dijous, 26 de juny del 2014

Felip VI necessita el seu propi "23F"

Felip VI saluda al President Mas, amb Rajoy a l'ombra
Espanya ja té rei nou. Un nou Borbó ocupa, per decisió dinàstica que no democràtica, la “jefatura del reino de España”. No vull entrar a discutir en aquestes línies el caspós paper que han jugat les televisions i els mitjans generalistes aquests dies. Simplement diré que m’ha semblat deplorable i d’una falta de rigor típic d’un país sense llibertats.
Molta gent diu que en Joan Carles ha abdicat per a que el seu fill faci de mediador entre Catalunya i el govern (la paraula mediador és en aquest cas del tot errònia, doncs el paper del rei és del tot partidista). Doncs bé, la primera visita oficial del nou monarca serà al Vaticà. Tota una declaració d’intencions. Després sembla ser que viatjarà a França, Portugal. Estats Units... Quan trauran a passejar a en Felip VI per les Espanyes? Que potser tenen por que la societat l’escridassi? Pensa defensar la unitat d’Espanya sense trepitjar Catalunya? Jo crec que d’amagat, en Felip VI i en Mas es faran unes trucades, però que tardarem en veure el rei per terres catalanes, perquè amb un regnat nou de trinca, no l’interessa una escridassada pública a les primeres de canvi. I tenen la certesa que això, tard o d’hora, passarà. Simplement estan gestionant “el quan” i “el com”.
Amb tot això, les vacances escolars i polítiques ja se’ns han tirat al damunt i quan a mitjans de setembre tornin tots morenos, el 9N ja el tindrem a tocar. I aleshores en Rajoy s’adonarà que ha fet tard. Què passarà el 9N i sobretot què passarà a partir del 10N és tot un misteri. Jo crec que hi haurà convocatòria d’eleccions, però això és la solució fàcil i amb aquestes coses mai se sap.

I el rei, el nou, les haurà vist passar igual que en Rajoy i haurà perdut el somni de tenir el seu propi 23F. En Felip VI necessita una victòria que li doni crèdit per mantenir-se al poder 40 anys com va fer el seu pare. Vendre que ell ha aconseguit mantenir la unitat d’Espanya davant d’un repte sobiranista com el català, pot ser el seu particular 23F. Pot ser el seu manà. Ell sap que necessita un cop d’efecte per vendre una victòria que justifiqui la monarquia, però crec que va just de temps i arriba tard. I el que és més important, el procés català està dirigit per l’empenta de la població, majoritàriament republicana o com a mínim clarament antiborbònica. I això s’escapa de qualsevol control polític i sobretot reial. Pinten bastos per al rei.

dilluns, 2 de juny del 2014

El rei abdica. Per què ara?

El rei ha abdicat. I per què precisament ara? Tot indicava que es mantindria amb la corona al cap fins que el cas Noos tingués sentència ferma, per tal de poder deixar el camí net al seu hereu. Què ha passat doncs per precipitar aquesta renúncia? Hi ha dos possibilitats:
La primera és que en Joan Carles està tant fotut de salut que ja no pot ni amb la seva ànima i per tant, no li ha quedat més remei que abdicar. Vivim en un món on una imatge val més que mil paraules, així que els estrategues de la casa reial han pensat que la imatge que donava el rei, arrossegant-se en tots els actes públics, ja no era l’adequada. Amb en Felip s’asseguren que, com a mínim, les relliscades ja no seran físiques.
La segona possible causa de l’abdicació del rei crec que té molt a veure amb els resultats de les darreres eleccions europees. Tot indica que el parlament que surti de les properes eleccions generals (desembre 2015) tindrà una forta presència de partits polítics poc o gens amics de la monarquia: ERC, Sortu, Podemos, EU, Compromís i fins i tot UpD. Tant sols PP i PSOE garanteixen la continuïtat de la corona i és més que probable que aquests dos partits no sumin el 50% dels parlamentaris en la propera legislatura. Us imagineu un parlament així debatent una llei d’abdicació? Cal recordar que la Constitució no contempla la figura de l’abdicació i que per tant, el Parlament té l’obligació d’inventar-se alguna patranya legal per fer-ho viable. Això serà possible amb la composició actual del Parlament, doncs la majoria absoluta de PP i PSOE ho facilita. Què passaria si aquest tràmit s’hagués de fer amb una minoria de PP i PSOE? El debat sobre la monarquia seria molt més profund, hi hauria debat i la possibilitat de que la llei no tirés endavant seria més que probable. Així doncs, millor abdicar ara que la successió està garantida que deixar-ho per més endavant!

Ara a en Felip li tocarà gestionar la més que probable condemna al seu cunyat i guanyar-se una ciutadania que n’està fins als collons de personatges com aquests (de cunyats, prínceps i reis). Quan el model d’Estat que tenim tant sols l’ha votat la gent que va nàixer abans del 1.960 (els majors de 54 anys), que no ens demanin a la resta que hi estiguem d’acord. Volem votar per decidir el model d’Estat. I jo vull la III República!

diumenge, 1 de juny del 2014

El comissari Montalbano, d'Andrea Camilleri


Andrea Camilleri
Si les televisions haguessin de viure de les hores que miro la tele, aquest aparell encara estaria per inventar. No miro la tele massa sovint, i quan ho faig (tret d’algun partit de futbol) és per mirar coses que no es solen comentar a la feina mentre la gent es fa el cafè amb llet. Ara està de moda parlar de series, comentar-les i dir que n’estàs tant enganxat que t’has baixat els capítols que encara no s’han estrenat aquí. Un cas extrem l’he viscut fa un parell de setmanes a Mèxic, quan una companya de feina explicava que s’havia enganxat a les sèries coreanes. Bé, doncs jo estic enganxat al Comissari Montalbano, la sèrie italiana que fan a la Dos i que recrea les històries de l’inspector de policia de Vigata inventat per l'Andrea Camilleri. Si, i què?
Lluny de la tecnologia i la ciència ficció americana, la sèrie Montalbano recrea perfectament el món literari d’Andrea Camilleri. És respira autenticitat i humanitat en cada pla i si teniu la fortuna de conèixer Sicília, la veureu perfectament reflectida en cada una de les històries.
Luca Zingaretti dóna vida al comissari Montalbano
Els casos que ha de resoldre en Montalbano són humans. Històries que naixen de l’anàlisi profund que en Camilleri fa de la condició humana. Fets universals però perfectament ancorats a Sicília. La sèrie del Comandant Brunetti (Dona Leon), que també hem pogut veure a la Dos, tracta temes més rebuscats i fins i tot més escabrosos, que estan ubicats geogràficament a Venezia, però que perfectament podrien rodar-se a Nova York, Barcelona o Tokio. En aquest cas l’escriptora és americana, les històries ambientades a Venezia i la sèrie rodada per alemanys. En Montalbano està inventat per un Sicilià, ambientat a Sicília i rodat per italians. Amb les històries d’en Camilleri, tot i parlar de temes universals, és impossible extreure-les del seu context sicilià. I és precisament això el que la converteix en una bona sèrie. I si la veieu en versió original, molt millor, encara que algun diàleg en sicilià és francament difícil d’entendre.
Els personatges que inventa en Camilleri per donar forma a les novel·les d’en Montalbano són d’anar per casa: el cambrer del bar on va a dinar, la veïna testimoni de l’assassinat, el lladregot que té algun lligam amb la màfia, els companys de comissaria... en fi, una sèrie de personatges que podrien ser perfectament els del nostre barri. Res d’herois, ni superpolicies, ni superdetectius, ni alta tecnologia o armament d’última generació. En Camilleri ens descriu gent de carn i ossos que ha d’enfrontar-se a la realitat de cada dia, plorant, rient, suant, estimant....
I per acabar una anècdota. En Camilleri va inventar-se el personatge de Montalbano fa relativament pocs anys. Diu que és va enganxar a escriure novel·la negra llegint les histories del detectiu Pepe Carvalho, de l’escriptor barceloní Vázquez Montalbán i d’aquí, a mode d’homenatge, el nom del seu protagonista. Si us agrada la novel·la negra, heu de fer-vos amb un llibre d’en Camilleri i si alguna nit de dissabte la passeu per casa, connecteu-vos a la Dos i deixeu-vos portar!
 
Edicions 62 té publicades en català les novel·les del Comissari Montalbano, d'Andrea Camilleri