’escarrassin en donar un bon servei a la ciutat, si no existeix una estratègia municipal per restringir l’accés del cotxe a la ciutat, per gestionar l’estacionament correctament i per apostar decididament pel transport públic (preferència semafòrica, plataformes reservades…), el repartiment modal no variarà i a poc a poc, la quota de mercat de la EMT, disminuirà.
I si aquesta quota de mercat disminueix, l’augment del dèficit d’explotació el pagarà l’Ajuntament. Aquest any més de 60 milions d’euros. Qui sap quants seran l’any vinent.
La solució per tapar una mica aquest forat ha estat la creació del Bono BusPlus, un abonament de transport que permet fer ús dels autobusos de la EMT durant 1 hora. Un abonament perfecte per a una ciutat on la taxa de transbordament és alta, no per a València, on no transborda gairebé ningú entre autobusos de la EMT.
En definitiva, que els usuaris pagaran la incapacitat política per gestionar la mobilitat. Si aquest increment de preu li sumem la posada en marxa del sistema de bicicleta pública Valenbisi, compte amb la possible davallada d’usuaris d’EMT aquest 2010.

Llarga vida als Plans d'Actuació Integrada (PAI)

Quan s’aprova un PAI (Pla d’Actuació Integrada), la llei establia un període de tres anys per començar a executar-los. Si no es complia el tràmit, el sòl en qüestió es desclassificava. Doncs bé, això funcionava així fins la setmana passada, però ara, el Consell, i veient que començaven a “caducar” un munt de PAI, ha decidit aprovar una llei de mesures urgents per agilitzar el desenvolupament d'activitats productives i generar ocupació, que diu que “els PAI que no s’han executat en el període establert, queden automàticament prorrogats, sempre hi quan els ajuntaments no diguin el contrari”.

Es a dir, que el Partit Popular del País Valencià segueix pensant que el que ens traurà de la crisi és el mateix sistema productiu que ens ha portat on estem: El totxo!. D’això se’n diu innovar, ser imaginatiu i tenir un programa polític ben fundamentat i adaptat als temps actuals.

La llei té l’afegitó de “sempre i quan els ajuntaments no diguin el contrari”. Així doncs, ens queda l’esperança municipal, però com tampoc hem aprofitat la crisi per canviar el model de finançament municipal, els ajuntaments no mouran un dit per desclassificar un PAI que ells mateixos han aprovat.

De nou, una altra oportunitat perduda. Caldrà veure, però, si hi ha algun ajuntament que ens sorprèn. La foto que us adjunto és d’un dels PAIS que, amb la nova llei, salvarà el cap si l’Ajuntament no diu el contrari (Cullera).

http://www.linformatiu.com/nc/portada/detalle/articulo/el-consell-sentossudix-a-fomentar-lurbanisme-malgrat-lesgotament-del-model/

L'altre mundial

Ja s’ha acabat el mundial de futbol i ja podem començar a reflexionar sobre algunes de les coses que han passat aquestes darreres setmanes a Sudàfrica.

La vessant esportiva la deixaré de banda, doncs és l’únic tema que han abordat tots els mitjans de comunicació generalistes i crec que ja estem saturats d’informació. Sols diré que el nivell dels professionals de la informació m’ha semblat molt baix. Els locutors de les retransmissions semblaven holigans en lloc de periodistes. Un tema a millorar!

El que m’interessa del mundial és com aquest, suposadament, ha posat a l’Àfrica en el mapa mundial. O com a mínim això és el que la FIFA ha volgut vendre al món. Jo crec que un Mundial no és res més que una festa de la FIFA on només participen els occidentals. Pel que he pogut llegir, el 95% dels sudafricans no han pogut accedir als estadis degut a l’elevat preu de les entrades. La major part de l’Àfrica ha viscut el mundial al carrer, seguint els partits per les retransmissions radiofòniques (tampoc la tele es accessible a tots). Mentrestant, els estadis s’omplien d’estrelles, de famosos, de polítics, de reialesa i d’occidentals que s’han gastat més de 3.000 euros per gaudir d’unes vacances futbolístiques. El poble africà, per seguretat (de qui?), no ha pogut ni apropar-se als estadis.

Així doncs, què ha aportat aquest mundial a Sudàfrica, on l’esport nacional és el beisbol? Doncs el de sempre, empenta per a construir quatre estadis, hotels plens tres setmanes i poca cosa més.

No ha aportat riquesa a llarg termini, no ha acabat amb la pobresa i ha augmentat la segregació social durant tres setmanes.

Així doncs, no cal que ens segueixin enganyant amb el manar dels grans esdeveniments esportius. La FIFA hauria de ser més honesta i dir clarament que el mundial l’organitza el millor postor i que no té cap objectiu més enllà de l’esportiu i el de passar tres setmanes de festa en qualsevol racó de món.