divendres, 29 de maig del 2009

El barranc del Carrer Ample

El dissabte passat vam fer una bonica excursió al Parc Natural del Port. Amb la intenció d'entrenar una mica per a la marxa de Cap de Rec del dia 13 de juny, el Ferran i jo, acompanyats per l'Espe, l'Oriol i l'Andraina, vam pujar al Port. Vam dormir a casa (a Caro) i l'endemà de bon matí, mentre la resta de l'equip es quedava per casa descansant, el Ferran i jo empreniem la caminada.
De casa (Refugi de Caro) vam seguir el GR-7 fins al refugi de les Clotes (1 hora 30 de caminada). Passat el refugi vam deixar el GR i ens encaminàrem cap a la pista que baixa al Mas de la Franqueta, sota la Punta Serena. Després d'una hora més de caminada arribàrem a l'inici del barranc del carrer Ample. A partir d'aquí, pujada suau però incòmoda pel barranc. Al principi no és molt espectacular, però al final d'un sender, la vall s'obre per tornar a tancar-se de cop, i després d'un revolt, et trobes davant d'un plegament espectacular. L'ambient és una mica "marciano" i per tant és un indret recomanable.
Seguim el barranc amunt fins a sortir a les Rases del Maraco, una carena amb vista a la vall de l'Ebre, on girem a dreta (sudoest) per seguir el GR-7 de retorn al refugi de les Clotes. La volta circular refugi de les Clotes - Barranc - refugi de les Clotes ens ha costat cinc hores i mitja, parant a fer-nos un bocata i gaudint del paisatge. Un cop a les Clotes, una hora i mitja més i de nou a casa. En total, 8 hores i 30 minuts de caminada, un bon entrenament pel dia 13 i unes agulletes el dilluns que no estaven gens malament!
Per cert, al arribar a casa, cerveseta de la bona i fresca!

dimarts, 26 de maig del 2009

Cal votar el dia 7 de juny?

El dia 7 de juny hi ha eleccions al Parlament Europeu i per molt que els governs i els Partits Polítics insisteixen en que són unes eleccions importants, una ullada als candidats i al funcionament de la Unió Europea demostren tot el contrari. Primer que res, el parlament europeu sembla una reserva de polítics que ja han complert el seu cicle als respectius països i com els partits no saben on col·locar-los, els envien a Europa. Una jubilació política ben pagada. Mayor Oreja va perdre Euskadi i López Aguilar Canàries, així que la millor solució per aquests personatges, que ja no poden estar en la primera fila de la política espanyola perquè han perdut les seves respectives eleccions, és enviar-los al parlament europeu. Una fugida endavant! Després, si analitzem qui té el vertader poder de decisió en la UE, veiem com no és el parlament Europeu, sinó el Consell europeu, format pels presidents dels estats membres. En les reunions del consell és on decideixen les coses importants, que després, el parlament aprovarà. La presidència del consell rota cada 6 mesos i el cap del consell és el “President de la Unió Europea”, així que del parlament europeu que votem el dia 7, no en surt ni el president. Més coses. Dins de la UE hi ha la Comissió Europea, formada per 27 comissaris escollits pels estats membres, no pel parlament. Un d’aquests comissaris és el president de la Comissió Europea, actualment en Durao Barroso. El parlament Europeu tant sols aprova els nomenaments. Aquest dia 7 tampoc votem els membres de la Comissió Europea. Així que el vertader poder de la UE està en el Consell Europeu i en la Comissió Europea. Cap d’aquests càrrecs es vota en les eleccions del dia 7 de juny. Què fa doncs el Parlament Europeu? Té tres funcions: examinar i adoptar la legislació europea (la que decideix el Consell i la Comissió), aprovar el pressupost (decidit pel Consell i la Comissió) i efectuar un control democràtic de les demés institucions (Consell i Comissió). Per a això calen 750 diputats? Europa si, però no d’aquesta manera.

dijous, 21 de maig del 2009

La València del Glamour

Estic participant en unes jornades que porten per títol “Repensar la ciutat de València”. Aquestes s’estructuren al voltant d’una xerrada temàtica els dimarts i d'una excursió en bicicleta els dissabtes al matí. Dissabte passat vam fer la València del Glomour, una volta en bicicleta per la ciutat de les Arts i les Ciències, el circuit de Fórmula 1 i el Port de la Copa Amèrica. I és diu la València del Glamour perquè simplement és això, Glamour... fum... boira..., no hi ha contingut, no hi ha ciutat, no s’ha creat barri. Anem per parts. La Ciutats de les Arts i les Ciències, al meu parer, arquitectònicament és espectacular i s’ha convertit en la icona externa de la ciutat de València. Aquest fet no seria negatiu si el cost del artefacte no el paguéssim els contribuents durant els propers cent anys. S’ha convertit en una llosa per a l’administració pública. L’error de la ciutat de les Arts i les ciències és que es va plantejar com un element de marca exterior i prou. Ningú va pensar en el contingut de les coses. El turista passeja pel complex camera en mà i tant sols un percentatge ínfim paga l’entrada per entrar al museu de la ciència. Un museu poc atractiu, que s’ha anat adaptant a poc a poc a l’espai i a la baixa demanda. Tres quarts del mateix amb l’opera. Una ciutat sense tradició operística ha hagut de contractar, a preu de futbolista, un director estranger per a que munti una programació de 10 o 12 actuacions a l’any. Els restants 300 dies de l’any, el palau tancat. I segueix pagant. I com no en tenim prou, estem construint un Àgora (també de Calatrava) amb capacitat per a 5.000 persones. Per a què? Diuen que de moment per a fer un torneig de tenis un cap de setmana. I la resta de l’any? On està el projecte cultural de tot plegat? L’únic que sembla que funciona és l’oceanogràfic, que per casualitats o no, és l’únic edifici que no és de Calatrava. L’edifici de Fèlix Candela té una escala més humana i sobretot, un espai pensat per a un contingut clar.

Al costat de tot aquest complex, s’ha aixecat el PAI de l’Avinguda de França, l’illa més cara de València i a la vegada la més compacta. Tant compacta que té un índex d’edificació superior al legal. (1,23 quan el màxim és 1). I com no, el solar del costat, que anava destinat a equipament públic i que el promotor (Bancaixa) havia d’executar com a càrrega del PAI, segueix albergant una preciosa fàbrica abandonada, amb una estructura de fusta única a Europa. Un potencial equipament que per abandó de funcions de l’administració pública, acabarà caient a terra. Haurem perdut un equipament i una important mostra de patrimoni industrial valencià. Mentrestant, a pocs metres, la ciutat de les Arts i les Ciències va xuclant millons.

Seguim la marxa i ens encaminem cap al port per l’avinguda de Joan Verdaguer. Abans d’arribar a tres naus industrials restaurades per davant i abandonades per darrera (exemple de model de ciutat, glamour, façana...), girem a la dreta i entrem en un solar immens. Pedalegem aproximadament 200 metres entre deixalles d’obra i ens aturem davant d’una doble tanca metàl·lica de més de dos metres d’alt. Hem arribat al circuit de Fórmula 1. Estic convençut que en Fernando Alonso i companyia mai abans havien passejat per un indret urbà tant degradat com aquest. Han asfaltat metres quadrats de solar, entre el barri de Nazaret i el Grau i ja està. Les cameres de televisió ja s’encarregaran de no alçar la vista. Mai havia vist una actuació tant poc integrada en un espai urbà. Un conferenciant del curs parlava de ciutat eventual. I potser té raó. València diuen que és la ciutat dels grans esdeveniments, però potser és pitjor, doncs planificant correctament, d’un esdeveniment en pots treure profit i aquí no n'hem tret res. D'aquí el mot d'eventual, tal com venen les coses se'n van. I si queda alguna cosa, són factures per pagar.
Impactats pel traçat de la Fórmula 1, arribem al Port i passegem pel davant dels boxes. Aquests s’han ubicat als antics tinglados del Port, abans espais oberts, ara espais tancats utilitzats tant sols un cap de setmana a l’any. Com a mínim la restauració exterior està ben aconseguida. Un cop arribats al Port, l’espectacle és dantesc. L’eventualitat de les implantacions brolla per totes les cantonades. Els boxes dels vaixells de la Copa Amèrica són de “quita y pon” i impedeixen al vianant apropar-se al mar. Constitueixen una barrera entre la carretera (no hi ha passeig) i la mar. El passeig, és el circuit de fórmula 1. El visitant del port passeja per l’asfalt del circuit. Per fer-ho més humà, han posat unes jardineres que el dia de les carreres trauran per a que els bòlits puguin anar a 300. L’espai urbà del port és asfalt. No hi ha un passeig agradable, no hi ha permeabilitat amb la mar, no hi ha elements que creïn confort a l’experiència... tot és eventual...i com a tal, esperarem una segona oportunitat per poder fer ciutat de veritat.

dilluns, 18 de maig del 2009

Ens ha deixat Mario Benedetti

Ahir ens va deixar Mario Benedetti, el poeta Uruguayà que al meu entendre, va apropar la poesia en llengua castellana a la gent de la meva generació.
En aquestes èpoques de televisió i videoconsoles, on el temps per la lectura sembla que ha quedat reduït als minuts de viatge dins del metro o autobús, i on se sol llegir els pseudodiaris que regalen a les parades de transport públic, una mort com la d'en Mario Benedetti és especialment dolorosa. Vivim accelerats, ens despertem a corre cuita, mengem ràpid perque no tenim temps, per la tarda em d'anar al gimnàs a cuidar el cos... i quan li podem dedicar temps a la lectura? I si no tenim temps per a novel·les, qui té temps per a la poesia? La poesia és un genere maltractat pel públic, per les editorials i pels governs. Però sort que de tant en tant sorgeix un Martí i Pol o un Benedetti.
Amb Benedetti vaig descobrir que hi ha poesia més enllà de Becker, una poesia clara, agradable, tendra, divertida... una poesia que connectava amb el lector. A partir d'avui estem una mica més orfes de poesia.
Vaig a fer-me un te i vaig a sortir a la terrassa a llegir El amor, las mujeres y la vida. Tenia plantejat anar al gimnàs, però que collons, aquesta tarda llegiré poesia.
Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

diumenge, 17 de maig del 2009

El codi ètic del Partit Popular

El Codi ètic del Partit Popular, presentat a l’abril del 2004, diu textualment en el seu punt vuitè, i fent referència als càrrecs públics, que aquests deuran “Comunicar a la Dirección del Partido Popular y a poner a su disposición el puesto público que desempeñaran, si de la apertura de cualquier procedimiento jurisdiccional puedan derivarse indicios racionales de comisión de un delito”. El PP, coherent al seu codi ètic, ha expulsat del partit als tres diputats de Madrid imputats pel cas Gürtel (Alberto López, Benjamín Martín i Alfredo Bosch). El PP, si vol mantenir aquesta coherència i no entrar a valorar amb diferents vares als seus militants i càrrecs públics, ha de suspendre de militància al President de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i al President del PP a València Ricardo Costa, que acaben de ser cridats a declarar, com a imputats, pel mateix cas Gürtel.

dijous, 14 de maig del 2009

Barça - Atletic de Bilbao


Declaració: M’agrada jugar a futbol i també, en temporades com aquesta, veure’l per la tele. A partir d’aquí, crec que estic a anys llums de ser un holigan i també sóc del parer tòpic i típic de que el futbol és l’opi del poble. I enganxats a l’opi hem estat en una setmana de final de Copa. Ahir es va jugar la final, a Mestalla, entre el Barça i el Bilbao. Partidàs i ambient com mai havia vist abans. No havia viscut mai una final i ahir, tot i no tenir entrades per anar al camp, vaig viure tot l’ambient d’un gran partit. I per crear ambient, el que creen els bascos. A l’antic llit del riu Túria es va aixecar una carpa immensa, amb una pantalla gegant, on es servien entrepans, cervesa, vi, calimotxo i sidra. Ambientàs basc a València. Feia 24 anys que els seguidors de l’Atletic no gaudien d’una final i per a la d’ahir van llençar la casa per la finestra. Diuen que fins a 30.000 bilbaïns van venir a València sense entrades. El que vaig viure ahir a la nit no ho havia vist mai abans. Més coses interessants relacionades amb el futbol. Montilla fa quatre anys que es president de la Generalitat de Catalunya i encara no s’havia entrevistat amb el president del País Valencià Francisco Camps. Ahir va ser el moment. Què passa, que si el Barça no arriba a la final i aquesta no es juga a Mestalla, aquests individus segueixen sense parlar-se? Depenem del futbol per a que els polítics s’asseguin a parlar? I com aquest exemple a milers. Consells de direcció que es celebren a València el mateix dia de la final (casualitats?), reunions a València el mateix dimecres, viatges de negocis, reunions, firmes de contractes.... el futbol i una final de copa, és molt més que futbol! Increïble i fins i tot trist, però així és. Per cert, la final la va guanyar el Barça i l’afició del Bilbao ha demostrat ser la millor. 30.000 persones seguint a l'atletic i tots aplaudint l’equip i al Barça al final del partit. Un exemple!

dimarts, 12 de maig del 2009

El model de gestió del servei de bicicleta pública a València

A vegades als partits de l’oposició els fa falta una mica de coneixement tècnic en temes concrets, com per exemple la mobilitat, per poder realitzar una oposició dura, constructiva i sobretot, ben fonamentada.
Aquesta setmana, el PSPV de la ciutat de València ha criticat a l’Ajuntament per fer un plec de condicions tècniques que afavoreix a l’empresa JCDecaux per a que sigui l’adjudicatari del servei de préstec de bicicletes. I què?
Actualment hi ha dos models de gestió de bicicleta pública, el que va associat a la publicitat (model de Sevilla i el que també vol València) o el model de contracte de prestació de serveis de mobilitat (Barcelona o Paterna). València a escollit el model de publicitat i per tant, el plec es el que és, no pot ser diferent, doncs actualment hi ha un contracte en vigor amb una empresa de publicitat. L’única opció seria esperar-se a adjudicar el servei al 2014, quan expira la concessió de publicitat a JCDecaux. Però com les bicis estan de moda, la Rita no es vol esperar 5 anys, així que solució fàcil. Cost zero per a l’ajuntament i concessió per a JCDecaux.
D’aquesta manera, el treball fet per l’oposició és fluix i poc consistent, doncs es limita tant sols a queixar-se del plec, que és el que és i poca cosa més es pot fer. A més a més, l’argument utilitzat és fàcilment refutable (com ja ha fet el partit de govern). El model de València és el mateix que l’utilitzat pel PSOE a Sevilla.
La crítica hauria d’estar enfocada al model de gestió. Per què un model lligat a la publicitat i no un model de prestació de serveis de mobilitat? No està subvencionat el transport públic? Oi que JCDecaux no serà l’encarregat de moure els autobusos de EMT? Per què deixem que una empresa de publicitat gestioni un servei de transport públic com les bicicletes? Aquest ha de ser el debat. Un debat sobre el model escollit, no sobre el plec. Com si els socialistes no redactessin plecs amb noms i cognoms!
Una altre critica podria ser el fet de que es va publicar el plec a la pàgina web municipal i no hi constava la data de lliurament de les ofertes. O que a data d’avui, el plec ja no està penjat de la pàgina web (jo no l’he trobat i fa unes setmanes hi era).

dilluns, 4 de maig del 2009

Sort Patxi!

Patxi Lòpez és el nou lehendakari d'Eusakadi i al meu parer ho ha aconseguit passant per damunt de moltes coses, algunes de les quals poden convertir-se en una llosa al llarg d’aquesta legislatura complicada. El primer obstacle és assumir la lendakaritza sabent que no s’ha deixat votar a més de 100.000 persones, o el que és el mateix, el 6% del cens electoral. Aquest fet ho canvia tot. Serveixi d'exempler el cas d'Aralar, que amb 60.000 vots ha aconseguit 4 escons. Sense partits il·legalitzats, el repartiment de diputats hagués estat completament diferent i això, el PSE i el PP ho saben. Un segon obstacle que es trobarà el PSE durant aquesta legislatura és el fet de governar en solitari. Han acceptat els vots del PP per a la investidura però no els han forçat a entrar a formar part del govern. Al meu parer és un error. Posats a governar en minoria, jo hagués deixat sol a Ibarretxe. En Patxi López es cremarà i per a tirar endavant haurà de claudicar davant de moltíssimes peticions del PP. Si l’objectiu era fer fora al PNB, crec que el PSE i PP haguessin hagut de pactar un programa de govern i repartir-se les conselleries. D’aquesta manera el PP té la clau sense governar i qui es crema és el PSE. Legislatura difícil. Sort Patxi!

divendres, 1 de maig del 2009

Emigartes no!

És sabut per tots que les parets en blanc són com folis de paper on la gent, amb més o menys gràcia, expressa les seves idees, desitjos, inquietuds o odis. N’hi ha que fan gràcia i d’altres, com el que us ensenyo avui, que donen pena. És molt recurrent trobar pintades racistes o xenòfobes, però aquesta, al meu entendre, representa molt bé el nivell intel·lectual d’aquest tipus de gent. No té desperdici. Analitzem-la en profunditat. La frase diu: Emigartes no. Primer que res cal esbrinar que pretenia dir l’autor, emigrants o immigrants, doncs emigartes no ho he trobat al diccionari. Hi ha dues opcions. Per la e inicial, crec que volia dir emigrants, així que l’autor de la pintada no està d’acord amb els emigrants. Per alguna estranya raó no vol que els espanyols se’n vagin a viure a algun altre país, o potser, espantat per la quantitat d’estrangers que hi ha al seu poble o barri, ha començat una campanya de repressió contra tota aquella persona “nacional” que intenta emigrar. És rebuscat, però és una opció. La segona opció que tenim, és que l’autor de la pintada hagi confós emigrant amb immigrant. És la versió clàssica del racisme però demostra un nivell intel·lectual molt baix. Si donem per bona aquesta opció, la pintada hauria de ser Inmigrantes no! Així que tenim que el personatge en qüestió odia els immigrants però no sap escriure-ho i ho confon amb els emigrants. Espectacular! Per acabar, a mode de firma, crec que l’artista intenta dibuixar una creu gamada i es clar, també es fa un embolic. Ho intenta, però és incapaç de fer-ho bé. Bé companys, quan em demanin que defineixi als racistes, crec que el primer que diré es que són persones analfabetes, amb poques ganes d’aprendre i normalment amb un coeficient intel·lectual justet. El problema és que de tant en tant n’hi ha un de intel·ligent que s’aprofita de la ignorància de la resta per a treure’n un benefici individual. Aquest és el vertader perill del racisme. Emigrar . v intr 1 Deixar el propi país per anar a viure en un altre. Han emigrat a Alemanya. Immigrar. v intr Arribar en un país, per establir-s'hi, la persona que era establerta en un altre.